va ser un compositor i pianista italià.
Va ser un dels primers a Itàlia a arribar a la música dodecafònica a finals dels anys trenta.Treccani.it Les seves composicions es caracteritzen per un lirisme intens i profunds continguts espirituals i ideals.
Biografia Dallapiccola va néixer a Pazin, a l'aleshores Àustria-Hongria i avui a Croàcia, un petit poble del centre d'Ístria, de pares d'origen trentí. Va passar la seva infantesa a la seva ciutat natal, mentre que més tard va estar a Graz, amb la seva família internada durant la Primera Guerra Mundial: el seu pare, director d'un institut italià de Pazin, era considerat un "element subversiu" i "políticament traïdor" per l'administració austrohongaresa, i com a tal es va veure obligat a l'exili. Malgrat les indubtables dificultats patides durant el confinament, el petit Luigi va tenir l'oportunitat d'assistir a nombroses representacions d'òpera al teatre de la ciutat d'Estíria, i van ser precisament els suggeriments rebuts durant aquelles representacions (en particular els rebuts d'obres wagnerianes) els que el van convèncer de voler convertir-se en compositor ell mateix.
En acabar el conflicte, un cop va tornar al seu Pazin natal, va començar els seus estudis musicals a la propera Trieste sota la direcció d'Alice Andrich Florio i Antonio Illersberg; És gràcies a aquest últim que Dallapiccola va "descobrir" el "Manual d'harmonia" d'Arnold Schönberg l'any 1921, una trobada que marcaria profundament tota la seva vida, fins al punt que anys més tard, comentant aquesta primera lectura del text schoenbergià, Dallapiccola evocarà a James Joyce citant la seva famosa frase "Com comença la vida".
Després d'obtenir el títol de batxillerat, l'any 1922 es va traslladar a Florència (la ciutat on va residir la resta de la seva vida) on va completar els seus estudis de piano amb Ernesto Consolo, i els seus estudis de composició inicialment sota la direcció de Roberto Casiraghi i Corrado Barbieri, i més tard de Vito Frazzi.
Els primers èxits importants en certàmens internacionals es remunten als anys 30, amb peces com la Partita per a orquestra, o Música per a tres pianos (Himnes). El 1938 es va casar amb Laura Luzzatto Coen (1911-1995), que aviat es convertiria en una figura indispensable per al desenvolupament del llenguatge de Dallapiccola. L'any 1940, per la seva clara fama, li van oferir la càtedra de composició del conservatori Cherubini de Florència; El mateix Dallapiccola va renunciar a aquest càrrec immediatament després de la guerra, tornant a la seva feina inicial (professor de "piano complementari"). Reacciona amb fermesa a les lleis racials de 1938, pensant en l'internament de la seva família a Graz durant la Primera Guerra Mundial amb conseqüències clarament visibles també en la seva producció musical: el mateix any va escriure els Canti di Prison, seguit de l'òpera Il Prisoner.
Després de la guerra la seva fama internacional va continuar creixent, per Europa i Amèrica, on entre altres coses va ser convidat a fer classes magistrals a Tanglewood (on va tenir com a estudiant el jove Luciano Berio), al "Queens College" de Nova York, a la Universitat de Califòrnia i d'altres llocs. L'any 1949 a Milà va estar entre els organitzadors del "Primer congrés internacional de música dodecanal", juntament amb Riccardo Malipiero i col·legues més joves com Camillo Togni i Bruno Maderna.
L'any 1968 es va representar a Berlín el seu Ulisses, una òpera basada en un llibret extret de l'Odissea, fruit de més de deu anys de treball que el compositor va definir com "el resultat de tota la meva vida" (també va ser el responsable d'una transcripció). de l'òpera Il ritorno di Ulisse in patria a la seva terra natal, de Claudio Monteverdi, representada entre altres coses durant la temporada de 1943 del Teatro alla Scala).Gherardo Casaglia, "1943" Archiviato il 2 aprile 2015 in Internet Archive., Almanacco Amadeus. L'any 1972 va compondre la peça Commiato per a veu i instruments, amb un títol profètic: serà la seva darrera composició. Luigi Dallapiccola va morir a Florència el 19 de febrer de 1975, a causa d'un edema pulmonar, a la seva casa de via Romana 34 (dins del Palazzo di Annalena).
