El temple fenici de Kharayeb () és un temple històric de la ciutat de Kharayeb, situada a l'interior de Tir, al sud de Líban. Va ser excavat en tres missions arqueològiques. La primera, dirigida pel cap de la Direcció General d'Antiguitats del Líban, Maurice Chehab, al 1946, tragué a la llum un temple del període hel·lenístic i milers d'estatuetes d'argila datades entre el i el . El 1969, l'arqueòleg libanés Ibrahim Kaoukabani feu una sèrie d'excavacions al Líban, així com una de més recent el 2009, finançada pel govern italià, en què es feren importants descobriments sobre les pràctiques de culte i una reconstrucció detallada de l'arquitectura del temple.
Els orígens del santuari es remunten al , amb l'assentament de centres agrícoles rurals a la vora de la creixent ciutat de Tir. Al principi, es degué edificar un temple de materials peribles, del qual es conserven bocins d'estàtues de pedra. Uns tres segles més tard, durant el període hel·lenístic, un edifici nou més gran substituí l'estructura originària. Aquest temple hel·lenístic estava voltat d'un pati pavimentat i constava d'un vestíbul quadrat que donava a una sala rectangular més petita. L'interior estava ornat amb estuc, un sòl central de mosaic i decoracions als murs de pasta de vidre en forma de gemma. L'exterior tenia una cornisa, una llinda amb un disc solar amb dos ureus (la serp sagrada símbol de sobirania i divinitat de l'Antic Egipte), i l'entrada la flanquejaven dues estàtues masculines dempeus d'estil egipci. L'arquitectura seguia el disseny preclàssic dels temples de Fenícia, caracteritzat per trets específics com l'«entrada en colze» i l'orientació est-oest.
S'hi trobà molts objectes, com ara milers de figuretes de terracota i gots en miniatura, així com inscripcions, que proporcionen informació sobre les pràctiques religioses de la població rural fenícia. Les figuretes de terracota de l'edat del ferro II i de l'Imperi Aquemènida representaven diversos temes, com ara dones embarassades, figures masculines i divinitats. Durant el període hel·lenístic, noves tècniques de modelat introduïren temes grecs i imatges de deïtats com ara Afrodita i Hermes. Les pràctiques religioses del temple continuaven sent fidels a les tradicions fenícies i formaven part d'un sistema de culte més ampli a l'interior de Tir, amb rituals semblants en els diferents temples de la zona.
La deïtat a la qual estava dedicat el santuari no s'ha identificat perquè les inscripcions desenterrades manquen de noms de déus. Les nombroses figuretes de xiquets desenterrades suggereixen que el temple podria ser un petit centre religiós rural dedicat a deïtats de curació i salvació, amb rituals associats al part i la infantesa. La troballa d'unes 8.000 figuretes de terracota indica una intensa activitat religiosa que cessà en el .
Història Les excavacions arqueològiques realitzades a Kharayeb i voltants han revelat un complex d'assentaments que abasta diversos períodes, des de la prehistòria fins a l'època otomana (1516-1918). La zona estigué habitada des del Paleolític mitjà, com demostren les eines de sílex descobertes. Els primers indicis d'ús agrícola de la zona procedeixen del jaciment arqueològic de Jemjim, on les excavacions han revelat un assentament rural amb un complex sistema de cisternes que data de l'edat del ferro, juntament amb ceràmiques que indiquen una ocupació que es remunta al segon mil·lenni ae. miniatura|Figureta de terracota que sosté un ànec procedent del temple de Kharayeb, al Museu Nacional de Beirut Durant l'Imperi Aquemènida (539-330 ae), quan Fenícia era sota el seu domini, l'economia fenícia va florir i la població de les ciutats costaneres cresqué, la qual cosa feu necessària l'optimització de recursos als respectius territoris. Els perses van donar suport a aquest desplegament fomentant l'agricultura intensiva i el regadiu. La subsistència de la ciutat de Tir estava assegurada pels centres agrícoles rurals, que s'estenien de la costa fenícia al mont Carmel de Palestina. Aquestes zones rurals, especialment les situades prop dels rius, exerciren un paper crucial en l'economia de Tir i foren testimonis de l'aparició d'una sèrie d'assentaments planificats. És en aquest context d'organització territorial quan comença la construcció d'un lloc de culte a Kharayeb cap al segle VI ae. El temple de Kharayeb al costat d'un riu i en un context relativament aïllat es va produir en una època en què els cultes a deïtats de curació i salvació estaven sorgint en tot el Llevant mediterrani.
