La música prehistòrica és la que va tenir lloc abans de l'arribada de l'escriptura dels pobles semítics i no s'ha de confondre amb la música tradicional de les cultures orals o els ritmes populars que han sobreviscut al pas del temps.
L'estudi de la música de la prehistòria es revela complicat perquè no tenim restes de música conservada i per aquest motiu els historiadors utilitzen en aquesta àrea d'estudi els treballs d'antropologia. Les comunitats indígenes del segle XX i XXI presenten algunes característiques entre elles i amb les imatges iconogràfiques deixades pels avantpassats prehistòrics. També presenten un sistema de valors o de vida similars al que s'han documentat. Per això es pensa que hi ha possibilitat de traçar novament la música prehistòrica amb treballs antropològics actuals. Les comunitats indígenes presenten músiques ballables i un mateix patró de llenguatge, melodia i harmonia, cosa que es pensa poder traslladar al món prehistòric. Viuen igualment en sistema nòmades o sedentaris no industrialitzats i les restes de què disposem dels primers gèneres d'home fins al més recent, mostren que els primers humans vivien com les comunitats indígenes actuals.
L'estudi de la música de la prehistòria és força recent, després que s'ha depassat el marc etnocèntric que dominava la narrativa a Occident. En efecte, la història de la música ha estat considerada com aquella que produïen els genis europeus i, per tant, s'excloïa de la "història" la música que s'havia produït a la prehistòria. Avui dia aquest enfocament etnocèntric s'ha abandonat i a causa d'això, els musicòlegs presten igualment atenció a la música produïda durant la prehistòria.
L'estructuralisme antropològic ha permès dir que la música prehistòrica tenia dues funcions: d'ensenyament i cohesió. Ensenyament perquè griots i altres músics ambulants devien utilitzar la música per fer passar missatges moralitzadors a la població en vista de cohesionar-la. Això implica un sistema jeràrquic d'organització societària i que hauria permès de ben segur mantenir les tribus unides. Es tracta d'un control social amb què es mantenia el sistema polític propi de societats no industrialitzades.
No tenim música conservada d'aquella època, però tenim gravats i pintures, com les de Dordonya, que mostren com d'important i present va ser la música durant la prehistòria. Existeixen també al Japó estàtues amb músics i instruments. Tanmateix, mercès a l'antropologia, pensem saber que la música prehistòrica era religiosa. S'utilitzava com a forma de dominar la natura. Aquesta és una explicació no estructuralista, propera a allò que proposa l'antropòleg romanès Mircea Eliade. Es pensa que els rituals servien com a trànsit i la música mirava de donar realitat al procés de trànsit. En efecte, devia de ser un mètode per reproduir els sons de la natura que l'home no controla, com ara els trons o la pluja. Per tal d'evitar el caos, l'home mira d'introduir la música dins els rituals que eren al seu torn introduïts en els cicles naturals. Es tractava d'invocar les forces sobrenaturals per tal de proporcionar-hi sacrificis amb què garantir noves collites i, per tant, un futur pròsper.
Quant als instruments, es pensa actualment que el primer instrument degué de ser la veu i el cos humà. Tot seguit, l'home degué aprendre que podia crear sons amb la percussió i, per tant, degué partir de simples instruments com el mateix cos fins a fabricar-ne de més complexos. Les restes pictòriques i estatutàries mostren que majoritàriament la música instrumental es feia a través d'idiòfons. El fet que la veu fos utilitzada inicialment i que no ens quedi cap mena de música conservada, fa pensar que el nivell de memorització degué desenvolupar-se mercès a la música i que, de fet, la música degué desenvolupar les rimes. La rima permet memoritzar força millor una història i, per tant, es pensa concloure que si els primers texts literaris no són en prosa, és perquè són una estricta transcripció de la tradició oral que era cantada, per tant, rimada.
L'etnologia musical és la disciplina que s'ocupa actualment de l'estudi de les músiques indígenes i prehistòriques.
Recerca i teoria La reconstrucció de la música prehistòrica Arqueologia L'arqueologia ha estat una disciplina imprescindible per desvetllar la música que es tocava a la prehistòria. Els resultats arqueològics ens mostren una espècie humana que crea instruments de música al Paleolític. S'han trobat xiulets, flautes, idiòfons, etc.
La música de la prehistòria s'ha de reconstruir. No tenim cap escrit, és a dir, cap partitura que ens indiqui quina fila feia la música que es tocava al Paleolític. D'aquí la importància de fer ús de l'arqueologia. Però no ha estat pas l'únic estri, car s'ha trobat igualment moltes pintures rupestres amb músics. Totes les troballes ens demostren simplement que hi havia música i la mena d'instruments musicals que existien.
El centre de les recerques es troba en esbrinar si aquesta o l'altra troballa són o no un instrument de música. Identificar-los no és efectivament un cas fàcil de dur a terme. A banda de les flautes, els objectes sonors prehistòrics s'allunyen sovint, i força, dels instruments de la música clàssica actual. Un exemple d'això són els brunzidors i els sistres, gens present a la música actual. Per exemple, els litòfons neolítics trobats al Sàhara i exposats al Museu Nacional d'Història Natural de França s'havien confós durant molt de temps amb una pilona de morter de molí.
La recerca és encara més dificultosa si parem esment al fet que molts objectes d'època devien fabricar-se amb material degradable com ara la fusta, el cuir, fulles d'arbre, etc. De fet, el gros dels instruments de música trobats es varen fer amb os de vori.
Arqueoacústica Si l'arqueologia ha estat cabdal per tal de trobar evidències que demostrin que durant al prehistòria s'hi tocava música, és l'arqueoacústica qui ha mirat de reconstruir-ne els sons, repetim-ho, a manca de tenir cap música escrita i llegada.
