El 2S1 Gvozdika (en rus: 2C1,«Гвоздика» "Clavell") és un obus autopropulsat soviètic introduït el 1972 i en servei a Rússia i altres països, a mitjan 2023. Es basa en el xassís multiús MT-LBu, muntant un obus de 122 mm 2A18. "2S1" és la seva designació GRAU. Una designació alternativa russa és SAU-122, però en l'exèrcit rus és comunament coneguda com a Gvozdika. El 2S1 és totalment amfibi amb molt poca preparació, i un cop a flotació es propulsa per les seves vies. Hi ha una varietat d'amplàries de via disponibles per permetre que el 2S1 operi en condicions de neu o pantà. Està protegit per NBC i té capacitat de visió nocturna infraroja.
Descripció El 2S1 es va desenvolupar a Khàrkiv, República Socialista Soviètica d'Ucraïna. Té set rodes de carretera a cada costat; l'engranatge de moure es pot equipar amb diferents amples de pista per igualar el terreny. L'interior està separat en un compartiment del conductor a l'esquerra, un compartiment del motor a la dreta i un compartiment de combat a la part posterior. Dins del compartiment de combat el comandant es troba a l'esquerra, el carregador a la dreta i l'artiller al front. La torreta tot-soldada es troba sobre el compartiment de combat. El 2S1 utilitza un obús de 122 mm basat en l'obús remolcat D-30. L'arma està equipada amb un gallet de corrent, un fre de boca de doble boira i un extractor de fums. És capaç de disparar HE (alt explosiu), bomba de dispersió, HE/RAP, HE perforat blindatge, flechette i rondes químiques.
Història de la creació Front Oriental de la Segona Guerra Mundial va acabar el 1945; en aquell moment, l'arsenal de la Unió Soviètica consistia principalment en canons autopropulsats d'assalt i antitanc. L'ús principal d'aquestes unitats d'artilleria autopropulsada (SPG) era l'escorta directa d'infanteria i tancs i el foc directe contra objectius enemics. Al mateix temps, els països occidentals i els Estats Units tenien canons autopropulsats dissenyats per disparar des de posicions tancades. A poc a poc, l'artilleria autopropulsada en aquests països va començar a desplaçar l'artilleria remolcada. La indispensabilitat de l'artilleria autopropulsada en els conflictes locals es va fer evident, per tant, durant el període de 1947 a 1953, es van dur a terme investigacions per crear nous obusos autopropulsats, però el 1955, sota la direcció de N. S. Khrusxov, la majoria treballa sobre si mateix, es va aturar l'artilleria propulsada. Temps després, el Ministeri de Defensa de l'URSS va arribar a la conclusió que una guerra nuclear estratègica era improbable, ja que portaria a la destrucció d'ambdues parts en conflicte. Al mateix temps, els conflictes locals amb armes nuclears tàctiques podrien esdevenir més realistes. En aquests conflictes, l'artilleria autopropulsada tenia un avantatge innegable sobre l'artilleria remolcada.
Amb la dimissió de N.S. Khrusxov, es va reprendre el desenvolupament de l'artilleria autopropulsada a l'URSS. El 1965, al camp d'entrenament de Lviv, les tropes soviètiques van realitzar exercicis a gran escala utilitzant instal·lacions d'artilleria de la Gran Guerra Patriòtica. Els resultats dels exercicis van mostrar que les unitats d'artilleria autopropulsades en servei no complien els requisits del combat modern. Per tal d'eliminar la bretxa entre l'artilleria autopropulsada soviètica i l'artilleria dels països de l'OTAN, el 1967 es va emetre una resolució del Comitè Central del PCUS i el Consell de Ministres de l'URSS núm. 609-201 del 4 de juliol. D'acord amb aquest decret, es va començar oficialment el desenvolupament d'un nou obús autopropulsat de 122 mm per a les forces terrestres de l'exèrcit soviètic.
Anteriorment, VNII-100 va dur a terme un treball de recerca per determinar l'aspecte i les característiques bàsiques dels nous cànons autopropulsats. Durant la investigació, es van desenvolupar tres variants de canons autopropulsats. El primer es basa en el xassís 1S32 (al seu torn, creat sobre la base del SU-100P), el segon es basa en el tractor transportador polivalent MT-LB, la tercera opció es basa en la infanteria BMP-1 vehicle de lluita. En totes les variants, l'armament principal era un obús de 122 mm amb balística D-30. A partir dels resultats del treball, es va trobar que el xassís de 1S32 té una capacitat de càrrega i un pes excessius, i les pistoles autopropulsades també perdran la capacitat de creuar obstacles d'aigua nedant. El xassís MT-LB no tenia prou estabilitat en disparar i no tenia el nivell de càrregues admissibles requerit al xassís del vehicle. El xassís més bo va ser el vehicle de combat d'infanteria BMP-1, però P.P. Isakov va aconseguir la prohibició d'utilitzar el BMP-1 com a xassís base. Per tant, es va decidir fer servir la base ampliada i modificada del transportador-tractor polivalent MT-LB com a base. Els desenvolupaments resultants van formar la base del treball de desenvolupament sota el nom de "Gvozdika" (índex GRAU - 2S1). "Gvozdika" havia d'entrar en servei amb regiment d'artilleria de divicions de fusells motoritzats per substituir els obusos M-30 i D-30 de 122 mm.
