va ser un compositor alemany, director d'orquestra i autor d'escrits teòrics i polítics, sovint amb un objectiu decididament antisemita.
Biografia Hans Pfitzner era fill del violinista i director d'orquestraHans Schnoor: Geschichte der Musik. Bertelsmann, Gütersloh 1954, S. 596, 597. Robert Pfitzner (1825–1904), que es va formar al Conservatori de Leipzig, i de Wilhelmine Pfitzner, de soltera Reimer (1841–1924).Johann Peter Vogel: Hans Pfitzner – Leben, Werke, Dokumente. Atlantis, Zürich 1999. Els seus pares es van traslladar amb ell a Frankfurt del Main el 1872. Pfitzner va rebre les primeres lliçons de música del seu pare. Va compondre les primeres obres el 1880 a l'edat d'onze anys, i les primeres cançons supervivents van ser escrites el 1884.Hans Pfitzner im Lied-Portal auf gmg-bw.de, siehe Abschnitt Lieder ohne Opuszahl (chronologisch).
De 1886 a 1890, Pfitzner va estudiar composició amb Iwan Knorr i piano amb James Kwast al Conservatori Hoch de Frankfurt. En aquesta època esdevingué membre de la St. Pauli Singers, que pertanyia als German Singers.H. Loennecker: „…Boden für die Ideen Adolf Hitlers auf kulturellem Felde gewinnen.“ Der „Kampfbund für deutsche Kultur“ und die deutsche Akademikerschaft. www.burschenschaftsgeschichte.de, 2003 (PDF; 188 kB) aufgerufen am 4. Oktober 2010. Va ensenyar teoria i piano al Conservatori de KoblenzJohann Peter Vogel: Hans Pfitzner – Leben, Werke, Dokumente. Atlantis, Zürich 1999. des de 1892 fins a 1893. El 1894 va acceptar un lloc com a director no remunerat al teatre de la ciutat de Magúncia.Reinhard Ermen: Hans Pfitzner. In: Hanns-Werner Heister, Walter-Wolfgang Sparrer (Hrsg.): Komponisten der Gegenwart. edition text+kritik, München 1992ff. El 1895 s'hi van estrenar les primeres obres importants de Pfitzner, l'òpera Poor Heinrich i la música incidental de Das Fest auf Solhaug d'Henrik Ibsen.
El 1897 Pfitzner es va traslladar a Berlín i es va convertir en professor de composició i direcció al Conservatori Stern. El 1899, Hans Pfitzner i Mimi Kwast, una filla del seu antic professor de piano, es van casar. El matrimoni va tenir quatre fills Paul (1903–1936), Peter (1906–1944) i la filla Agnès (1908–1939).Johann Peter Vogel: Hans Pfitzner – Leben, Werke, Dokumente. Atlantis, Zürich 1999. El quart fill Johannes, nascut el 1911, va morir immediatament després de néixer.Johann Peter Vogel: Hans Pfitzner: Leben, Werke, Dokumente. Atlantis Musikbuch-Verlag, Zürich/Mainz 1999, S. 72.
L'estrena de la segona òpera de Pfitzner Die Rose vom Liebesgarten va tenir lloc l'any 1901 al Stadttheater am Brausenwerth (avui a Wuppertal).MGG. Bd. 10, S. 1170; Digitale Bibliothek 4, S. 59.315. L'òpera es va representar a l'Òpera de la Cort de Viena el 1905 sota la direcció de Gustav Mahler.
El 1903 Pfitzner també esdevingué el primer director del "Berlin Theatre des Westens". De 1907 a 1908 va ser director de l'Orquestra Kaim de Múnic. El 1908 la família es va traslladar a Estrasburg. Pfitzner va dirigir el Conservatori Municipal i els concerts simfònics de la Filharmònica d'Estrasburg. El 1910 també va assumir la direcció musical de l'Òpera d'Estrasburg, on també va treballar com a director. El 1913 va ser nomenat professor.
Durant la Primera Guerra Mundial, Pfitzner es va oferir voluntari per a l'exèrcit el 1915, però va ser ajornat.
El 1917, la "Llegenda musical" Palestrina, que es considera l'obra més important de Pfitzner, es va estrenar al "Prinzregententheater" de Múnic per Bruno Walter. Al centre del complex drama que envolta Giovanni Pierluigi da Palestrina hi ha la tensió que es va traslladar al període renaixentista entre l'autonomia de l'obra d'art i l'artista, d'una banda, i les exigències de la societat, de l'altra.
