Alianza Lima és un club peruà de futbol de la ciutat de Lima. Va ser fundat el 15 de febrer de 1901 per joves que desitjaven practicar esport. Els fundadors van adoptar aquell nom en honor a la cavallerissa Alianza, propietat del President de la República, Augusto B. Leguía. És considerat com un dels tres grans del futbol peruà. La seva millor actuació a nivell internacional es va donar a l'any 1976 quan va ser campió de la Copa Simón Bolívar.
Als primers anys des de la fundació les trobades eren amateur. És l'únic club supervivent dels que van fundar, el 1912, la Lliga Peruana de Football, quan el club va jugar per primera vegada aquest torneig.
Alianza Lima juga de local a l'Estadi Alejandro Villanueva, també conegut com Matute, del qual és propietari, i que porta el nom d'un dels futbolistes més rellevants de la història aliancista. Va ser inaugurat el 27 de desembre de 1974 i és al Districte de la Victòria, a la ciutat de Lima. Té una capacitat total de 34 000 espectadors. Al començament l'estadi era conegut com a Estadi Alianza Lima, nom que anys més endavant es va modificar per Alianza Lima.
Història Fundació És un dels clubs més populars del Perú.Alianza el equipo con más hinchas, El Comercio Va ser fundat el 15 de febrer de 1901 amb el nom de Sport Alianza, per treballadors d'unes quadres de cavalls. El primer uniforme va ser verd i blanc. Més tard van adoptar l'actual blau fosc i blanc a ratlles verticals. La idea era formar un club de futbol que defensés la comunitat davant d'equips d'altres barris. Tots els nois vivien a la ciutat de Lima, i provenien de famílies que exercien feines de fusteria, verduleria i comerç. Els primers jugadors pertanyien a una classe obrera. El clima intern que existia entre els fundadors va fer que se'ls conegui amb el sobrenom dels íntims.
José Carreño, un dels fundadors i poblador del carrer Cotabambas va oferir casa seva com a primer local institucional. Això va agradar molt als altres fundadors com que fins aleshores el club no tenia un punt de reunió fixe, per la qual cosa solien concentrar-se als carrers. Carreño va ser un dels que va contribuir a formar part de la directiva, el seu següent local va ser , i no era convençut, atès l'humil procedir de tots, que al cap de tres mesos, no van poder continuar pagant la mensualitat, que les reunions es van fer a la via pública, així van continuar fins que la família de Carlos i Plácido Galindo els va acollir a casa seva, però després va seguir un període d'inestabilitat de canvi de local i seus. Els documents sobre els primers anys de Sport Alianza són escassos, a partir de 1920 existeixen arxius amb el nom Alianza Lima. Més enllà de la falta d'escrits, es reconeix com a fundadors Eleodoro Cucalón, Augusto Cucalón, Eduardo Pedreschi, Wilfredo Pedreschi, Carlos Pedreschi, Adolfo Pedreschi, Rodolfo Pérez, Manuel Carvallo, Ismael Carvallo, Guillermo Carvallo, Julio Chacaltana, Manuel Arana, Antonio La Torre, Alberto La Torre, José Carreño, Hipòlit Venegas, Eduardo Méndez, Carlos Villarreal, Alberto Palomino, Antonio Palomino, Alberto López, Luis Buitrón, José Paulet, Luis Litardo, Alberto Moncada, Julio Rivero, Cirilo Cárdenas, Faustino Justino Mendoza, entre d'altres.
