Es coneix com a regnes dels burgundis a un període històric de l'Alta Edat Mitjana en què el poble germànic dels burgundis va aconseguir el seu auge establert a la vall del Ròdan, abastant un ampli territori localitzat al sud-est de l'actual França, el nord de Itàlia i gairebé tota Suïssa, conegut com Burgundia.
El poble burgundi tenia origen escandinau i després d'un primer pas per les terres del Vístula, s'havien assentat a la zona propera a Worms a principis del , després de l'assalt de les tribus germàniques de la frontera del Rin. L'any 443 van ser reassentats dins dels límits de l'Imperi Romà com a poble foederati, però la seva independència va finalitzar en 534, sotmesos als francs merovingis.
Assentament de Worms Després del pas del Rin el 406, els burgundis sota Gondicari es van establir cap a 413 al voltant de Worms, Estrasburg i Espira, i van obtenir reconeixement per l'emperador Honori.
Des d'aquestes posicions es van aliar amb l'usurpador Joví per expandir els seus territoris, però van ser detinguts temporalment per Aeci. El 437, el mateix Aeci va afavorir que un exèrcit dels huns destruís el regne burgundi de Worms.
Assentament a Sapaudia Per raons no citades a les fonts, el 443 se'ls va concedir, per segona vegada, als burgundis la consideració de foederati. Aeci més que frenar l'avenç dels pobles alemanys a l'altiplà suïssa, volia assegurar alguns dels importants passos alpins, com el Valais, i la connexió Rin-Ròdan, que garantien la circulació entre la península Itàlica i la Gàl·lia i Germània. Alhora disposava d'una reserva militar per controlar la Gàl·lia.
Un nou rei, Gondioc, presumiblement fill de Gondicari, sembla haver regnat a la mort del seu pare. En total, des d'aquell moment vuit reis burgundis de la casa de Gundicar governaran el regne fins que sigui pres definitivament pels francs el 534.
Els burgundis van ser reassentats a Sapaudia («país dels avets»), una àrea localitzada una mica més al sud de l'anterior assentament dels burgundis, al costat del gran revolt del Rin, a la part meridional de la Maxima Sequanorum. A l'est, curs avall del Rhône, es trobaven els alans al voltant de Lugdúnum dels Segusiaves (l'actual Lió).The Merovingian Kingdoms. Ian N. Wood, Harlow, Inglaterra: The Longman Group, 1994. També Gregori II, 9. No correspon amb cap regió actual i comprendria els cantons suïssos de Ginebra, Vaud i Neuchâtel i les regions franceses properes («savoyardes» ), en el que seria el germen de l'actual Savoia. Era un ampli territori que s'estenia des de l'altiplà de l'Aar fins al Rin, delimitat geogràficament pel riu Ain, el Roine, el Llac Leman, el Jura i el riu Aar i que incloïa els llacs de Morat, Neuchâtel i Leman i ciutats com Ginebra, Noviodunum (o «Colònia Iulia Equestris», actualment Nyon), Avenches (Avènticum, antiga capital d'Helvetia) i Vindonissa (un dels principals campaments romans que protegien antigament el limes del Rin i que havia estat seu de la Legio XIII Gemina i la Legio XXI Rapax, i que en aquell moment ja havia estat abandonat i ocupat per la població civil, i que correspon amb l'actual Windisch).
Des de les seves noves bases a Ginebra, els burgundis es van expandir cap al sud per la vall del Roine, i cap al nord per la vall del Saona, en particular, al voltant de Dijon i «Augustodunum» (la fortalesa d'August, l'actual Autun).
