Fuentes Claras és un municipi d'Aragó, situat a la província de Terol i enquadrat a la comarca de Jiloca.
El municipi és conegut per haver-se registrat allà la temperatura més baixa en zones habitades d'Espanya: –30 °C a l'estació d'observació meteorològica de Calamocha-VOR el 17 de desembre de 1963, rècord oficial de fred reconegut per l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET).
Toponímia La primera referència a l'actual nucli de població es remunta a l'any 1205, inicialment com a Fuentesclaras. Durant segles s'han fet servir dues versions: Fuentes Claras i Fuentesclaras, i actualment és oficial la primera.
El topònim es deu al gran nombre de fonts i brolladors que hi ha al terme municipal i que serveixen de reforç al cabal del riu Jiloca, regant una àmplia i fèrtil horta. En l'escut de la població s'utilitza la versió en llatí, Fonts Clarae, sense que se'n dedueixi forçosament que l'actual població tingui origen romà.
Geografia física Ubicació miniatura|Sabina mil·lenària, un dels arbres més singulars de Fuentes Claras
El municipi té un àrea de 36,64 km² amb una població de 445 habitants (INE 2020) i una densitat de 18,37 hab/km². Es troba a 7 km de la capital comarcal, Calamocha; a uns 65 km de la capital provincial Terol, i a uns 110 km de la capital autonòmica, Saragossa.
Orografia Fuentes Claras s'ubica sobre una terrassa quaternària, al costat de la llera fluvial del riu Jiloca, de sediments travertínics; és a dir, acumulacions de carbonat càlcic precipitades químicament al voltant de restes vegetals. Cap als marges del riu les acumulacions quaternàries de ventalls al·luvials i glacis formen superfícies planes de gran extensió, recorregudes per petites rambles, de les quals la més important és la de Cañamaría, a la riba occidental del riu. S'observa una forta transformació del paisatge que ha provocat l'aparició d'una pastura degradada amb domini del llistó al costat de grans extensions de cultius. Destaca en les rodalies, a l'est de la vila, el pic de Valdellosa, de 1.227 m d'altitud, amb matolls de port arbustiu amb presència de alzines i roures. Els paisatges són de zones conreades molt planes, entre els quals trobem zones de regadiu i de secà.
La presència del riu Jiloca i les seves àmplies zones de cultiu fan que sigui una important zona d'aliment de la grua europea. La proximitat a la llacuna de Gallocanta permet que aquestes aus es desplacin en gran nombre a les diferents zones de cultiu de la zona del Jiloca.
Hidrografia Dins el patrimoni natural de Fuentes Claras són destacables els ulls, fonts naturals similars a les d'altres municipis de la vall del Jiloca, així anomenats a la comarca per la seva forma circular o ovalada. Com és una zona molt plana afloren a la part més baixa. Són cinc masses d'aigua de petita extensió i estan connectades entre si per séquies que aprofiten l'aigua per regar. La massa d'aigua més gran ocupa uns 1.000 m². Al municipi es denominen Las Balsas. La profunditat màxima està entre tres i quatre metres i la mínima és d'uns 35 cm. Els materials calcaris de terra són de gran permeabilitat i permeten que l'aigua s'infiltri fins a l'aqüífer, alimentant el riu Jiloca.
És una zona magnífica per observar el milà reial, garses o ànecs collverds. També són nombrosos els crancs de riu.
Dins de l'arquitectura popular vinculada als usos de l'aigua destaquen les pesqueras, el safareig del Chopo, el safareig del Cubo i las Suertes. Menció a part mereixen la Font de pedra i el Molí fariner, descrits en l'apartat de patrimoni civil.
Galeria fotogràfica
Clima A grans trets, les variables climàtiques de la comarca del Jiloca defineixen un clima de tipus mediterrani continentalitzat fresc i una mica sec. Permet conrear sense necessitat de regs artificials cereals de gra d'hivern, vinya i plantes resistents com el safrà. En els horts i camps amb major grau d'humitat és possible el cultiu de lleguminoses, hortalisses, bulbs i certs cultius industrials com el cànem i el lli. També alguns arbres fruiters, però cal tenir en compte el risc d'alguna gelada a la primavera que arruïni la floració i impedeixi la recollida posterior dels fruits, el que passa amb certa freqüència.
