Lexèrcit indi durant el domini britànic, també conegut com lexèrcit indi britànic, va ser la principal força militar de l'imperi indi britànic fins al 1947. Va ser responsable de la defensa tant de l'Índia britànica com dels estats prínceps, que també podien tenir els seus propis exèrcits . Com es cita a lImperial Gazetteer of India, "El govern britànic s'ha compromès a protegir els dominis dels prínceps nadius de la invasió i fins i tot de la rebel·lió interior: el seu exèrcit està organitzat per a la defensa no només de l'Índia britànica, sinó de totes les possessions sota el sobirania del Rei-Emperador". L'exèrcit indi va ser una part important de les forces de l'Imperi Britànic, a l'Índia i l'estranger, especialment durant la Primera i la Segona Guerra Mundial.
El terme "exèrcit indi" sembla haver estat utilitzat per primera vegada de manera informal, com a descripció col·lectiva dels exèrcits de la presidència, que en conjunt comprenien l'exèrcit de Bengala, l'exèrcit de Madras i l'exèrcit de Bombai, de les Presidències de l'Índia britànica, particularment després de la rebel·lió índia. El primer exèrcit anomenat oficialment Exèrcit indi va ser creat pel govern de l'Índia el 1895, existint al costat dels tres exèrcits de presidència establerts des de fa temps . El 1903 l'exèrcit indi va absorbir els tres exèrcits. L'exèrcit indi no s'ha de confondre amb l'exèrcit de l'Índia (1903–1947), que era l'exèrcit indi més l' exèrcit britànic a l'Índia (unitats britàniques enviades a l'Índia), que després es va dividir en l'exèrcit indi i l'exèrcit pakistanès.
Història miniatura|Una pintura que mostra un sowar del 6è de cavalleria lleugera de Madràs, vers 1845. L'exèrcit indi té els seus orígens en els anys posteriors a la rebel·lió de l'Índia de 1857, sovint anomenada Motí indi a les històries britàniques, quan el 1858 la Corona va prendre el domini directe de l'Índia britànica de la Companyia Britànica de les Índies Orientals. Abans de 1858, les unitats precursores de l'exèrcit indi eren unitats controlades per la Companyia i es pagaven amb els seus beneficis. Aquestes operaven al costat d'unitats de l'exèrcit britànic, finançades pel govern britànic a Londres.
Els tres exèrcits de la Presidència van romandre forces separades, cadascun amb el seu propi comandant en cap. El control operatiu general va ser exercit pel comandant en cap de l'exèrcit de Bengala, que formalment era el comandant en cap de les Índies Orientals. A partir de 1861, la major part de la tropa oficial es va agrupar en els tres Cossos d'Estat Major Presidencial. Després de la Segona Guerra Afganesa, una Comissió d'Investigació va recomanar l'abolició dels exèrcits de la presidència. Les branques d'ordenança, Aprovisionament i Transport i Pagament estaven aleshores unificades.
La Força Fronterera del Punjab va estar sota el control directe del Tinent-Governador del Punjab durant els temps de pau fins al 1886, quan va passar sota el Comandant en Cap a l'Índia. El contingent d'Hyderabad i altres cossos locals van romandre sota control governamental directe. Les formacions superiors permanents – divisions i brigades – van ser abandonades el 1889. No es va mantenir cap estat major divisionari en temps de pau, i les tropes es van dispersar per tot el subcontinent, amb la seguretat interna com a funció principal. El 1891 els tres cossos d'estat major es van fusionar en un sol cos d'estat major indi.
Dos anys més tard, els exèrcits de Madràs i Bombai van perdre els seus càrrecs de comandant en cap. El 1895, els exèrcits de la presidència van ser abolits i l'exèrcit indi creat així es va agrupar en quatre comandaments: Bengala, Madràs (incloent Birmània), Bombai (incloent Sind, Quetta i Aden) i el Panjab (incloent-hi el nord- West Frontier i Punjab Frontier Force). Cadascun estava sota el comandament d'un tinent general, que responia directament al Comandant en Cap, Índia.
Els exèrcits de la Presidència van ser abolits amb efecte a partir de l'1 d'abril de 1895 per una notificació del Govern de l'Índia a través de l'Ordre del Departament de l'Exèrcit número 981 de data 26 d'octubre de 1894, unificant els tres exèrcits de la Presidència en un sol Exèrcit indi. Els exèrcits es van amalgamar en quatre comandaments, nord, sud, oriental i occidental. L'exèrcit indi, com els exèrcits de la Presidència, va continuar donant suport armat a les autoritats civils, tant en la lluita contra el bandolerisme com en cas d'avalots i rebel·lió. Una de les primeres operacions externes que va enfrontar el nou exèrcit unificat va ser la Rebel·lió dels Bòxers a la Xina de 1899 a 1901.
Reformes de Kitchener Les reformes de Kitchener van començar el 1903 quan Lord Kitchener de Khartum, recentment nomenat comandant en cap de l'Índia, va completar la unificació dels tres exèrcits de la presidència , i també de la Força Fronterera del Panjab, el contingent d'Hyderabad i altres forces locals, en un sol indi. exèrcit (incloent també unitats de l'exèrcit britànic estacionades a l'Índia).
Els principis subjacents a les reformes eren que la defensa de la frontera del nord-oest contra l'agressió estrangera era la funció principal de l'exèrcit i que totes les unitats havien de tenir formació i experiència en aquest paper en aquesta frontera. A més, l'organització de l'exèrcit hauria de ser la mateixa en pau que en guerra, i el manteniment de la seguretat interna era per a l'exèrcit un paper secundari, de suport a la policia.