Després de la conquesta de l'Imperi persa per Alexandre el Gran l'any 330 ae, i la seua prematura mort, sorgiren diferents regnes hel·lenístics a les terres conquistades: l'Imperi selèucida a Àsia Occidental i l'Egipte ptolemaic. La cultura i la llengua gregues es van estendre fins a l'Índia, donant lloc a una fusió de l'antiga Grècia i les cultures locals. A Fenícia, malgrat l'ús predominant de l'idioma fenici, les institucions i estructures organitzatives de les ciutats costaneres mostraven una pronunciada influència hel·lenística. Aquesta influència cultural grega és menys detectable a les regions rurals de l'interior. L'historiador Peter Green subratlla que els estrats socials de qualsevol societat evolucionen històricament a diferents velocitats i de diferents maneres. En època hel·lenística, com en molts altres períodes, una regla general segura és "com més baix, més lent". Per al fellah d'Egipte, o la pagesia de Grècia i Anatòlia, molt poc canvià durant aquests tres segles, tret de la identitat i, a vegades, la severitat dels opressors (en la seua majoria estrangers), l'objectiu indestructible de la qual era traure'ls tants diners en impostos i mà d'obra com fos possible sense provocar una revolució massiva. Durant aquest període, el santuari fou completament reconstruït. A les ciutats costaneres fenícies, fortament hel·lenitzades, sorgí un auge en l'ús d'imatges, temes i motius artístics inspirats en l'Egipte grec i ptolemaic. Les inscripcions al santuari de Kharayeb, totes en fenici, indiquen la persistent adhesió de la població rural a la seua llengua i les pràctiques religioses tradicionals. La mateixa conclusió podria extraure's de les inscripcions predominantment fenícies del proper santuari d'Umm al-Amad. No totes les inscripcions d'Umm al-Amad estan en fenici, una està en grec i diu ("ΑΒΔΗΛΙ[ΜΟΣ] / ΤΥΡΙΟΣ Χ[ΑΙΡΕ]" [Abdelim de Tir, adeu]). En la zona del santuari no s'han trobat proves arqueològiques posteriors al final del període hel·lenístic, la qual cosa suggereix que l'activitat del temple cessà, després d'un llarg període de prosperitat i ús intensiu, en el .
Descobriment modern esquerra|miniatura|Esbós del relleu de Jemjim, actualment al Museu del Louvre francés La zona que envolta Kharayeb produí una sèrie d'objectes antics que cridaren l'atenció d'erudits i exploradors des del . Algunes d'aquestes troballes van ser documentades per orientalistes. A l'abril del 1863, es descobrí entre els materials de construcció d'una casa de Jemjim una llosa de marbre amb una intricada escultura en relleu, que es creia que era un fragment del marc d'una porta. La llosa va ser adquirida pel caçatresors local Alphonse Durighello. En el relleu, una figura femenina asseguda porta una corona doble egípcia (pskent), i sosté un cremador d'encens al seu davant. La vora dreta de la llosa està decorada amb motius fenicis amb palmetes. En Mission de Phénicie, l'escriptor francés Ernest Renan va informar del descobriment a la ciutat de "Djamdjîne" (Jemjim). Els habitants de Kharayeb anomenaven ('el pou dels anells') la zona on més tard es va descobrir el temple fenici. Aquest nom deriva de la pràctica de recollir els antics grans desenterrats al jaciment, que posteriorment s'utilitzaven en la creació de polseres i altres accessoris decoratius. Els vilatans també han anomenat la zona del santuari Mahdoumeh ('el lloc demolit') i, després de l'inici de les excavacions arqueològiques, («el museu»).
