El monestir d'Emaús, també anomenat monestir de Na Slovanech o simplement Emmauzy (oficialment Església de Nostra Senyora de Slavany o Abadia de la Mare de Déu i de Sant Jeroni d'Emmaús) és un monestir de Praga (República Txeca).
Emmaús va ser fundada el 21 de novembre de 1347 per Carles IV del Sacre Imperi Romanogermànics, en benefici de l'orde dels benedictins eslaus.
Durant dos segles i mig aquesta abadia va formar part de la congregació de Montserrat i va estar comandada per monjos i abats de l'Abadia de Montserrat catalana, que van estendre la devoció de la Mare de Déu de Montserrat per tota Txèquia.
A part del monestir, l'Abadia benedictina també inclou l'Església de Nostra Senyora dels Eslaus. El seu nom complet és Església de la Mare de Déu, Sant Jeroni, Sant Ciril i Sant Metodi, Sant Adalbert i Sant Procopi (en txec «Kostel Panny Marie, svatého Jeronýma, Cyrila a Metoděje, Vojtěcha a Prokopa»).
Durant el bombardeig de 1945, la torre bessona oest de l'església va ser destruïda i el 1968 va ser substituïda.
A part de l'Abadia de l'orde de St. Benet, també hi les oficines de la secció txeca de Ackermannova sdružení, České křesťanské akademie, Asociace finanční občanské gramotnosti i de diversos consultoris d'advocats.
El monestir i l'església d'Emaús van ser declarats monument cultural nacional l'any 1978.
Història Els inicis del monestir esquerra|miniatura|Originàriament l'església parroquial romànica de Sant Cosme i Sant Damià de Podskalí, la part més antiga de la zona de Na Slovanech, Praga, esquerra|miniatura|El monestir de Moldava a principis dels segles XIX i XX En virtut del privilegi d'el 9 de maig de 1346, concedit pel papa Climent VI, el rei txec Carles IV, per escriptura d'el 21 de novembre de 1347, va poder fundar un monestir de l'orde benedictí de la litúrgia eslava a Podskálí, prop de l'església més antiga de Sants Cosme i Sant Damià. Va obtenir l'aprovació papal mentre era al margravi de Moràvia, després d'algunes vacil·lacions i amb la condició que fos l'únic d'aquest tipus al Sacre Imperi Romanogermànic.
La consagració del temple i del monestir va ser realitzada per Pasqua, el 29 de març de 1372, a càrrec de l'arquebisbe de Praga, Jan Očko de Vlašimi, en presència de dos electors imperials i diversos bisbes, i del mateix Carles IV i del seu fill Venceslau IV. En pressionar perquè l'arquebisbe de Praga consagrés el monestir, en comptes del nunci apostòlic papal, Carles va posar l'accent en l'especificitat de la nova institució.
Paral·lelament, els seus esforços també anaven encaminats a eliminar el cisma entre l'Església occidental i les Esglésies cristianes orientals. Amb aquest objectiu, va decidir reviure la litúrgia eslava, adherint-se a la tradició ciril·lo-metodiana i crear un centre d'educació de l'església eslava, on la fe en llengües eslaves es va estendre entre els txecs i altres eslaus. I per aquest motiu va convidar a Praga, principalment, monjos benedictins del monestir de Tkon, de l'illa de Pašman, al sud de Zadar, a la zona de l'actual Croàcia, l'anomenat glagolític (també glagolític ), que coneixien l'eslau eclesiàstic.
Després de la mort de Carles IV. Els monestirs eslaus es van fundar a Polònia ( glagolaszy ): el 1380 a Olešnice prop de Wrocław i el 1390 a Klepařy a Cracòvia, que va existir durant més de 100 anys.
L'època husita miniatura|Façana del costat oest de l'edifici de l'Abadia, amb el mosaic a l'estil Beuron miniatura|Àngel dels passadissos creuats El monestir també va funcionar durant l'època husita, quan va escapar del saqueig. Els hussites se'n van fer càrrec el 1419 i, com a únic monestir txec, s'hi va practicar la comunió fins al 1589. En aquella època, el teòleg hussita anglès Petr Payne i el germà Řehoř, el posterior fundador de la Unitat Fraternal, van treballar al monestir.
