El Campionat d'Itàlia de Motociclisme de Velocitat (en italià, Campionato Italiano Velocità, abreujat CIV), regulat per la federació italiana de motociclisme (FMI, Federazione Motociclistica Italiana), és la màxima competició de motociclisme de velocitat que es disputa a Itàlia. Organitzat des de 1911, és un dels campionats estatals d'aquest esport de referència internacional.
Història Els inicis (1911-1940) El primer Campionato Motociclistico Italiano su strada es va convocar el 1911 en el format d'una prova única i fou organitzat pel Moto Club d'Italia, acabat de constituir. S'hi admetien dues classes: 1/3 de litre (335 cc) i 1/2 litre (500 cc), les quals havien de competir a l'única cursa prevista, la "Milano-Aprica-Milano". Es tractava d'un recorregut circular de 314,6 km que passava per Sesto San Giovanni, Lecco, Colico, Sondrio, Passo dell'Aprica, Edolo, Lovere, Bèrgam i Crescenzago. El guanyador i, per tant, primer Campió d'Itàlia fou Carlo Pusterla amb una 500, a una velocitat mitjana de 43,510 km/h. Mario Acerboni, amb una , fou el campió de la categoria 1/3 de litre. La fórmula de cursa única es va mantenir fins al 1920, amb alguns canvis pel que fa a les classes admeses i la ubicació de la cursa (Cremona el 1913 i 1919, el "Circuito delle Valli del Ticino" el 1920).
A banda, el 26 d'octubre de 1919 es va celebrar també un Campionato Italiano in Pista al circuit del Trotter de Milà i vàlid per a la categoria de fins a 1000 cc. El va guanyar Giovanni Borgotti amb una 5 ½ HP.
El primer campionat d'Itàlia amb el format de diverses proves es va celebrar el 1921 i constava de 12 proves dividides a parts iguals entre curses en circuit, pujades de muntanya i curses de llarga distància (aquestes darreres atorgaven una puntuació més alta). A la darrera cursa d'aquella temporada, la Milano-Napoli (amb una distància total de 877 km), hi va debutar en competició l'acabada de fundar Moto Guzzi, la qual va inscriure-hi dues motos "500 Normale", pilotades per Mario Cavedini i Aldo Finzi.
La fórmula de diverses proves es va mantenir durant els anys següents, tret del 1922 en què no es va celebrar cap campionat. Al mateix temps, s'introduïren diferents categories: a les tradicionals de 350 i 500 cc s'hi van afegir les de bicicletes motoritzades (convertida més tard en 125 cc), 175, 250, 750 i 1000 cc (aquestes dues darreres es varen suprimir el 1923 i el 1924 respectivament).
De la postguerra a la dècada del 1990 L'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial va obligar a interrompre la temporada de 1940 i el campionat no es va reprendre fins al 1946, ara amb un nou format de només dues classes: 250 i 500 cc, a les quals s'hi van afegir més tard la de 125 cc (a partir de 1948), 175 cc (entre 1954 i 1956) i 350 cc (només el 1957). Arran de la retirada de les competicions de Gilera, i Moto Guzzi, el campionat d'Itàlia, que en aquells moments s'anomenava Campionato Italiano Seniores, va viure un moment de crisi, del qual es va recuperar a principis de la dècada del 1960. A finals d'aquella dècada es va reintroduir la classe de 350 cc (1967) i es va instaurar la de 50 cc (1969).
La mort d'Angelo Bergamonti el 4 d'abril de 1971 durant la cursa de Riccione de la Temporada Romagnola va suposar un canvi important en l'organització de les curses: els circuits urbans van ser eliminats en favor dels permanents.
El 1980 es va introduir una nova fórmula al campionat, amb dues mànegues per a cada cursa (com es fa, per exemple, a les de motocròs), una solució que va resultar poc reeixida. A la mateixa temporada, el títol de 350 cc va ser "rebaixat" a Trofeu FIM. El 1982, els títols de campions d'Itàlia no es van poder atorgar en no haver-se celebrat el mínim de curses requerides. Això va comportar que, el 1983, la FMI canviés d'entitat organitzadora i triés Flammini Racing (el futur organitzador del campionat del món de Superbike); l'entrada de Flammini va suposar la introducció d'una nova classe reservada a les motos de quatre temps, la TT1 (més tard anomenada F1), arran de la èxit del campionat mundial d'aquesta classe que s'havia establert el 1977.
El 1985 el campionat va ser rebatejat com a Campionato Italiano Grand Prix, mentre que l'antiga classe TT1 es va reanomenar F1 el 1987 (més tard, fou substituïda per la nova classe Superbike). Com a novetat, a partir de 1988 el campionat va tornar a ser a una cursa única (a excepció de la categoria de Superbike) i va romandre així fins al 1992.
Segle XXI D'ençà de 1993, el campionat d'Itàlia absolut van tornar a canviar d'organitzador i, a partir del 2001, es va reanomenar Campionato Italiano Velocità.
L'any 2001, el campionat d'Itàlia es disputà en cinc categories diferents: Superbike, Supersport, Stock 1000, 125 i 250 (aquesta darrera es va cancel·lar el 2002). El 2005 el calendari es va ampliar i es va apujar a sis el nombre de proves programades per a cada classe del campionat. El 2006, gràcies al títol obtingut per Luca Scassa al campionat de Stock 1000, MV Agusta va tornar a guanyar un campionat d'Itàlia després de trenta anys. El 2007, Michele Pirro va guanyar el primer dels seus nou títols, que el convertiren en el pilot més reeixit de la dècada del 2000. El 2009 es va tornar al total de cinc categories amb la introducció de l'Stock 600.
