El Neolític del Pròxim Orient és cronològicament el primer episodi de transició d'un paleolític a un estil de vida neolític que es va produir al món. Té lloc entre el Llevant i els Zagros occidentals, inclosa part d'Anatòlia, al començament de l'Holocè, entre el 10000 i el 5500 aC. aproximadament, és a dir, 12000-7500 BP (abans del present).
Aquest període està marcat sobretot per l'adopció de l'agricultura (principalment cereals) i la ramaderia arran de la domesticació de plantes i animals, suplantant progressivament la caça i la recol·lecció. Però, a grans trets, el procés de neolitització passa per un conjunt de desenvolupaments de diversa índole, amb l'auge del mode de residència sedentari i de pobles, el desenvolupament d'una arquitectura cada cop més complexa, el desenvolupament d'eines en pedra variada, sobretot el mobiliari de pedra polida, la fabricació de la primera ceràmica, també un art específic i canvis rituals que acompanyen les evolucions mentals vinculades al procés de neolitització. Tota la societat està capgirada, ja sigui pel que fa a la demografia o en la seva organització. Es tracta, doncs, d'un canvi radical, que podria ser caracteritzat com una «revolució neolítica» per G. Childe, un dels grans fenòmens de l'evolució de les societats humanes. Però és un procés que té lloc durant un període molt llarg i complex, que té lloc de manera no lineal, experimentant fases de reflux i d'altres on els canvis són més ràpids. També inclou variacions segons la regió.
Els primers elements característics de la forma de vida neolítica es van establir durant la fase final del Paleolític, anomenada Epipaleolític en el context del Pròxim Orient, en particular el període Natufià del Llevant (c. 14500-10000 aC) que veu el desenvolupament de l'estil de vida sedentari. El procés de neolitització del Pròxim Orient va començar al mil·lenni aC i acaba més de dos mil·lennis després, cap al 7500 aC. Aquesta primera fase és un neolític anomenat «preceràmic», perquè com el seu nom indica, encara no coneixia l'ús de la ceràmica, però va ser quan va sorgir l'agricultura i la ramaderia, i veu la generalització d'un sedentarisme, entre d'altres. Les següents fases del Neolític ceràmic (o tardà) van durar fins a mitjan segle. Al voltant del , i va veure l'aparició de cultures regionals, i la forma de vida neolítica es va estendre a noves regions. S'acaben quan comença a desenvolupar-se la metal·lúrgia, que marca l'inici de les edats dels metalls, i sobretot una evolució més marcada cap a organitzacions socials i polítiques més jeràrquiques, preludi de l'aparició de l'Estat i del desenvolupament de les primeres societats «històriques» de l'Orient Mitjà.
Les causes de la neolitització han estat objecte de debats que no s'han acabat. Sovint es destaca el vincle amb els canvis climàtics que es van produir durant aquests mil·lennis que van veure el final de l'última edat glacial i l'inici de l'Holocè. Però aquesta condició no és suficient per explicar l'evolució econòmica i social, que sens dubte estan lligades a altres factors, potser la necessitat d'adaptar-se a un context demogràfic més ampli, o als desenvolupaments culturals i mentals que fan que l'home que ara disposa dels mitjans tècnics necessaris per adoptar una altra forma de vida comença a fer-ho a poc a poc.
En tot cas, el Pròxim Orient és un gran centre de neolitització a escala mundial, els descobriments del qual van adoptant progressivament les regions veïnes quan al seu torn abracen la forma de vida neolítica, sent-ne més o menys responsables segons els casos.
Cronologia dels estudis
La «revolució neolítica» i la recerca de les seves causes El concepte de «Neolític» va ser encunyat l'any 1865, al mateix temps que el de «Paleolític», per John Lubbock, ampliant el sistema de les «tres edats» (coure, bronze i ferro) de Christian Jürgensen Thomsen. Aleshores només depèn de criteris tècnics, en primer lloc la transició de la pedra tallada a la pedra polida. El Neolític va agafar més constància els anys 1920-1930 amb l'obra del prehistoriador australià Vere Gordon Childe, sobretot en la seva obra fundacional, Man Makes Himself (1936), que va desplaçar la seva definició cap als aspectes econòmics i socials, quan va forjar la concepte de «revolució neolítica». Es transposa de la de la revolució industrial i ancorada en una visió progressista de la història humana; està marcada per l'aparició de societats de poble productores d'aliments, segueix la revolució de la domesticació del foc i precedeix la «revolució urbana», per tant, estableix les condicions per a l'aparició de la «civilització». Caracteritza aquest fenomen per diversos trets principals: el cultiu de plantes, la cria d'animals, que condueixen al creixement de la població, generen excedents, permeten un estil de vida sedentari; sens dubte considera aquestes societats com en gran part autosuficients, però admet que intercanvien béns de luxe entre elles; són capaços d'emprendre treballs col·lectius i cooperatius, especialment per a l'agricultura i la seguretat dels seus recursos, mitjançant la constitució d'organitzacions polítiques de clans, consolidades per aspectes màgics i religiosos. Des del punt de vista material, el neolític es caracteritza segons ell per objectes fets amb pedra polida, ceràmica i instruments per a teixir. Aquest model òbviament s'ha modificat, però segueix sent vàlid en part a l'hora de determinar el «paquet» neolític (vegeu més avall).
