Kohala és el més antic dels cinc volcans que formen l'illa de Hawaii. Es calcula que Kohala té un milió d'anys — tan antic que va experimentar i va registrar la inversió del camp magnètic de la Terra fa 780.000 anys. Es creu que ha trencat el nivell del mar fa més de 500.000 anys i haver esclatat per última vegada fa120.000 anys. Kohala té 606 km² d'àrea i 14.000 km³ en volum i, per tant, constitueix poc menys del 6% de l'illa de Hawaii.
Kohala és un volcà en escut tallat per múltiples gorges profundes, que són el producte de milers d'anys d'erosió. A diferència de la simetria típica d'altres volcans hawaians, Kohala té la forma d'un peu. Cap al final de l'etapa de construcció de l'escut, fa 250.000 a 300.000 anys, una esllavissada de terra va destruir el flanc nord-est del volcà, reduint la seva alçada en més de 1000 m i viatjant 130 km a través del fons del mar. Aquest enorme esllavissament pot ser parcialment responsable de la forma de peu del volcà. S'han trobat fòssils marins al flanc del volcà, massa alts per haver estat dipositats per les ones oceàniques estàndard. L'anàlisi va indicar que els fòssils havien estat dipositats per un tsunami massiu fa aproximadament 120.000 anys.
Com que està tan lluny de la massa terrestre més propera, l'ecosistema de Kohala ha experimentat un aïllament geogràfic, donant lloc a un ecosistema únic. Hi ha diverses iniciatives per preservar aquest ecosistema contra les espècies invasores. Els cultius, especialment el moniato (Ipomoea batatas), s'han conreat al costat de sotavent del volcà durant segles. La part nord de l'illa rep el nom de la muntanya, amb dos districtes anomenats North i South Kohala. El rei Kamehameha I, el primer rei del Regne de Hawaii, va néixer a North Kohala, prop de Hawi.
Geologia Història Els estudis sobre la taxa d'acumulació de lava del volcà han posat l'edat del volcà a prop d'un milió d'anys. Es creu que va trencar el nivell del mar fa més de 500.000 anys. A partir de fa 300.000 anys, la taxa d'erupció va disminuir lentament durant un llarg període fins a un punt en què l'erosió va desgastar el volcà més ràpidament i que el Kohala es va reconstruir a si mateix mitjançant l'activitat volcànica. La disminució de les erupcions combinades amb l'augment de l'erosió va fer que el Kohala s'allunyés lentament i s'enfonsés a l'oceà. Les colades de lava més antigues que encara queden exposades a la superfície són de poc menys de 780.000 anys. És difícil determinar la mida i la forma originals del volcà, ja que el flanc sud-est ha estat enterrat per colades de lava volcànica dels Mauna Kea i Mauna Loa propers. No obstant això, basat en un fort augment de la inclinació al vessant submarí del volcà a una profunditat de 1000 m , els científics estimen que en el seu moment de màxima esplendor la porció del Kohala que estava per sobre de l'aigua era de més de 50 km ample. Els geòlegs estimen que el volcà va ser una vegada aproximadament el doble de la seva mida actual.
El volcà és tan vell que va experimentar i va registrar una inversió de polaritat magnètica (un canvi en l'orientació del camp magnètic de la Terra de manera que les posicions dels pols nord i sud s'intercanvien) que va passar fa 780.000 anys. Cinquanta unitats de flux a les 140 m primeres dels estrats exposats a la secció de Pololu són de polaritat normal, cosa que indica que es van dipositar en els darrers 780.000 anys. La datació radiomètrica va oscil·lar principalment entre 450.000 i 320.000 anys enrere, encara que diverses peces es van desviar més avall; això indicava un període d'història eruptiva a l'època.
miniatura|250x250px| Penya-segats vists des de la platja de la vall de Waipiʻo Kohala va ser devastada per una esllavissada massiva entre 250.000 i 300.000 anys abans de l'actualitat. Es van trobar restes del tobogan al fons de l'oceà fins a 130 km lluny del volcà. Vint quilòmetres d'amplada a la línia de la costa, l'esllavissada de terra va retallar fins al cim del volcà i és parcialment, si no en gran manera, responsable de la pèrdua 1000 m d'alçada des de llavors. Els famosos penya-segats de la costa de Kohala al vent són evidències del gran desastre geològic i marquen la part més alta de les runes d'aquest antic esllavissament. També hi ha diverses altres característiques úniques que es troben al volcà, totes marques fetes pel col·lapse delmador.
