El Centurion va ser el principal tanc de batalla de l'Exèrcit britànic durant el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Presentat el 1945, és àmpliament considerat com un dels dissenys de tancs de postguerra més reeixits, romanent en producció fins a la dècada de 1960, i veient combat fins a la dècada de 1980. El xassís es va adaptar per a altres funcions, i aquestes variants han romàs en servei. Era un tanc molt popular amb bona armadura, mobilitat i un potent armament principal.
El desenvolupament del Centurion va començar el 1943 amb la fabricació a partir de gener de 1945. Sis prototips van arribar a Bèlgica menys d'un mes després que la guerra a Europa acabés el maig de 1945. Va entrar en combat amb l'exèrcit britànic a la Guerra de Corea el 1950 en suport de les forces de l'ONU.
Entre 1946 i 1962 es van produir 4.423 Centurions, que constaven de 13 marques bàsiques i nombroses variants. A l'exèrcit britànic va ser substituït pel Chieftain.
Desenvolupament El 1943, el Directori de Disseny de Tancs, sota Sir Claude Gibb, va rebre l'encàrrec de produir un nou disseny per a un tanc de creuers pesats sota la designació de l'Estat Major General A41. Després d'una sèrie de dissenys bastant mediocres en la sèrie A en el passat, i tenint en compte l'amenaça que suposava el canó alemany de 88 mm, l'Oficina de Guerra va exigir una revisió important dels requisits de disseny, específicament: major durabilitat i fiabilitat, la capacitat de suportar un impacte directe del canó alemany de 88 mm i proporcionar una major protecció contra les mines. Inicialment, el setembre de 1943, el tanc A41 no pesava més de 40 tones llargues, el límit per als remolcs de transport Mark I i Mark II existents i per a un pont Bailey de 24 m de llum. L'ample de càrrega del ferrocarril britànic requeria que l'amplada no superés els 3,25 m i l'amplada òptima era de 3,12 m, però, críticament, per al nou tanc aquesta restricció havia estat aixecada per l'Oficina de Guerra sota la pressió del Departament de Disseny de Tancs. Una velocitat alta no era important, mentre que l'agilitat era igual a la del comet. Es va especificar una gran velocitat inversa, ja que durant els combats al sud d'Itàlia, els tancs aliats van quedar atrapats en estretes carreteres enfonsades per l'exèrcit alemany. La caixa de canvis de producció modificada tenia un revers de dues velocitats, amb la velocitat inversa més alta similar a la segona marxa.
El Departament va produir un buc més gran substituint la suspensió Christie de cinc rodes de llarg recorregut utilitzada al Comet amb una suspensió Horstmann de sis rodes, i ampliant l'espaiat entre la segona i la tercera de rodes. La suspensió Christie, amb bobines de molla verticals entre plaques cuirassades laterals, va ser reemplaçada per una suspensió Horstmann amb tres bogies de dues rodes muntades externament a cada costat. El disseny de Horstmann no oferia la mateixa qualitat de viatge que el sistema Christie, però ocupava menys espai i era més fàcil de mantenir. En cas de danys per mines, la suspensió individual i les unitats de rodes podrien substituir-se amb relativa facilitat. El casc va ser redissenyat amb una armadura soldada i inclinada i presentava una torreta parcialment fosa amb la ben considerada de 17 lliures (76,2 mm) com a canó principal i un canó de 20 mm Polsten en una muntura independent a la seva esquerra. Amb un motor Rolls-Royce Meteor construït per Rover, com s'utilitza en el Comet i Cromwell, el nou disseny tindria un rendiment excel·lent. miniatura|Prototip del Centurion Però fins i tot abans que l'especificació de l'A41 fos alliberada l'octubre de 1943, aquests límits van ser eliminats, i el pes va ser augmentat de 40 tones a 45 tones llargues (50 tones curtes; 46 t), a causa de la necessitat de blindatge més pesat i una torreta més àmplia (massa ampla perquè el tanc fos transportat per ferrocarril) amb un canó més potent. La nova versió portava blindatge igual als tancs d'infanteria més pesats, mentre que la suspensió millorada i els motors proporcionaven un rendiment a través del país superior fins i tot als primers tancs de creuer. L'Oficina de Guerra va decidir que seria més intel·ligent construir nous remolcs, en lloc d'obstaculitzar el que semblava ser un disseny superb. L'historiador David Fletcher afirma: "Però Centurion, després de tot, era un Tanc Universal? La resposta ha de ser un negatiu qualificat." La maqueta de disseny, construïda per AEC Ltd, es va veure el maig de 1944. Posteriorment, es van ordenar vint models de pilot amb diverses combinacions d'armament: deu amb un canó de 17 lliures i un de 20 mm Polsten (del qual la meitat tenia una metralladora Besa a la part posterior de la torreta i mitja porta d'escapament), cinc amb una metralladora Besa davantera i una porta d'escapament, i cinc amb un canó de 77 mm QF i una metralladora de buc operada per conductor.
Els prototips del disseny original de 40 tones, el Centurion Mark I, tenia 76 mm d'armadura en el glacis frontal, que era més prim que el dels tancs d'infanteria actuals (el Churchill), que tenia 101 mm o 152 mm en el Churchill Mk VII i VIII que es produïen en aquell moment. No obstant això, la placa de glacis estava molt inclinada i, per tant, el gruix efectiu de l'armadura era molt alt, una característica de disseny compartida per altres dissenys efectius, com el tanc de la pantera alemanya i el T-34 soviètic. La torreta estava ben cuirassada a 152 mm. El tanc també era altament mòbil, i fàcilment superava el Comet en la majoria de les proves. El Centurion Mark II va arribar aviat; tenia un nou glacis de 118 mm de gruix i l'armadura lateral i posterior s'havia augmentat de 38 mm a 51 mm. Només s'havien produït un grapat de Centurions Mk I quan el Mk II el va reemplaçar a les línies de producció. La producció completa va començar el novembre de 1945 amb una comanda de 800 en línies de producció a Leyland Motors, Lancashire, les Fàbriques d'Ordenància Reial ROF Leeds i el Royal Arsenal, i Vickers a Elswick. El tanc va entrar en servei el desembre de 1946 amb el 5è Regiment reial de tancs.
