miniatura|Fíbula aquiliforme visigòtica d'Alovera (), feta amb bronze i pasta vítria, procedent d'Alovera (Guadalajara). Realitzada mitjançant la tècnica de l'alveolat o paredat (cloisonné). Museu Arqueològic Nacional, Madrid.
L′Hispània visigoda és la denominació del període històric que abasta l'assentament del poble visigot a la península Ibèrica, entre mitjans del i començaments del .
Història
Invasions germàniques a Hispània
Des del segle al , dos pobles germànics havien creuat la península Ibèrica, els sueus i els vàndals, així com un poble iranià dels alans, que existeix encara a Ossètia, a les muntanyes del Caucas. Cap al 409 o 410, es tenen notícies de l'entrada pels Pirineus d'un nombre no determinat de sueus (uns 30.000, encara que no hi ha consens entre els historiadors), el poble germànic de major complexitat cultural, ocupant el nord-oest de la península, el que és Gal·lècia, amb capital a Braccara Augusta, l'actual Braga (Portugal).
El cronista Hidaci, parlant sobretot de l'ocupació de la Gallaècia pels sueus, parla de tota mena d'atropellaments i brutalitats:
Tot i això, els historiadors actualment consideren que les fonts de l'època han de ser mirades amb prudència, analitzant no només el que s'escriu sinó també la finalitat que perseguia l'autor en la seva època amb aquesta obra, havent de sotmetre-les a un enjudiciament crític.Ripoll, G., y Velázquez, I., La Hispania visigoda, Historia 16, Madrid, 1995, pág. 9,
Galícia va ser ocupada no només pels sueus, sinó també per vàndals asdinges. Els alans es van desplaçar cap a la Lusitània i la Cartaginense. Amb els vàndals silinges a la zona de la Bètica, només quedava en poder de l'Imperi romà la província de la Tarraconense. Precisament per poder recuperar el domini perdut a la península Ibèrica, l'imperi pacta amb el rei got Walia perquè siguin ells els qui defensin els drets de Roma davant d'aquestes tribus germanes. Així doncs, el 416 els visigots penetren com aliats de Roma, a través d'un foedus, derrotant els alans i part dels vàndals, de manera que l'Imperi recupera el control de les regions més romanitzades (la Bètica i el sud de la Tarraconense).
L'emperador Honori en el 418 els allunya del riu Mediterrani, recol·locant-los a l'Aquitània. Els sueus van ocupar llavors bona part de la península, amb capital a Emèrita Augusta, l'actual Mèrida. Els vàndals els van derrotar a Mèrida, però, cap al 429, van passar a Àfrica. Els alans van ocupar el centre i l'est de la Península, i van acabar sent absorbits per la població hispanoromana.
En aquesta situació, l'imperi romà d'Occident havia recuperat el domini almenys nominal de la Península, excepte la zona dominada pels sueus, que consolidaven el seu regne a l'occident. Cap a l'any 438 el rei sueu Requila emprèn una decidida activitat de conquesta de la resta d'Hispània, apoderant-se de la Lusitània, la Cartaginense i la Bètica. El seu successor, Requiari, aprofitarà les pertorbacions del moviment bagauda per avançar cap a la zona de Saragossa i Lleida. Aquesta acció va impulsar a l'imperi romà a demanar novament als visigots, a través del seu rei Teodoric II, l'ajuda precisa per controlar Hispània. Les tropes visigodes travessen els Pirineus i a la tardor de 456 van prendre Astorga, la capital del regne sueu, i capturen al rei Requiari, quedant la resta dels sueus al territori comprès de la Gallaècia a l'actual Galícia, part d'Astúries i Lleó i meitat nord de Portugal. El regne sueu es va mantenir independent fins a finals del . La resta de la península va quedar en mans visigodes, passant a formar part del Regne visigot de Tolosa, amb capitalitat a Tolosa (França). Les onades de conquesta es van succeir amb posterioritat, però ara per ocupar espais on domina encara l'imperi romà.
L'any 476, els visigots ja s'havien assentat a la península Ibèrica i el 490 va acabar el gruix de les migracions des del nord.
El convuls
miniatura|Extensió del Regne Visigot a principis del .
Els visigots no controlaven tota la península Ibèrica. A la part nord-oest hi havia el regne dels sueus. Tota la cornisa cantàbrica des de la serralada fins al mar, zona poc romanitzada, estava dominada per asturs, càntabres i vascons. La monarquia visigoda va conèixer un moment de debilitat durant el . Almenys dos reis són assassinats successivament, Teudisel i Àkhila I, i en diferents zones de la península es produeixen revoltes de terratinents contra l'autoritat real (Còrdova, Sevilla i Mèrida, aquestes dues últimes capitals del regne).
A finals de 552 l'emperador Justinià I ja havia finalitzat la campanya de conquesta del regne ostrogod, accedint aquest mateix any a la petició d'ajuda formulada en el 551 pel rebel visigot Atanagild a canvi d'una franja costanera des d'Alacant fins a la costa sud-atlàntica portuguesa, incloent-hi el nord d'Àfrica i les illes Balears. El nou territori conquerit es va denominar Província d'Espània, i es va establir la seva capital a Carthago Spartaria, l'actual Cartagena, controlant bona part del Mediterrani hispà i l'estret de Gibraltar, i amb això el comerç. La col·laboració oriental va ser decisiva per decantar la guerra civil al regne peninsular hispà a favor d'aquell candidat davant d'Àkhila. Però la compensació territorial mai no va ser plataforma per a la conquesta de l'antiga Hispània. De fet, les zones concedides en 552 van començar a minvar en les dècades següents, especialment durant el regne de Leovigild, fins a la seva desaparició cap al 624 ja en època del rei Suíntila. miniatura|Regne visigot durant Leovigild, any 586.