Primers títols Sport Alianza va obtenir el seu primer títol a la Lliga Peruana de Futbol el campionat del 1918, sis anys després de la creació de la lliga. Entre els anys 1912 i 1919, el club va utilitzar de forma alterna dos uniformes titulars: un que portava samarreta blava sencer i un altre blanc amb un disseny llistat, amb mànigues blaves i una franja vertical blava pel mig, el qual seria amb el pas del temps, el tradicional uniforme blanc-i-blau d'Alianza Lima. El 5 de maig de 1912, Sport Alianza va jugar el seu primer partit oficial davant del Jorge Chávez. L'any 1919, va ser especial per a la institució aliancista, ja que va aconseguir el títol per segona vegada consecutiva, aconseguint el primer bicampionat de la història blanc-i-blava. A més, aquell mateix dia va guanyar la Copa de Campions del Perú, una Supercopa Peruana que només es va jugar aquell any i així es va convertir en el primer club a aconseguir un doblet a la història del Futbol Peruà en obtenir la Lliga i Supercopa del mateix any. Aleshores l'Sport Alianza ja era un equip popular que comptava amb molts adeptes. La dècada dels anys 1920 va marcar dos fets importants en la història del club, amb els quals va acabar de formar la seva identitat. Primer, va passar de dir-se Sport Alianza per convertir-se definitivament en Alianza Lima. Fins ara no es té coneixement si va ser algú en particular l'autor del nom, però s'intueix que va ser elegit per decisió popular, ja que llavors es reconeixia el fet que tots els seus jugadors eren capitalinos. I segon, va aparèixer el jugador que va representar el posterior estil de joc amb què es caracteritza el club: Alejandro Villanueva. Se'l reconeixia per la seva bona tècnica, li agradava la inspiració i la genialitat.
Primer tricampió del futbol peruà miniatura|Planter d'Alianza Lima de l'any 1933. Als anys 1920 l'equip aliancista va poder aconseguir els títols de 1927 i 1928, sent el seu segon bicampionat de lliga. L'any 1929, quan semblava que Alianza Lima aconseguiria un nou campionat, va ser castigat a perpetuïtat per problemes amb la Federació Peruana de Futbol, ja que el vicepresident d'Alianza en aquell moment, Enrique Vergara, li va enviar una carta informant que els jugadors aliancistes no participarien en la selecció perquè el club es trobava en «una deplorable situació econòmica». Davant d'aquest fet, l'ens rector va decidir suspendre'ls. Al final del torneig, Universitario de Deportes va resultar el campió del torneig. miniatura|Alejandro Villanueva, ídol del club.|esquerra miniatura|El porter Juan Valdivieso. miniatura|Jorge Sarmiento, 7 vegades campió amb el club.|esquerra El 1930, quan l'Atlètico Tucumán d'Argentina havia derrotat tots els equips peruans que li va tocar enfrontar, els mitjans i els aficionats van pressionar perquè Alianza Lima jugués. Després d'un pacte entre la Federació Peruana de Futbol i Alianza Lima, se'ls va aixecar el càstig imposat perquè puguin jugar davant del quadre argentí, amb la condició que aportessin jugadors el diumenge següent per a la selecció peruana, que havia de jugar el Sud-americà d'Argentina. Alianza va accedir i finalment el diumenge 9 de febrer de 1930, Alianza Lima va golejar l'Atlético Tucumán per 3:0 i el 15 de febrer de 1931, Alianza va celebrar els seus 30 anys de fundació amb una victòria de 4:0 sobre el Hajduk Split de Iugoslàvia. Un any abans es va dur a terme la primera Copa del Món a Montevideo, Uruguai. La selecció peruana va assistir a aquest esdeveniment, tenint al seu planter 8 jugadors aliancistes. Aquest mateix any, seria el començament del tricampionat. Alianza Lima va començar a fer-se popular internacionalment després de realitzar una reeixida gira per Xile en els anys 1930, després de la qual l'equip va ser considerat com el Rodillo Negre; aquest equip ho van conformar l'arquer Juan Valdivieso, juntament amb un atac on van destacar, José María Lavalle, Adelfo Magallanes, José Morales, Teodoro Fernández, Jorge Sarmiento i Alejandro Villanueva.
