miniatura|El Sàhara no era un desert durant el període humit africà. En canvi, la major part del nord d'Àfrica estava coberta per herba, arbres i llacs El període humit d'Àfrica (PHA; també conegut per altres noms) és un període climàtic al continent africà durant les èpoques geològiques del Plistocé tardà i l'Holocé, quan el nord d'Àfrica era més humit que no pas hui. La cobertura de gran part del desert del Sàhara per pastures, arbres i llacs fou provocada per canvis en la inclinació axial de la Terra (precessió dels equinoccis); els canvis en la vegetació i la pols al Sàhara enfortiren el monsó; i l'augment dels gasos d'efecte d'hivernacle. Durant l'anterior últim màxim glacial, el Sàhara contenia extensos camps de dunes i estava en gran part deshabitat. Era molt més gran que no pas hui, i els seus llacs i rius com ara el llac Victòria i el Nil Blanc estaven secs o en nivells baixos. El període humit començà fa uns 14.600-14.500 anys, al final de l'esdeveniment Heinrich 1, simultàniament a l'escalfament de Bølling-Allerød. Alguns rius i llacs com ara el llac Txad s'hi formaren o expandiren; les glaceres van créixer al Kilimanjaro i el Sàhara es va retirar. S'hi produïren dues fluctuacions seques importants durant el Dryas recent i el curt esdeveniment del quilany 8-2. El període humit africà va acabar fa 6.000-5.000 anys, durant el període fred de l'oscil·lació de Piora. Si bé algunes proves apunten cap a un final fa 5.500 anys, al Sahel, Aràbia i Àfrica oriental, el final del període degué ocórrer en diversos passos, com l'esdeveniment del quilany 4-2.
El PHA dugué a un assentament generalitzat del Sàhara i els deserts àrabs, i tingué un profund efecte en les cultures africanes, com en el naixement de la civilització egípcia antiga. La gent del Sàhara vivia com caçadors recol·lectors i domesticava bestiar, cabres i ovelles. Van deixar jaciments arqueològics i objectes com ara un dels vaixells més antics del món (canoa Dufuna), i pintures rupestres com les de la Cova dels Nadadors i les de Tadrart Acacus. Els períodes humits anteriors a Àfrica es donarien després del descobriment d'aquestes pintures rupestres en llocs ara inhòspits del Sàhara. Quan acabà el període, els humans abandonaren a poc a poc el desert en favor de regions amb subministraments d'aigua més segurs, com ara la vall del Nil i Mesopotàmia, on crearen societats complexes primerenques.
Historial de recerca Heròdot al 440 abans de la nostra era, i Estrabó al 23 ae, van debatre sobre l'existència d'un Sàhara més verd, tot i que els seus informes foren qüestionats al principi per ser anecdòtics. El 1850, l'investigador Heinrich Barth va qüestionar la possibilitat que el canvi climàtic passat conduís a un augment de la humitat al Sàhara després de descobrir petròglifs al desert de Murzuq, i altres descobriments de petròglifs dugueren l'explorador del desert László Almásy a encunyar el concepte d'un «Sàhara Verd» en la dècada dels 1930. Més tard, també al , l'evidència concloent d'un passat Sàhara més verd, l'existència de llacs i nivells més alts de flux del Nil es va donar cada vegada més i es va reconéixer que l'Holocé havia presentat un període humit al Sàhara.
La idea que els canvis en l'òrbita de la Terra al voltant del Sol influeixen en la força dels monsons estava avançada al 1921, i tot i que la descripció al principi era en certa manera inexacta, més tard es trobà evidència d'aquests controls orbitals sobre el clima. Primerament es pensava que els períodes humits a Àfrica es correlacionaven amb les etapes glacials (hipòtesi pluvial) abans que la datació per radiocarboni es generalitzàs.
