La literatura ídix comprèn les obres literàries escrites en ídix, la llengua dels jueus asquenazites, estretament emparentada amb l'alt alemany mitjà. Aquesta literatura reflecteix la història dels asquenazites, des dels seus orígens a l'Europa central fins a la seva expansió al llarg dels segles cap a l'Europa oriental, estenent-se per un vast territori que hom ha anomenat Ídixland.
Hom pot distingir tres etapes històriques dins de la literatura ídix: la literatura antiga; la literatura hassídica i de la Haskole, i la literatura moderna. Tot i que és difícil precisar les dates exactes d'aquests períodes, es pot dir que la literatura ídix antiga va existir aproximadament entre els anys 1300 i 1780, la literatura hassídica i de la Haskole entre els anys 1780 i 1890, i la literatura ídix moderna des de l'any 1864 fins a l'actualitat. Una divisió alternativa divideix la literatura en antiga i moderna, incloent la literatura hassídica dins l'antiga i la il·lustrada dins la moderna i situant el tall cronològic aproximat a l'any 1800.
Literatura ídix antiga La literatura ídix va començar amb traduccions i comentaris de textos religiosos. L'escriptor més destacat d'aquest primer període va ser Èlie Bòkher, també conegut com Elies Levita, que va traduir i va adaptar la novel·la de cavalleries de Bevis de Hampton a partir de la versió italiana, Buovo d'Antona. La versió de Bòkher, anomenada Bovo d'Antona i més tard coneguda amb el títol de Bovo-buch, va circular manuscrita a partir de l'any 1507; més tard, l'any 1541, es va publicar a Isny, una vila de l'Alta Suàbia. Aquesta obra il·lustra la influència de les formes literàries europees sobre la literatura ídix emergent, no només pel que fa a la temàtica, sinó també per la forma de les seves estrofes i l'esquema rítmic, que s'adapten de lottava rima italiana. Amb tot, Bòkher va modificar molts trets del relat per introduir-hi elements culturals jueus, encara que no concordessin amb la naturalesa essencialment cristiana de la cavalleria.
Als segles XIV i XV van aparèixer diversos poemes èpics en ídix. Les obres més rellevants d'aquest gènere són el Šmuel-Buch (‘Llibre de Samuel’) i el Mlochim-Buch (‘Llibre dels àngels’), dues novel·les de cavalleries sobre el rei David i altres herois bíblics. La forma estròfica d'aquests poemes s'assembla a la del Cant dels Nibelungs. Seguint l'exemple d'altres epopeies europees, el Šmuel-Buch no només es recitava, sinó que es cantava o se salmodiava amb acompanyament musical, i la seva melodia era ben coneguda a les comunitats jueves. Lluny de ser adaptacions rimades de la Bíblia, aquests antics poemes èpics ídixs fusionaven el material bíblic i midràixic amb la poesia cortesana europea, creant així una epopeia asquenazita pròpia comparable a l'esmentat Cant del Nibelungs o a la Cançó de Rotllan.
Una altra obra influent de la literatura ídix antiga és el Mayse-buch (‘Llibre de rondalles’), publicat l'any 1602, que recopila relats ètics basats en fonts hebrees i rabíniques, així com contes i llegendes populars. Basant-se en la inclusió d'algunes rondalles no jueves, hom ha deduït que el compilador devia viure a la zona occidental de l'actual Alemanya durant el darrer terç del . Aquestes rondalles instructives es continuen llegint fins al dia d'avui en comunitats haredis, especialment entre els hassids.
Un altre llibre destacable de l'època és el Tsene-rene del rabí Jacob ben Isaac Aixkenazi. Publicat l'any 1616, és un comentari sobre les lectures setmanals de la Torà adreçat a un públic femení, i avui en dia encara és un llibre molt present a les llars ídixs.
Dins d'aquesta etapa de la literatura ídix hi ha molt poques autores, però sí que han arribat fins als nostres dies diverses col·leccions de tchines (oracions personals que no formen part de la litúrgia) escrites per dones com ara Sara bas-Tòivem o Sara Rebeca Raquel Lea Horòvits, totes dues del segle XVIII. El text més extens d'aquesta època degut a una dona són les memòries de Glikl d’Hamelín, escrites a cavall dels segles XVII i XVIII, un document familiar que no es va publicar fins al 1896.
