Les eleccions al Parlament Europeu de 2024 van tenir lloc entre el 6 i el 9 de juny de 2024 a tots els estats membres de la Unió Europea, per donar lloc a la X legislatura del Parlament Europeu. S'hi van triar per sufragi universal, directe, lliure i secret els eurodiputats que integraran l'Eurocambra i que representaran els ciutadans europeus en el període comprès des de 2024 a 2029. Aquesta cambra es la responsable de nomenar el president de la Comissió Europea, a proposta del Consell Europeu en funció dels resultats de les eleccions, per majoria qualificada. En la mateixa jornada electoral es van celebrar les eleccions legislatives belgues i les eleccions legislatives búlgares.
El nombre de diputats previstos per a la X legislatura del Parlament Europeu es de 720 escons, repartint-se els 73 que tenia el Regne Unit, després de la seva sortida de la Unió Europea, entre diversos països com Espanya, França, Itàlia i Països Baixos i reservant-se 31 escons per a futures ampliacions de la Unió.
Per formacions, el Partit Popular Europeu va ser una vegada més el guanyador de les eleccions amb 176 eurodiputats enfront dels 139 del Partit dels Socialistes Europeus. La unió d'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa (ALDE), el Partit Demòcrata Europeu (PDE) i Renaixement en la plataforma liberal Renovar Europa va aconseguir 74 escons, perdent 30 sobre les anteriors eleccions, però permetent mantenir la tercera plaça enfront del Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus i el Partit Identitat i Democràcia que en van aconseguir 58. El Partit Verd Europeu i el Partit de l'Esquerra Europea els van seguir amb 42 i 26 escons respectivament.
Als Països Catalans, el PPE s'hi va imposar a les Illes Balears i el País Valencià. El Partit dels Socialistes Europeus (PSE) va quedar segon i es va imposar a Catalunya, mentre que l'extrema dreta del Partit Identitat i Democràciai amb Reagrupament Nacional ho va fer a França i Catalunya del Nord.
Aspectes rellevants Si bé la normativa europea no estableix una campanya electoral europea, ja que depèn de les lleis electorals dels diferents estats membre de la Unió Europea, si van haver-hi determinats temes que es van convertir en transversals a les campanyes de gran part dels estats.
Nova llei electoral europea El 7 de juny de 2018, el Consell Europeu va acordar canviar la llei electoral de la Unió Europea i resignar les velles normatives electorals, datades de 1976. L'objectiu de la reforma era augmentar la participació en les eleccions, la comprensió de la seva importància i rellevància en l'àmbit europeu i evitar vots irregulars sense menyscabar les tradicions constitucionals i electorals dels estats membres.
Les disposicions incloïen un llindar obligatori d'entre el 2% i el 5% per a les circumscripcions amb més de 35 escons, normes per evitar que els votants poguessin votar a diversos països, introducció del vot pels ciutadans europeus que visquin fora de les fronteres de la unió i visualització dels partits polítics europeus, així com l'establiment d'un termini de 12 setmanes perquè proclamin els seus candidats.
Si bé, les eleccions europees de 2019 es van dur a terme d'acord amb les regles anteriors, ja que no tots els estats membres van ratificar la nova normativa, entre ells els afectats pel llindar mínim. De cara a les eleccions del 2023, la reforma encara ha de ser ratificada per Espanya mentre que Alemanya ha aprovat el llindar del 2% de cara a la contesa electoral de 2029.
Això sí, el Parlament Europeu vol ampliar encara més la reforma de 2018, i va proposar una nova llei electoral que contindria, entre les seves disposicions, la tria de 28 escons en llistes transnacionals dels partits polítics europeus. Si bé, aquesta normativa encara ha de ser ratificada per unanimitat pel Consell Europeu.
