Eduard Tubin (Torila, Comtat de Tartu, 18 de juny de 1905 - Estocolm, Suècia, 17 de novembre de 1982) va ser un compositor i director d'orquestra estonià.
Va ser una de les figures fonamentals en el desenvolupament del llenguatge musical nacional estonià, sobresortint en la música simfònica. Va viure la meitat de la seva vida a Estònia i l'altra a Suècia, on es va haver d'exiliar el 1944. L'estada a Suècia li va permetre assolir una major llibertat artística, però també el va aïllar de la seva cultura natal. Va patir una llarga obscuritat i negligència fins que el director estonià Neeme Järvi va començar a defensar la seva causa.
La seva carrera artística va ser llarga i productiva. Va compondre música en diversos gèneres, que inclou deu simfonies (incloent la Simfonia núm. 2, "Llegendària", el 1937, la Simfonia núm. 4, "Sinfonia lirica", el 1943, i la Simfonia núm. 9, "Sinfonia semplice", el 1969), cinc concerts, dues òperes (Barbara von Tisenhusen, 1968, Reigi õpetaja [El pastor de Reigi], 1971), un ballet Kratt (1940), nombroses obres de cambra i cançons per a solistes i corals.
Biografia Tubin va néixer el 18 de juny de 1905 al poble de Torila, a la riba del llac Peipus, comtat de Tartumaa, gubèrnia de Livònia, a Estònia, que aleshores era una província de l'Imperi Rus. Era el fill petit de Joosep Tubbin i Sohvi Tehvan. Un germà va morir en la infància, i el seu germà gran, Johannes, de tuberculosi als 22 anys. El seu pare era pescador i sastre, i més endavant pagès quan es van traslladar. Però també actuava en esdeveniments de música amateur, interpretant el trombó a l'orquestra local. La seva mare cantava al cor de l'església.
El 1908, quan Tubin tenia 3 anys, la família es va traslladar a Naelavere prop d'Alatskivi, on el seu germà Johannes s'havia convertit en professor de l'escola. Com era habitual en l'època, la família va llogar la meitat de l'edifici de l'escola i també gestionava la granja. Eduard, primer va fer l'educació a l'escola del poble i per fer la primària va anar a l'escola de Torila.
L'escolarització era en llengua russa, però després de la proclamació de la República d'Estònia el 1918, es va convertir en una escola primària en llengua estoniana. L'Eduard va heretar la flauta del seu germà gran Johannes el 1912 quan aquest va morir. A l'edat de nou anys, es va unir a l'orquestra del poble de Koosa. La infantesa de Tubin no va ser fàcil: als sis anys havia viscut la mort del seu germà, als 10 anys va haver de sobreviure a la Primera Guerra Mundial i després a la Guerra de la Independència, i, més endavant, el seu pare també va morir. Quan l'Eduard tenia tretze anys, el seu pare li va comprar un piano de taula, i aviat començà a acompanyar els violinistes locals.
Estudis a Tartu miniatura|Monument dedicat a Eduard Tubin a Tartu Estònia acabava de declarar-se independent el 1918, tot i que van ser necessaris diversos anys de combat abans que la Unió Soviètica renunciés de forma "voluntària i per sempre" als seus drets en un tractat de pau signat el 1920. Amb el tractat, Estònia va esdevenir independent després de segles d'ocupació per danesos, polonesos, alemanys, suecs i russos. Aquest mateix any, Tubin va entrar a estudiar al Seminari de mestres de Tartu, la segona ciutat més gran d'Estònia, a uns quaranta quilòmetres del seu lloc de naixement. A més d'altres matèries, també es donaven lliçons de cant i música. Les classes de piano eren de caràcter obligatori per a tots. Va ser en aquest context en què va despertar el seu interès per la composició. Tots els graduats van haver de treballar com a professors durant tres anys després de graduar-se. Així, el 1926, Tubin va començar a treballar a l'escola primària de Nõo, a uns trenta quilòmetres al sud-est de Tartu, ensenyant principalment matemàtiques i física fins al 1930. A més d'això, va dirigir el cor mixt i va treballar com a organista a l'església de Nõo.
