va ser un músic, productor discogràfic, enginyer de so i periodista musical estatunidenc. Va ser el fundador, propietari i enginyer principal d'Electrical Audio, un complex d'estudis de gravació a Chicago. S'estima que va treballar en diversos milers d'àlbums al llarg de la seva carrera. Va treballar amb artistes com Flogging Molly, Nirvana, Pixies, Bush, Failure, the Breeders, PJ Harvey, Jesus Lizard i els antics membres de Led Zeppelin Jimmy Page i Robert Plant. També va tocar en diversos grups, sobretot Big Black i Shellac.
Albini va ser crític amb la indústria musical, argumentant que explotava i homogeneïtzava estilísticament els artistes. Com a part de la seva oposició, es va negar a rebre els drets d'autor dels artistes amb qui treballava, argumentant que no era ètic.
Albini va néixer a Pasadena, Califòrnia, fill de Gina (de soltera Martinelli) i Frank Addison Albini. Al seu certificat de naixement, la secció del segon nom diu "(None)", ja que el seu pare es va negar a deixar-lo en blanc. El seu pare era un investigador d'incendis forestals. Tenia dos germans. De jove, la família d'Albini es va mudar sovint, abans d'establir-se a la ciutat universitària de Missoula, Montana, l'any 1974. Albini era italoamericà, i part de la seva família és de la regió del Piemont al nord d'Itàlia.
Mentre es recuperava d'una cama trencada, Albini va començar a tocar el baix i va fer classes de baix a l'escola secundària durant una setmana. Un company d'escola el va introduir als Ramones per en una excursió quan tenia 14 o 15 anys. Va sentir que era la millor música que havia sentit, va comprar tots els enregistraments de Ramones que va trobar i atribueix la seva carrera musical a escoltar-ne el primer àlbum. Va dir: "Estava desconcertat i emocionat per música com la dels Ramones, els Sex Pistols, Pere Ubu, Devo i totes aquelles bandes punk contemporànies i inspiradores sense voler intentar imitar-les".
Durant la seva adolescència, Albini va tocar en bandes com la banda de punk de Montana Just Ducky, la banda de Chicago Small Irregular Pieces of Aluminum, Stations i una altra banda que el segell discogràfic Touch and Go/Quarterstick Records va explicar que "ell [Albini] ens paga no dir-la".
Després de graduar-se a la Hellgate High School, Albini es va traslladar a Evanston, Illinois, per estudiar a la Medill School of Journalism de la Northwestern University on es va llicenciar en periodisme. Va estudiar pintura a la universitat amb Ed Paschke, algú a qui considera un educador brillant i "una de les úniques persones de la universitat que realment em va ensenyar alguna cosa".
A la zona de Chicago, Albini va ser actiu com a escriptor en fanzines locals com Matter i Forced Exposure, cobrint l'aleshores naixent escena del punk rock i es va guanyar una bona reputació per l'estil iconoclasta dels seus articles. Gairebé al mateix temps, va començar a gravar músics i va fer d'enginyer de so del seu primer àlbum el 1981. Va cogestionar Ruthless Records (Chicago) amb John Kezdy dels Effigies i Jon Babbin ( Criminal IQ Records ). Segons Albini, va mantenir un "treball normal" durant cinc anys fins al 1987, treballant en un estudi de fotografia com a artista de retoc fotogràfic.
Carrera interpretativa 1981–1987: Big Black El 1981, Albini va formar Big Black mentre era estudiant a Northwestern University i va gravar Lungs, l'EP de debut de la banda, amb Ruthless Records (Chicago), un segell que cogestionava amb Babbin i Kezdy. Albini va tocar tots els instruments de Lungs excepte el saxo, tocat pel seu amic John Bohnen. L'EP Bulldozer (1983) es va publicar a Ruthless and Fever Records.