Es creu que Kohala va entrar en erupció per última vegada fa 120.000 anys. Tanmateix, s'han obtingut diverses mostres d'una data més recent. Dues mostres van recollir unes 120 m a part, obtinguts a la vall de Waipiʻo al flanc est del volcà el 1977, es van datar de manera fiable a 60.000 anys. Un altre conjunt doble de mostres, recollides a la part occidental el 1996, es va mesurar en 80.000 anys d'edat. Les mostres han estat tractades amb escepticisme per la comunitat científica, i les seves edats han estat directament qüestionades. Les roques recollides del lloc oest no han estat provades per experiments posteriors. Les mostres de lava recollides del lloc oriental es van trobar suposadament sota una colada de lava de Mauna Loa, que s'havia datat anteriorment amb 187.000 anys. Els fluxos de lava de Kohala podrien ser tan joves com 120.000 anys encara que poden ser encara més joves. pàgines 41–43
L'any 2004 es van trobar fòssils marins no identificats a la base del volcà a 6 km. Un equip d'investigació dirigit per Gary McMurtry de la Universitat de Hawaii i Dave Tappin del British Geological Survey va trobar que els fòssils havien estat dipositats per un tsunami massiu, 61 m per sobre del nivell actual del mar. L'equip va datar els fòssils i la roca volcànica propera amb uns 120.000 anys d'antiguitat. Basat en la taxa de subsidència de Kohala durant els darrers 475.000 anys, es va estimar que els fòssils es van dipositar a una alçada d'uns 500 m , ben fora de l'abast de les tempestes i molt per sobre del nivell normal del mar en aquell moment. El temps es correspon amb l'últim gran esllavissada de la propera Mauna Loa. Els investigadors plantegen la hipòtesi que l'esllavissada submarina del volcà proper va desencadenar un tsunami gegantí, que va escombrar coralls i altres petits organismes marins, dipositant-los a la cara occidental de Kohala. Mauna Loa, un volcà actiu, ha reparat des de llavors el seu flanc. El geòleg marí Tappin creu que «un futur col·lapse en aquest volcà, amb el potencial de generació de mega-tsunami, és gairebé segur».
Estructura Kohala tenia dues zones de rift actives, una característica comuna als volcans hawaians. La doble carena, de forma axial, va estar activa tant en les etapes d'escut com de postescut. La zona del rift sud-est passa per sota del proper Mauna Kea i reapareix més al sud-est a la cresta d'Hilo, tal com indica la relació entre les mostres de lava recollides. A més, les dues característiques s'alineen més a prop que la carena de Mauna Kea, de la qual es pensava que formava part. La major part de la carena està construïda amb roca volcànica amb polaritat magnètica inversa, evidència que el volcà té almenys 780.000 anys. Es va estimar que la lava més antiga datada del peu de la carena tenia entre 1,1 i 1,2 milions d'anys.
Els geòlegs han classificat les colades de lava del volcà en dues unitats. Les capes del volcà Hawi es van dipositar en l'etapa posterior a l'escut de la vida del volcà, i els volcànics Pololu més joves es van dipositar en l'etapa de construcció d'escut del volcà. La roca de la secció més jove de Hawi, que sobreposa els fluxos més antics de Pololu, té majoritàriament entre 260.000 i 140.000 anys, i es compon principalment d'hawaiita i traquita. La separació entre les dues capes no és clara; les capes més baixes poden estar en realitat a la secció Pololu, segons els seus patrons de deposició i el baix contingut de fòsfor. Els intervals de temps que separaven els dos períodes d'evolució volcànica van ser extremadament breus, cosa que es va observar per primera vegada el 1988.