Lord Kitchener va trobar l'exèrcit dispers per tot el país en estacions de brigada o regiment, i en efecte, proporcionant guarnicions per a la majoria de les ciutats principals. L'exèrcit indi reformat havia d'estar estacionat en formacions operatives i concentrar-se al nord del subcontinent . El pla del comandant en cap preveia nou divisions de combat agrupades en dos comandaments de cos en els eixos principals a través de la frontera nord-oest. S'havien d'agrupar cinc divisions a l'eix Lucknow-Peshawar-Khyber, i quatre divisions a l' eix Bombai-Mhow-Quetta. Tanmateix, el cost d'abandonar unes trenta-quatre estacions i construir-ne de noves a les àrees del cos proposades es va considerar prohibitiu, i aquest aspecte del pla va haver de ser modificat.
Sota el compromís adoptat el 1905, els quatre comandaments existents es van reduir a tres, i juntament amb el Quarter General de l'exèrcit , es van disposar en deu divisions permanents i quatre brigades independents. Els comandaments estaven formats per: Comandament del Nord, que constava de la 1a Divisió (Peshawar), la 2a Divisió (Rawalpindi), la 3a Divisió (Lahore), la Brigada Kohat, la Brigada Bannu i la Brigada Derajat; el Comandament Occidental, que estava format per la 4a Divisió (Quetta), la 5a Divisió (Mhow), la 6a Divisió (Poona) i la Brigada d'Aden, situada a Aden a la Península Aràbiga; i el Comandament Oriental, que constava de la 7a Divisió (Meerut) i la 8a Divisió (Lucknow).
El quarter general de l'exèrcit va retenir la 9a divisió (Secunderabad) i la divisió de Birmània sota el seu control directe. Les divisions numerades es van organitzar de manera que en la mobilització poguessin desplegar una divisió d'infanteria completa , una brigada de cavalleria i un nombre de tropes per a la seguretat interna o la defensa local de la frontera. Els comandaments divisionals permanents es van formar amb un establiment d'oficials d'estat major sota un major general.
miniatura|El 117è Mahrattas en un fort a la frontera del nord-oest , Índia, 1909. Un cop finalitzades les reformes l'any 1909, l'exèrcit indi es va organitzar seguint les línies britàniques, tot i que sempre va quedar endarrerit pel que fa a l'equipament. Una divisió de l'exèrcit indi constava de tres brigades cadascuna de quatre batallons. Tres d'aquests batallons eren de l'exèrcit indi i un britànic. Els batallons indis eren sovint segregats, amb companyies de diferents tribus, castes o religions. Un milió i mig de voluntaris es van presentar de la població estimada de 315 milions al subcontinent indi.
Els batallons de regiment no estaven assignats permanentment a divisions o brigades particulars, sinó que van passar alguns anys en una formació i després van ser enviats a una altra en un altre lloc. Aquesta disposició rotativa estava pensada tant per proporcionar a totes les unitats experiència de servei actiu a la Frontera com per evitar que es "localitzessin" en estacions de regiment estàtiques. En canvi, les ubicacions divisionals es van mantenir constants miniatura|Partit de la bandera dels 52è Sikhs (Força de la Frontera) a Kohat , amb els seus colors regimentals el 1905
Redesignació dels regiments Per emfatitzar que ara només hi havia un exèrcit indi, i que totes les unitats s'havien d'entrenar i desplegar sense tenir en compte els seus orígens regionals, els regiments van ser renumerats en seqüències individuals de cavalleria, artilleria, infanteria de línia i fusellers Gurkha. Les designacions regimentals van ser alterades per eliminar totes les referències als antics exèrcits presidencials. Si esqueia, s'adoptaren títols subsidiaris que recorden altres dades identificatives. Així, el 2n Llancers de Bengala es va convertir en el 2n Llancers (Gardner's Horse).
El nou ordre va començar amb els regiments de Bengala, seguits per la Força Fronterera de Punjab, després els regiments de Madras, el Contingent d'Hyderabad i Bombai. Sempre que va ser possible, es va retenir un dígit significatiu al nou número. Així, el 1r d'Infanteria Sikh es va convertir en el 51è Sikh, els 1rs Pioners de Madras es van convertir en el 61è Pioners, i el 1r de Granaders de Bombai es van convertir en els 101r de Granaders.
Els regiments Gurkha s'havien convertit en la seva pròpia línia de regiments de fusellers des de 1861. Eren cinc d'aquests fins que es van unir als antics 42è, 43è i 44è Regiments de Gurkha de l'Exèrcit de Bengala, que es van convertir en el 6è, 7è i 8è Gurkha. Rifles. Els números 42, 43 i 44 es van assignar respectivament a les Forces Irregulars de Deoli i Erinpura i al Batalló Mhairwara de Rajputana.
Les bateries de muntanya ja havien perdut el nombre dos anys abans. Amb les reformes de 1903 van ser renumerats amb vint afegits als seus números originals. L'exèrcit tenia molt poca artilleria (només 12 bateries d'artilleria de muntanya), i les bateries de la Royal Indian Artillery estaven adjuntades a les divisions. El Cos d'Enginyers de l'Exèrcit de l'Índia estava format pel Grup de Sapadors de Madras, Bengala i Bombai en les seves respectives presidències.
El Queen's Own Corps of Guides, Punjab Frontier Force, compost per esquadrons de cavalleria i companyies d'infanteria, va ser rebatejat com el Queen's Own Corps of Guides (Lumsden's), però es va mantenir sense nombre. La nova numeració i noms dels regiments es van notificar a l'Ordre de l'exèrcit de l'Índia 181 , de data 2 d'octubre de 1903.