Rienzi, der Letzte der TribunenEl títol se sol abreujar com Rienzi (WWV 49) (Rienzi, el darrer dels tribuns) és una òpera de Richard Wagner en cinc actes, amb llibret escrit pel mateix compositor basat en la novel·la homònima d'Edward Bulwer-Lytton. El títol s'abreuja habitualment com a Rienzi. Composta entre juliol de 1838 i novembre de 1840, fou estrenada al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden el 20 d'octubre de 1842. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu el 20 de gener de 1951.
L'òpera, ambientada a Roma i centrada en la figura de Cola di Rienzo (1313–1354), líder populista de la tardor medieval italiana, narra l'ascens d'un personatge capaç de burlar i derrotar la noblesa, d'ampliar el poder del poble i d'imposar un govern de caràcter popular. Magnànim en els seus inicis, es veu progressivament empès pels esdeveniments a reprimir la rebel·lió nobiliària, fet que provoca un gir en l'opinió pública i fins i tot l'abandó de l'Església, que inicialment l'havia encoratjat. En el seu desenllaç tràgic, la multitud incendia el Capitoli, on Rienzi i els seus partidaris s'han atrinxerat. Rienzi, tercera òpera de Wagner, pertany a la seva etapa primerenca i reflecteix de manera nítida la influència de la grand opéra francesa, situant-se encara lluny del model del drama musical wagnerià, fet que ha generat el rebuig d'alguns wagnerians ortodoxos. El relat gira entorn del poder i de l'ambició política d'aquest tribú del poble que aspirava a restaurar l'Imperi Romà, mentre Wagner el configura com un heroi romàntic, noble i generós, abocat a la destrucció per les conspiracions dels poderosos i per la volubilitat d'una multitud fàcilment manipulable.
S'acostuma a atribuir a Hans von Bülow la cèlebre qualificació de Rienzi com «la millor òpera de Meyerbeer», sentència de to quasi despectiu que al·ludeix a la filiació estilística de l'obra amb la grand opéra francesa. Amb el pas del temps, Wagner mateix en renegà fins al punt de vetar-ne la presència al festival de Bayreuth, decisió que va contribuir de manera notable a la seva marginalització. A causa d'aquest doble condicionant —la crítica irònica i el rebuig explícit del compositor—, Rienzi ha ocupat habitualment una posició perifèrica dins la programació operística, tot i constituir una peça essencial per a comprendre l'etapa formativa de Wagner, raó per la qual manté un interès singular malgrat la seva escassa presència als escenaris.
Origen i context Wagner inicià la seva trajectòria operística amb Les fades (1834) i La prohibició d'estimar (1836), obres primerenques de clara orientació italianitzant tant en la construcció dramàtica com en el llenguatge musical, i que, en el seu moment, foren acollides amb marcada indiferència pel públic. La tercera peça d'aquest cicle formatiu fou Rienzi, singular dins el catàleg wagnerià per ser l'única òpera que aborda directament un esdeveniment històric concret. miniatura|esquerra|Karl von Holtei, director del teatre de Riga quan va ser contractat Wagner Entre l'estrena de La prohibició d'estimar i la de Rienzi transcorren sis anys intensos, durant els quals a Wagner li passa de tot. Aquest període explica que la gestació de Rienzi avancés a batzegades i en ciutats diverses. Ell i la seva esposa, Minna Planer, es veuen obligats a abandonar Magdeburg —on havia estrenat La prohibició d'estimar— perquè ja no podia fer front als deutes, i Wagner havia aconseguit una nova oportunitat a Riga, aleshores sota domini rus. Tot i el seu recel envers el món rus, s'hi troba una ciutat sorprenentment acollidora, amb una població germànica nombrosa i fins i tot un teatre alemany, que és el que l'havia contractat com a director d'orquestra. Aquest teatre funcionava gràcies a una junta de protectors que assegurava tant l'estabilitat econòmica com un nivell artístic notable. Al capdavant hi havia el literat Karl von Holtei, que volia envoltar-se de talent jove i per això va apostar per Wagner. Confiava que aportaria un repertori modern i, de fet, ja havia encarregat el material disponible d'Auber, Bellini, Donizetti i Adam perquè el nou director el pogués posar en circulació.
miniatura|esquerra|Heinrich Dorn va succeir a Wagner com a mestre de capella del teatre de Riga
Tot semblava indicar que Wagner havia trobat a Riga un lloc adequat com a director, lliure de conflictes amb el teatre i propici per al desenvolupament de la seva activitat compositiva, i inicialment així va ser. Durant els dos anys que hi va romandre, va completar el llibret i va començar esbossos extensos dels dos primers actes de Rienzi destinats a aquest teatre. No obstant això, diverses circumstàncies van tornar la seva estada tempestuosa.
El principal problema va ser la reaparició de Minna Planer en la seva vida, després d'un període de separació. Quan la prima donna es va acomiadar del teatre de Riga, Wagner va proposar eufòricament a Amelia Planer, germana de Minna, que acceptà, i li va comunicar que Minna havia tornat malalta i derrotada; el compositor va consentir que les dues germanes s'instal·lessin a Riga. Durant un curt període, la convivència familiar va ser harmònica.
La situació es va deteriorar quan Amelia es va casar amb el militar rus Carl de Meck, generant conflictes amb Minna. Alhora, el jove director topava amb els gustos més vulgars de Karl von Holtei i amb les crítiques d'Heinrich Dorn, antic amic i protector, que havia assumit la direcció de la música religiosa i considerava desmesurada la partitura de Rienzi. Dorn havia estrenat l'òpera Der Schöffe von Paris, però la relació amb Wagner es va deteriorar. A més, Minna va rebutjar proposicions indegudes de Holtei, fet que el va enfurismar. Per totes aquestes raons, el contracte de Wagner no es va renovar, malgrat que suposava un increment salarial, i el seu lloc fou ocupat per Dorn.