El 17 de desembre de 1963 es van registrar –30 °C en l'observatori Calamocha-VOR instal·lat devora el centre de comunicacions per a la navegació aèria situat en el terme de Fuentes Claras, dada que va suposar el registre rècord oficial de fred en zones habitades d'Espanya. Ambdues poblacions s'adjudiquen la paternitat d'aquesta marca, atès que l'observatori es denominava oficialment Calamocha-VOR, però d'acord amb les dades oficials de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) el desembre de 1963, data del récord de fred a zones poblades d'Espanya, estava ubicat a Fuentes Claras i al seu terme municipal corresponen les coordenades geogràfiques.
Història Les restes més antigues de població s'ubiquen a La Loma del Prado, zona situada al costat del límit municipal amb El Poyo del Cid (actualment pedania de Calamocha). Seria una ciutat romana d'època imperial, potser fundada en abandonar-se el nucli urbà del municipi veí (actual jaciment de Sant Esteve) i hauria existit fins al d.C. Actualment no queden estructures en superfície, tot i que les restes aflorades han estat quantioses.
La primera referència sobre l'actual nucli de població de Fuentes Claras apareix a la Adjudicación de Diezmos y Primicias de las Aldeas de la Comunidad de Daroca del bisbe de Saragossa Ramón de Castrocol l'any 1205, recollida en el Llibre vermell de l'Arxiu Col·legial de Daroca, així com en un document del monestir de Casbas el 1209. La creació s'emmarca en el procés històric de la Reconquesta, en l'avenç de les tropes cristianes de la Corona d'Aragó cap al sud. Atès que els reis d'Aragó no només van enfrontar-se als musulmans durant l'edat mitjana –la guerra contra el Regne de Castella també va estar present– el rei Jaume II va ordenar la construcció de la ciutadella de Fuentes Claras l'any 1337. la zona del Jiloca en què es troba la localitat va ser atacada pel Regne de Castella durant la Guerra dels dos Peres entre 1356 i 1369. El 1361 Pere IV va manar fer obres a la ciutadella per resistir l'atac castellà.
Des de 1414 Fuentes Claras va pertànyer a la Comunitat d'aldees de Daroca, concretament a la Sesma de Jiloca, i des d'aleshores la seva història va estar lligada a la comunitat fins al . També va pertànyer successivament a la sobrecollida (des de 1488-1495), a la vereda (des de 1646) i al corregiment (des de 1711) de la ciutat mencionada.
Amb la Divisió territorial d'Espanya de 1833 en províncies la població fou integrada a la província de Terol. En 1834 es va constituir com a ajuntament i des de llavors forma part del partit judicial de Calamocha.
Segons el Diccionario estadístico de Pascual Madoz, l'any 1847 el poble tenia 412 habitants repartits en 120 cases i mantenia una escola de primeres lletres amb 40 alumnes. L'economia local es basava en blat, sègol, ordi, cànem, patata, civada i safrà. També esmentava el bestiar de llana i l'abundància de guatlles, truites de riu, anguiles, barbos i crancs de riu. A més existia una pedrera de moles de molí fariner, avui abandonada. Així mateix, la Enciclopèdia Espasa indicava el 1924 que el municipi ja havia triplicat la seva població en 1910 (1.179 habitants, repartits en 559 cases), el 1920 es mantenia estable (1.178) i mantenia el cultiu de cereals, llegums i patates com a principal font de riquesa; a més, la pedrera de moles de molí seguia en actiu.
En 2003 es va incorporar a la Comarca del Jiloca, dins el Pla de Comarcalització d'Aragó.
Geografia humana Demografia Evolució demogràfica de Fuentes Claras 1900 1910 1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1991 1996 2001 2004 2007 2010 2013 2016 2019 1.123 1.179 1.178 1.318 1.540 1.421 1.369 1.103 909 742 689 625 571 605 590 553 494 461
Urbanisme miniatura|Plaça de la Concòrdia
Arquitectura
Els edificis són de baixa altura, com a molt de dues o tres plantes. Les construccions tradicionals són de pedra i de gran gruix, llevat de les recents que utilitzen materials moderns.