Després de tornar d'Alsàcia-Lorena a França, Pfitzner es va traslladar a "Unterschondorf am Ammersee" el 1919. El 1919/1920 fou temporalment director de la Filharmònica de Múnic. El 1920 es va convertir en cap d'una classe magistral de composició a l'Acadèmia de les Arts de Prussia. El 1921 va compondre la seva cantata romàntica Von deutscher Seele basada en poemes de Joseph von Eichendorff, i el 1922 el concert per a piano en mi bemoll major.
Després que va haver de sotmetre's a una cirurgia de la vesícula biliar el 1923, Adolf Hitler el va visitar a l'hospital.Joseph Wulf: Musik im Dritten Reich. Eine Dokumentation. Ullstein, Frankfurt am Main 1983, S. 335. El mateix any va compondre el Concert per a violí en si menor op.34, que va dedicar a la violinista Alma Moodie, i el 1925 el Quartet de corda en do sostingut menor. El 1926 va morir la seva dona Mimi.
Les celebracions i honors pel seu 60è aniversari l'any 1929 van tornar a portar a Pfitzner un gran reconeixement públic. El mateix any va rebre una plaça de professor a l'Acadèmia Estatal de Música de Múnic i va traslladar la seva residència a Múnic.Johann Peter Vogel: Hans Pfitzner – Leben, Werke, Dokumente. Atlantis, Zürich 1999. El 1930 va compondre la fantasia coral Das dunkle Reich, una música de dol basada en poemes de Miquel Àngel, Goethe, Conrad Ferdinand Meyer i Richard Dehmel. El 1930/1931 va escriure la seva darrera òpera, Das Herz. El 1932 va convertir el Quartet de corda en do sostingut menor (1925) en una simfonia. El 1934 es va retirar de l'Acadèmia Estatal de Música, però les seves demandes excessives de pensions van portar a discussions amb el primer ministre prussià Hermann Göring.Jens Malte Fischer: Hans Pfitzner und die Zeitgeschichte. Ein Künstler zwischen Verbitterung und Antisemitismus. A: Neue Zürcher Zeitung. 5. Januar 2002. El 1936 va morir el seu fill Paul. L'any següent, Pfitzner es va enfrontar amb els seus fills Peter i Agnes.
El 1939, les celebracions i honors pel 70è aniversari de Pfitzner van ser molt menys espectaculars que deu anys abans. La seva deprimida filla Agnes, que patia el final de la seva relació amb un oficial de les SS i sentia que fracassava com a metge adjunt, es va llevar la vida amb cianur dues setmanes després de les celebracions. Pfitzner va reaccionar de manera incomprensible.Sabine Busch: Hans Pfitzner und der Nationalsozialismus. Metzler, Stuttgart 2001, S. 222. La pèrdua de la seva filla i l'allunyament del seu fill Peter poden haver tingut un impacte significatiu en el caràcter cada cop més desagradable de Pfitzner.Eine Anfrage der Gauleitung München wegen einer politischen Beurteilung der Person Pfitzners wurde von einer Dienststelle der NSDAP am 20. Februar 1940 beantwortet. Darin finden sich Hinweise auf seinen Charakter: „Prof. Dr. Pfitzner schließt sich sehr ab und ist deshalb wenig bekannt, auch ist er sehr viel abwesend. Er wird als mürrischer Mensch geschildert, der mit seinen Angestellten und den Musikern barsch umgeht.“ Zitiert nach Joseph Wulf: Musik im Dritten Reich. Eine Dokumentation. Ullstein, Frankfurt am Main 1983, S. 341. El desembre de 1939, Pfitzner va contraure un segon matrimoni amb Mali Stoll, de soltera Soherr (1893–1963).Pfitzner, Mali 1893–1963 worldcat.org L'any 1942, Pfitzner i la seva dona van escapar de la mort en un bombardeig prop de Nuremberg, tot i que el cotxe llit en què viatjaven va quedar completament destruït. L'any 1943 la seva casa de Múnic va ser colpejada per bombes i es va traslladar a Viena-Rodaun. El 1944 el seu segon fill Peter va ser mort en acció a Rússia. Com a resultat, el compositor va perdre tots els seus fills.