El cim del volcà cobert de bosc està format per molts cons que van generar lava de les seves dues zones de rift entre fa 240.000 i 120.000 anys. Kohala va completar la seva etapa de construcció d'escuts fa 245.000 anys i des d'aleshores ha anat en declivi. La datació amb potassi-argó indica que el volcà va entrar en erupció per última vegada fa uns 120.000 anys a finals del Plistocè. Kohala es troba actualment en transició entre les etapes volcàniques hawaianes posteriors a l'escut i l'erosió en el cicle de vida dels volcans hawaians.
El Servei Geològic dels Estats Units ha avaluat l'extinta Kohala com una zona de baix risc. El volcà està en zona 9 (risc inferior), mentre que la frontera del volcà amb Mauna Kea és zona 8 (segon més baix), ja que Mauna Kea no ha produït colades de lava durant 4.500 anys.
Kohala, com altres volcans en escut, té un pendent superficial poc profund a causa de la baixa viscositat de les colades de lava que la van formar; tanmateix, la costa nord-oest compta amb uns quants dels penya-segats més alts de la Terra. Els esdeveniments durant i després de les seves erupcions donen al volcà diverses característiques geomòrfiques úniques, algunes possiblement com a resultat de l'antic col·lapse i esllavissada de terra. El volcà té forma de peu; la costa nord-est té un sagnat destacat en 20 km de la línia de costa.
Hi ha un petit reguitzell de falles sobre i prop de la caldera del cim principal, disposades paral·lelament a la costa nord. Originalment es considerava que les falles eren un resultat directe de l'enfonsament; tanmateix, els científics assenyalen que les falles no arriben fins a la costa, sinó que estan disposades fortament agrupades al voltant de la caldera. Això indica que les línies de falla poden haver estat causades indirectament, possiblement a causa de l'alliberament sobtat d'estrès durant l'esdeveniment.
Hidrologia miniatura|250x250px|Vall de Waipiʻo, la vall més destacada que talla el flanc del volcà Mauna Kea fa que els vents alisis es desviïn al seu voltant, augmentant el vent fins a un flux súper millorat sobre la cresta de Kohala i l'ascensor orogràfic porta la major part de la pluja al vessant nord-est de Kohala. El costat del vent de la muntanya Kohala està dissecat per múltiples valls de riu profundament erosionades en una alineació sud-oest-nord-est, tallant els flancs del volcà. Al nord del cim de Kohala, la zona de rift amb tendència nord-oest-sud-est del volcà separa la pluja en dos corrents, que van cap al sud-est, cap a la vall de Waipiʻo, o al nord-oest, cap a la vall d'Honokane Nui. Quan el volcà encara estava actiu, unes làmines verticals de magma, disposades en el que es coneix com a dics, van forçar la sortida del dipòsit de magma i van entrar a la zona del rift, que es va veure debilitat pel col·lapse. A mesura que els dics es van forçar a pujar, van formar fractures i falles paral·leles a la zona del rift. L'esforç provocat pels dics va produir una sèrie de falles al llarg de la seva longitud, formant horsts i grabens (blocs de falla). Al nord-est del cim de Kohala, on es produeix la majoria de pluges, l'estructura amb falla impedeix que l'aigua de pluja del cim flueixi naturalment al nord-est pel vessant de la muntanya. En canvi, l'aigua de pluja baixa lateralment i desemboca a la part posterior de les que s'han convertit així en les valls més grans (Waipi i Honokane Nui).
esquerra|miniatura|250x250px| Composició del satèl·lit Landsat de Kohala, que mostra la seva forma de peu. Dues de les gorges profundes visibles en aquesta foto són les valls de Waipiʻo i Waimanu. Tots els congostos visibles es troben al costat est, fruit dels vents alisis.