La crisi europea de l'habitatge és una de les principals causes de l'erosió gradual de la cohesió econòmica, social i territorial a Europa. L'accés a un habitatge digne i assequible constitueix una necessitat social i un dret social que es veu amenaçat per les diverses crisis que ha experimentat la Unió Europea. La manca d'oferta davant d'una demanda elevada contribueix a l'augment dels preus de compra i dels lloguers, tot i que aquests varien considerablement segons les circumstàncies locals, com ara la renda disponible, la fiscalitat i la normativa en matèria d'habitatge.Les dificultats d'accés afecten especialment les persones que entren per primera vegada al mercat de l'habitatge, els immigrants, les famílies joves, els joves en general, les persones grans i les famílies monoparentals. La pressió també varia segons el territori: les ciutats i les destinacions turístiques afronten una demanda especialment elevada, mentre que determinades zones rurals i territoris en despoblament presenten problemes diferents, com ara l'existència d'habitatges buits, la pèrdua de població i la manca de serveis.
Tot i les demandes de moltes capitals i col·lectius socials, el model de la Unió Europea es basa a estimular l'oferta constructora i la col·laboració publicoprivada, evitant explícitament fixar topalls o regulacions de preus generalitzades a escala comunitària deixant la decisió d'aplicar contencions de rendes en mans de la legislació interna de cada Estat membre.
Després de mitjans de la dècada de 1990, el ajuntaments socialdemòcrates van aturar el desenvolupament de l'habitatge social desenvolupant polítiques de vendes massives, desregulació hipotecària i incentius fiscals a la propietat privada. En 2022, el 69% de la població de la Unió Europea vivia en una llar de la seva propietat, mentre que el 31% restant vivia en un habitatge de lloguer. La proporció més alta de propietat era a Romania (el 95%), Eslovàquia (93%), Croàcia (91%) i Hongria (90%). Entre el 2010 i el 2022, els preus immobiliaris a la Unió Europea van augmentar un 47 % i en alguns països gairebé es van triplicar: Estònia va registrar-ne un augment del 192 %, mentre que només a Itàlia i Xipre van disminuir; la inflació en el mateix període va ser del 28 %.
La disponibilitat, accessibilitat i sostenibilitat d'un habitatge digne són preocupacions cada cop més importants per als ciutadans de la Unió Europea, especialment els més vulnerables. En molts casos, l'habitatge és la seva principal despesa de consum i una càrrega excessiva, en detriment d'altres necessitats bàsiques. L'increment de població immigrada i l'arribada massiva de turistes ha provocat una crisi de preus de l'habitatge i ha generalitzat la desviació de l'habitatge residencial a usos turístics i al lloguer de temporada per a evitar aplicar la contenció de rendes. Un eurobaròmetre de 2024 va revelar que l'augment dels preus i el cost de vida, del qual els costos de l'habitatge són el component més important, s'havien convertit en els principals factors que influïen en les decisions dels votants a les eleccions al Parlament Europeu de 2024.
Crisi de l'habitatge post-pandèmia La pandèmia de COVID-19 va accelerar les tendències preexistents, com la desacceleració de la construcció de nous habitatges i l'augment del temps necessari per vendre un habitatge. A més, l'augment del teletreball va fer que moltes persones busquessin habitatges més grans i amb espais exteriors, sovint fora de les grans ciutats.
Els mercats borsaris van col·lapsar a principi de 2020, l'atur es va disparar en les principals economies i l'activitat econòmica es va reduir significativament. Davant d'aquest escenari, els Bancs Centrals van reaccionar baixant les taxes d'interès i duent a terme operacions en el mercat obert, buscant augmentar la liquiditat, i en 2021 a major part de les economies mundials van començar a patir un augment generalitzat i sostingut dels preus dels béns i serveis, un augment en la pobresa a nivell mundial i massives manifestacions en alguns països.
Aquestes dinàmiques van contribuir a una major pressió sobre el mercat de l'habitatge, especialment en zones amb una oferta limitada. La crisi també va anar acompanyada de polítiques públiques per fomentar l'oferta d'habitatges assequibles i la regulació del mercat de lloguer, amb l'establiment en alguns casos d'índexs de referència en alguns casos com Espanya i França.
El 2024 es va crear el càrrec de comissari europeu responsable d'habitatge, i el 10 de setembre de 2025, durant el seu discurs sobre l'Estat de la Unió Europea, la presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va anunciar una iniciativa legislativa per regular el mercat de lloguers temporals a tota la Comunitat Europea per fer front a la crisi europea de l'habitatge. El Pla Europeu d'Habitatge Assequible és una iniciativa estratègica de la Comissió Europea presentada a principis de 2026 dissenyat per abordar la Crisi europea de l'habitatge, posant el focus en l'augment de l'oferta, la rehabilitació energètica i el finançament de projectes d'habitatge social. En febrer de 2026 el Parlament Europeu va identificar l'ocupació il·legal d'habitatges com un problema que afecta tota Europa i va demanar l'establiment de mecanismes ràpids perquè els propietaris recuperin el seu habitatge.
Ràtio d'estrès per l'habitatge miniatura|Mural contra els desnonaments a Burjassot (2014). miniatura|Manifestació a Lisboa pel dret a l'habitatge (2023). El percentatge del cost de l'habitatge en relació amb els ingressos de les llars del 40% més baix de la distribució de la renda (ràtio d'estrès per l'habitatge), va ser de mitjana del 34% a Europa, superant el 40% a Estònia, Grècia, Islàndia, Itàlia, Luxemburg i el Regne Unit, i quedant per sota del 30% Xipre, Txèquia, Alemanya, Croàcia, Irlanda, Lituània, Letònia, Malta, Portugal, Romania, Eslovènia i Eslovàquia.