El 2010, el calendari del campionat s'amplià a set proves per a cada classe. La classe Moto2 hi fou present els anys 2011 i 2012. Després del canvi introduït al mundial de motociclisme, la classe 125 també fou substituïda per Moto3 al campionat d'Itàlia. A partir de la temporada 2013 el calendari tornà a canviar amb la introducció de l'esdeveniment de doble cursa a totes les categories. El 2017, coincidint amb l'inici del Campionat del Món de Supersport 300, aquesta categoria també passà a formar part del campionat d'Itàlia.
El 2020 s'introduí al campionat de Superbike, com a opció per als equips, la centraleta única produïda per MoTec, una unitat de control electrònic que rep la informació de tots els sensors de la moto i pren les decisions en funció de la programació (aquest component esdevingué obligatori el 2021). Aquell any, a més, per tal de donar una major visibilitat al campionat s'organitzà una cursa nocturna durant la segona prova, al circuit de Misano.
Llista de campions Nota.- Només es llisten els campions en classes de motocicleta, sense considerar, doncs, els sidecars.
De 1911 a 1940 Any 1/4 l (250 cc) 1/3 l (335 cc) 1/2 l (500 cc) +1/2 l (+500 cc) 1911 Mario Acerboni (Frera) Carlo Pusterla () 1912 Melchiorre Cremaschi (Moto Rêve) Ernesto Gnesa (Bucher & Zeda) Ernesto Vailati (Rudge) Pietro Ghirlanda (NSU) 1913 Mario Pesce (Terrot) Miro Maffeis () Carlo Maffeis (Moto Rêve) 1914 Carlo Borgo (Borgo) Federico Della Ferrera (Della Ferrera) 175 cc 250 cc 350 cc 500 cc 750 cc 1919 Enrico Pozzi (Motosacoche) Mario Dovo (Della Ferrera) 1920 Pietro Calvi (Motosacoche) Biagio Nazzaro (Della Ferrera) Virginio Appiani () 1921 Oreste Garanzini (Veros) Ernesto Vailati () Augusto Rava (Indian) 1922 No disputat 1923 Oreste Garanzini (-Garanzini) Achille Varzi (Garelli) Pierino Opessi () Augusto Rava (Indian) 1924 Giovanni Gianoglio (Maffeis) Olindo Raggi () Tazio Nuvolari (Norton) 1925 Miro Maffeis (Maffeis) Pietro Ghersi () Mario Saetti (Norton) 1926 Umberto Faraglia (Harlette-Puch) Alfredo Panella (Galloni) Tazio Nuvolari (Bianchi) Achille Varzi () 1927 Tonino Benelli (Benelli) Arrigo Cimatti (Moto Guzzi) Luigi Macchi (Frera) Luigi Quattrocchi (Saroléa) 1928 Tonino Benelli (Benelli) Ugo Raccagni (Moto Guzzi) Amilcare Moretti (Bianchi) Mario Colombo () 1929 Alfredo Panella (Ladetto-Blatto) Ugo Prini (Moto Guzzi) Amilcare Moretti (Bianchi) Mario Colombo () 1930 Tonino Benelli (Benelli) Alfredo Panella (Moto Guzzi) Mario Ghersi (Velocette) Terzo Bandini (Rudge) 1931 Tonino Benelli (Benelli) Alfredo Panella (Moto Guzzi) Guido Cerato (Norton / Rudge) Terzo Bandini (Rudge) 1932 Carlo Baschieri (Benelli) Riccardo Brusi (Moto Guzzi) Guido Cerato (Rudge) Terzo Bandini (Miller Balsamo) 1933 Dorino Serafini (MM) Alfredo Panella (Moto Guzzi) Federigo Susini (Norton) Giordano Aldrighetti (Rudge) 1934 Amilcare Rossetti (Benelli) Nello Pagani (Miller Balsamo) Aldo Pigorini (Rudge) Omobono Tenni (Moto Guzzi) 1935 Aldo Pigorini (Moto Guzzi) Biagio Nocchi (Rudge) Omobono Tenni (Moto Guzzi) 1936 Celeste Cavaciuti (Benelli) Albino Milani (Norton) Dorino Serafini (Bianchi) 1937 Nello Pagani (Moto Guzzi) Amilcare Rossetti (Norton) Guglielmo Sandri (Moto Guzzi) 1938 Nello Pagani (Moto Guzzi) Michele Mangione (MM) Giordano Aldrighetti (Gilera) 1939 Amilcare Rossetti (Benelli) Aldo Bernardoni (Norton) Francesco Lama (Gilera) 1940 Campionat interromput després de dues curses a causa de la Segona Guerra Mundial
Classes esporàdiques Any Bicicletes motoritzades Bicicletes motoritzades 125 cc 1000 cc 1200 cc 1919 Giovanni Borgotti (Fongri 5 ½ HP) 1920 Edoardo Winkler (Harley-Davidson) 1921 Biagio Nazzaro (Harley-Davidson) 1922 No disputat 1923 Luigi Parravicini (Garlaschelli) Amedeo Ruggeri (Indian) 1924 Mario Cavedagna (G.D.) Umberto Faraglia (Harley-Davidson) 1925 Carlo Baschieri (G.D.) 1926 Amedeo Tigli (MM) 1928 Enrico Mariani (MM)
De 1946 a l'actualitat Per cilindrada