Maometto secondo és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini, amb llibret de Cesare della Valle, basada en Anna Erizo del mateix autor. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1820.
Amb aquesta òpera, una de les últimes òperes italianes de Rossini, tornava a la temàtica de les lluites entre cristians i musulmans assimilable a la idea de les croades i susceptible d'atraure els classicistes. L'obra posseeix moments molt bells i ofereix escenes de gran lluïment a la protagonista. Va ser la base, uns anys més tard, de la versió francesa titulada Le Siège de Corinthe, presentada pel mateix Rossini a París el 1826, amb canvis molt substancials.
Maometto secondo segueix sent una de les obres més desconegudes de la producció napolitana de Gioachino Rossini. La complexitat estructural d'una obra mastodòntica, amb nombres d'una extensió inaudita -l'arriscat i innovador Terzettone dura més de mitja hora- i la dificultat del paper protagonista, estrenat per Filippo Galli, la fan complicada de muntar i de digerir per al públic.
Ambientada a la dècada de 1470 durant una època de guerra entre turcs i venecians, el nom del personatge principal, Maometto II, fa referència al sultà otomà de la vida real i conqueridor de Constantinoble Mehmet II, que va viure de 1432 a 1481.
Considerat "d'alguna manera [com la seva] òpera més ambiciosa"Brauner, Patricia and Gossett, Philip, "Maometto II" in Holden p. 787 i com "la millor de les òperes napolitanes de Rossini",Philip Gossett, in Mays, p. 55 Maometto II no va trobar públic a Nàpols i "per ajudar a garantir l'èxit a Venècia i a París, va suavitzar els elements més audaços de la partitura”. Venècia la va veure per primera vegada el 22 de desembre de 1822 i després, traduït al francès i canviat significativament, es va presentar com a Le siège de Corinthe el 1826.
Fins a la preparació de les edicions crítiques de Maometto II, les intencions originals del compositor van romandre fosques. La introducció d'una versió primerenca preparada pels musicòlegs Philip Gossett i Patricia Brauner (juntament amb Claudio Scimone) assenyala algunes de les dificultats per determinar què havia volgut Rossini:Extraordinària pel seu poder dramàtic i la noblesa del seu contingut musical, Maometto II és també una òpera que planteja molts problemes textuals, ja que les successives revisions de Rossini es van fer directament a la partitura autògrafa. A partir de còpies de la partitura que es remunten a les produccions originals de cadascuna d'aquestes versions, l'edició crítica reconstrueix el text de la primera versió (Nàpols, 1820), que reflecteix les intencions originals del compositor.Introduction to an unpublished critical edition of the score from the 1980s on humanities.uchicago.edu. Retrieved 27 August 2012.Es va preparar una nova edició crítica sota la supervisió de Philip Gossett i editada per l'estudiós holandès Hans Schellevis. Les primeres actuacions que el van utilitzar van ser realitzades per The Santa Fe Opera durant la temporada 2012 i la companyia alemanya, Bärenreiter, va publicar la partitura el 2013.Maometto secondo: Score of the critical edition.
Origen i context Situada a la dècada de 1470, en el context del conflicte entre els turcs i la República de Venècia, l’obra pren com a base un llibret de Della Valle —duc de Ventignano i reconegut home de teatre—, que s’inspira en una creació seva anterior titulada Anna Erizo. El protagonista, Maometto II, remet a la figura històrica del sultà otomà Mehmed II, famós per la conquesta de Constantinoble (1432–1481). L’òpera s’inscriu en el marc històric de la caiguda de la colònia veneciana de Negroponte en mans dels turcs l’any 1476. El governador venecià Paolo Erisso vol casar la seva filla Anna amb Calbo, però ella està enamorada d’Uberto, a qui havia conegut a Corint. Aviat es descobreix que aquest no és qui aparenta ser, sinó el mateix sultà Mehmed II. Anna es veu atrapada entre les seves obligacions i els seus sentiments: finalment accepta casar-se amb Calbo, però acaba llevant-se la vida mentre les forces turques assalten Negroponte. En una versió posterior destinada al públic venecià, Rossini va modificar aquest desenllaç tràgic i el va substituir per un final feliç, amb la victòria de les tropes venecianes.