La planta de tractors de Khàrkiv que porta el nom de Sergo Ordzhonikidze va ser nomenat desenvolupador principal del 2S1; l'obús 2A31 (designació de planta D-32) va ser dissenyat a OKB-9. L'agost de 1969, els primers quatre canons autopropulsats experimentals 2S1 van entrar a les proves de camp. Les proves van revelar una alta contaminació de gas al compartiment de lluita. Al mateix temps, es va produir una situació similar amb l'obús autopropulsat divisional 2S3 Akatsiya de 152 mm. Al mateix temps, es van desenvolupar versions de cap d'obusos per a les dues instal·lacions d'artilleria autopropulsada. Sobre la base del 2A31, es va desenvolupar un obús D-16 de 122 mm amb càrrega de tapa. En lloc d'un caragol de falca, un apisonador de cadena i càrregues en una màniga, el D-16 utilitzava un caragol de pistó, un pistó pneumàtic i càrregues de tapa. No obstant això, les proves han demostrat que els inconvenients del nou obús D-16 són similars, ja que la intensitat de foc dels trets es va mantenir igual, mantenint la mateixa precisió i abast de tir. A més, es van identificar inconvenients quan es treballava amb recipients de càrrega, així com defectes de disseny de l'api sonador pneumàtic, com a resultat, de la qual cosa la velocitat de foc es va mantenir al nivell de la pistola base. Una millora addicional del disseny del D-16 va portar a la creació d'un model modernitzat sota la denominació D-16M, que va mostrar un augment del camp de tir d'un projectil de fragmentació d'alt explosiu fins a 18 km, gràcies a una càmera ampliada i l'ús de càrregues cap més potents.
L'any 1971, el 3r Institut Central d'Investigació, en el marc del treball de recerca de Desenvolupament, va revisar i analitzar els resultats dels treballs en versions de casquet d'obús de 122 mm i 152 mm. Malgrat els indicadors obtinguts, el 3r Institut Central d'Investigació va concloure que era inadequat dur a terme més investigacions sobre la versió de tapa de l'obús 2A31. El motiu principal era la manca en aquell moment d'una solució tècnica que permetés crear i posar en funcionament càrregues fiables i segures en un tap rígid o una caixa de cartutxos combustibles. Es va recomanar utilitzar la base científica i tècnica de la investigació realitzada per crear nous projectils de fragmentació d'alt explosiu de 122 mm amb una forma aerodinàmica millorada. El problema de la contaminació de gas al compartiment de lluita de la pistola autopropulsada 2S1 es va resoldre d'una manera diferent, és a dir, utilitzant un ejector més potent i beina amb un segellat millorat. El 1970, per decret del Comitè Central del PCUS i del Consell de Ministres de l'URSS núm. 770-249 de 14 de setembre, després de modificacions, l'exèrcit soviètic va adoptar la muntura d'artilleria autopropulsada 2S1 Gvozdika. L'any 1972, la plataforma de paracaigudes 4P134, que tenia un pes de vol amb una càrrega de fins a 20,5 tones, va passar les proves estatals i es va posar en servei. En aquesta plataforma, fent servir el sistema de paracaigudes de cinc cúpules PS-9404-63R, va ser previst dur a terme l'aterratge d'obuses autopropulsats 2S1. El sistema, format per la plataforma 4P134, el sistema de paracaigudes PS-9404-63R i els canons autopropulsats 2S1, va passar un cicle complet de proves, però no va entrar en servei amb les Forces Aerotransportades a causa del desenvolupament del 122 mm obús autopropulsat 2S2 "Violeta".
Característiques Blindatge La carrosseria del vehicle està soldada amb plaques d'armadura d'acer enrotllades el gruix màxim arribava als 20 mm, està completament segellada i permet superar els obstacles d'aigua nedant. El casc es divideix en tres seccions: potència (motor i transmissió), seccions de control i combat. El compartiment del motor i la transmissió es troba a la part davantera del casc a estribord. A l'esquerra hi ha el seient del conductor amb els controls del xassís. El compartiment de lluita es troba a la part central i posterior del casc. Al sostre del casc, s'instal·la una torreta soldada amb una cistella giratòria del compartiment de lluita sobre una corretja d'espatlla de bola. La torreta conté un canó i seients de la tripulació. Al costat dret hi ha un seient del carregador, així com un magatzem per a cartutxos amb càrregues; al costat esquerre, a la part davantera de la torreta, hi ha un seient de tirador i dispositius d'albirament. Darrere del tirador hi ha la posició del comandant de l'arma autopropulsada. El seient del comandant està equipat amb una torreta giratòria muntada al sostre de la torreta. A la fornícula de la torreta hi ha dos estibaments amb càrregues i obusos per a munició acumulada. A la part posterior del casc hi ha estibaments per a obusos i càrregues del canó principal. L'estiba es pot subministrar des del terra mitjançant una escotilla especial de popa. L'armadura del canó autopropulsat 2S1 proporciona protecció antibales i anti fragmentació per a la tripulació. El gruix del casc i les làmines de la torreta arriba als 20 mm.
Armament miniatura|251x251px|Moment recàrrega d'un 2S1 durant el tir d'artilleria. 20 de gener de 2020.