La I legislatura del Parlament Europeu va ser un cicle parlamentari que va començar el 17 de juliol de 1979, després de les eleccions europees celebrades entre el 7 i el 10 de juny, i va durar fins al 23 de juliol de 1984. Els diputats del Parlament Europeu es van agrupar en grups polítics segons la seva afinitat ideològica, i seguint la tradició de l'Assemblea Comuna de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer.

Si bé el Parlament Europeu ja existia com a tal des de 1962, els seus membres eren designats pels parlaments dels estats membres de les Comunitats Europees. És per això que a aquest període se'l coneix com a primera legislatura.

Principals esdeveniments 7-10 de juny de 1979

Eleccions al Parlament Europeu de 1979.

17 de juliol de 1979

Sessió constitutiva del 1r Parlament Europeu. Sessió presidida per Louise Weiss, com a persona amb més edat. Grups constituïts: SOC (112), PPE (108), DE (63), COM (44), LD (40), DEP (22), CDI (11), NI (10).

Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la primera meitat de la legislatura. Simone Veil (LD) de França, es elegida presidenta.

1 de gener de 1981

Entrada de Grècia a les Comunitats Europees.

El Parlament Europeu augmenta el seu número de diputats a 434, per donar entrada als 24 representants de Grècia designats. Grups a l'entrada de Grècia: SOC (120), PPE (108), DE (63), COM (45), LD (39), DEP (22), CDI (11), NI (26). 6 de gener de 1981

Inicia el mandat la Comissió Thorn, que substitueix la Comissió Jenkins.

18 d'octubre de 1981

Grècia celebra les seves primeres eleccions al Parlament Europeu.

2 de novembre de 1981

Els eurodiputats electes grecs substitueixen als designats. Grups polítics a l'entrada dels eurodiputats: SOC (123), PPE (117), DE (63), COM (48), LD (39), DEP (22), CDI (11), NI (11).

19 de gener de 1982

Elecció de la presidència del Parlament Europeu per a la segona meitat de la legislatura. Pieter Dankert (SOC) de Països Baixos, es elegit president.

14-17 de juny de 1984

Eleccions al Parlament Europeu de 1984. Grups a la dissolució: SOC (124), PPE (117), DE (63), COM (48), LD (38), DEP (22), CDI (12), NI (10).

Resultat de les eleccions

Els partits socialdemòcrates agrupats a la Confederació Europea de Partits Socialistes van guanyar la majoria d'escons amb 111 eurodiputats per davant dels partits conservadors i demòcrates-cristians del Partit Popular Europeu que van aconseguir 106 escons. Els partits liberals i centristes de la Federació de Partits Liberals i Demòcrates a Europa van sumar un total de 34 diputats europeus.

Si bé, aquests resultats no van ser oficials fins al 22 d'octubre de 1979, moment en què el Consell Constitucional francès va modificar el resultat de les eleccions europees a l'estat, concedint una acta parlamentària al Partit Socialista (Edgard Pisani) en detriment de la Unió per a la Democràcia Francesa (Michel Debatisse).

Formació de grups polítics Abans de les eleccions de 1979, el Parlament Europeu era una assemblea constitutiva feble, amb els membres designats a temps parcial. Amb les eleccions, el nou cos d'eurodiputats ho van ser a temps complet, de manera més enèrgica i diversa. Tan bon punt es va establir el nou Parlament, els membres més antics i de les faccions clàssiques van intentar elevar el llistó en què es podia formar un grup polític (l'estatus donava suport financer i representació a les comissions). Aquest moviment va ser bloquejat ràpidament pels partits més petits, que treballaven junts i obstruïen la proposta. Aquests llaços, per exemple, van establir les bases del Grup de l'Arc de Sant Martí, l'antecessor del Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea.