Tanmateix, el període husita d'Emaús va ser, en general, un moment de decadència. El monestir va funcionar més com un lloc on vivien els pensadors de l'utraquisme i la comunitat monàstica va anar desapareixent. L'últim dels abats utraquistes i al mateix temps rector de la Universitat de Praga, vas ser Matouš Benešovský, anomenat també Philonomus.
Pavel Paminodas Horský va ser el successor de Benešovský com a abat, el 1592, qui es va adonar que la situació d'Emaús era insostenible. Amb el temps, Horský es va fer catòlic, va completar el noviciat i la resta de formació necessària a Broumov, i va tornar a Emmaús on va començar a restaurar la comunitat benedictina catòlica. Aquest va ser el final del període utraquista del monestir.
Arribada dels monjos catalans de Montserrat L'abat Horský i els seus successors van intentar restaurar la comunitat catòlica d'Emaús. No obstant, aquest va ser un procés llarg i el monestir, durant molts anys, no va estar massa actiu. Aquest fet va portar a l'emperador Ferran III del Sacre Imperi Romanogermànic, el 1636, a obligar els monjos txecs a abandonar l'Abadia d'Emaús i a traslladar-se a l'església de St. Nicolau, a la Ciutat Vella de Praga, i va rellevar-los per monjos benedictins catalans provinents de l'Abadia de Montserrat, que a Praga van ser coneguts com els "espanyols negres" (černí Španělé), pel color de les seves sotanes. L'emperador va promocionar al montserratí pare Benet Peñalosa com abat d'Emaús.
Millores arquitectòniques i decoració barroca dels monjos montserratins Per instruccions de l'emperador Ferran III, van establir l'anomenada Capella Imperial, dedicada als sants protectors de la pesta, com són Sant Benet, Sant Sebastià, Sant Fabià, Santa Rosalia i Sant Roc. L'any 1640, a més, van substituir l'ample coberta original, de mig vessant, per una de més gran, a dues aigües amb coberta de tres vessants, i van reconstruir l'extrem oest de la nau, afegint-hi dues torres. La façana amb les torres es va acabar el 1712–1723 i es va adquirir un nou altar major.
En aquesta època catalana, l'abadia va formar i atreure a molts monjos il·lustres que van acabar vivint i treballant a Emmaús. Entre ells, podem citar al famós predicador, natural de Česká Lípa, Veremund Proche, qui va ser prior d'Emaús durant diversos anys i al final de la seva vida va ser el superior del prebost d'Emaús a Bezděz.
A finals del segle XVIII, el monestir va tornar a començar a decaure. A més dels catalans, ja hi vivia un grup relativament nombrós de monjos d'origen txec, però els esdeveniments externs van ser força desfavorables. Encara que el monestir va sobreviure a les reformes josefines, va haver d'assumir la gestió de la universitat de Klatovy (Gimnàs de Klatovy). Això va significar, entre altres coses, que el professorat de la institució era conformat pels monjos de l'Abadia d'Emaús que s'hi haurien de traslladar. Com a conseqüència, al final només van quedar a l'Abadia d' Emaús l'abat i uns quants monjos jubilats.
Tanmateix, l'abat Prokop Škoda va poder aprofitar les reformes josefines per comprar llibres, pintures i altres objectes d'art dels monestirs abolits, de manera que l'Abadia d'Emaús va aplegar una extensa col·lecció d'art.
Marxa dels catalans i arribada dels monjos alemanys El 1880, l'arquebisbe de Praga Bedřich Josef, cardenal Schwarzenberg, va oferir el monestir com a refugi als monjos benedictins alemanys de la congregació de Sant Martí de l'Abadia de Beuron, que es van veure obligats a abandonar Alemanya durant l'anomenada Kulturkamps del canceller Otto von Bismarck contra el Vaticà.
Després de la declaració de Txecoslovàquia, la comunitat alemanya va ser expulsada i el 1919 el monestir va ser, breument, propietat d'un conservatori de música. Un any més tard, els benedictins de Beuron van tornar. Tanmateix, ara ja va ser una mixta txeco-alemanya. Amb el temps els alemanys es van dispersar a altres monestirs de la congregació benedictina de Beuron, fora del territori de Txecoslovàquia.