El campionat realitzat el 1934, Universitario de Deportes el va derrotar en un partit de definició. Aquest campionat ha resultat polèmic ja que la taula de posicions final sumava els punts del torneig de primers equips i 1/4 dels punts del torneig de reserves a la classificació general. En quedar empatat el torneig de primers equips, el torneig de reserves va donar a l'Alianza Lima l'avantatge final a la classificació general per 0.25 punts, després de l'última data en què Alianza va guanyar a l'Universitario els partits en les dues categories. Universitario va reclamar (considerava això injust) i després d'un partit, en el qual tots dos equips van acordar disputar el partit de desempat, Universitario va guanyar el torneig. Sobre això, en alguns cercles hi ha una controvèrsia sobre l'equip a qui es va haver d'atorgar el títol d'aquell any. En anys recents, ha sorgit la teoria basada en els diaris d'aquella època fins a inicis de 1950 que l'esmentat partit definitori no definia el títol absolut d'aquell any sinó només el de Primers Equips, ja que aquests mitjans sempre donaven com a guanyador el quadre íntim; tanmateix, es va començar a donar a la U com el campió d'aquest torneig a inicis dels anys 70. Hi ha polèmica pel que fa a això, però tant la FPF, l'ADFP i la FIFA consideren Universitario com el campió d'aquest any.
Per a l'any 1935 i 1937 el rodillo negro torna a quedar com a subcampió peruà. Cal ressaltar que el 1936 no hi va haver campionat pels Jocs Olímpics de Berlín 1936.
Descens i irregularitat L'alegria dels èxits de la primera meitat de la dècada del 30 va desaparèixer l'any 1938, després d'un campionat deficient, Alianza Lima ocupa el penúltim lloc de la Lliga Peruana després de perdre 0:2 davant el Sucre i va baixar a la Primera Divisió de la Lliga de Lima. El motiu que va portar a una actuació tan deficient en aquell any va ser el rendiment en declivi dels seus millors jugadors, propers a l'edat del retir i que es negaven a donar pas a noves figures. El 1939, Alianza va ser partícip del torneig de la Divisió Intermèdia al Rímac, específicament a la pista del Potao. Una gran quantitat d'aficionats al club aliancista anava a aquest escenari per veure jugar els blanc-i-blaus.
Al debut, Alianza va empatar 0:0 amb l'Unión Carbone; no obstant, després va venir una ratxa de triomfs, entre ells una golejada de 5:1 davant l'Sportivo Uruguai. Aliança va acabar primer en el torneig, però, va haver de jugar un partit decisiu davant de San Carlos (campió de la Lliga del Callao) per definir qui obtindria el pas a Primera en l'anomenat Ascens a la Divisió d'Honor. Finalment, Aliança va guanyar la trobada, va ser campió i va tornar a la Primera Divisió el 1940, on es manté fins ara.
En general, la dècada dels 40 no va ser gaire fructífera per al quadre grone, ja que només va poder obtenir un campionat més per al seu palmarès, sumat a això, durant els primers anys va morir prematurament a l'edat de 35 anys l'ídol aliancista Alejandro Villanueva a la sala Santa Rosa de l'hospital Dos de Mayo, l'11 d'abril del 1944, víctima de tuberculosi.
Superclàssics històrics El títol de 1948 va trencar una sequera de 15 anys (14 per a altres experts en la matèria). Aquell equip que es va coronar campió va ser dirigit per un exjugador blanc-i-blau, Adelfo Magallanes. La base d'aquest equip va estar conformada per Teòdul Legari; Fuentes i Arce, Silva, Gonzáles i Heredia; Félix i Roberto Castillo, Salinas, Vargas i Pedraza; el qual estava totalment renovat i també va tenir l'apel·latiu de Rodillo Negre. L'equip al·liancista va presentar un equip amb jugadors joves i alguns veterans. L'experiència va ser representada en jugadors com Alejandro Gonzáles i Teódulo Legario; aquest darrer va ser un jugador que va disputar diverses trobades amb la samarreta d'Aliança.
Un any abans, al primer Superclàssic de l'any 1947, els íntims van golejar la U a la final del Torneig Obertura per un voluminós resultat de 4 a 1. Al segon Superclàssic de l'any 1947 els cremes van començar guanyant el primer temps per 3:1 de manera contundent. En la segona meitat, Aliança va donar volta el marcador en vuit minuts. 70'; després, l'àrbitre va cobrar falta dins de l'àrea, Arce va executar i va anotar el gol de la paritat als 73', i al minut 78 després de diversos rebots a l'àrea merengue, la pilota va arribar als peus de Carlos Gómez Sánchez, que amb xut creuat va marcar el gol del triomf i d'una remuntada que va quedar a la història per la circumstància en què es va donar.