La història de la Bretanya comença amb un assentament les traces del qual es remunten a la prehistòria, del 700.000 aC. El Neolític, que va començar en aquestes regions cap al 5000 aC, va estar marcat allí pel desenvolupament d'un important megalitisme que es va manifestar en llocs com el cairn de Barnenez, el cairn de Gavrinis, la Taula dels Marchand de Locmariaquer o els alienaments de Carnac. Durant la seva protohistòria, que va començar cap a mitjans del mil·lenni aC, el subsòl ric en estany va permetre el desenvolupament d'una indústria productora d'objectes de bronze, així com circuits comercials d'exportació a altres regions d'Europa. Durant els segles anteriors a la nostra era, va ser habitat per pobles gals com els vènets o els namnetes, abans que aquests territoris fossin conquerits per Juli Cèsar l'any 57 aC, després romanitzats progressivament.
Formant part d'Armòrica durant l'època galo-romana, va veure el desenvolupament d'un important comerç marítim al voltant dels ports de Nantes, Gwened i Alet, així com les fàbriques de salaó al llarg de les seves costes. Quan el poder romà va viure crisis als segles i , els primers bretons insulars (els britans) són cridats pel poder imperial per ajudar a assegurar el seu territori, iniciant així un moviment migratori que es prolonga fins al segle , i donant lloc a diversos regnes a la península. Va ser per evitar les incursions britanes que el veí regne franc va establir una marca de Bretanya incorporant el comtat de Rennes i el de Nantes. Els merovingis i després els carolingis intenten entre els segles i integrar aquesta regió al regne franc, amb un èxit limitat i efímer.
La unitat de la regió en la forma del Regne de Bretanya es va establir l'any 851 amb el rei Erispoe, fill de Nominoe, però no va durar a causa de les disputes successives i les incursions normandes. A partir del 939, un ducat de Bretanya es va fer càrrec de fronteres quasi definitives, administrat per ducs de cases bretones del 939 al 1166, abans de caure en l'esfera d'influència dels Plantagenêt i després dels Capets. Del 1341 al 1364, amb el rerefons de la Guerra dels Cent Anys, la Guerra de Successió Bretona va veure que diferents faccions lluitaven per apropiar-se del ducat. Aleshores sorgeix un poder autònom durant els segles i , que va dur a terme una política d'independència del regne de França, però que finalment va portar a la unió de Bretanya amb França el 1532.
La província bretona integrada al regne francès conserva una relativa autonomia, beneficiant-se de les seves pròpies institucions. Després d'un període de fort creixement econòmic i demogràfic als segles i gràcies a la pau redescoberta, la Bretanya va viure temps més conflictius a finals del segle amb la Revolució Francesa el 1789. La província es va dissoldre el 1790 i el seu territori es va dividir entre cinc departaments: Côtes-du-Nord, Finistère, Ille-et-Vilaine, Loire-inférieure i Morbihan.
Durant el llarg segle (1789-1914), marcat per una modernització de la seva agricultura i per una explosió demogràfica, es va desenvolupar l'emigració a la resta de França. Terra llavors reputada conservadora, va veure tanmateix el desenvolupament de grans moviments obrers a ciutats com Brest, An Oriant i Saint-Nazaire. La Primera Guerra Mundial va suposar un punt d'inflexió important per als bretons, que després van descobrir altres formes de vida que alguns intentarien anar integrant.
La qüestió del lloc de la llengua bretona i de les tradicions de la regió esdevingué l'element central d'un moviment polític bretó (emsav) que començava a sorgir al mateix temps. Un llarg procés de modernització va des de la dècada del 1920 fins a la dècada del 1970, juntament amb un moviment de reafirmació cultural.