Finalment, a l'inici de la legislatura, els grups van quedar conformats de la següent manera: +Grup políticPosicióIdeologiaEsconsGrup Socialista (SOC)CentreesquerraSocialdemocràciaSocialisme democràticGrup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)CentredretaConservadorisme liberalDemocràcia cristianaGrup dels Demòcrates Europeus (DE)DretaConservadorismeGrup Comunista i aliats (COM)EsquerraMarxismeAnticapitalismeGrup Liberal i Democràtic (LD)CentreLiberalismeSocioliberalismeProgressismeGrup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)DretaConservadorisme nacionalistaGrup per a la Coordinació Tècnica i la Defensa dels Grups i Diputats (CDI)HeterogeniNo inscrits (NI) +EstatGrups polítics del Parlament EuropeuMEPSOCPPEDECOMLDDEPCDINI35 SPD34 CDU8 CSU4 FDP8119 PS2 MRG9 UDF19 PCF17 UDF15 RPR819 PSI4 PSDI29 DC1 SVP24 PCI3 PLI2 PRI3 PR1 PdUP1 DP4 MSI8117 Lab1 SDLP60 CON1 UUP1 SNP1 DUP819 PvdA10 CDA4 VVD2 D66254 PS3 SP7 CVP3 PSC2 PVV2 PRL1 VU2 FDF243 A1 Siumut2 C1 SF3 V1 FP4 N1 D164 Lab4 FG1 Maher5 FF1 IFF151 LSAP3 CSV2 DP6Total112108634440221110MEPSOCPPEDECOMLDDEPCDINIGrups polítics del Parlament EuropeuNota: El Consell Constitucional francès va modificar, el 22 d'octubre de 1979, el resultat electoral concedint l'acta a Edgard Pisani (PS-SOC) en lloc de Michel Debatisse (UDF-PPE).

Elecció de la Mesa per la primera meitat de la legislatura Després de la constitució del nou Parlament Europeu, el 17 de juliol de 1979, els grups polítics van triar als seus representants en la Mesa del Parlament, incloent-hi el president i 12 vicepresidents, per la primera meitat de la legislatura.

Presidència Louise Weiss, que en aquell moment tenia 86 anys, era la diputada més gran del Parlament Europeu i, per tant, presidia la cambra mentre es feia l'elecció del president. Abans que això pogués passar, però, va haver de tractar amb l'eurodiputat Ian Paisley que, en el primer discurs de la sessió, va protestar que la bandera del Regne Unit fora de l'edifici onejava cap per avall. Ella va fer front a la interrupció ràpidament. L'enfrontament va ser vist com una de les seves millors actuacions i més tard va confiar que, com a àvia, estava acostumada a tractar amb "joves recalcitrants".

Hi havia cinc candidats a la presidència del Parlament Europeu: Giorgio Amendola, comunista italià; Emma Bonino, independent tècnica italiana; Christian de La Malène, demòcrata europeu de progrés francès; Simone Veil, liberal francesa, i Mario Zagari, socialista italià. En la primera votació, Veil va aconseguir 183 dels 380 vots emesos, vuit menys de la majoria absoluta necessària. El següent candidat més proper va ser Zagari amb 118 vots, després Amendola amb 44, de la Malène amb 26 i Bonino amb 9. Bonino i de la Malène es van retirar i Veil va aconseguir la majoria absoluta en la segona votació amb 192 dels 377 vots emesos. Veil va ser escollida com la primera presidenta del Parlament electe, i la primera dona presidenta des que es va fundar el 1952. Votació per a la presidència del Parlament EuropeuVots emesos en primera votació: 404 | Vots blancs o nuls: 21 | Majoria absoluta: 191Vots emesos en segona votació: 404 | Vots blancs o nuls: 23 | Majoria absoluta: 189CandidatSimone VeilMario ZagariGiorgio AmendolaChristian de La MalèneEmma BoninoEstatPartit políticUnió per a la Democràcia FrancesaPartit Socialista ItaliàPartit Comunista ItaliàReagrupament per la RepúblicaPartit RadicalGrup políticLiberal i DemocràticGrup SocialistaComunista i aliatsDemòcrates Europeus de ProgrésCoordinació Tècnica d'Independents1a votació183 20x20px118 20x20px44 20x20px26 20x20px9 20x20px2a votació192 20x20px138 20x20px47 20x20px - - Vicepresidències En les 12 vicepresidències, cinc van pertànyer al Grup Socialista, quatre al Grup del Partit Popular Europeu, dos al Grup dels Demòcrates Europeus i una al Grup Comunista i aliats. Votació per a les vicepresidències del Parlament EuropeuPrimera voltaNomEstatPartit PolíticGrup políticVotsMarcel Albert VandewielePartit Cristià PopularPPE20x20pxGuido GonellaDemocràcia Cristiana ItalianaPPE20x20pxHans KatzerUnió Demòcrata Cristiana d'AlemanyaPPE20x20pxPierre PflimlinUnió per a la Democràcia FrancesaPPE20x20pxBruno FriedrichPartit Socialdemòcrata d'AlemanyaSOC20x20pxGérard JacquetPartit SocialistaSOC20x20pxAnne VondelingPartit del TreballSOC20x20pxBasil de FerrantiPartit ConservadorDE20x20pxMario ZagariPartit Socialista ItaliàSOC20x20pxPoul MøllerPartit Popular ConservadorDE20x20pxAllan R. RogersPartit LaboristaSOC20x20pxTercera voltaNomEstatPartit PolíticGrup políticVotsDanielle De MarchPartit Comunista FrancèsCOM20x20px

Presidències rotatòries del Consell Europeu i del Consell de les Comunitats Europees

La presidència del Consell Europeu i del Consell de les Comunitats Europees era assignada, cada sis mesos, a un estat membre de les Comunitats Europees d'acord amb una llista preestablerta tret que el Consell prengui una nova decisió. De manera habitual, la presidència del Consell Europeu requeia en el primer ministre de l'estat i la del Consell de les Comunitats Europees en el ministre d'afers exteriors.