miniatura|esquerra|Heino Eller (centre) amb alguns dels seus alumnes de l'escola de composició de Tartu cap al 1930: Eduard Tubin (esquerra), Olav Roots, Karl Leichter i Alfred Karindi El seu interès per la música era tan fort que es va matricular simultàniament a l'Escola Superior de Música de Tartu, començant els estudis el primer any amb la classe d'orgue de Johannes Kärt (des de 1939 Jaak Karis), que havia estudiat al Conservatori de Sant Petersburg. Posteriorment, ho va fer sota la direcció de Heino Eller, el més gran compositor i professor de composició estonià del moment, les obres impressionistes del qual van influir profundament en la nova generació de compositors estonians. Altres estudiants de la classe d'Eller eren els compositors Eduard Oja i Alfred Karindi, el director Olav Roots i el musicòleg Karl Leichter. L'escola d'Eller va proporcionar a Tubin una sólida formació tècnica i una passió pels nous corrents de la música.
Mentre rebia les classes d'Eller, el 1928 va compondre la Sonata per a piano núm. 1, la seva primera obra de gran format i de la qual se'n conserven tres dels quatre moviments. Tanmateix, els estudis d'Eduard Tubin a Tartu van acabar sobtadament el 1927. El seu professor Heino Eller va tenir un conflicte amb el director de l'escola i va abandonar l'escola. Els seus estudiants, inclòs Tubin, van presentar un memoràndum al ministre d'Educació. Com a càstig, Tubin va ser expulsat de l'escola juntament amb els altres signants. Tubin va començar a estudiar al Conservatori de Tallinn, on també es va graduar. Després d'això, va tornar a Tartu, la capital cultural d'Estònia, on va poder continuar els seus estudis amb Heino Eller gràcies a la creació d'una nova escola de música. A partir del 1928 i fins al 1944 va dirigir el cor d'homes Tartu Meestelaulu Selts, que seria la seva època de màxima esplendor. Aquest va ser el començament d'una de les seves ocupacions principals fins a gairebé el final de la seva vida: dirigir corals, predominantment masculines.
Primeres composicions Tubin va debutar com a compositor un any després de finalitzar els estudis amb la Suite sobre cançons populars estonianes per a orquestra, que va suposar un èxit immediat. El 1930 es va casar amb una companya d'estudis, Linda Pirn. Dos anys després van tenir un fill, Rein, que també seria músic. El 1931 es va convertir en el director de l'orquestra del Teatre Vanemuine de Tartu, el primer teatre en llengua estoniana, on en els anys següents va desenvolupar una destacada carrera com a director d'orquestra. Després d'assistir a la festa de la Societat Internacional per la Música Contemporània a Viena el 1931, Tubin es va implicar activament en la promoció de la música moderna a Estònia. El 1936 va tenir l'oportunitat de dirigir, per primera vegada al país, la Simfonia dels salms de Stravinski. Stravinski va marcar considerablement l'evolució tècnica de Tubin.
Amb la Sonata per a violí i piano núm. 1 (1934-1936, revisada el 1968), Tubin va perfeccionar el seu art amb la seva estructura sòlida i la minuciositat del treball contrapuntístic, i es va convertir en una obra central en el seu repertori que ja suggeria la seva marcada inclinació simfònica.
Durant aquest període va escriure la Primera Simfonia que va ser estrenada el 24 de febrer de 1936 per Olav Roots a Tallinn. La simfonia mostra encara una dependència força forta del seu mestre Heino Eller, però ja es respira l'èpica que esdevindria característica de les seves simfonies posteriors. La Segona Simfonia (1937), amb el subtítol "la llegendària", mostra la influència de Skriabin. La Segona és la creació més subjectiva de Tubin i Harri Kiisk diu que hi ha una "atmosfera fantàstica, fantasmal i mística".