Les investigacions dels anys de la postguerra de la Segona Guerra Mundial han permès establir millor les característiques de les societats neolítiques, gràcies als nous descobriments. Per exemple, les excavacions dels jaciments natufians de les dècades del 1950-1960 van permetre determinar que aquests pobles estaven poblats per caçadors-recol·lectors, per tant, la sedentarització precedia la domesticació, i no es podia veure com a conseqüència com es pensava aleshores. A la dècada del 1950, Kathleen Kenyon va establir les bases de la cronologia del Neolític del Llevant a partir d'excavacions realitzades a Jericó (Tell es-Sultan), destacant en particular les fases d'un «neolític preceràmic» (Pre-Pottery Neolithic). Aquest model es continua utilitzant encara que tingui límits, sobretot perquè qualifica les societats d'èpoques antigues com a «neolítiques» quan realment no ho són. L'ús de dades d'excavacions recents avança encara més el coneixement del procés de neolitització, destacant notablement la pluralitat de centres de domesticació (en part gràcies als estudis genètics), o fins i tot amb el descobriment del santuari de Göbekli Tepe a Turquia que destaca els aspectes religiosos i rituals dels inicis de les societats neolítiques. La comparació de la situació del Pròxim Orient amb la d'altres societats conegudes per l'arqueologia havent viscut el procés de neolitització, de manera endògena o no, permet també desenvolupar la comprensió del Neolític revelant elements comuns i específics, i el treball etnogràfic recolza el desenvolupament de models explicatius basats en dades arqueològiques prehistòriques.
A partir d'això, la recerca de causes ha dominat sovint l'agenda de la recerca, i ha donat lloc a un conjunt divers de propostes, sovint centrades en la qüestió de l'origen de les domesticacions, però també prenent el fenomen de la neolitització en els seus diferents components.
V. G. Childe, recollint les idees de R. Pumpelly, va ser partidari de la «teoria de l'oasi»: el final de l'última edat glacial va provocar un clima més àrid, obligant als humans i els animals de l'Orient Mitjà a refugiar-se als rius de les planes i als oasis, on també es trobaven cereals silvestres, i aquesta convivència en aquests espais reduïts hauria propiciat l'inici de l'agricultura i la ramaderia. Després d'ell, R. Braidwood, a partir de les seves investigacions als Zagros durant la dècada del 1950 (Hillly flanks theory; teoria dels flancs muntanyosos) va orientar la recerca de causes cap a criteris socials i culturals; si es produeix el Neolític és perquè les societats estaven materialment i culturalment preparades («Culture was ready»; la cultura estava preparada), sobretot perquè tenien les eines i els coneixements necessaris per a l'agricultura i el processament d'aliments. A partir de finals de la dècada del 1960, L. Binford va formular una explicació que combinava demografia i medi ambient, a partir de la idea que les comunitats epipaleolítiques del Llevant van experimentar un creixement demogràfic, que s'hauria combinat amb l'augment del nivell del mar vinculat al final de la era glacial, i hauria creat «estrès» per l'accés als recursos alimentaris perquè s'havia reduït l'espai per persona, fet que hauria provocat un moviment migratori cap a zones marginals fins aleshores despoblades, on els migrants s'haurien endut cereals i animals domesticats. Més endavant es formulen altres explicacions funcionalistes similars, que destaquen les respostes adaptatives de les societats als canvis ambientals i/o demogràfics. Això es basa, doncs, en la idea que les societats es veuen obligades per diversos factors a passar a l'etapa neolítica. La següent etapa ofereix un altre enfocament, i veu un retorn a les explicacions culturals i cognitives. El model de J. Cauvin, formulat a les dècades el 1980 i 1990, identifica una «revolució dels símbols», un canvi en la relació entre els humans i el món que els envolta, una única causa segons ell a l'origen dels canvis socials, econòmics i materials que s'observen durant la neolitització. I. Hodder també ha fet propostes sobre els canvis mentals que s'estan produint al Neolític, però no els veu tant com una causa sinó com un desenvolupament que acompanya altres canvis. Com aquesta perspectiva, els models explicatius que tenen en compte les possibles interaccions entre els canvis socials, econòmics i mentals, també climàtics, han passat a primer pla a partir de la dècada del 2000.
Un fenomen llarg i complex El fenomen de la neolitització es considera ara com un procés llarg i complex, no lineal, caracteritzat, certament, per la transició d'una economia caçadora-recol·lectora a la d'agricultura-ramaderia, però que engloba moltes altres tècniques, socials i mentalitats que acompanyen el fenomen, i estan clarament vinculades per relacions causals.
Per resumir els plantejaments actuals del Neolític i la neolitització com un procés que abasta diversos canvis a molt llarg termini: Segons Ç. Çilingiroğlu:
I per N. Goring-Morris i A. Belfer-Cohen:
Per tal de definir què són les societats neolítiques, s'ha estès el concepte de «paquet» neolític, a partir dels criteris establerts per Childe, que són les característiques esperades de les societats neolítiques, però que en conjunt es manté força vaga. Aquestes característiques inclouen bàsicament les «primeres èpoques» que es troben al Neolític: «espais construïts que indiquen un hàbitat permanent, animals domèstics, cereals i llegums conreats que indiquen producció d'aliments, recipients de ceràmica que indiquen emmagatzematge i cocció, objectes en pedra polida que indiquen processament d'aliments, destrals que indiquen un nova tecnologia d'acabat d'eines de pedra per poliment» (M. Özdoğan, que parla com els altres de «Neolithic Way of Life»; Mode de vida neolític). Però en detall el muntatge del material varia segons la regió i el temps. Una altra manera d'agrupar el conjunt de les primeres societats neolítiques al voltant d'elements comuns, materials o no, i malgrat la seva diversitat regional, és utilitzar el terme koiné, «suma de trets comuns a diversos grups humans».