Literatura hassídica i de la Haskole Biografies hassídiques L'auge del misticisme popular hassídic al segle XVIII va donar lloc a un tipus específic d'obra literària. Al costat del seu pensament erudit, van sorgir relats hagiogràfics que lloaven els líders del moviment. Aquestes històries anecdòtiques o miraculoses representaven les noves doctrines hassídiques encarnades per la figura del tsàdek o “home just”, l'omnipresència divina i la vàlua de la gent normal i corrent.
A través d'aquesta literatura hassídica van entrar al folklore jueu d'Europa de l'est molts de temes cabalístics, com ara relats sobre la reencarnació o les possessions, que més endavant serien adaptats per escriptors seculars. La literatura hassídica va ser objecte de paròdia per diversos autors vinculats a la Haskole.
Al segle XX Martin Buber va donar a conèixer el hassidisme al món secular a través dels seus relats, mediatitzats pel seu propi pensament.
Paràboles hassídiques Dins de les obres de filosofia hassídica també es va fer servir la forma narrativa de les paràboles per a il·lustrar el seu nou misticisme. Per tal d'arribar a la gent senzilla, Bal Xem Tov se servia d'analogies breus i commovedores, ensenyaments al·lusius i anècdotes encoratjadores. Vet aquí, a tall d'exemple, una paràbola de Bal Xem Tov per a explicar el significat místic de bufar el corn de marrà per Cap d'Any:Una vegada un rei envià son fill lluny de palau perquè veiés món, però tristament el príncep perdé els costums reials i fins oblidà la seva llengua. Després d'anys d'exili, el príncep recordà la seva veritable condició i volgué tornar a palau. En acostar-se a les portes, els guardes no el reconegueren i li negaren l'entrada. El rei sortí al balcó per veure qui feia aquell enrenou, però ni ell mateix no reconeixia el seu propi fill, que ara anava vestit com un pagès. El príncep patia perquè no recordava la llengua reial i finalment cridà amb tota la seva ànima, fent un crit llarg i sense paraules. En aquell moment el rei reconegué la seva veu i s'alegrà de retrobar-s'hi.Entre els mestres clàssics que van integrar les paràboles de Baal Xem Tov a les seves obres de pensament hassídic destaca la cèlebre figura de Nakhmen de Brèslev. Les tretze rondalles meravelloses del seu llibre Sipurei mayses, publicat l'any 1816, van elevar la paràbola mística a un gènere literari propi. Si les analogies d'altres mestres tenien missatges directes, els contes imaginatius i envitricollats del rabí Nakhmen, que incloïen relats dins de relats, oferien comentaris místics i devocionals complexos que admetien diverses lectures. La tretzena rondalla, “Els set captaires”, és la més intricada de totes. En aquest relat hi falta la història del setè dia, perquè segons Nakhmen només es coneixeria quan vingués el Messies. Els contes, escrits en ídix i amb traducció a l'hebreu de Nosn de Brèslev, han exercit una gran influència sobre el desenvolupament de la literatura ídix.
Literatura de la Haskole Durant els mateixos anys en què va sorgir el hassidisme, també va aparèixer un moviment secular molt influent: la Haskole. Influït per la Il·lustració, aquest moviment s'oposava a la superstició en la vida religiosa i a l'educació antiquada que rebien fins llavors la majoria de jueus asquenazites. Els partidaris de la Haskole defensaven que les comunitats jueves s'havien d'integrar més en la cultura i la societat europees i s'oposaven fermament al hassidisme. Yisròel Aksenfeld, Xloime Ètinguer i Àizik Mèier Dik són alguns dels escriptors que van escriure obres en ídix emmarcades dins d'aquest moviment, si bé cal subratllar que la majoria d'autors il·lustrats preferien escriure en hebreu.