Tubin ja començava a ser reconegut com una figura musical destacada de la seva generació a Estònia. miniatura|Elfriede Saarik, ballarina i esposa de Tubin Tot i que la seva fama es limitava a Estònia, Tubin es va convertir en un dels principals compositors del país i, en els anys següents, va viatjar per diferents països europeus per ampliar la seva formació. El 1938 va visitar Budapest i va entrar en contacte, entre d'altres, amb Zoltán Kodály i Béla Bartók. Després de conèixer la seva activitat folklòrica, Tubin també es va interessar per la música popular d'Estònia i, entre altres coses, va fer viatges per zones rurals per recollir cançons populars de músics locals. La Sinfonietta sobre motius estonians (1940) i les Danses estonianes 1-3 per a violí i piano (1943) es van inspirar en la música popular d'arrel de Bartók i Kodály. També el va preparar per a la seva primera composició important, el ballet Kratt, que es va representar per primera vegada al Teatre Vanemuine l'any 1943. El llibret era de la seva esposa i ballarina Elfriede Saarik, basat en llegendes populars estonianes. Es va estrenar l'abril de 1943 a Tartu, on es va representar trenta vegades seguides. Més endavant es va consolidar com el ballet nacional clàssic d'Estònia.
El 1940, Eller es va convertir en professor de composició al Conservatori de Tallinn i Tubin va agafar el seu lloc a Tartu. El 1941 es va casar amb la ballarina Elfriede Saarik. El seu fill Eino va néixer el 1942.
Inspirat per la profunda tristesa que estava provocant la pèrdua de la llibertat d'Estònia i l'angoixa del conflicte bèl·lic que afectava la seva pàtria, Tubin va compondre la Tercera Simfonia el 1942. Tal com Sibelius va explorar en la seva Segona Simfonia, aquesta obra presenta una potent i emotiva crida a l'honor nacional.
Amb el país estava sota ocupació alemanya, la Quarta Simfonia, finalitzada el 1944, es va guardar a la caixa forta del Teatre Estònia de Tallinn. La intenció inicial era presentar la simfonia a la primavera. El 9 de març de 1944, Tallinn va patir un bombardeig per part de l'aviació soviètica. El Teatre Estònia va rebre el cop d'una bomba, provocant un incendi a l'edifici. L'opció va ser estrenar-la al Teatre Dramàtic de Tallinn el 16 d'abril de 1944, sota la direcció d'Olav Roots, qui ja havia dirigit les estrenes de les tres simfonies anteriors de Tubin.
Exili a Suècia miniatura|El teatre del castell de Drottningholm, on Tubin va treballar els anys que va viure a Suècia Eduard Tubin va aconseguir romandre i treballar al seu país durant la primera ocupació soviètica i la dels alemanys. Però la vida es va fer tan difícil, perillosa i restrictiva que quan els soviètics van arribar per segona vegada el 1944, la família Tubin va deixar la seva llar, tot i que Eduard, amb trenta-nou anys, estava al cim de la seva carrera artística. La raó principal de la fugida va ser un terror immens davant de l'avanç de l'Exèrcit Roig basat en el record encara en la ment de tots de la primera ocupació soviètica (de juny de 1940 a juliol de 1941).
El 20 de setembre, només dos dies abans que l'Exèrcit Roig s'apoderés de Tallinn, la família Tubin, juntament amb una part notable de l'elit cultural estoniana, van embarcar en un vaixell per fugir de Tallinn, que ja estava començant a cremar. Enmig del mar Bàltic, el motor es va trencar i després de dos dies a la deriva van ser albirats per la guàrdia costanera sueca i remolcats fins a l'illa de Lidingö, prop d'Estocolm. Tubin va romandre a Suècia fins a la seva mort.
Després d'un temps en un camp de refugiats a Estocolm, Tubin i la seva família es van establir a Neglinge, on van trobar la seva primera llar a Suècia gràcies a l'associació Ajuda a les Víctimes de la Guerra. Amb un piano disponible, Tubin va compondre el Preludi per a violí i piano, la seva primera obra a Suècia, caracteritzada per una estructura sòlida i riquesa melòdica. La peça va ser afegida al repertori de la violinista Celia Hansen. A més, estableix contacte amb l'editor Körling, que comença a publicar la seva obra durant els anys posteriors i, fins i tot, li aconsegueix un modest apartament per a ell i la seva família en un barri perifèric d'Estocolm.