El desenvolupament i l'existència del període humit africà s'ha investigat amb estudis arqueològics, model climàtic i paleoproxies, amb jaciments arqueològics, dunes i dipòsits deixats per llacs, dipòsits eòlics i pruïna (cera de fulles) en la mar i aiguamolls. El pol·len, els dipòsits lacustres i els seus antics nivells s'han fet servir per a estudiar els ecosistemes del període humit africà, i les impressions de carbó i fulles s'han emprat per a identificar canvis en la vegetació. El temps de fa 6.000 anys ha rebut una atenció especial, des que aquest període de l'AHP s'ha fet servir com un experiment en el Projecte d'Intercomparació de Modelització Paleoclimàtica. També els efectes del Sàhara verd en altres continents han cridat l'atenció científica.
Temes de recerca Malgrat que els canvis de pluja des del darrer cicle glacial estan ben establerts, la magnitud i el moment d'aquests canvis no són pas clars. Segons com i on es facen els mesuraments i reconstruccions, s'han determinat diferents dates de començament, de finalització, durades i nivells de pluja per al període humit africà. Les quantitats de pluja reconstruïdes a partir de registres paleoclimàtics i simulades per models climàtics solen ser inconsistents entre si; en general, la simulació del Sàhara verd es considera un problema per als models del sistema terrestre. L'erosió dels sediments dels llacs i els efectes dels reservoris de carboni dificulten la datació de quan s'assecaren. Els canvis en la vegetació per si mateixos no indiquen necessàriament canvis en la pluja, perquè els canvis en l'estacionalitat, la composició de les espècies de plantes i els canvis en la utilització de la terra també tenen una funció en els canvis en la vegetació. Les relacions d'isòtops, com la relació hidrogen/deuteri que s'han emprat per a reconstruir els valors de pluja anteriors, també estan sota la influència de diferents efectes físics, i això en complica la interpretació. La major part dels registres de pluja de l'Holocé a Àfrica oriental prové d'altituds baixes.
El terme «període humit africà» el va encunyar al 2000 deMenocal i altres. Els períodes humits anteriors a voltes es coneixen com a «períodes humits africans» i s'han definit diferents períodes secs/humits per a la regió d'Àfrica Central. Aquests tipus de fluctuacions climàtiques entre períodes més humits i secs es coneixen com a «pluvials» i «interpluvials». Pel fet que el PHA no afectà pas tot Àfrica, Williams i altres (2019) van recomanar que s'eliminàs el terme, i alguns investigadors han especificat un «període humit del Nord d'Àfrica».
Altres termes que s'han aplicat al PHA del Holocé o fases climàtiques correlatives són «període humit de l'Holocé», que també abraça un episodi anàleg a Aràbia i Àsia; «episodi humit de principis a mitjan Holocé»; «Holocé pluvial»; «Fase humida de l'Holocé»; «Kibangien A» a l'Àfrica Central; «Makalian» per al Neolític del nord del Sudan; «Fase humida nabtiana» o «període naftià» per al període humit a la Mediterrània oriental i Llevant; «Pluvial neolític»; «Neolític subpluvial»; «Fase humida neolítica»; «Nouakchottien» del Sàhara Occidental al 6500 i al 4000 abans de la nostra era; «Subpluvial II» i «Tchadien» al Sàhara Central al 14000 i 7500 abans de la nostra era. Els termes «Léopoldvillien» i Ogolien s'han aplicat al període sec del darrer màxim glacial, aquest últim és equivalent al «Kanemian»; el «període sec de Kanemian» es refereix a un període sec entre el 20000 i el 13000 abans de la nostra era a la zona del llac Txad.
Antecedents i començament El període humit africà ocorregué a la fi del Plistocé i principis de l'Holocé mitjà, i va veure un augment de les precipitacions al nord i oest d'Àfrica a causa d'una migració cap al nord del cinyell de pluges tropicals. El PHA és el canvi climàtic més profund de les latituds baixes durant els darrers 100.000 anys i destaca dins de l'Holocé, d'altra banda prou estable climàticament. És part de l'anomenat òptim climàtic de l'Holocé i coincideix amb una fase càlida global, el màxim tèrmic de l'Holocé. Liu i altres (2017) subdividiren el període humit en un «PHA I» que durà fins fa 8.000 anys, i un «PHA II» des de 8.000 anys ençà, i el primer n'era més humit que el segon.