Curiosament l'estil arquitectònic que impera en els principals edificis no és l'estil mudèjar aragonès propi de la comarca, sinó el barroc castellà posterior. Així mateix destaca l'escassa utilització com a material de construcció del maó a la vista en favor de la pedra.
Comunicacions Història Durant molts anys la via principal de comunicació fou la carretera N-234 que uneix Sagunt amb Burgos i que passa entre altres nuclis de població per Terol, Calatayud o Sòria. Històricament es remunta a l'antiga calçada romana que unia Saguntum (Sagunt) i Bilbilis (Calatayud), la qual cosa posa de manifest la seva gran importància històrica. Part del vial, a l'altura de Fuentes Claras, coincidia amb l'antic Camí Reial medieval que unia Saragossa i Terol. La carretera passa pels afores del poble, aproximadament a mig kilòmetre del nucli urbà, i connecta amb un vial d'accés. Actualment ha perdut bona part d'utilitat amb la posada en servei de l'Autovia Mudèjar o A-23.
Més endavant va arribar el ferrocarril amb la construcció de la línia entre Calatayud i Terol, que va entrar en servei el 1901 amb parada als afores del terme municipal veí de Caminreal. Posteriorment, amb motiu de l'apertura del nou tram entre Saragossa i Caminreal el 1933 es va construir la nova estació, situada a cavall entre ambdós termes municipals. El tram Calatayud-Caminreal fou clausurat el 1985 i avui dia es manté la línia entre Saragossa i Sagunt, passant per Terol. L'Estació va ser clausurada el 1995, però el baixador ha seguit en actiu fins avui.
L'any 2001 va entrar en servei el tram de l'Autovia Mudèjar (A-23) entre Saragossa i València a l'altura de Fuentes Claras. Amb l'entrada en funcionament en la seva totalitat a partir de 2008 gran part del trànsit rodat passa per aquesta via, que transcorre paral·lela a la N-234 però una mica més allunyada del municipi. Per entrar o sortir d'ella és necessari desplaçar-s'hi fins a Caminreal o Calamocha.
El poble se troba situat enmig d'un dels principals eixos de transport d'Espanya: el Corredor Cantàbric-Mediterrani, aproximadament en la meitat del tram Saragossa-Terol. És un corredor transversal que uneix per autovia (A-23 i A-68) i ferrocarril la costa est de la península (València) amb la costa nord (Bilbao i Santander).
Carreteres Amb Terol i València: Autovia Mudèjar, A-23 Amb Saragossa i Euskadi: Autovia Mudèjar, A-23 i Autovia de l'Ebre, A-68 Amb Madrid: Carretera nacional, N-211 (Monreal del Campo-Alcolea del Pinar) i Autovia del Nord-est, A-2 Amb Catalunya: Carretera nacional, N-211 (Caminreal-Alcanyís-Tarragona)
Ferrocarril Amb Terol, Saragossa i València: línia de Mitjana Distància Renfe 49: València-Terol-Saragossa-Osca.
Autobús Ruta Saragossa-Terol Ruta Saragossa-Terol-València-Alacant-Múrcia Ruta Terol-Monreal del Campo-Guadalajara-Madrid
Economia Tradicionalment les activitats agropecuàries han constituït la base econòmica de la localitat, encara que en els últims anys ha canviat la tendència i tant la indústria com la construcció són les principals activitats.
Sector primari Agricultura Gran part del terme municipal està ocupat per zones agrícoles amb 3.334 hectàrees (un 90,4% del total), de les quals 346 són de regadiu. El principal cultiu és el dedicat a herbacis, amb 2.934 hectàrees (2.601 en secà i 333 en regadiu) i els fruiters ocupen 23 (20 en secà i 3 en regadiu). Destaca el cultiu de cereals per a gra (blat, civada, sègol i ordi) i en menor mesura de lleguminoses, patates, vinyes i fruiters.
Pesca Atesa la presència de nombrosos cursos d'aigua és freqüent la pesca de truita comuna, gobio, madrilla, barbo i cranc de riu americà (el qual ha desplaçat l'autòcton cranc de riu), tot i que per a l'autoconsum i la pesca esportiva, sense generar cap indústria piscícola.
Ramaderia