Dubtes amb el sistema del Spitzenkandidat miniatura|Ursula von der Leyen presenta la seva visió davant el plenari del Parlament Europeu el 2019. En el període previ a les eleccions al Parlament Europeu de 2014 es va presentar un nou sistema informal per a la selecció del president de la Comissió Europea que dictava que el grup del partit que obtingués més escons faria que el seu candidat principal esdevingués president de la Comissió. Aquell any, el candidat del Grup del Partit Popular Europeu, Jean-Claude Juncker, va ser nomenat i elegit president de la Comissió Europea.
A les eleccions del 2019, es va intentar mantenir el sistema, amb el nomenament de Manfred Weber com a candidat del Partit Popular Europeu i Frans Timmermans com a candidat del Partit dels Socialistes Europeus, fins i tot amb debats televisats entre ells. Si bé, una vegada constituït el Parlament Europeu, el Consell Europeu, liderat pel president francès Emmanuel Macron, es va negar a proposar al candidat popular, així com als candidats socialista i liberal, per proposar a l'alemanya Ursula von der Leyen, que ni tan sols es va presentar a les eleccions.
Després d'aquest fracàs, diversos sectors dels partits europeus i el Parlament Europeu van suggerir canviar el sistema de cara a les eleccions del 2023, si bé, no es va fer cap aprovació que possibilites el canvi en aquesta contesa electoral. Per tant, i amb el mateix sistema, el Partit Popular Europeu, el Partit dels Socialistes Europeus, el Partit Verd Europeu, el Partit de l'Esquerra Europea i l'Aliança Lliure Europea van anunciar que nomenarien al seu candidat, mentre el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus i el Partit Identitat i Democràcia van rebutjar fer-ho.
Desacords al Partit Popular per la relació amb conservadors i extrema dreta miniatura|Ursula von der Leyen i Giorgia Meloni. S'espera que les eleccions d'aquest mandat siguin una de les eleccions més polèmiques en la història del Parlament Europeu, donat l'augment dels partits d'extrema dreta en les enquestes. Davant aquest escenari, una part del Partit Popular Europeu va decidir apostar per apropar posicions amb el Partit dels Conservadors i Reformistes Europeus, liderat per la presidenta italiana Giorgia Meloni.
Aquest sector del Partit Popular Europeu, així com la mateixa Meloni, plantejava la possibilitat d'un acord preelectoral, o una vegada passades les eleccions, entre el Partit Popular i els Conservadors per repartir-se la major part del pastís europeu, que necessitaria els liberals o de l'extrema dreta d'Identitat i Democràcia, amb una única línia vermella del seu president Manfred Weber, que donin suport a Israel i Ucraïna en les seves guerres.
Si bé, una altra part dels partits integrats a la família popular ho rebutjava, ja que incomoda la presència als Conservadors d'alguns partits considerats antidemocràtics per una part dels populars, com el polonès Llei i Justícia. Aquests partits aposten per mantenir el llarg equilibri que han suposat els acords postelectorals entre populars, socialistes i liberals per la presidència de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, entre altres nomenaments.
El futur d'Ursula von der Leyen Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea durant la IX legislatura, no va anunciar formalment la seva intenció de presentar-se a un segon mandat fins al febrer de 2024. Això va provocar especulacions sobre altres candidats potencials del Partit Popular Europeu, com la presidenta del Parlament Roberta Metsola. No obstant això, el 19 de febrer de 2024, Von der Leyen va anunciar la seva intenció de buscar un segon mandat, sent elegida el 7 de març com a candidata presidencial del PPE amb 400 vots a favor, 89 en contra i 10 en blanc, dels 737 congressistes.
A Alemanya, el govern de coalició també havia acordat donar suport al sistema Spitzenkandidat, acceptant implícitament l'opció que Von der Leyen, que prové de la CDU, cap de l'oposició en aquell moment, pugui tornar a ser presidenta de la Comissió depenent dels resultats de les eleccions. En cas contrari, l'acord de coalició del govern alemany concedeix el dret a nomenar el pròxim comissari alemany de la Comissió Europea a l'Aliança 90/Els Verds, sempre que la presidència de la Comissió no sigui alemanya.
