La Gioconda és una òpera en quatre actes d'Amilcare Ponchielli sobre un llibret d'Arrigo Boito (signat sota el pseudònim anagramàtic de Tobia Gorrio), inspirat en el drama Angelo, tyran de Padoue, una obra de teatre en prosa de 1835 de Victor Hugo. És la mateixa font que Gaetano Rossi havia utilitzat per al llibret dIl giuramento de Mercadante el 1837). Es va estrenar a La Scala de Milà el 8 d'abril de 1876.La Gioconda va ser un gran èxit per a Ponchielli, entre les òperes italianes amb més èxit al costat de lAida (1871) i lOtello (1887) de Verdi. També és un exemple famós del gènere italià de la grande opera, l'equivalent de la grand opéra francesa, amb forts trets passionals i dramàtics i amb una escriptura vocal i efectes teatrals que anuncien el verisme.
Malgrat l'èxit de públic i crítica de l'estrena, el compositor va revisar l'obra tres vegades; la quarta i última versió es va representar per primera vegada el 1879 a Gènova abans d'arribar a La Scala de Milà el 12 de febrer de 1880. Aquesta versió es va establir com la definitiva. Hi ha diversos enregistraments complets, i es representa regularment, sobretot a Itàlia. És una de les poques òperes que té un paper principal per a cadascun de les sis veus principals. L'òpera inclou també el famós ballet Dansa de les hores, sovint representat per separat o en paròdia.
Origen i context Després de l'estrena de I Lituani, el 7 de març de 1874 a La Scala de Milà, Ponchielli va començar a cercar un nou llibret i es va posar en contacte amb Arrigo Boito. El tema proposat, el drama de Victor Hugo Angelo, tyran de Padoue, va deixar en un primer moment perplex el compositor, que temia la comparança amb Il giuramento de Saverio Mercadante, una afortunada versió operística del mateix tema que havia estat estrenada a La Scala l'11 de maig de 1837. Així que durant un temps, va considerar el projecte paral·lel de posar en música el Piquillo Alliaga d'Eugène Scribe, per la qual cosa va encarregar la redacció del llibret a Antonio Ghislanzoni. miniatura|esquerra|Amilcare Ponchielli, en una estàtua a Cremona miniatura|esquerra|Arrigo Boito, autor del llibret sota el pseudònim de Tobia Gorrio Boito va decidir d'adaptar el tema amb gran llibertat, introduint el personatge de Barnaba i donant un nou caràcter a la resta de personatges. El novembre de 1874 estaven enllestits els dos primers actes del llibret, i Ponchielli es va afanyar a iniciar la faena de composició, però tenia molts dubtes, que el van acompanyar fins a la conclusió de l'obra. Malgrat la seva admiració incondicional per Boito, Ponchielli temia que l'element dramàtic ultrapassés el líric, cosa que podia portar a una reacció negativa del públic. S'adonava, per altra banda, que l'audàcia dramatúrgica i formal de Boito l'estava obligant a modificar el seu estil. En una lletra escrita el 3 de juny de 1875 a l'amic músic Achille Formis, deia:
Les contínues sol·licituds de modificació del llibret eren ignorades per Boito, ja embarcat en el projecte de portar a escena la nova versió del seu Mefistofele (Bolonya, Teatre Comunale, 8 d'octubre de 1875), fins al punt que Ponchielli va haver de recórrer a la influència de l'editor Ricordi per a aconseguir-les. El 19 de juny de 1875 el primer acte estava enllestit, tot i que sense l'orquestració, però Ponchielli —potser per a fugir de les seues pròpies pors— s'havia capficat mentrestant en la composició d'una cantata en honor de Gaetano Donizetti, que va ser estrenada a Bèrgam el 13 de setembre de 1875, i havia iniciat la revisió de la juvenil La Savoiarda que esdevindria l'òpera Lina.