Tanmateix, l'obstacle més greu va ser la manca de pressupost del teatre per a una estrena de gran envergadura, un límit que Wagner no podia superar amb la seva autoritat. Davant d'aquesta impossibilitat, la primavera de 1839 decideix marxar a París, convençut que allà les seves capacitats li obririen totes les portes. La dificultat principal continuava sent econòmica: com finançar el viatge, mentre els creditors havien arribat fins a Riga i li havien retirat el passaport. miniatura|El fiord de Sandvika La ruta fou organitzada per un amic i advocat amb solucions arriscades. El viatge es feu en vaixell amb Minna Planer, el gos Robber i la partitura completada fins al segon acte i el ballet. Una tempesta inesperada els va obligar a desviar-se de la trajectòria prevista, buscant refugi al fiord de Sandvika de Noruega.
Aquest desviament adquirí un paper rellevant en la trajectòria personal i artística de Wagner. Durant l'estada al port per reparar la nau, va explorar els voltants i va observar que els habitants, tot i ser nòrdics, recordaven els alemanys: rossos i amb una llengua propera a la seva encara que incomprensible, mostrant així vincles amb el que ell considerava l'univers germànic. Aquesta experiència li permeté descobrir una concepció de la Germània que marcaria tota la seva obra, entesa com a entitat cultural més que com a nació política. A partir d'aquestes impressions, decidí que la seva següent òpera, Der fliegende Holländer, se centraria en aquest món. miniatura|Giacomo Meyerbeer va ajudar a Wagner en la seva estada a París
L'1 d'agost de 1839 emprenen de nou el viatge per mar, però després de quatre dies tranquils una nova tempesta els obliga a fer escala a Anglaterra. A Gravesend abandonen la nau i prossegueixen cap a Londres en un vapor. Allà Wagner envia a la Societat Filharmònica la seva obertura basada en Rule, Britannia! (WWV 42), composta el 1837, però no obté cap resposta. Uns dies més tard, embarquen cap a Boulogne-sur-mer. Allà coneix el compositor alemany i jueu de renom de la grand opéra, Meyerbeer, que rep amb interès la partitura de Wagner i el presenta al pianista Ignaz Moscheles, també present a Boulogne. Aquest els recomana posar-se en contacte amb François-Antoine Habeneck, director de la Societat de Concerts del Conservatori de París, i amb Henri Duponchel, director de l'Opéra, obrint-li així les primeres portes dins del cercle musical parisenc.
miniatura|esquerra|A París va fer amistat amb el pintor alemany Ernst Benedikt Kietz, que li va fer aquest retrat amb una imatge que reflectia màxima prosperitat, irònicament
A París Wagner treballa en la composició dels tres últims actes, que finalitza aproximadament un any més tard. Meyerbeer li ofereix una oportunitat laboral, encarregant-li l'adaptació per a piano i cant de l'òpera La favorita de Donizetti. En lloc d'agrair aquest encàrrec, Wagner s'hi ressentí i mantingué una crítica constant envers l'òpera italiana i Donizetti en particular. Això li permetrà a Wagner de sortir de les necessitats més extremes, tot i que, amb la seva dona, portava una vida per sobre de les seves possibilitats. Tenia tants deutes a París que fins i tot va haver d'entrar uns quinze dies a la presó i la Minna es va haver d'exercir per recollir les quantitats que calien per poder sortir de la presó. La misèria es va aguditzar tant que Wagner es va haver de vendre l'argument que ja havia escrit per a Der fliegende Holländer per cinc-cents francs i el va haver de reescriure.
Durant aquest període de misèria i privacions, Wagner desenvolupa una activitat compositiva intensa. En finalitzar Rienzi i havent fracassat en la seva estrena a França, prova sort a Alemanya, especialment a Dresden, on comptava amb amics disposats a impulsar la seva obra als escenaris. La primavera de 1842 representa un punt d'inflexió, ja que aconsegueix que Rienzi s'accepti a Dresden i simultàniament Der fliegende Holländer a Berlín. A Dresden, el principal promotor va ser Wilhelm Fischer, director del cor, mentre que a Berlín sembla que va tenir un paper clau la recomanació de Meyerbeer. El teatre de Dresden començava a consolidar-se amb una reputació de comptar amb instal·lacions modernes, un personal experimentat i un alt nivell tant en la secció musical com en el cor.
miniatura|Edward Bulwer-Lytton, Wagner es va basar en la seva obra Rienzi, the last of the Roman tribunes El llibret, escrit pel mateix compositor, es basa en la novel·la Rienzi, the last of the Roman tribunes (1835) d'Edward Bulwer-Lytton, conegut especialment per Els últims dies de Pompeia (1834), i en el drama preexistent de Mary Russell Mitford, Rienzi: A tragedy (1828), tots dos inspirats en una crònica italiana anònima del . L'acció se situa a la Roma de mitjan , quan els papes residien a Avinyó (1309–1377) i la ciutat havia caigut en una profunda decadència. Cola di Rienzo, home visionari i amb grans ambicions, es rebel·là contra aquesta situació i aspirà a restaurar l'Imperi Romà. Seguint el model polític clàssic, s'erigí en tribú del poble enfrontant-se a la noblesa, especialment les famílies Orsini i Colonna, tot comptant amb el suport intermitent dels papes, fins que va caure en desgràcia davant la plebs i fou assassinat durant una revolta. El 1887, la ciutat de Roma li dedicà una estàtua al peu del Capitoli, al costat de l'escalinata que hi porta, que encara es conserva.