Durant la seva vida, Dallapiccola va rebre nombrosos premis: el 1953 va ser membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Múnic, posteriorment va ser nomenat membre de l'Acadèmia de les Arts de Berlín (1958), de la Royal Academy of Music de Londres (1969) i de la Acadèmia de Música i Art de Graz (1969). També va rebre el gran premi de música de la Terra de Renània del Nord-Westfàlia, el premi "Ludwig-Spohr" de la ciutat de Braunschweig, el premi "Moretti d'oro" de la regió de Friuli Venècia Julia, el "Prix Arthur Honegger". " a París (1972), el Premi Feltrinelli de música atorgat per l'Accademia Nazionale dei Lincei (1973)Premi Feltrinelli 1950-2011, su lincei.it. URL consultato il 17 novembre 2019. i el premi internacional d'art "Albert Schweitzer".
A més d'això, va rebre títols honorífics de la Universitat de Durham i la Universitat d'Edimburg (tots dos el 1973); el mateix any també va rebre l'honor de Cavaller Gran Creu de l'Orde al Mèrit de la República Italiana. El 21 de maig de 1976, el rector de la Universitat de Bolonya, Tito Carnacini, va atorgar a Luigi Dallapiccola i Goffredo Petrassi el títol honorífic en Disciplines de les Arts, la Música i l'Espectacle; per a Luigi Dallapiccola la seva dona Laura va recollir el diploma.L'Archivio storico dell'Ateneo conserva documenti e immagini della cerimonia
Està enterrat al cementiri florentí de Trespiano.
Arxiu La col·lecció Dallapiccola va ser dipositada l'any 1978 pels hereus al gabinet científic literari G. P. Vieusseux: forma part de l'Arxiu Contemporani "Alessandro Bonsanti". Posteriorment, l'any 1992, Laura Coen Luzzatto i Anna Libera Dallapiccola van decidir transformar el dipòsit en donació. L'any 1995, després de la mort de la seva vídua, la filla del mestre va donar a l'arxiu l'estudi de Dallapiccola, el seu piano, mobles i mobiliari juntament amb la biblioteca privada dels seus pares. Es va completar l'ordenació i arxivament dels escrits, la música i la bibliografia crítica i es va donar a conèixer l'inventari imprès editat per Mila De Santis (l'any 1996) (també una relació dels remitents de la correspondència a l'annex de l'inventari). Les descripcions de l'inventari (inclosos els escrits i la música de Dallapiccola i la literatura crítica sobre ell) també es poden cercar a la base de dades que es pot cercar en línia. La biblioteca està catalogada a l'opac Cabinet Vieusseux.Fondo Dallapicolla Luigi, su SIUSA Sistema Informativo Unificato per le Soprintendenze Archivistiche. URL consultato l'11 settembre 2018.
Obres Música coral Due liriche del Kalewala per a tenor, baríton, cor de cambra i quatre percussionistes (1930) La canzone del Quarnaro per a tenor i cor masculí (1930) Estate per a cor masculí a cappella (1932) Sei cori di Michelangelo Buonarroti il giovane (1933–1936) Canti di prigionia per a cor de veus mixtes i instruments (1938–1941) Canti di liberazione per a cor i orquestra (1951–1955) Requiescant per a cor mixt, cor infantil i orquestra, amb textos d'Oscar Wilde i James Joyce (1957–1958) Tempus destruendi - Tempus aedificandi per a cor mixt a cappella (1970–1971)
Música vocal de cambra Fiuri de tapo per a veu i piano, text de Biagio Marin (1925) Caligo per a veu i piano, text de Biagio Marin (1926) Divertimento in quattro esercizi per a soprano i cinc instruments (1934) Tre laudi per a soprano o tenor i 13 instruments (1936–1937) Cinque frammenti di Saffo per a soprano i orquestra de cambra, en la traducció de Salvatore Quasimodo (1942) Sex carmina Alcaei per a soprano i 11 instruments, en la traducció de Salvatore Quasimodo (1943) Due liriche di Anacreonte per a soprano i instruments, en la traducció de Salvatore Quasimodo (1945) Rencesvals: Trois Fragments de la Chanson