Ponchielli finalment es va posar a treballar de valent a la Gioconda, però com més s'acostava l'estrena, més creixia el pànic. Per això escrivia el 31 de desembre a l'editor Giulio Ricordi:
Cap a la fi de la tasca de composició, mancaven només quatre peces: el final del tercer acte, la Dansa de les Hores, el duet final del quart acte i l'obertura. El 12 de gener de 1876 l'esquema estava conclòs, a excepció del ballet i el preludi. El mateix dia, Ponchielli va iniciar-ne l'orquestració. Però els dubtes sobre el treball ja fet continuaven turmentant-lo: el 24 de gener va informar l'editor que volia canviar radicalment el duet entre Enzo i Barnaba, i que això suposaria que l'òpera no estaria enllestida per a l'estrena durant el carnaval. La Dansa de les Hores va ser composta a Milà, quan els assajos de cant ja s'havien iniciat i, segons un testimoni, s'hi van tenir en compte alguns suggeriments de Luigi Manzotti, autor del ballet Excelsior.De Napoli (op. cit., p. 173-4) hi cita dos testimonis: el primer de Giulio Ricordi, el segon de Giuseppe Adami, indicant-ne només la font del segon (Corriere della Sera del 9 d'abril de 1926). Encara que els dos testimonis coincideixen en el paper de Manzotti, difereixen en els detalls, i, per tant, De Napoli els tracta amb cautela.
Sobre el mateix tema, el compositor italià Saverio Mercadante va compondre Il giuramento (1837), molt famosa en el seu dia; el compositor rus César Cui va escriure sobre el mateix text de Victor Hugo una altra òpera avui totalment oblidada, Angelo, que es va estrenar a Sant Petersburg amb pocs dies de diferència respecte a la de Ponchielli.
Historial de composició i interpretació La Gioconda forma part del repertori d'òpera estàndard a Itàlia i s'escenifica regularment als teatres d'òpera d'aquesta nació. Donat el gran nombre de personal i els decorats elaborats que requereix l'òpera, l'obra és una de les òperes més cares de produir i, com a resultat, l'òpera es representa amb més freqüència en teatres d'òpera amb pressupostos més grans com el Teatro alla Scala de Milà i el Metropolitan Opera de Nova York. La despesa de producció de l'òpera ha fet que sigui menys freqüent fora d'Itàlia, però encara forma part del cànon occidental de la literatura operística a l'escenari internacional.
Escenificacions i revisions inicials a Itàlia esquerra|miniatura|400x400px|El repartiment de la quarta versió s'estrena al Politeama Genovese, 1879. D'esquerra a dreta: Francesco Marconi, Flora Mariani De Angelis, Gialdino Gialdini, Edouard De Reszke, Gustavo Moriami, Maddalena Mariani Masi, Giuditta Celega. Amilcare Ponchielli assegut al centre.La Gioconda va ser encarregada l'any 1874 per Giulio Ricordi de l'editorial musical Casa Ricordi. Ricordi va seleccionar Arrigo Boito per escriure el llibret; tot i que va utilitzar un anagrama del seu propi nom, 'Tobia Gorrio'. Boito en va modelar l'estructura inspirat de l'estil de la grand opéra del dramaturg francès Eugène Scribe; emprant un marc històric amb una àmplia gamma de personatges que podria oferir un espectacle visual a l'escenari i oportunitats de contrast. En la tradició de la grand opéra francesa, l'obra conté un ballet central i escenes corals massives.La Gioconda es va representar per primera vegada al Teatro alla Scala de Milà el 8 d'abril de 1876 amb la soprano italiana Maddalena Mariani Masi en el paper principal i el tenor navarrès Julián Gayarre com a Enzo. L'obra va ser rebuda positivament a l'estrena amb el principal crític musical de Milà, Filippo Filippi de la revista La perseveranza, que va declarar que, a part de Giuseppe Verdi, només Ponchielli podia produir una òpera de tanta importància entre els compositors vius d'Itàlia. L'esposa de Ponchielli, la soprano Teresina Brambilla, també va interpretar el paper de La Gioconda en representacions posteriors de l'òpera a La Scala el 1876, i es va convertir en una famosa intèrpret del paper.
Després de l'estrena, Ponchielli va continuar modificant l'obra diverses vegades per a produccions successives. Per a la primera posada en escena de l'òpera a Venècia al Teatre Rossini el 18 d'octubre de 1876 es van fer nombrosos canvis; inclosa l'addició de la 'Furlana' a l'Acte I; una nova cabaletta ('O grido di quest' anima') per al duet entre Enzo i Barnaba; una preghiera per a Laura a l'acte II; i una nova ària per a Alvise a l'acte III que més tard va ser descartada en muntatges posteriors, però la lletra de la qual va ser reutilitzada en part en revisions posteriors dins del Credo de Iago. L'òpera va ser modificada de nou per a la primera posada en escena a Roma al Teatre Apol·lo el 23 de gener de 1877. Per a aquesta producció, Ponchielli va escriure un nou final de l'acte I que va substituir una repetició de la 'Furlana' i va substituir la batalla naval al final de l'acte II amb un duet per a Enzo i Gioconda.
