La Simfonia de cambra núm. 4 per a orquestra de corda, op. 153, fou composta per Mieczysław Weinberg a Moscou en molt poc temps, entre el 30 d'abril i el 12 de maig de 1992. Composta per a orquestra de corda, clarinet i un triangle, està dedicada al compositor Borís Txaikovski i és l'última partitura completada pel compositor.
La peça no va arribar a ser interpretada en vida de Weinberg. La seva primera audició coneguda va tenir lloc probablement el maig de 1998, sota la direcció de Thord Svedlund amb l'Orquestra Simfònica d'Umeå.
Moviments Composta en un sol moviment la podem dividir en quatre parts que s'interpreten sense interrupció:
Lento Aallegro molto, moderato Adagio, meno mosso Andantino, adagissimo
Origen i context Aquesta simfonia és la penúltima obra escrita per Weinberg, que ell mateix considerava una mena de síntesi de tota la seva vida. En aquell moment, ja afectat per una malaltia dolorosa que el duria a la mort quatre anys més tard, el compositor havia sobreviscut no només a Stalin i a la seva pròpia estada a la presó, sinó també a l'antisemitisme, al Desglaç de Khrusxov i a la pèrdua dels seus grans amics —entre ells, sobretot, Xostakóvitx—. També havia vist desaparèixer la seva pròpia generació artística, mentre emergia una nova fornada de compositors a l’últim quart del , com Rodion Sxedrín, Alfred Schnittke, Guia Kantxeli i Sofia Gubaidúlina.
Weinberg tendia a treballar per períodes dedicats a un mateix gènere. L’òpera, per exemple, no la va abordar fins ben entrats els anys seixanta. En canvi, als últims anys de la seva vida gairebé no va escriure música per a piano —malgrat ser aquest el seu instrument—, amb el qual solia tocar a quatre mans amb Xostakóvitx en reduccions de simfonies, assajos o fins i tot enregistraments. Les quatre simfonies de cambra, compostes entre 1986 i 1992, pertanyen a aquesta etapa final. Són obres d’un creador marginat, oblidat per la Unió de Compositors, pels col·legues i pel sistema, però que, malgrat tot, mai no va deixar de compondre, encadenant una obra rere l’altra.
Anàlisi musical L’obra, estructurada en quatre moviments, és d’una intensitat fosca i d’un gran poder emocional. Hi ressonen ecos de la memòria vital de Weinberg —l’amor, la pèrdua, el plaer i l’amargor—, articulats sobretot a través del cant del clarinet amb melodies d’arrel klezmer, però també mitjançant un expressiu solo de violí i la veu lírica del violoncel solista en el segon moviment. És una partitura que supera el concepte tradicional de simfonia de cambra i esdevé una profunda reflexió íntima i espiritual.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1992 Categoria:Simfonies de Mieczysław Weinberg Weinberg 04 Categoria:Composicions per a orquestra de corda Categoria:Simfonies de cambra