El 1946, el cap de Direcció General d'Antiguitats del Líban, Maurice Chehab, va iniciar excavacions a , motivades pel descobriment d'estatuetes de terracota. Va desenterrar les restes d'un temple rectangular d'època hel·lenística. Davant de l'edifici, prop d'un pati, va descobrir un dipòsit subterrani que contenia milers d'estatuetes d'argila datades entre els segles VI i I ae. El 1969, l'arqueòleg libanés Ibrahim Kaoukabani va reprendre les excavacions del jaciment. Va desenterrar figuretes, elements arquitectònics significatius, com ara una llinda adornada amb ureus (representacions d'una serp sagrada), i dues grans estàtues que exhibien un abillament d'estil egipci. Kaoukabani publicà un informe preliminar d'excavació el 1973. El 2009, el govern italià finançà l'estudi de les estatuetes del santuari en les col·leccions de la Direcció General d'Antiguitats de Beirut, i al novembre del 2013, un nou projecte d'excavació en el jaciment del santuari de Kharayeb i voltants. L'equip estava dirigit pels arqueòlegs Ida Oggiano d'Itàlia i Wissam Khalil del Líban. Van aconseguir descobriments significatius, com ara una secció no descoberta fins llavors de l'edifici rectangular principal de culte. La missió italiana va realitzar una reconstrucció detallada del temple. En particular, l'equip va reconstruir digitalment els adorns arquitectònics originaris de l'estructura hel·lenística, mostrant intricats dissenys amb tessel·les de mosaic de colors, estuc i adorns de vidre.
Arquitectura Estil del temple El santuari de Kharayeb segueix el disseny del temple fenici preclàssic, el tipus de temple predominant a Fenícia i les seues dependències. Els temples fenicis de l'edat del ferro seguien un plànol semblant, amb característiques distintives. Els temples eren rectangulars, sovint amb una sala annexa més petita, i es construïen seguint un eix est-oest. El àditon (espai més sagrat), , lit. 'no hi entreu', estava situat a la part occidental del temple. Una característica notable d'aquests temples era l'«entrada inclinada», en què l'entrada principal no se situava al centre. Aquests temples solien ser de menor grandària que la resta de l'arquitectura religiosa del Llevant meridional, una regió geogràfica que correspon aproximadament a les actuals Palestina i Jordània. L'arquitectura i les petites proporcions d'aquests temples indiquen que no estaven destinats a ús públic, sinó al clergat. Molts d'aquests elements es conserven en el disseny dels temples del període aquemènida final.
Descripció El santuari va ser modificat en diferents fases. Inicialment es va construir un temple entre l'edat del ferro II i el període aquemènida, però no n'han sobreviscut restes, perquè probablement es va construir amb materials peribles. En la primera fase, la zona sagrada albergava si més no una estàtua, avalada per la troballa d'un fragment d'una estàtua de petita grandària que data de la primera meitat del ae, trobat a al nord-oest del temple. Aquesta estàtua s'assembla a algunes estàtues xipriotes descobertes entre els materials del temple fenici de Maratos, però segueix sense saber-se amb certesa si l'estàtua de Kharayeb s'importà de Xipre o fou produïda a Fenícia. A més, Kaoukabani va trobar els peus d'una altra estàtua d'un tipus iconogràfic diferent. També s'hi han descobert objectes de culte de l'edat del ferro II o del període aquemènida, com ara estatuetes, atuells i ceràmiques petites i en miniatura, i altars en miniatura. miniatura|Tècnica constructiva de carreus utilitzada en el santuari fenici de Kharayeb.