Prehistòria
Les restes arqueològiques a la Bretanya són relativament febles en comparació amb altres regions franceses. Diversos factors expliquen aquest «buit arqueològic» al Massís Armoricà: els dominis geològics plutònics i metamòrfics de la regió que generen cavitats (abric rocós, cova) de petita mida; sòls àcidsL'acidesa va lligada inicialment a la naturalesa del substrat, que sovint és silici (roques granítiques i esquistoses). Aleshores es reforça per l'acció de la filtració d'aigua que condueix a la lixiviació dels àcids húmics. que acceleren la descomposició dels ossos humans i dels materials durs dels animals (ivori, os, banyes). «La implacabilitat dels pastors espirituals contra tot allò que se sospitava que presentava un punt de paganisme, el zel dels pioners, la nova implacabilitat davant els “obstacles a l'ús racional del sòl“ dels promotors de la concentració parcel·lària i dels agrònoms aprenents de bruixot», van buidar de la seva substància el sòl arqueològic bretó. Només de manera molt excepcional es conserven testimonis preciosos en determinats llocs privilegiats (dunes costaneres, loess calcària).
Edat de Pedra Paleolític El Paleolític abasta un període a la Bretanya que va des del 700.000 aC fins al 10.000 aC. Les restes més antigues d'indústria lítica s'han trobat a la vall mitjana de la Vilaine, identificades en forma de còdols disposats en una pedrera situada a Saint-Malo-de-Phily. Les restes més antigues d'hàbitat es troben a Saint-Colomban (a Carnac) i prenen forma de campaments instal·lats en refugis naturals per l'erosió dels penya-segats, al llarg de la costa. A més de còdols disposats, s'hi troben puntes bifaces, i el jaciment data del 300.000 aC. Aquests artefactes tan originals del Paleolític inferior de la costa sud, que es diferencia de l'Acheulià per criteris tecno-tipològics, geològics i ambientals, rep el nom de Colombanià. Bifaces d'aquest període Acheulià són presents al llarg de les costes, com a Tréguennec, Hôpital-Camfrout o Pléneuf.
Els rastres més antics de l'ús del foc es troben al jaciment de Menez Dregan, que es remunten a l'any 400.000 aC, són els més antics d'Europa occidental. Aleshores, els rars grups humans estaven formats per caçadors nòmades, el sistema econòmic dels quals es basa en una mobilitat logística molt alta amb estacions especialitzades (campaments de caça, zones de tall de pedra) complementàries als campaments base. Els principals jaciments que ocupen aquests caçadors-recol·lectors es troben al llarg de la costa (recers al peu de penya-segats marins, roques aïllades) o al llarg de grans rius per protegir-se del dur clima periglacial que fa que les altures de l'interior, i sobre afloraments de roques locals que substitueixen el sílex.Carte du haut: Jaciments del Paleolític mitjà a Occident. Mapa inferior: jaciments del Paleolític superior a l'Armòrica occidental i hipòtesis de migracions estacionals. Aquests mapes s'han d'interpretar amb precaució perquè el litoral facilita la prospecció arqueològica, d'aquí un possible biaix que afecta el corpus de jaciments. [Monnier, Lefort, Cliquet i Hinguant 2016, p. 91-121] Cacen sobretot mamuts per la seva carn però també pels seus ossos, dents i ullals utilitzats en la construcció (estructura de cabanes) i en la fabricació d'objectes utilitaris (combustible, armes), obres d'art, i instruments musicals.
Des de l'època mosteriana fins al Paleolític mitjà queden a la regió dos jaciments remarcables, a Mont-Dol on es van trobar rascadores en un jaciment datat al 70.000 aC, així com Goaréva a Île-de-Bréhat.
El Paleolític superior es caracteritza per eines refinades com fulles que es troben al jaciment de Beg-ar-C'hastel a Kerlouan o al de Plasenn-al-Lomm aîle-de-Bréhat. No s'identifica cap cova decorada a la regió, probablement a causa de la pujada de les aigües del període següent, però, a prop, es coneix una cova d'aquest tipus a les coves de Saulges, a la Mayenne. L'art mobiliari figuratiu s'ha descobert al Rocher de l'Impératrice de Plougastel-Daoulas del final del Paleolític a la regió, cap al 10.000 aC.