Jeff Pezzati i Santiago Durango, de la banda de Chicago Naked Raygun, i el bateria de directes Pat Byrne s'hi van unir poc després i la banda, amb una caixa de ritmes Roland TR-606 mencionada als crèdits com a "Roland", va editar l'EP Racer-X el 1984 després de fer una gira i de signar un nou contracte amb l'empresa Homestead Records. Pezzati va començar a gravar el senzill "Il Duce" de 7 polzades amb la banda, però va tornar a la seva banda original abans que s'acabés; va ser substituït al baix per Dave Riley, amb qui el grup va gravar el seu àlbum de llarga durada de debut Atomizer (1986). L'enregistrament de "Il Duce" es va acabar finalment amb Riley com a baixista; la banda també va llançar The Hammer Party que era una recopilació dels EPs Lungs and Bulldozer.
Big Black va deixar el segell Homestead per Touch and Go Records a finals de 1985/principis de 1986 i va gravar Headache i el senzill de 7 polzades Heartbeat de juny a agost de 1986; tots dos van ser llançats l'any següent. També l'any 1986, es va publicar un àlbum en directe titulat Sound of Impact amb el segell Not/ Blast First. El llibret que l'acompanya ofereix una idea de les influències de la banda; Albini va citar grups com Ramones, The Birthday Party, The Stooges, Suicide, SPK, Minor Threat, Whitehouse, Link Wray, Pere Ubu, Chrome, Rudimentary Peni, The 4-Skins, Throbbing Gristle, Skrewdriver, the Ex, Minimal Man, US Chaos, Gang Green, Tommi Stumpff, Swans and Bad Brains.
El 1987, la banda va llançar Songs About Fucking així com el senzill "He's a Whore / The Model ", ambdós a Touch and Go. Big Black es va dissoldre poc després d'un període de llargues gires promocionant Songs About Fucking. Durango es va matricular a la facultat de dret i es va convertir en advocat.
1987–1988: Rapeman Albini va formar Rapeman el 1987: la banda estava formada per Albini (veu, guitarra), Rey Washam (bateria) i David Wm. Sims (baix). Tant Washam com Sims van ser anteriorment membres de Scratch Acid. La banda va rebre el nom d'un còmic japonès. Es van separar després del llançament de dos senzills de 7 polzades "Hated Chinee b/w Marmoset" (1988) i "Inki's Butt Crack b/w Song Number One" (1989), l'EP Budd (1988) i l'àlbum Two. Àlbum Nuns and a Pack Mule, també publicat el 1988 a Touch and Go.
En una entrevista del 2020, Albini es va penedir del nom de la banda, dient que no sentia que " mai no li havien demanat explicacions per estar en una banda anomenada Rapeman". Va afegir que "va ser una elecció descarada", titllant-la d'inconcebible i indefensable. Ho va comparar amb fer-se un mal tatuatge.
1992–2024: Shellac Albini va formar Shellac el 1992, amb els seus companys de grup Bob Weston (abans aVolcano Suns ) i Todd Trainer (de Rifle Sport, Breaking Circus i Brick Layer Cake ). Inicialment van publicar tres EP: The Rude Gesture: A Pictorial History (1993), Uranus (1993) i The Bird Is the Most Popular Finger (1994).
Dos anys després de la seva formació, el segell japonès NUX Organization va publicar l'àlbum exclusiu pel mercat japonès Live in Tokyo, seguit de cinc àlbums d'estudi: At Action Park (1994), Terraform (1998), 1000 Hurts (2000), Excellent Italian Greyhound (2007). ) i Dude Incredible (2014). Tots els àlbums d'estudi de Shellac es van publicar en vinil i en CD.
El 7 de maig de 2024, Albini va morir d'un atac de cor una setmana abans del llançament de To All Trains.
Carrera com a enginyer de so Des de principis de la dècada de 1990, Albini ja era conegut principalment com a productor discogràfic; no obstant això, no li agradava el terme i preferia no rebre cap crèdit a les cobertes o notes dels àlbums. Quan s'acredita, prefereix el terme d'"enginyer de gravació".
El 2004, Albini va estimar que havia fet d'enginyer de 1.500 àlbums, la majoria de músics underground. El 2018, la seva estimació ja havia augmentat a diversos milers. Els artistes amb els quals va treballar Albini inclouen Nirvana, Pixies, the Breeders, Godspeed You! Black Emperor, Mogwai, the Jesus Lizard, Don Caballero, PJ Harvey, the Wedding Present, Joanna Newsom, Superchunk, Low, Dirty Three, Jawbreaker, Neurosis, Cloud Nothings, Bush, Chevelle, Jimmy Page i Robert Plant (com a Page i Plant ), Helmet, Fred Schneider, the Stooges, Owls, Manic Street Preachers, Jarvis Cocker, the Cribs, the Fleshtones, Nina Nastasia, the Frames, the Membranes, Cheap Trick, Motorpsycho, Slint, mclusky, Labradford, Veruca Salt, Zao, the Auteurs, Spare Snare, Foxy Shazam.