L'arqueoacústica fa servir les tècniques acústiques per explorar els sons de la prehistòria, els seus ambients sonors i instrumentals, cosa que inclou l'estudi de l'eco que produeixen les roques i antics idiòfons, l'acústica dels llocs de culte com ara les tombes i els cercles de pedra, l'exploració d'instruments prehistòrics amb l'ajuda d'assaigs acústics i la reconstitució de paisatges sonors amb arqueologia experimental.
Els treballs més destacats són:
les recerques de la xarxa universitària britànica Acoustics and music of British Prehistory l'estudi acústic de tres coves franceses (gruta del Portel, gruta de Niaux, gruta de Fontenet, per part del musicòleg Iegor Reznikoff i el prehistoriador Michel Dauvois l'any 1988
La disciplina conclou que els instruments de la prehistòria eren:
flautes (vents) veu (cant) cos i idiòfons (percussió)
Els primers instruments Teoria sobre els orígens de la música prehistòrica Existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen de la música:
la música podria ser un intent d'imitar els sons de la natura amb una funció relacionada amb les creences i pràctiques xamanes o com a forma d'entreteniment (joc), fins i tot amb una funció pràctica (ex.: atraure animals amb crits)
A les societats de caçadors-recol·lectors actuals, la música i el ball sovint s'associen a activitats cerimonials i socials. L'analogia etnològica suggereix que la música prehistòrica, com la dels caçadors-recol·lectors actuals, s'associa a una funció ritualística i sobrenatural del món, que busca influir en l'ésser humà i el seu entorn i que s'utilitza més particularment en moments crítics per la subsistència del grup. També hi ha tradicions (per exemple entre els Yupiks) on la cançó s'utilitza per transmetre històries i llegendes col·lectives, l'estructura de cançons i poemes facilita la memorització; la cançó és similar en aquest cas a un dispositiu mnemotècnic.
un altre possible origen de la música és la comunicació vocal i gestual entre adults i nadons. Aquesta forma de comunicació implica melodies, ritmes i moviments, així com la comunicació d'intencions i significats, i en aquest sentit és similar a la música. tot basant-se en la idea del senyal honest i la teoria de la discapacitat, G. Miller suggereix que la música i la dansa, que són activitats energèticament costoses, pretenen demostrar als possibles membres la bona forma física i psicològica dels cantants i ballarins.
Temps ençà l'ésser humà ha trobat altres explicacions, visibles als escrits:
A gairebé totes les cultures es considera la música com un regal dels déus. A l'antiga Grècia es considerava Hermes com el transmissor de la música als humans, i primer creador d'un instrument musical, l'arpa, en tendir cordes sobre la closca d'una tortuga. Fa uns cinc mil anys, un emperador de la Xina, Huang Di, va ordenar crear la música als seus súbdits, i els va dir que per a això havien de basar-se en els sons de la natura. A la mitologia germànica es creu que Heimdall vigila tenia una banya gegantina que havia de tocar quan comencés el crepuscle dels déus. Les llegendes són similars per a la resta de cultures clàssiques, tant perdudes com modernes. En provenir la música, en general, d'entitats superiors, caldria comunicar-se amb aquestes entitats també mitjançant aquesta música. Molts pobles indígenes actuals utilitzen la música per defensar-se dels esperits, per allunyar la malaltia, per aconseguir pluja, o per qualsevol altre aspecte de la vida religiosa i espiritual. D'aquesta manera, la màgia que concebien, nodrida de música, va fer que només poguessin exterioritzar-la els xamans, sacerdots o altres líders espirituals.
Diversos filòsofs, dones i homes, han sostingut teories variades sobre l'origen de la música. La primera, avançada per filòsofs com ara Rousseau, afirma que és contemporània del llenguatge, perquè les persones poden modular la veu en diferents tons, expressar ritme a base d'accents o atorgar diferent entonació a la frase segons l'emoció que intentin transmetre.Jean Jacques Rousseau. Assaig sobre l'origen de les llengües . Ed Akal. Johann Gottfried Herder o Herbert Spencer van ser alguns dels seus grans defensors.
A la mateixa natura o en les activitats quotidianes es pot trobar música. En colpejar dues pedres o en tallar un arbre, es produeix un so rítmic, i el fet de mantenir un patró rítmic ajuda la realització d'aquesta activitat. També podia haver-hi un primer crit o paraula que servís d'ànim, suport en la realització més eficaç d'una determinada activitat. Aquests anirien evolucionant cap a petites frases, fins a acabar units en una cançó. L'economista i sociòleg Karl Bücher fou el màxim defensor d'aquesta teoria.Karl Bücher. Treball i ritme . Biblioteca Científic-Filosòfica, Madrid.
Altres científics i científiques com ara Charles Darwin van desenvolupar una teoria en la qual explicava l'origen de la música com un reclam amorós, com fan els ocells i altres animals.Charles Darwin. L'origen de l'home . Edimat Llibres, S. A. La relació entre amor i música és coneguda a tots els períodes històrics (tant en l'antiguitat com en l'edat mitjana, o fins i tot en la música popular moderna).
L'antropologia ha demostrat l'íntima relació entre l'espècie humana i la música. Mentre que algunes interpretacions tradicionals vinculaven la seva aparició a activitats intel·lectuals lligades a conceptes sobrenaturals (fent complir una funció de finalitat supersticiosa, màgica o religiosa), actualment se la relaciona amb els rituals d'aparellament i amb el treball col·lectiu.Marvin Harris Nuestra especie ; Juan Luis Arsuaga. El collar del Neanderthal , L'enigma de l'esfinx .
Guia cronològica Història El paleolític Mètode de supervivència