Potser es tracta només d’una coincidència —ja que la tria del llibret és anterior als esdeveniments—, però el cert és que l’argument té un clar rerefons patriòtic: la resistència dels venecians davant la invasió turca a Negroponte. Cal remarcar, a més, que el desenllaç del llibret original no coincideix amb el que apareix en les partitures. En la primera versió, la protagonista, a punt de suïcidar-se, s’adreça a Maometto II proclamant que Itàlia és terra d’herois; en canvi, en la versió posterior, aquest moment es transforma en un cor de musulmans que lamenten la seva derrota. Tot fa pensar que alguna circumstància va empènyer Rossini a suavitzar aquest to patriòtic. En aquest context, cal recordar la insurrecció carbonària iniciada a començaments de juliol de 1820: el dia 9, les tropes rebels van entrar a Nàpols i el rei es va veure obligat a jurar sobre l'Evangeli la promulgació d’una constitució. Tanmateix, la intervenció de forces estrangeres —austríaques i angleses— va restablir el poder dels Borbons, i al març de 1821 el moviment constitucional havia estat derrotat. L’estrena de l’òpera coincideix, doncs, amb el moment àlgid d’aquest breu període constitucional, i és possible que el compositor es veiés influït, ni que fos de manera passatgera, per aquest clima polític. El sempre suggeridor Stendhal arribà a afirmar que Rossini havia compost fins i tot un himne per als constitucionalistes, titulat Chi minaccia le nostre contrade; avui, però, se sap que aquesta atribució no és certa.
Davant situacions d’aquest tipus, Rossini acostumava a adoptar una actitud prudent, sense posicionar-se obertament en contra dels canvis. El seu pas per la Guàrdia Nacional —un cos amb connotacions revolucionàries— sembla haver estat més aviat simbòlic. Quan l’absolutisme borbònic es va restablir, el compositor es va adaptar sense dificultats i no va ser objecte de crítiques rellevants.
En alguns aspectes —i segons el mateix autor—, Maometto II és considerada la seva òpera més ambiciosa i també una de les més destacades del seu període napolità. Tot i això, l’estrena a Nàpols no va obtenir l’èxit esperat. Amb la intenció d’assegurar una millor acollida en altres places, Rossini va revisar l’obra, suavitzant-ne els elements més arriscats. Així, va arribar a Venècia el 22 de desembre de 1822 i, més endavant, adaptada al francès i amb canvis importants, es va presentar a París el 1826 sota el títol de Le Siège de Corinthe.
D’una gran intensitat dramàtica i amb una música d’una noblesa destacada, Maometto és també una obra especialment complexa des del punt de vista textual. Les diverses revisions que Gioachino Rossini hi va introduir les va anotar directament sobre la seva pròpia partitura autògrafa, cosa que ha dificultat enormement la fixació d’una versió definitiva. Els musicòlegs Philip Gossett i Patricia Brauner, amb la col·laboració de Claudio Scimone, van estudiar diferents materials per reconstruir les versions originals de l’òpera, especialment la de Nàpols (1820), amb l’objectiu de recuperar les intencions inicials del compositor.
miniatura|esquerra|Isabella Colbran, dona de Rossini i primera Anna
Maometto es va escriure en un moment en què el ritme compositiu de Rossini començava a alentir-se fins a aproximar-se a una òpera per any. Va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, tot i que poc després seria seguida per Matilde di Shabran. Rossini havia acceptat l’encàrrec del Teatre San Carlo el maig de 1820, i des del primer moment es va percebre que aquesta obra es convertiria en la més ambiciosa de la seva etapa italiana. El procés de composició, però, va resultar llarg i exigent, marcat per dificultats inesperades que en van fer més feixuga la realització.