+Estat membreDatesPartitPresidència1 de juliol de 197931 de desembre de 1979Jack Lynch100x100px1 de gener de 198030 de juny de 1980PPEFrancesco Cossiga100x100px1 de juliol de 198031 de desembre de 1980PPEPierre Werner100x100px1 de gener de 198130 de juny de 1981PPEDries van Agt100x100px1 de juliol de 198131 de desembre de 1981Margaret Thatcher100x100px1 de gener de 198230 de juny de 1982PPEWilfried Martens100x100px1 de juliol de 198231 de desembre de 1982Poul Schlüter100x100px1 de gener de 198330 de juny de 1983PPEHelmut Kohl100x100px1 de juliol de 198331 de desembre de 1983UPSCEAndreas Papandreu100x100px1 de gener de 198430 de juny de 1984UPSCEFrançois Mitterrand100x100px

Entrada de Grècia a les Comunitats Europees

En 1961 Grècia va signar l'acord d'associació amb les Comunitats Europees (en vigor a partir de 1962), en el qual es preveia la futura adhesió. Malgrat això, la dictadura dels Coronels (1967-1974) va retardar les negociacions per a consumar tal adhesió. Finalment, és en 1981 quan Grècia s'uneix a la CE malgrat ser un país relativament pobre (en 2015 es descobriria, a més, que unes certes dades econòmiques es van falsejar per a permetre la seva posterior adhesió a l'euro), perquè es veia en ell un gran potencial estratègic i simbòlic a causa de la seva posició geogràfica i la seva condició de "bressol de la democràcia".

Una vegada formalitzada l'entrada l'1 de gener de 1981, el Parlament Hel·lènic va designar els 24 eurodiputats corresponents a l'estat amb mandat limitat a les eleccions europees del 18 d'octubre del mateix any. El conservador Nova Democràcia (No inscrits) va obtenir 14 representants enfront dels 7 assignats al Moviment Socialista (Grup Socialista). El Partit Comunista de Grècia (Interior), el Partit del Socialisme Democràtic i la Unió del Centre Democràtic van rebre 1 escó cadascú.

Una vegada consumada l'entrada dels representants assignats, els grups es van quedar conformats de la següent manera:

+Grup políticPosicióIdeologiaEsconsGrup Socialista (SOC)CentreesquerraSocialdemocràciaSocialisme democràticGrup del Partit Popular Europeu - Grup Demòcrata Cristià (PPE)CentredretaConservadorisme liberalDemocràcia cristianaGrup dels Demòcrates Europeus (DE)DretaConservadorismeGrup Comunista i aliats (COM)EsquerraMarxismeAnticapitalismeGrup Liberal i Democràtic (LD)CentreLiberalismeSocioliberalismeProgressismeGrup dels Demòcrates Europeus de Progrés (DEP)DretaConservadorisme nacionalistaGrup per a la Coordinació Tècnica i la Defensa dels Grups i Diputats (CDI)HeterogeniNo inscrits (NI) +EstatGrups polítics del Parlament EuropeuMEPSOCPPEDECOMLDDEPCDINI35 SPD34 CDU8 CSU4 FDP8120 PS2 MRG +19 UDF19 PCF16 UDF -115 RPR819 PSI4 PSDI29 DC1 SVP24 PCI3 PLI2 PRI3 PR1 PdUP1 DP4 MSI8117 Lab1 SDLP60 CON1 UUP1 SNP1 DUP819 PvdA10 CDA4 VVD2 D66254 PS3 SP7 CVP3 PSC2 PVV2 PRL1 VU2 FDF247 PASOK +71 KKE-I +114 ND1 KODISO1 EDIK +16243 A1 Siumut2 C1 SF3 V1 FP4 N1 D164 Lab4 FG1 Maher5 FF1 IFF151 LSAP3 CSV2 DP6Total120+81086345+139-1221126+16MEPSOCPPEDECOMLDDEPCDINIGrups polítics del Parlament EuropeuNota: Les dades comparatives són en relació amb l'organització dels grups a l'inici del novè mandat del Parlament Europeu.

Elecció de la Comissió Thorn