Federats de l'Imperi lang=ca|upright=2|miniatura|Dominis territorials a Europa cap a l'any 450. Com a aliats de Roma en les seves últimes dècades, els burgundis van lluitar al costat d'Aeci i una confederació de visigots i altres pobles contra Àtila a la batalla dels Camps Catalàunics el 451. L'aliança entre burgundis i visigots sembla haver estat fort, ja que Gondioc i el seu germà Khilperic I també van acompanyar en 455 a Teodoric II a Hispània per lluitar contra els sueus.Jordanes, Getica, 231
Així mateix en 455, una ambigua referència infidoque Tibi Burdundio ductuSidoni Apol·linar a Panegyr. Avit. 442 implica un inidentificat traïdor cabdill burgundi en l'assassinat de l'emperador Petroni Màxim, en el caos que va precedir al saqueig de Roma pels vàndals. El patrici Ricimer va ser també culpable; aquest esdeveniment marca la primera indicació de la relació entre els burgundis i Ricimer, el nou Magister militum i governant de facto de l'Imperi d'Occident els anys que van seguir. Per enfortir aliances, va casar a una germana seva amb Gondioc, rei dels burgundis, i el fill de tots dos, Gundebald, creixerà sota la seva tutela.John Malalas, 374
Els burgundis, aparentment confiats en el seu creixent poder, van negociar en 456 una expansió territorial i un nou repartiment de poder amb els senadors locals romans.Crònica del bisbe Marius d'Avenches
En 457 Ricimer va enderrocar a un altre emperador, Avit, i va situar a Majorià en el tron. Aquest nou emperador va resultar inútil tant per a Ricimer com per als burgundis: a l'any de la seva ascensió, el general romà Egidi, enviat per Majorià, els va desposseir de les terres que havien adquirit dos anys abans i va recuperar Lió. Després de mostrar més signes d'independència, va ser assassinat per Ricimer el 461, i aquest mateix any, els burgundis, que seguien expandint-se, van recobrar Lió, que va passar a ser una de les seus del seu regne (amb Viena i Ginebra).
Alguns anys més tard, el 472, Ricimer, en aquell moment gendre de Procopi Antemi, emperador d'Occident, es va associar amb Gundebald per matar el seu sogre; Gundebald va decapitar l'emperador —pel que sembla, personalment.Chronica Gallica de l'année 511; Joan d'Antioquia, fr. 209; Jordanes, Getica, 239 Ricimer va nomenar llavors a un nou emperador, Olibri, però tots dos van morir en uns mesos, sorprenentment de causes naturals. Gundebald sembla haver succeït el seu oncle com a patrici, i el seu nomenament com a magister militum li va permetre exercir com a fador d'emperadors, situant a Gliceri al tron.Joan d'Antioquia, fr. 209 L'emperador de la part oriental, Lleó I el Traci, no va acceptar aquest nomenament i va designar a Juli Nepot com a emperador en la part occidental. El 474 Gundebald va abandonar Itàlia i va fugir cap a Burgúndia.
Unitat dels regnes burgundis A la mort de Gondioc el 463 va designar successors als seus quatre fills, però el seu germà Khilperic I conservaria el poder de fet almenys fins a 476 i potser fins al 480, i li van succeir —seguint els costums hereditaris dels pobles germànics— els seus quatre nebots. I encara que es repartissin el govern del regne, no van dividir el territori: Gundebald va rebre la part principal i va establir la seva seu a Lió; Godegisil la va fixar en Genava (Ginebra); Khilperic II a Valentia Julia i Gundemar I a Colònia Julia Vienna (Vienne) encara que en algun moment sembla que els tres germans van poder viure tots a Ginebra i després van canviar de ciutat.
Aquells anys la puixança romana s'estava debilitant i els burgundis havien ampliat significativament el seu regne. És probable que una aliança amb els alamans —que avalen la similitud en l'organització del poder i un cert sincretisme cultural els hauria permès la seva expansió conjunta en el domini gal·loromà després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident. No obstant això, la unificació del seu territori no era encara evident, ja que els burgundis haurien adoptat una manera d'organització similar a la dels alamans, amb co-regnes a les principals ciutats guanyades als gal·loromans, que a més de les capitals ja citades (Lió, Vienne, Valence i Ginebra) inclourien Vindobona i «Vesontio» (l'actual Besançon), possiblement compartida amb els alamans.
La unitat sí que era clara, però, per a l'exèrcit burgundi en campanya, la qual cosa va ser favorable per realitzar noves conquestes: pel sud, la Sapaudia va arribar a la Provença en lluites contra el regne visigot, també un regne en plena constitució i amb el qual l'any 478 van segellar un acord fixant la frontera al riu Durance. La separació muntanyosa de la serralada dels Alps els va aïllar del regne d'Odoacre a Itàlia i després del regne ostrogot que li va succeir.