Pfitzner va fugir a Garmisch-Partenkirchen el 1945, on es va allotjar en un asil de refugiats. L'any següent es va traslladar a una residència de jubilats a Munich-Ramersdorf. El 1948, com a part del procés de desnazificació, el tribunal de Múnic el va qualificar de "no afectat per la llei". Es van rebre declaracions d'honor per aquesta investigació, entre d'altres, dels compositors i directors d'orquestra Walter Braunfels, Hans Franke, Hans Knappertsbusch, Hans Rosbaud, Arnold Schönberg i Bruno Walter, així com d'Alma Mahler i Carl Zuckmayer.Sabine Busch: Hans Pfitzner und der Nationalsozialismus. Metzler, Stuttgart 2001, S. 332–363.
L'octubre de 1948, Pfitzner va patir un ictus del qual es va recuperar. El febrer de 1949 va participar en els assajos i en la primera representació de la postguerra de Palestrina a Viena. La Filharmònica de Viena li va oferir un apartament al "Kustodenstöckl" del Belvedere, on Anton Bruckner va passar l'últim any de la seva vida. Pfitzner no era contrari a establir-se a Viena, però això no va passar mai. De camí per celebrar el seu 80è aniversari a la seva ciutat natal de Frankfurt, va patir el seu segon ictus a Salzburg. El dia del seu aniversari, el 5 de maig, va veure una interpretació de la seva simfonia en do major al Mozarteum. Va morir a Salzburg el 22 de maig. Tres dies després va tenir lloc un funeral al Mozarteum. Encara que havia consignat en el seu testament el seu desig de ser enterrat al cementiri de Schondorf al costat de la seva primera esposa Mimi, la Filharmònica de Viena va organitzar el seu enterrament en una tomba honorífica al cementiri central de Viena (grup 14 C, número 16).Michael Schwalb: Hans Pfitzner. Komponist zwischen Vision und Abgrund. Verlag Friedrich Pustet, Regensburg 2016, Kapitel Abschied.
Obra musical i recepció L'obra de Pfitzner combina elements romàntics i romàntics tardans amb un extens treball temàtic, drama musical atmosfèric i intimitat de música de cambra. Representa una estranya ramificació de la tradició clàssic-romàntica, l'estètica musical conservadora i la generalitat de la qual Pfitzner també va defensar amb vehemència en els seus escrits contra les tendències contemporànies.dtv-Atlas zur Musik – Tafeln und Texte. Bd. 2: Historischer Teil: Vom Barock bis zur Gegenwart. Deutscher Taschenbuch Verlag und Bärenreiter Verlag, München 1985, S. 517.Brockhaus-Riemann Musiklexikon. Bd. 2. F. A. Brockhaus, Wiesbaden und B. Schott’s Söhne, Mainz 1979, S. 297. Les obres de l'inspirador tardà, fins i tot post romàntic, mostren grans qualitats compositives i, amb una certa incomoditat, potser encara s'acosten més a un llenguatge musical modern del que pretenia el seu creador, a jutjar per les seves declaracions estètiques musicals.Ingo Metzmacher zur modernen Tonsprache Pfitzners im Palestrina: „Das Stück ist so besonders, weil es Pfitzners inneren großen Konflikt darstellt. Nämlich den zwischen der Tradition, die er bewahren wollte, und dem Versuch, etwas zu erneuern, ohne das Erworbene, die große Tradition, die Herkunft preiszugeben. Er hat viel moderner komponiert, als er zugeben wollte.“ In: Warum ein Linker die Musik der Nazi-Zeit dirigiert. In: Welt am Sonntag. 3. Januar 2008. Arthur Honegger, per exemple, va escriure en el seu assaig de 1955 sobre la Palestrina de Pfitzner, malgrat algunes crítiques a un ambient orquestral massa polifònic i commovedor i a unes proporcions de vegades excessivament llargues:L'obra de Pfitzner va ser molt apreciada per col·legues contemporanis com Gustav Mahler i Richard Strauss. El seu segon quartet de corda de 1902/1903 va ser expressament elogiat per Mahler com una obra mestra.Alma Mahler-Werfel: Mein Leben. Fischer Taschenbuch Verlag, Frankfurt am Main 1991, S. 69. Thomas Mann va retre homenatge a l'òpera en un breu assaig Palestrina, publicat l'octubre de 1917, que després va ampliar i incloure a les seves Reflexions sobre un apolític. Juntament amb altres artistes, va fundar l'Associació Hans Pfitzner per a la Música Alemanya el 1918.