Poc després de la introducció del Centurion, el Royal Ordnance va acabar de treballar en el calibre de 84 mm del canó, Ordnance QF 20. Amb això, el Centurion va passar per una altra actualització per muntar els 20 lliures. En aquest punt, s'havia posat en dubte la utilitat del Polsten de 20 mm, sent innecessàriament gran per al seu ús contra les tropes, per la qual cosa va ser reemplaçat per una metralladora Besa en una torreta completament llançada. El nou Centurion Mark III també presentava un sistema d'estabilització totalment automàtic per a l'arma, permetent-li disparar amb precisió durant el moviment, millorant dramàticament el rendiment del camp de batalla. La producció del Mk 3 va començar el 1948. El Mk 3 va demostrar ser substancialment més capaç que les variants anteriors, el que va provocar que els dissenys anteriors fossin retirats del servei tan aviat com el nou Mk 3 estigués disponible, i els tancs existents van ser llavors convertits en el Centurion en un vehicle blindat de recuperació (ARV) Mark 1 per al seu ús pels Royal Electrical and Mechanical Engineers o actualitzats a l'estàndard Mk 3. Les millores introduïdes amb el Mk 3 van incloure una versió més potent del motor i una nova visió i estabilitzador d'armes.
El canó de 20 lliures es va utilitzar fins que la Royal Ordnance Factories va introduir el canó L7 de 105 mm el 1959. Totes les variants posteriors del Centurió, a partir de Marc 5/2, van fer servir l'L7.
El treball de disseny per al Mk 7 es va completar el 1953, amb la producció que va començar poc després. Un dels desavantatges de les versions anteriors era el rang limitat, inicialment només 105 km en carreteres dures, per tant, es van utilitzar tancs auxiliars externs i després un remolc de "monowheel". Però el Mk7 tenia un tercer tanc de combustible dins del casc, amb un abast de 163 km. A més, es va trobar possible posar el Centurion en algunes rutes ferroviàries europees amb els seus amples de càrrega més grans.
El Centurion va ser utilitzat com a base per a una gamma d'equips especialitzats, incloent-hi variants d'enginyeria de combat amb un canó de demolició de 165 mm enginyers reials de vehicles blindats en les sigles en anglès (AVRE). És un dels dissenys més llargs de tots els temps, servint com a tanc de batalla per als exèrcits britànics i australians des de la Guerra de Corea fins a la Guerra del Vietnam, i com a AVRE durant l'Operació Tempesta del Desert al gener-febrer de 1991.
Producció El cost de desenvolupament de Centurion no va superar els 5 milions de lliures. El cost d'un tanc de Centurion va ser de 35.000 lliures el 1950, però va augmentar a 38.000 lliures el 1952. D'això, "l'equip de control de l'arma costa 1.600 lliures, i el gadget real que treballa l'estabilitzador només 100 lliures." En comparació, durant la Segona Guerra Mundial un tanc Covenanter va costar al govern britànic 112.000, un tanc Crusader en va costar 1.313.700, un tanc Matilda en va costar 118.000, i un tanc Valentine 1.414.900; el 1967 un tanc Chieftain va costar entre 990.000 i 995.000, i el 1984 un tanc Challenger 1 va costar 1,5 milions. El 1955, Sir Edward Boyle (el secretari parlamentari del ministre de subministraments) va dir a la Cambra dels Comuns que "el cost del tanc de Centurion ha estat baixant recentment quan la producció s'ha assentat en la seva tendència".
Historial del servei Guerra de Corea El seu primer baptisme de foc va ser a la Guerra de Corea. El 14 de novembre de 1950, el 8è Reials Hússars Irlandesos del Reide l'exèrcit britànic, equipat amb tres esquadrons (64 tancs) de Centurion Mk 3, va desembarcar a Busan. La primera mort registrada de Centurion es va produir prop de Seül contra un tanc Cromwell capturat per Corea del Nord. Operant a temperatures sota zero, el 8è Hússars va aprendre els rigors de la guerra d'hivern: els seus tancs havien de ser estacionats a la palla per evitar que les vies d'acer es congelessin a terra. Els motors havien d'iniciar-se cada mitja hora, i cada equip es posava en marxa per evitar que es congelessin. Durant la batalla del riu Imjin, Centurions va guanyar fama quan van cobrir la retirada de la 29a Brigada, amb la pèrdua de cinc tancs, la majoria més tard recuperats i reparats. El 1952, els centurions de la 5a Guàrdia Reial de Dracs Inniskilling també van participar en la Segona Batalla del Hook, on van tenir un paper important en la repel·lició dels atacs xinesos. Centurions del 1r Regiment de Tancs Reials van participar en la Tercera Batalla del Hook repel·lint el PLA i també van participar en la batalla del riu Samichon el 1953. En un homenatge al 8è rosers, el general John O'Daniel, comandant del 1r Cos dels Estats Units, va declarar: "En els seus Centurions, el 8è hússars han evolucionat un nou tipus de guerra de tancs. Ens van ensenyar que a qualsevol lloc on un tanc pugui anar, és un país tanc: fins i tot els cims de les muntanyes." No obstant això, la manca de metralladores muntades a la torreta significava que el Centurió només podia disparar en una direcció i era vulnerable als atacs d'infanteria.
Desplegament a Europa Occidental