La quarta i última versió de l'òpera es va estrenar a Gènova el 27 de novembre de 1879 sense gaire publicitat. Tanmateix, aquesta versió més tard va aconseguir l'aclamació de la crítica i l'estatus de versió definitiva de l'òpera quan es va posar en escena a La Scala de Milà l'any següent el 28 de març de 1880. Per a aquesta versió, Ponchielli va tornar a compondre l'ària d'Alvise, "Si! Morir ella de!", i va substituir l'stretto original al final de l'acte III per una peroració orquestral del tema principal del pezzo concertato anterior. Aquesta construcció va ser nova en aquell moment, i més tard va influir en altres compositors d'òpera com l'alumne de Ponchielli, Giacomo Puccini.
Actuacions internacionals a Europa i Amèrica del Sud Després d'estrenar l'obra l'any 1876, La Scala ha representat La Gioconda diverses vegades al llarg de la seva història; sobretot un revival posat en escena per Nicola Alexandrovich Benois amb un repartiment protagonitzat per Maria Callas i Giuseppe di Stefano a la dècada de 1950. Callas havia abordat anteriorment el paper de La Gioconda; cantant el paper del seu debut d'òpera professional a l'Arena di Verona el 2 d'agost de 1947. La producció de Benois va romandre en el repertori de La Scala fins al 1997; encara que amb diferents intèrprets. La Scala també va ser responsable de la primera gravació completa de l'òpera feta l'any 1931 amb Giannina Arangi-Lombardi en el paper principal. El 2022 La Scala va estrenar una nova posada en escena de l'òpera del director Davide Livermore amb un repartiment encapçalat per les sopranos Saioa Hernández i Irina Churilova que es van alternar en el paper principal.
L'estrena al Regne Unit de La Gioconda es va fer a la Royal Opera House de Covent Garden el 31 de maig de 1883 amb la soprano nord-americana Maria Durand en el paper principal. L'estrena espanyola de l'òpera es va fer a Barcelona l'any 1886. Això va ser seguit per actuacions el 1887 a Brussel·les, Viena i Varsòvia.
El famós tenor Enrico Caruso va tenir el primer gran èxit de crítica de la seva carrera en el paper d'Enzo quan va interpretar el paper al Teatre Massimo és Palerm el 1897.
La soprano italiana Tina Poli-Randaccio va rebre elogis per la seva interpretació del paper de La Gioconda durant la primera meitat del segle XX en l'escenari internacional. Després d'haver cantat ja La Gioconda en una gira sud-americana el 1904-1905 al Theatro Municipal (São Paulo) i al Theatro Municipal (Rio de Janeiro), va interpretar per primera vegada el paper a Europa al Teatre Massimo Vittorio Emanuele de Palerm el 1907. Va interpretar el paper en diversos altres teatres, com ara La Fenice (1908), el Teatro Real (1910), el Teatro Regio di Parma (1911), el Teatro Carlo Felice (1911), el Teatre Costanzi de Roma (1915), el Teatre Municipal de Santiago (1915), el Teatre Colón de Buenos Aires (1915), el Teatro di San Carlo de Nàpols (1915), el Teatre Dal Verme de Milà (1917), el Gran Teatre de La Habana de Cuba (1918), el Teatro Comunale di Bologna (1919), el Teatro Comunale de Mòdena (1927), el Teatro Lirico de Milà (1929) i el Teatro Politeama Garibaldi de Palerm (1931), entre d'altres. A més, va assumir el paper de La Gioconda per a les emissions radiofòniques de l'òpera amb orquestres a Roma i Torí el 1931.
L'any 1909 l'òpera es va representar al Teatro dell'Opera de Roma amb un excel·lent repartiment compost per Angelo Masini Pieralli, Giannina Russ, Luisa Garibaldi i Titta Ruffo.