El període humit africà no fou pas la primera fase d'aquest tipus; hi ha evidència que existeixen al voltant de 230 períodes humits-«Sàhara verd» més antics, que es remunten potser a la primera aparició del Sàhara fa 7-8 milions d'anys, per exemple, durant l'isòtop marí etapa 5 a i c. Els períodes humits anteriors semblen haver sigut més intensos que no pas el PHA de l'Holocé, incloent-hi l'excepcionalment intens període humit Eemià. Aquest període humit proporcionà les vies perquè els primers humans creuassen Aràbia i el nord d'Àfrica i, juntament amb els períodes humits posteriors, s'ha relacionat amb l'expansió de les poblacions aterianes i l'especiació d'insectes. Aquests períodes humits se solen associar a interglacials, mentre que les etapes glacials es correlacionen amb períodes secs.
L'escalfament de Bølling-Allerød pareix ser sincrònic amb el començament del període humit d'Àfrica, i també amb l'augment de la humitat a Aràbia. Més endavant, en la seqüència de Blytt-Sernander el període humit coincideix amb el període Atlàntic.
Condicions abans del període humà africà miniatura|327x327px|Vegetació africana durant l'últim màxim glacial En l'Últim màxim glacial, el Sàhara i el Sahel havien sigut extremament secs, amb menys precipitacions que hui, com es mostra en l'extensió de les capes de dunes i els nivells d'aigua en llacs endorreics. quasi simultàniament en tot el nord i Àfrica tropical, amb impactes fins a Santo Antão a Cap Verd. A Aràbia, les condicions humides degueren tardar uns dos mil·lennis a avançar cap al nord, segons dades tefrocronològiques. Igualment, al Sàhara podria haver-hi hagut un retard d'aproximadament un mil·lenni entre l'inici del PHA i l'establiment complet de les condicions humides, ja que el creixement de la vegetació i l'ompliment dels sistemes fluvials trigaren un temps.
El llac Victòria reaparegué i es va desbordar; el llac Albert també es desbordà al Nil Blanc fa 15.000-14.500 anys i el llac Tana, al Nil Blau. El Nil Blanc negà part de la seua vall i es va reconnectar amb el Nil principal. A Egipte es van produir inundacions generalitzades pel «Nil Salvatge»; aquest període foren les majors inundacions registrades en aquest riu, sedimentació en planes al·luvials, i probablement també afectà les poblacions humanes del riu. Fins i tot abans, fa 17.000-16.800 anys, l'aigua de desglaç de les glaceres d'Etiòpia, que s'estaven retirant en aquell moment, pot haver començat a augmentar el flux i de sediments al Nil. Al Rift d'Àfrica Oriental, els nivells d'aigua als llacs començaren a augmentar fa uns 15.500-15.000 anys-12.000 anys; el llac Kivu es desbordà en el llac Tanganyika fa uns 10.500 anys.
Quasi alhora que començà el PHA, el clima glacial fred a Europa associat amb l'esdeveniment 1 de Heinrich acabà, fins a Australàsia. Un escalfament i reculada del gel marí al voltant de l'Antàrtida coincideix amb l'inici del període humit africà, encara que la inversió del fred antàrtic també cau en aquest temps i pot relacionar-se amb un interval de sequera registrat al golf de Guinea.
Causes El període humit africà s'originà per un monsó més fort d'Àfrica occidental dirigit per canvis en la irradiància solar i en les retroalimentacions de l'albedo. Això provocà més importació d'humitat tant de l'Atlàntic equatorial cap a Àfrica occidental, com de l'Atlàntic Nord i la Mediterrània cap a les costes mediterrànies d'Àfrica. Hi hagué interaccions complexes amb la circulació atmosfèrica dels extratròpics i entre la humitat provinent de l'Atlàntic i l'Índic, i una major superposició entre les àrees mullades pel monsó i les mullades per ciclons extratropicals.