Durant la primera república El 1920 , Arnošt Vykoukal esdevé el prior-administrador del monestir. Va intentar estabilitzar el monestir, debilitat per la marxa forçosa d'alguns monjos. El 1925 es va iniciar l'elecció d'un nou abat. Els conventuals van tornar a triar Vykoukal. Sota el seu lideratge, el monestir es va convertir en el focus del moviment litúrgic txec, connectat principalment amb els monjos d'Emaús Prokop Baudyš i Marian Schaller. A partir de 1926, el monestir va començar a editar la revista PAX centrada en temes de litúrgia i vida monàstica. També hi van contribuir molts benedictins d'altres monestirs (per exemple, Sigismund Bouška de Břevno o Václav Jan Pokorný de Rajhrad). L'abat Vykoukal també va ser l'autor de la idea de fundar una congregació separada per als monestirs benedictins a Txecoslovàquia. Emmaús va mantenir temporalment la seva afiliació a la Congregació de Beuron, però això no era sostenible a llarg termini. Els serveis del ritu bizantí també van començar a celebrar-se al monestir d'Emaús, per la qual cosa el monestir va intentar seguir la idea original de Carles IV. El desenvolupament prometedor de l'abadia va ser interromput per l'ocupació nazi i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial miniatura|Església del monestir de la Mare de Déu amb les seves torres característiques. La primavera de 1941, l'emissora Magda va emetre diverses vegades des del conjunt del monestir. Va ser un programa produït pels radiotelegrafistes de la resistència Bohumil Bachura, František Chyba, Jindřich Fröde i Otakar Batlička. Aquest grup estava connectat tant amb el consolat de la URSS a Praga (a través del seu empleat Leonid Mochov) com amb la Defensa de la Nació (ON). Al començament de juliol 1941, els alemanys tanquen l'església al públic. El diumenge 13 de juliol de 1941, els fidels que s'havien reunit fora de l'església per a una missa de desafiament van ser dispersats per una unitat de la Schutzpolizei. Tres dies després (16 de juliol de 1941), la Gestapo va escorcollar l'oficina de l'abat Arnošt Vykoukal. Tant el monestir com l'església van ser tancats definitivament el 18 de juliol de 1941, els monjos van ser expulsats del monestir i el monestir va continuar servint als alemanys com a hospital militar. L'abat Arnošt Vykoukal va haver de marxar de Praga. Més tard va ser detingut per la Gestapo i va morir, un 9 o 10 de setembre de 1942 al camp de concentració de Dachau. Dos monjos més d'Emaús no van sobreviure a la presó nazi. Marcel Higi va morir el 16/11/1941 a Terezín, va ser enterrat a Počáple, prop de Terezín, després que l'aleshores prior de Břevnov, Anastáz Opasek, demanés el seu cos per ser enterrat. Vavřinec Miloslav Filip va morir el 13 de setembre de 1942 al camp de concentració de Dachau. El novell Vojtěch Ivan Novák va ser afusellat al camp de concentració d'Oranienburg, entre 1942 i 1945.
Durant l'atac nord-americà a Praga del 14 de febrer de 1945, tant el monestir com l'església van ser molt danyats pels bombardeigs de la 8a Força Aèria dels Estats Units (USAAF). Tres devastadores bombes incendiàries, cadascuna de 227 kg de pes, van caure sobre el monestir i l'església. L'atac va destruir les dues torres pseudogòtiques (la del nord va quedar totalment destruïda, tota la del sud va cremar) de l'església del monestir. Dos terços de la volta de l'església es van esfondrar. Els edificis van cremar fins a les voltes de la planta baixa. Les reparacions del complex es van fer ja sota el socialisme, a la primera meitat dels anys cinquanta.
L'any 1945 , la Congregació benedictina eslava de St. Vojtěcha passa a formar part del monestir.
Sota el socialisme El 1950, el monestir va ser abolit per la força com a part de l'Acció K, i després va caure en mans de l'Acadèmia de Ciències Txecoslovaca. La majoria dels monjos van ser internats, i P. Cyril Stavěl, que va fugir a l'estranger, va escapar de l'internament per casualitat. Alguns dels monjos van aconseguir marxar cap a Itàlia, on vivien des de 1948 l'abat Maurus Verzich i Odilo Crkva, que va decidir no tornar dels seus estudis a Roma després del cop d'estat comunista.