La Simfonia núm. 3, Symphonie Liturgique, va ser escrita pel compositor suís Arthur Honegger entre 1945 i 1946 arran d’un encàrrec de la fundació Pro Helvetia. Es va interpretar per primera vegada a Zúric el 17 d'agost de 1946 amb Charles Münch dirigint l'Orquestra de la Suisse Romande. Honegger la va dedicar al director Charles Münch.
Origen i context Honegger destacava com un compositor d’un rigor professional exemplar. Dominava amb autoritat la tècnica compositiva i era capaç tant de servir-se de les formes clàssiques com de deixar-les de banda quan calia. Tanmateix, no es deixava absorbir per una concepció purament abstracta de l’arquitectura musical: malgrat l’ofici impecable que es percep en la construcció de les seves obres, la seva música aspira sobretot a expressar emocions —sovint severes o tràgiques, però també travessades per moments d’afirmació d’una força colpidora.
Honegger va passar bona part de la seva vida a París i s’hi trobava quan la ciutat fou ocupada pels nazis el 1940. Malgrat les reiterades invitacions per dirigir la seva música tant a Alemanya com a la ràdio francesa sota control alemany, s’hi va negar de manera categòrica. Tot i això, les autoritats nazis no el van molestar directament i ell es va recloure al seu estudi durant els anys de guerra, mantenint-se en gran manera al marge mentre continuava component, encara que també va participar puntualment en activitats de la Resistència Francesa.
La Tercera Simfonia va ser composta després de la Segona Guerra Mundial i és una de les obres més conegudes d'Honegger.<ref>Va ser «durant una dècada una de les obres de música contemporània més interpretades» (Halbreich 1992, p. 390).</ref>
Anàlisi musical Consta de tres moviments, cadascun dels quals (seguint el subtítol de la simfonia) porta el nom d'un text litúrgic. El primer moviment rep el nom del Dies irae de la Missa de Rèquiem. Està marcat per allegro marcato, i té una qualitat agressiva, de tempesta. El moviment lent, anomenat De profundis clamavi basat en el salm 130, és, en canvi, meditatiu i líric. El finale, que porta el nom de Dona nobis pacem de la Missa, és més episòdic, amb un ritme de marxa insistent i brutal que es construeix fins a arribar a un clímax dissonant, abans que una llarga coda lírica conclogui l'obra. Al final de cada moviment es pot escoltar una melodia semblant a la cançó del pit-roig de Jeanne d'Arc au Bûcher.
El mateix Honegger va escriure un extens comentari sobre l'obra, fent explícita la connexió de la música amb els horrors de la Guerra i el desig de pau:Liner notes to Complete Honegger Symphonies, Supraphon «La Tercera Simfonia és, com la majoria de les meves obres simfòniques, en forma de tríptic. La partitura és una reacció directa contra la moda de l’anomenada música “absoluta”. Cadascuna de les tres seccions s’esforça a expressar una idea —un pensament que no gosaria qualificar de filosòfic, però que és el meu sentiment personal. Per això he recorregut a subtítols litúrgics i he donat a l’obra el nom de Simfonia “Litúrgica”, amb l’esperança de fer més clares les meves intencions. El primer moviment porta per títol Dies irae. Això no planteja cap problema, ja que tots hem viscut temps de guerres i revolucions, mitjançant les quals aquells que presideixen els destins han satisfet els seus pobles. El segon moviment, De profundis clamavi, ens recorda tota la puresa i la confiança que encara es poden trobar en l’ésser humà, i que s’estenen cap a aquella força que sentim per damunt nostre —Déu, potser, o allò que cadascú alimenta amb fervor en el més secret de la seva ànima. El tercer moviment, Dona nobis pacem'', descriu l’ascens inevitable de l’estupidesa del món: nacionalisme, militarisme, burocràcia, administracions, barreres duaneres, impostos, guerres que transformen els éssers humans en robots, amb tot allò que l’home ha inventat per perseguir l’home. Tota aquesta imbecil·litat aterridora acaba forçant aquest crit de desesperació: “Dona nobis pacem”. El moviment es clou amb una breu meditació sobre el que la vida podria ser: calma, amor, alegria… un cant d’ocells, de la natura i de la pau.»
Enregistraments Münch va fer una gravació en directe de l'obra a Praga amb l'Orquestra Simfònica de Boston l'any 1956, que ha estat editada pel segell Multisonic. La simfonia s'ha interpretat i enregistrat moltes vegades i va ser una especialitat d'Herbert von Karajan, qui en va fer un enregistrament (amb la Segona Simfonia d'Honegger) el 1969, que encara és considerada àmpliament com una de les seves millors interpretacions.
Instrumentació Tres flautes (una doblant amb flautí), dos oboès i corn anglès, dos clarinets i clarinet baix, dos fagots i contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, piano, platerets suspesos, bombo, triangle, caixa militar, tam-tam i cordes.
Referències
Honegger 03 Categoria:Composicions musicals del 1946 Categoria:Simfonies d'Arthur Honegger