Després del llançament de l'àlbum de Schneider Just Fred, Joseph Neff de Vinyl District va escriure: "La veritat és que quan va començar a gravar per grans empreses, Albini es prenia la seva feina tan seriosament com quan estava ajudant en l'enregistrament de debut d'aspirants desconeguts. "
Tom Breihan de Stereogum va declarar el 2012: "Tot i que [Albini] ha estat un clar opositor del sistema de grans discogràfiques (i d'altres herois del rock underground), se sap que treballa amb gairebé qualsevol persona que sol·liciti el seu servei".
El febrer de 2018, juntament amb la banda escocesa de lo-fi Spare Snare, Albini va realitzar un taller d'un dia d'enginyers de so als Chem19 Studios de Blantyre, Escòcia.
Metodologia miniatura|Albini el 2008 Segons Albini, posar els productors a càrrec de les sessions d'enregistrament molt sovint destrueix els discos, mentre que el paper de l'enginyer de gravació és resoldre els problemes de capturar el so dels músics i no amenaça el control dels artistes sobre el seu producte.
Els enregistraments d'Albini han estat analitzats per escriptors com Michael Azerrad, que també és músic. Al llibre d'Azerrad de 2001, Our Band Could Be Your Life: Scenes from the American Indie Underground, 1981–1991, Azerrad descriu el treball d'Albini a l'àlbum de Pixies Surfer Rosa: "Les gravacions eren molt bàsiques i molt exigents: Albini utilitzava pocs efectes especials; va obtenir un so de guitarra agressiu i sovint violent i es va assegurar que la secció rítmica petés com una unitat".
Steve Von Till de Neurosis va gravar diversos àlbums amb Albini i el 2013 va declarar: "Crec que és el millor enginyer del món. És molt tradicional, no hi ha trucs, no hi ha cap treball posterior. Només intenta captar amb alta fidelitat una actuació en una sala".
Influències en la producció Una influència clau en Albini va ser el productor anglès John Loder, que va destacar a finals de la dècada de 1970 amb la reputació d'enregistrar àlbums de manera ràpida i econòmica però amb sensibilitat pel so i l'estètica del grup.
Albini va dir que admirava l'etnomusicòleg Alan Lomax. Entre els seus companys, Albini va elogiar el seu col·laborador habitual (i company de banda de Shellac) Bob Weston, així com Brian Paulson i Matt Barnhart, entre d'altres.
Nirvana i In Utero El 1993, Nirvana va contractar Albini per al seu tercer àlbum, In Utero. Albini va descartar-los ja que considerava Nirvana com uns "REM amb una fuzzbox" i "una versió poc notable del so de Seattle". No obstant això, va acceptar l'encàrrec perquè sentia pena per ells, veient-los a mercè de la discogràfica igual "la resta de gent de totes les bandes irrellevants amb qui tracto". Cobain va dir que va triar Albini perquè havia produït dos dels seus discos preferits, Surfer Rosa (1988) dels Pixies i Pod (1990) de les Breeders. Cobain volia utilitzar la tècnica d'Albini per capturar l'ambient natural d'una habitació mitjançant la col·locació de diversos micròfons, cosa que els anteriors productors de Nirvana no havien volgut provar.DeRogatis, 2003. p. 5–6
Per recomanació d'Albini, els Nirvana van anar als Pachyderm Studios de Minnesota per gravar l'àlbum. En part, Albini va triar l'estudi a causa del seu aïllament, amb l'esperança d'allunyar els representants del segell discogràfic de Nirvana, DGC Records. La gravació es va fer en sis dies; Cobain havia previst desacords amb Albini, de qui havia sentit a dir que "era un imbécil masclista", però va qualificar el procés de "sens dubte la gravació més fàcil que hem fet mai".