Yisròel (o Israel) Aksenfeld (1787–1866) havia estat seguidor del rabí Nakhmen de Brèslev, però més endavant va abandonar el hassidisme i en va esdevenir un ferm detractor. La seva novel·la Dos šterntichl (‘El mocador de cap’), publicada el 1861, retrata la cultura hassídica com un món intolerant i estret de mires. Només va aconseguir publicar cinc obres a causa de l'oposició dels líders hasídics. La seva obra és realista i mostra la influència de la literatura russa del .
Xloime Ètinguer (o Solomon Ettinger, 1803–1856) era metge i va escriure obres de teatre, entre elles Serkele, la més important de l'època il·lustrada. El seu estil satíric mostra la influència del teatre europeu, sobretot de Molière. Hom considera que el seu estil és més elevat que no pas el d'Aksenfeld.
Àizik Mèier Dik (o Isaac Mayer Dick, 1808–1893) és autor d'alguns reculls de relats que van vendre desenes de milers d'exemplars. El seu paper en el desenvolupament literari és important tant pel contingut de les seves obres, de caràcter didàctic, com per la seva contribució a crear un públic en ídix. Dik també va escriure obres en hebreu, com la cèlebre paròdia talmúdica Massekhet aniyut (‘Tractat de la pobresa’).
Literatura ídix moderna Els tres escriptors clàssics Hom sol considerar que la literatura ídix moderna comença amb la publicació l'any 1864 de la novel·la Dos kleyne mentshele (‘La petita personeta’) de Xòlem Iànkev Abramòvitx (1835–1917). Fins a aquesta publicació, Abramòvitx havia escrit en hebreu, la llengua en què es comunicaven entre si molts partidaris de la Haskole. Amb aquesta novel·la, publicada per entregues en un diari ídix, Abramòvitx va presentar el seu alter ego, el personatge de Mèndele Mòikher Sfòrem (“Mèndele el venedor ambulant de llibres”), una figura que narra aquesta i moltes històries posteriors. El mateix Abramòvitx és conegut sovint per aquest nom, que figura com a “autor” en diversos dels seus llibres, produint un complex conjunt de relacions entre l'autor i el personatge. L'obra d'Abramòvitx és irònica i aguda, alhora que manté el to narratiu d'un pagès. La seva obra critica la corrupció tant dins de la comunitat jueva com la que provenia de les institucions governamentals russes i poloneses. També continua la tradició de la literatura Haskole amb atacs contra la superstició i algunes tradicions antiquades com el matrimoni concertat.
La gran influència de Mèndele Mòikher Sfòrem s'explica per dos factors. En primer lloc, va escriure en ídix en una època en què la majoria dels autors jueus encara s'inclinaven per l'hebreu o una llengua gentil com l'alemany. En segon lloc, Mèndele Mòikher Sforem va introduir les lletres ídixs a l'era moderna mitjançant l'ús d'estratègies retòriques que van permetre expressar el seu programa de reforma social en un nivell literari i artístic més elevat. La profusió de literatura ídix en formes modernistes posterior a Mèndele Mòikher Sforem demostra com va ser d'important aquesta evolució per a donar veu a les aspiracions jueves, tant socials com literàries. Els primers escriptors importants que van seguir Mèndele Mòikher Sforem van ser Xòlem Rabinòvitx (conegut popularment pel seu nom de ploma Xòlem Alèikhem) i Y. L. Pèrets.
Les obres més conegudes de Xòlem Alèikhem (1859–1916) són històries centrades en el personatge de Tèvie el lleter. Escrites al llarg de molts anys i en resposta a les diverses catàstrofes que van patir les comunitats jueves de l'Europa central i de l'est a cavall dels segles XIX i XX, aquestes històries exemplifiquen l'estil de Xòlem Alèikhem, marcat per la seva voluntat de fer “riure a través de les llàgrimes”. A més, amb l'almanac Di yidishe folksbibliotek (‘La biblioteca popular ídix’), Xòlem Alèikhem va crear un primer canon de la literatura ídix on Mèndele Mòikher Sfòrem ocupava el lloc d'honor. Amb aquell alamanac Xòlem Alèikhem pretenia dignificar la literatura ídix com una literatura escrita pel poble per al poble, en clar contrast amb la literatura il·lustrada precedent.