El retorn de les regions italianes de Llombardia i el Vèneto sota domini d'Àustria a la primavera de 1814 va crear a Milà un context especialment propici per als compositors d’origen austroalemany. Figures com Von Winter, Meyerbeer i altres en van saber treure profit. L’òpera Maometto de Winter es va estrenar a La Scala el 28 de gener de 1817 i va obtenir un èxit notable, amb 45 representacions i un repartiment de gran nivell. Entre els intèrprets hi figuraven Filippo Galli, així com Carolina Bassi i Domenico Donzelli. Tot indica que Rossini va assistir a alguna representació d’aquesta obra i que en va quedar profundament impressionat, especialment per la solidesa i complexitat del llenguatge musical, d’arrel germànica, així com per la combinació de gèneres i l’ús destacat dels cors.
A començaments de juliol de 1820, una sèrie d’agitacions polítiques van posar en perill el govern del rei Ferran I, amb repercussions directes tant en l’activitat teatral com en el mateix procés de composició. En aquest context, Rossini va introduir canvis en el llibret de della Valle, reforçant-ne la dimensió humana i dramàtica, alhora que reduïa el pes dels elements polítics i de caràcter nacionalista.
Història de la composició L'òpera va ser escrita quan la carrera compositiva de Rossini començava a disminuir a una òpera per any, i va aparèixer gairebé un any després de Bianca e Falliero, encara que va ser succeïda molt ràpidament per Matilde di Shabran.Osborne, Charles p. 101 En acceptar l'encàrrec del San Carlo el maig de 1820, va quedar clar quan Rossini va començar a compondre l'òpera, que "seria la més ambiciosa de totes les seves obres per a l'escenari italià".Osborne, Richard, p. 64–66 Com va resultar, "el seu procés de composició va ser llarg i laboriós, les circumstàncies de la seva elaboració inesperadament pesades".
Des de principis de 1820, diversos trastorns polítics van amenaçar el govern del rei Ferran I i aquests van impedir les produccions teatrals i van allargar el procés de composició. Durant aquest temps, Rossini "modificava el llibret de della Valle, accentuant l'aspecte humà de la tragèdia, minimitzant els elements polítics i nacionalistes".Osborne, Richard, p. 64–66
A finals de 1820, la situació política estava prou controlada per permetre la continuïtat de l'activitat teatral i, si bé la producció de Maometto II es va anar allargant, la seva primera representació va tenir lloc al Teatre di San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1820. Tanmateix, l'òpera "no va agradar gaire als napolitans"Osborne, Charles, p. 102 ja que el compositor "estava avançant en una direcció que el públic de Nàpols es resistia a seguir".Osborne, Richard, p. 64–66
Estructura musical Els musicòlegs han identificat molts elements distintius de la partitura de 1820 per a Nàpols que van anar més enllà de les tradicions existents aleshores. Com assenyala Philip Gossett: "L'òpera italiana de principis del segle XIX funcionava dins d'un sistema afinat de convencions musicals i dramàtiques, moltes de les quals es van desenvolupar i codificar a les òperes anteriors de Rossini".Gossett, "Reviving Rossini's Neapolitan Operas", p. 101
Algunes d'aquestes novetats expliquen el motiu del rebuig de l'òpera per part del públic napolità d'aquella època, perquè "Rossini va portar el seu art molt més enllà de les seves capacitats".Gossett, "Soundness of Structure", p. 9 Una característica és que l'acte I dura 90 minuts i només conté cinc seccions, una de les quals és el "terzettone" (un nom exclusiu de Rossini que significa "un gran trio"). Aquest trio té una durada d'uns 25 minuts i inclou "la sortida temporal de dos principals, un foc de canó intrusiu, un esclat de consternació popular i una pregària".Osborne, Charles, Rossini: His Life and Works, p. 287–293