El futur de Charles Michel El gener de 2024, Charles Michel va anunciar que dimitiria "aviat" com a president del Consell Europeu per presentar-se al Parlament Europeu. Això hauria significat que els líders de la Unió Europea podrien discutir el seu successor a l'estiu, ja que, si fos triat per al Parlament Europeu, hauria hagut de dimitir a causa de la prohibició del doble mandat. Per aquesta decisió inesperada, ja que el seu mandat expirava el novembre de 2024, Michel va ser criticat per funcionaris i diplomàtics de la Unió, com per exemple la seva aliada política Sophie in 't Veld, que va qüestionar la seva "credibilitat".
Aquest calendari també va ser criticat per les implicacions que podria causar, ja que l'apartat 4 de l'article 2 del Reglament del Consell Europeu disposa que, si el seu president abandona el càrrec abans d'hora, "serà substituït, quan sigui necessari fins a l'elecció del seu successor, pel membre del Consell Europeu que representi a l'estat membre que ostenta la presidència semestral del Consell". Aquest hauria estat el primer ministre hongarès Viktor Orbán, el país del qual estaria previst que assumeixi la presidència rotatòria del Consell Europeu l'1 de juliol. El 26 de gener de 2024, Michel va retirar la seva candidatura i va retardar la seva sortida.
Petició de retirar a Hongria els seus drets de vot a la Unió El 18 de gener de 2024, el plenari del Parlament Europeu va votar a favor d'una resolució no vinculant que exigeix a la Comissió Europea que consideri retirar a Hongria els seus drets de vot de la Unió Europea, amb 305 vots a favor i 104 en contra. En aquesta resolució es considera a Hongria com un "règim híbrid d'autocràcia electoral" des de 2022 i adverteix que, d'acord amb l'article 7.1 del Tractat de la Unió Europea, es corre el risc clar d'una violació greu del mateix tractat.
Guerres a Ucraïna i Gaza
miniatura|Manifestació en favor d'Israel a Berlín. miniatura|Manifestació en favor de Palestina a Berlín. L'escalada en la guerra russo-ucraïnesa que va suposar la Invasió russa d'Ucraïna del 2022, començada l'any 2022, i la guerra entre Israel i Gaza, iniciada el 2023, van ser un dels temes d'actualitat més importants de les eleccions europees. Mentre el suport a Ucraïna ha sigut quasi unànime dins la Unió Europea, que va sancionar a Vladímir Putin i els seus aliats i va accelerar els processos d'adhesió a la Unió Europea de països propers al conflicte, el suport a Israel no ha sigut tan contundent, i si bé a l'inici del conflicte si va ser majoritari, el pas de les setmanes va fer créixer la solució de dos estats, especialment en països com Espanya o Bèlgica. Pocs dies abans de l'inici de la campanya electoral, Espanya, Noruega i Irlanda van anunciar que donarien reconeixement a l'estat palestí.
Ambdós conflictes també van ser crucials dins les famílies europees en els mesos previs a les eleccions. Per al Partit Popular Europeu, el suport a Israel i Ucraïna era una línia vermella per qualsevol pacte posterior a les eleccions, mentre el Partit dels Socialistes Europeus va advertir de sanció o expulsió al partit eslovac Direcció - Socialdemocràcia, liderat per Robert Fico, per les seves proclames contra el suport a Ucraïna i els seus posicionaments xenòfobs i homòfobs, en la línia dels països que donen suport a Rússia en el conflicte.
El 15 de maig de 2024, a les portes de la campanya electoral oficial a tots els estats membre de la Unió Europea, Robert Fico fou ferit de gravetat per una arma de foc a Handlová per un escriptor eslovac Juraj Cintula en un atemptat amb motivació política. Tots els líders europeus, inclosa la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen, van condemnar l'atemptat i van expressar el suport a Fico.
Escàndol de la influència russa