Al final del regnat de Teudis es va traslladar la capital a Toledo i amb Atanagild es va consolidar aquest trasllat. Gràcies a la decidida acció política de Leovigild (573-586) es va produir en la segona meitat del un enfortiment de la monarquia, amb èxits en diversos camps. Va aconseguir cert nivell d'estabilitat de la monarquia amb reformes monetàries, restablint el control sobirà sobre territoris que s'havien declarat independents a la segona meitat del , la conquesta del regne sueu, així com contra les instal·lacions romanes d'Orient, moltes de les quals van passar de nou a mans visigodes.
No obstant això, la pretensió de Leovigild d'unificar els seus regnes religiosament, amb base a l'arrianisme, va fracassar. Va viure les seves pitjors hores amb la revolta del seu fill Hermenegild al sud, convertit al catolicisme. Fins al 584 no es restaurarà la pau amb la derrota del fill a les mans del pare. El seu fill i successor Recared (586-601), germà d'Hermenegild, va aconseguir aquesta unitat religiosa, però prenent com a base el catolicisme. En el transcendental III Concili de Toledo el rei i Baddo, la seva esposa, van manifestar la seva conversió. Es considera que, després d'aquesta conversió, la cultura visigòtica a Hispània aconsegueix el seu zenit.
Els foscos anys del miniatura|Hispània visigòtica del 625 al 711, abans de la conquesta musulmana de la península Ibèrica.
La relativa pau que es respirava amb Leovigild i Recared, es veu truncada novament. Se succeeixen Liuva II, Viteric, Gundemar i Recared II i d'ells, el que no és assassinat, fins i tot sent menor d'edat, mor en estranyes circumstàncies. Únicament Suíntila (621-631), gran general, acaba per expulsar els romans d'Orient el 624.
Recesvint (649-672) serà reconegut per la seva tasca legislativa de curta durada (Liber iudiciorum), millorada per Vamba, però que influirà de manera notable en els furs locals a partir del .
Caiguda del Regne visigot En una carta al rei Æthelred de Mèrcia, datada el 746-747, sant Bonifaci atribuïa l'esfondrament del regne visigot a «la degeneració moral dels gots». Per a E. A. Thompson, que és qui comenta això al pròleg de The Goths in Spain (Els gots a Hispània, 1969), «no és gens evident que la moderna investigació, en el punt en què es troba, hagi aprofundit molt més».
Cap a 710 se succeeixen els enfrontaments pel tron després de la mort de Vítiza. Els pretendents a la corona, Roderic i Àkhila II, el primer al sud i el segon al nord de la península, se situen en posicions extremes. Es convé que Witiza havia pactat abans de la seva mort la conquesta musulmana de la península Ibèrica per al control del regne. Altres sostenen que va ser Àkhila II, però mantenen que les forces del Califat Omeia, després d'haver conquerit el nord d'Àfrica, creuen l'estret de Gibraltar i conquisten Toledo, vencent i matant Roderic en la batalla de Guadalete (o de la Llacuna de la Janda). La seva entrada és imparable i dos anys més tard assetgen Saragossa.
Per mitjà d'una sèrie de capitulacions, un noble visigot pertanyent als cercles palatins, Teodomir, va aconseguir mantenir durant unes dècades més, una considerable autonomia en el Regne de Teodomir, un vast territori al voltant de la ciutat d'Oriola, a les actuals províncies de Múrcia i Alacant.
La historiografia clàssica dona per cert que diversos nobles visigots, així com una part de la població visigoda que fugia dels musulmans, van escapar cap al nord de la península, concretament a Astúries, poblada pels asturs, d'origen celta, fora del control musulmà, encara que hi podria haver hagut un governador a la zona de costa (actual Gijón), Munuza, però mai van arribar els musulmans a dominar les muntanyes, que sí van servir de refugi als resistents cristians, i un d'ells, un oficial de Roderic, que va estar a la batalla de Guadalete l'any 711 anomenat Pelai, va aconseguir derrotar 722 a una expedició de conquesta musulmana a la batalla de Covadonga. Pelai que ara tenia la col·laboració dels Asturs, antics enemics dels visigots, ja que anteriorment havien intentat sotmetre'ls, va ser triat príncep dels asturs i així es va convertir en el primer rei d'Astúries, i s'aconseguirà la creació d'un petit, però ferri nucli de resistència que donarà lloc a la Reconquesta i a la formació dels primers regnes cristians.Sánchez-Albornoz, Claudio. El reino de Asturias. Orígenes de la nación española. Colección: Biblioteca Histórica Asturiana. Silverio Cañada, Gijón, 1989.Ruiz de la Peña, Ignacio. «Batalla de Covadonga», en la Gran Enciclopedia Asturiana, tomo V, p. 167-172. Silverio Cañada, Gijón, 1981. D'altra banda sobre la batalla altres historiadors dubten i desconeixen la localització exacta del lloc de l'escaramussa, tampoc no han aconseguit esbrinar la data concreta, que abasta un període inclòs entre els anys 718 i 722. La Reconquesta va estar present per escrit a partir de la Crònica d'Albelda (Chronicon Albeldense o Codex Conciliorum Albeldensis seu Vigilanus) (any 833), suposa una de les escasses fonts conservades d'estudi del període final de la monarquia hispanovisigoda, l'invasió i assentament del poder Omeia a la península, i la gènesi del Regne d'Astúries, la historiadora francobelga Adeline Rucquoi, diu: La Reconquesta és una realitat i té la seva història.