Mesolític miniatura|Reproducció de la tomba de Téviec que mostra els inicis de la creació artística a la comarca, així com una especialització de les activitats humanes L'era mesolítica abasta a la regió un període que va des del mil·lenni X aC fins al mil·lenni V aC corresponent al final de l'últim període glacial i la consegüent pujada del nivell de l'aigua. La vegetació d'estepa és substituïda per una vegetació composta per bedolls i pins, després avellaners, roures i freixes de flor; els grans mamífers donen pas a animals més petits com el cérvol o el senglar. Els homes van abandonar la caça per a la recol·lecció i van aparèixer els primers intents de domesticació. La població es manté majoritàriament costanera i més nombrosa a la costa sud segons els resultats de les excavacions actuals.Localisation des principaux sites mésolithiques fouillés d'Armorique.[Marchand, Le Goffic, Donnart, Marcoux 2017, p. 225-228] Els esquelets trobats datats d'aquesta època donen testimoni d'una alçada mitjana d'1,59 m per als homes i 1,52 m per a les dones.
Les tècniques humanes continuen progressant amb una reducció de la mida de les eines de pedra per formar microlits, les fulles estretes caracteritzen llavors el grup de Bertheaume a Finisterre. Les societats estan més estructurades, amb un grau d'especialització de les activitats en una comunitat determinada, tal com indiquen els estudis de l'enterrament de Téviec, així com l'inici d'un art. En alguns esquelets també són visibles rastres de mort provocats per eines com les fletxes, fet que testimonia l'oposició de vegades violenta entre diferents comunitats.
Neolític El neolític, que s'estén des del mil·lenni V aC fins al mil·lenni II aC, veu l'arribada de l'agricultura segons una operació d'artigatge: la terra es recupera del bosc després d'haver-la incendiat i després s'utilitza per a la pastura del bestiar abans de sembrar gramínies. Aquesta evolució és possible gràcies a la millora dels mètodes d'extracció de les pedres i la seva conformació. Fins a 5.000 destrals de dolerita anuals sortien d'una pedrera de Plussulien en aquella època, la qual cosa representa el 40% de les destrals de la península armoricana. Aquestes eines estan distribuïdes fins a la conca de París i s'han trobat exemples d'aquestes destrals fins a Bèlgica i el sud d'Anglaterra. El jaciment de Pleuven produeix hornblendita, de la qual es fabriquen destrals que es troben tan lluny com els Països Baixos. La regió també importa fulles de sílex groc de Turena.
Aquest període també destaca pel desenvolupament del megalitisme, permès per un important auge econòmic. Dos dels jaciments més antics, el túmul de Barnenez i el de Petit-Mont, les construccions dels quals es remunten al mil·lenni V aC, testimonien per les seves similituds una unitat de civilització a la península. Aquest tipus de construcció evolucionarà posteriorment i presentarà variants més regionals. En aquests llocs funeraris s'han trobat gravats que poden ser similars als observats en llocs irlandesos com Newgrange.
Al costat d'aquests túmuls també hi ha menhirs, el més alt conegut és a la regió de Leon on el més gran, el de Kerloas (culmina a 9,50 m). En canvi, el més gran mai aixecat es troba al sud de la Bretanya, a Locmariaquer: el gran menhir partit d'Er Grah (que s'elevava a 18,5 m). També s'hi poden trobar gravats i les seves funcions són aleshores múltiples: indicadors d'enterraments, fites astronòmiques o topogràfiques, o testimoni d'un culte a les aigües. Els darrers menhirs s'aixequen cap al 1800-1500 aC. Es poden associar en files simples o múltiples, o en hemicicles o en cercle.
Protohistòria Una Edat del bronze favorable a una regió productora d'estany
miniatura|Destrals encaixades de l'edat del bronze final trobades a la zona de Langonnet