El 4 de setembre de 476, quan el cap hèrul Odoacre va deposar l'últim emperador Ròmul Augústul, va finalitzar l'Imperi Romà d'Occident. En aquell moment la Sapaudia pot considerar-se ja un veritable regne que s'estenia per tota la vall del Roine fins Lió, pel sud fins a la Provença i els Alps —van guanyar el control total del Valais i els passos alpins—, i a l'est a gairebé tota Suïssa.
Al nord, els burgundis van remuntar el Saona a la fi del fins a assolir el territori d'un altre dels pobles foederati, els francs. Les tribus franques, envoltades per altres pobles invasors —saxons pel nord, alamans per l'est, burgundis pel sud-est i visigots pel sud-oest, Aquitània i al llarg del Loira— es van veure forçades a establir entre elles un pacte gairebé de supervivència: els regnes francs sorgits dels francs salis i unificats per Clodoveu I van tractar les amenaces dels seus veïns, una per una, al principi del , fins a aconseguir imposar-se a tots ells.
D'acord amb Gregori de Tours, els anys que van seguir al retorn de Gundebald a Burgúndia van veure una sagnant consolidació del seu poder, encara que això és qüestionat per altres historiadors, com John B. Bury, que assenyala problemes en gran part de la cronologia dels esdeveniments que relata Gregori de Tours.The Invasion of Europe by the Barbarians, de John B. Bury. Londres: Macmillan and Co., 1928.
Gundebald no es va acontentar amb la seva part i es va tornar en contra dels seus germans amb l'esperança de convertir-se en rei únic. El 486 va matar Godomar, encara que se sap poc d'aquesta trobada, ja que no hi ha mencions específiques a les fonts. Set anys després, el 493, va assassinar el seu altre germà, Khilperic II, va ofegar la seva dona i les seves dues filles van ser exiliades: una d'elles, Crona, es va convertir en monja i l'altra, Clotilde de Borgonya, es va refugiar amb el seu oncle Godegisil. Aquest va acordar en 493, en una de les aliances matrimonials tan estimades pels pobles germànics, d'acord amb Gundebald, el seu matrimoni amb el rei dels pobles francs, Clodoveu I, i ella faria possible la coneguda conversió al Credo de Nicea del rei franc.
Amb les morts de Godomar i Khilperic II, Gundebald va arribar a ser el rei únic de Burgúndia, mantenint el seu germà Godegisil el govern dels burgundis a Ginebra. L'any 494 Gundebald va casar al seu fill Segimon amb Ariagne, una filla il·legítima del rei ostrogot Teodoric el Gran —en aquest llavors ja poderós rei d'Itàlia, que propiciava aquest tipus d'aliances matrimonials per convertir-se de facto en rei dels pobles germànics—, segellant així una aliança que li permetrà estendre el seu poder sobre el sud-est de la Gàl·lia (nord de l'actual Itàlia, l'oest de Suïssa i el sud-est de França), aconseguint l'enemistat dels francs. Cap a 499, el seu germà Godegisil sembla haver pactat amb Clodoveu I per enderrocar-ho del tron.
Cap al 500, quan Gundebald i Clodoveu van anar a la guerra i es van enfrontar a la batalla de Dijon, Gundebald confiava que el seu germà vindria amb reforços i no que s'uniria als francs. Juntes, les forces de Godegisil i Clodoveu van aixafar a l'exèrcit de Gundebald, encara que ell va aconseguir fugir, perseguit per Clodoveu, fins a Avinyó. Gundebald es va témer el pitjor amb l'exèrcit de Clodoveu a les portes. Va enviar un dels seus homes, anomenat Aridi, per convèncer Clodoveu que li reposés al tron a canvi d'un tribut anual, petició a la qual Clodoveu sembla haver accedit. Gundebald, temporalment confinat a Avinyó, va poder tornar a reconstruir el seu exèrcit i, trencant l'acord amb Clodoveu, va assetjar al seu germà Godegisil a la ciutat de Vienne. Amb la gana, Godegisil va expulsar la gent comuna de la ciutat, i un indignat artesà, buscant venjança, es va dirigir a Gundebald, que amb la seva ajuda va irrompre a la ciutat per un aqüeducte. Godegisil va ser assassinat l'any 501 en una església arriana juntament amb el bisbe de la ciutat.