Crisi de l'habitatge a Catalunya 2009-2013: Augment intens del parc de lloguer miniatura|Manifestació per l'habitatge a Sabadell (2006). miniatura|Manifestació a Barcelona de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. (2013) Espanya va seguir el camí del creixement econòmic quan el partit socialista va arribar al govern el 2004 rellevant el Partit Popular, mantenint un fort creixement del PIB durant el primer mandat del president José Luis Rodríguez Zapatero, tot i això l'enorme dèficit comercial d'Espanya (que va arribar al 10% del PIB l'estiu de 2008), la pèrdua de competitivitat enfront dels seus principals socis comercials i una taxa d'inflació més alta que la europea, va causar l'augment de preus de l'habitatge del 150% des de 1998, i un creixent endeutament de les famílies (115%) principalment relacionats amb el boom immobiliari i l'alça en els preus del petroli, provocà la caiguda en la crisi financera espanyola que va començar en 2009. Per amortir els efectes de la crisi hipotecària de 2007, el govern tripartit de José Montilla va anunciar en 2007 la construcció durant la legislatura de 50.000 habitatges protegits, 25.000 de compra i 25.000 de lloguer i ajuts a la rehabilitació de 100.000 pisos, però només es van iniciar 36.000 pisos. El 22 de febrer del 2009 es va crear la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) a Barcelona i progressivament es va anar estenent per Catalunya i la resta de l'estat espanyol.
El govern socialista va emprendre el 2011 una reforma de la constitució pactada amb el Partit Popular que exigia que el govern tindria un sostre de dèficit que no podria superar-se, i els governs espanyol i català van haver de fer front a la crisi aplicant severs retall de la despesa pública i mesures anunciades va ser l'eliminació del xec-bebè, la congelació de les pensions (excepte les pensions mínimes i no contributives) o la reducció de la despesa farmacèutica repartint els fàrmacs en unidosis segons la durada del tractament. Un dels problemes més greus derivat de la crisi fou el nombre de desnonats (unes 178.000 execucions hipotecàries durant el trienni 2007-2009, davant les 47.379 del trienni anterior).
En el primer trimestre de 2011 es van dur a terme 15.491 desnonaments a Espanya, i hi va haver grans canvis de llars propietàries a llogateres i traspàs cap al lloguer de parc construït per a la venda, augmentant notablement el parc disponible per al lloguer, amb creixements interanuals que tots els anys superen 6,4%, i amb dos pics del 8,9% i del 12,2%. Amb la punxada de la bombolla immobiliària, el lloguer es va convertir en alternativa a la propietat, canviant la tendència de les dècades anteriors.
La crisi finalment va provocar la caiguda del govern, que va convocar eleccions anticipades en 2011 que guanyà el Partit Popular de Mariano Rajoy Brey amb majories absolutes al congrés i al senat. L'economia espanyola va haver de ser rescatada en 2012 amb 100.000 milions d'euros dels fons de la zona euro. i la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) va establir un programa de recuperació econòmica. Espanya va negociar el suport financer d'un paquet de "Línia de crèdit condicionada amb precaució" (PCCL).
El govern de l'estat aprova la Ley 4/2013, de 4 de junio, de medidas de flexibilización y fomento del mercado del alquiler de viviendas per flexibilizar i dinamitzar el mercat de lloguer, donat la desproporció entre arrendament i propietat respecte la mitja europea, i entre altres mesures estableix la reducció de la durada mínima dels contractes a 3 anys. i es va modificar la fiscalitat de les SOCIMIs creant l'escenari ideal per la compra per fons d'inversió dels actius que el sistema bancari no podia traslladar al mercat.
2013-2020: Efectes de la Ley 4/2013 i la pandèmia de COVID-19 miniatura|Assemblea del Sindicat de Llogateres a Barcelona (2020). En 2013 els lloguers a Barcelona van començar a incrementar la renda entre 2013 i 2014 i en dos anys es van traslladar a tota l'àrea metropolitana de Barcelona en dos anys, i finalment a tota Catalunya.
En la campanya electoral de les eleccions municipals de 2015 Ada Colau, que es convertiria en alcaldessa, va prometre destinar 8.000 nous habitatge social (4.000 habitatges nous i 4.000 pisos buits recuperats), en canvi durant el seu mandat a la ciutat únicament es van construir 1.442 habitatges de protecció social.
A la tardor de 2016 representants de diverses organitzacions de l'òrbita de Catalunya en Comú van començar a reunir-se a Barcelona fins a conformar el Sindicat de Llogateres per fer front a l'increment dels preus dels contractes d'arrendament d'habitatges i a l'especulació immobiliària.
Entre 2017 i 2020 es mantenen els ritmes de creixement econòmic, continua l'augment del parc de lloguer, més moderat que en els anys anteriors, i a la vegada s'accelera l'increment dels preus. En 2017 es comencen a notar els efectes de la Ley 4/2013 amb l'augment en la rotació dels contractes, que arriba al 25,5% en 2018, i l'increment de la inestabilitat residencial de les llars. El 2019, per efecte de la pandèmia de COVID-19 els preus de lloguer i el nombre de contractes van començar a caure significativament a Catalunya.
El govern de l'estat en 2019 va legislar el Reial decret llei 7/2019, d'1 de març, de medidas urgentes en materia de vivienda y alquiler, pel qual la durada mínima del contracte va deixar de ser de tres anys i va augmentar fins als cinc o set anys, segons el tipus de propietari. El govern de Catalunya va legislar el Decret-llei 9/2019, del 21 de maig, de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d'arrendament d'habitatge i de modificació del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya en l'àmbit de la penyora, però fou tombat pel Parlament el 26 de juny de 2019.
miniatura|Presentació del projecte de llei del Sindicat de Llogateres (2020).