de Roland per a veu i piano (1946), per a la Radio-Télévision Belge de la Communauté Française de Brussel·les amb Pierre Bernac i Francis Poulenc al piano Quattro liriche di Antonio Machado per a veu i piano (1948) Tre poemi per a soprano i orquestra de cambra, amb textos de James Joyce, Michelangelo Buonarroti i Manuel Machado (també en versió per a veu i piano) (1949) Goethe Lieder per a veu femenina i tres clarinets (1953) Cinque canti per a baríton i instruments sobre poemes grecs en la traducció de Salvatore Quasimodo (1956) Preghiere per a baríton i grup de cambra, text de Murilo Mendes (1962) Parole di San Paolo per a mezzosoprano i 11 instruments, a partir de la Primera carta als Corintis (1964) Sicut Umbra... per a mezzosoprano i 15 instruments, text de Juan Ramón Jiménez (1970) Commiato per a soprano i 15 intèrprets, text atribuït a Brunetto Latini (1972)
Música instrumental (solista i de cambra) Musica per tre pianoforti (Inni) per a tres pianos (1935) Piccolo concerto per Muriel Couvreux per a piano i orquestra (1939–1941) Tre episodi dal balletto "Marsia" per a piano (1942–1943) Sonatina canonica per a piano, sobre els Capricci de Paganini (1942–1943) Ciaccona, intermezzo e adagio per a violoncel sol (1945) Due studi per a violí i piano (1947) Quaderno musicale di Annalibera per a piano (1952) Tartiniana seconda per a violí i piano (també en versió per a violí i orquestra), sobre temes de Tartini (1956) Dialoghi per a violoncel i orquestra (1959–1960) Piccola musica notturna per a grup de cambra (flauta, oboè, clarinet, celesta, arpa, violí, viola i violoncel) (també en versió per a orquestra) (1961)
Música orquestral (amb o sense solistes) Dalla mia terra per a mezzosoprano, cor i orquestra (1928) Partita per a soprano, cor i orquestra (1930–1932) Tre studi per a soprano i orquestra de cambra (1932) Rapsodia per a veu i orquestra de cambra (1932–1933) Due pezzi per a orquestra (transcripció de Due studi per violino e pianoforte) (1946–1947) Tartiniana per a violí i orquestra, sobre temes de Tartini (1951) Piccola musica notturna per a orquestra (també en versió per a grup de cambra) (1954) Variazioni per a orquestra (transcripció de Quaderno musicale di Annalibera per a piano) (1954) An Mathilde per a veu femenina i orquestra, text de Heinrich Heine (1955) Tartiniana seconda o «Tartiniana II» per a violí i orquestra (també en versió per a violí i piano), sobre temes de Tartini (1957). Sergiu Celibidache en dirigí la primera execució radiofònica a l'Auditorium Rai di Torino. Concerto per la notte di Natale dell'anno 1956 per a orquestra de cambra i soprano, textos de Jacopone da Todi (1956–1957) Three questions with two answers per a orquestra (1962)
Òperes i ballets Volo di notte, òpera en un acte amb text del compositor (a partir de Vol de nuit d'Antoine de Saint-Exupéry) (1940) Marsia, ballet dramàtic en un acte (1943) Il prigioniero, òpera en un acte, llibreto del compositor (basat en La torture par l'espérance de Villiers de l'Isle-Adam) (1944–1948) Job, representació sacra per a solistes, recitant, cor i orquestra, text del compositor (a partir del Llibre de Job) (1950), estrenada al Teatre Eliseo de Roma sota la direcció de Fernando Previtali amb Scipio Colombo Ulisse, òpera lírica amb un pròleg i dos actes i 13 escenes, llibreto del compositor (basat en Homer) (1968), dirigida per Lorin Maazel amb José van Dam a la Deutsche Staatsoper de Berlín
Referències
Categoria:Pianistes italians Categoria:Morts a Florència Categoria:Morts el 1975 Categoria:Compositors croats del segle XX Categoria:Compositors italians morts al segle XX Categoria:Compositors italians nascuts al segle XX Categoria:Artistes del comtat d'Ístria Categoria:Nascuts el 1904