La Simfonia núm. 18, op. 138, de Mieczysław Weinberg va ser composta entre el 1982 i el 1984 en memòria de les víctimes de la Gran Guerra Patriòtica amb el sobrenom de Guerra: no hi ha cap paraula més cruel. La peça va tenir la seva primera actuació al Festival de Tardor de Moscou l'octubre de 1985, amb el Cor acadèmic de l'Estat letó i l'Orquestra Simfònica de la ràdio de l'URSS dirigida per Vladímir Fedosséiev.
Moviments I. Adagio. Allegro – II. Va ser enterrat a la Terra – III. La meva benvolguda baia, no saps el dolor que hi ha al meu cor – IV. Guerra: no hi ha cap paraula més cruel Origen i context En els darrers anys de vida, Weinberg va compondre una trilogia simfònica que va rebre el títol col·lectiu Al llindar de la guerra. El compositor va voler reflectir els traumes de la Unió Soviètica (i indirectament de Polònia, el seu país natal del qual va haver de fugir el setembre del 1939) durant la Gran Guerra Patriòtica de 1940-1945. En aquesta època, els compositors soviètics estaven obligats a reflectir i glorificar la victòria socialista, una tendència que va continuar gairebé fins a la fi de l'era soviètica. La trilogia de Weinberg no va precisament en aquest sentit: les simfonies anterior i posterior, la Dissetena Memòria i la Dinovena Maig brillant, són obres purament orquestrals que porten epígrafs de la censurada poeta Anna Akhmàtova (1889-1966), mentre que la Divuitena Guerra: no hi ha cap paraula més cruel'' presenta un cor amb escenaris de Serguei Orlov (1921-77) i Aleksandr Tvardovski (1910-71) - poetes també qüestionats pel règim.
Vladímir Fedosséiev, que ja havia dirigit les estrenes de gairebé totes les simfonies de Weinberg a partir de la Tretzena, també va estrenar aquesta i va continuar defensant la música del compositor tant durant els seus darrers anys com després.
Anàlisi musical L’obra es desenvolupa en quatre moviments continus. El primer és completament orquestral: comença amb un teixit meditatiu de les cordes baixes dividides, abans que trombons i trompetes entrin amb un caràcter cerimonial. Després d’una pausa, les idees inicials es combinen, i la primera torna a les cordes agudes i a la fusta solitària. El clima contemplatiu s’intensifica quan les cordes expressen un lament profund, desembocant en un moviment més enèrgic de cordes i metall, que culmina amb tota l’orquestra i l'orgue. Després, els gestos dispersos donen pas a un passatge de cordes silenciades que ofereix un moment introspectiu, gairebé com un postludi personal.
El segon moviment, inspirat en textos commemoratius d’Orlov, s’obre amb veus a cappella que evolucionen ràpidament cap a un plany emotiu. Les cordes i la fusta adopten un paper d’aguait, mentre l'oboè, la trompa i les campanes estableixen un diàleg atmosfèric. La reaparició del cor intensifica l’expressió emocional, amb breus moments culminants que alternen amb solos de fusta sobre un fons de cordes ombrívol. La repetició de motius i intercanvis subtils de cordes desemboca en un clímax extàtic.
El tercer moviment, basat en un text popular de l’època de guerra, comença amb veus femenines punyents que s’ajunten a les masculines i a la fusta sobre cordes baixes silencioses. Les veus solistes emergeixen per subratllar matisos personals del text, i l’entrada del metall i la percussió eleva la tensió, creant una escalada cap al clímax central amb tot el cor. Els intercanvis entre metall i timbales es redueixen, cedint el protagonisme a les veus a cappella, mentre cordes dividides i l'arpa restauren la calma, amb l'orgue i la percussió suggerint activitat distant.
El quart moviment, basat en els versos de Tvardovski, presenta mezzos i sopranos per sobre d’un metall discret i silenciats. Hi ha moments d’irrupció dramàtica, seguits d’un entramat de veus que condueix a la conclusió. La calma final és inquietant, deixant sentir la càrrega del que la «guerra» ha deixat darrere seu.
Referències
Categoria:Composicions musicals del 1985 18 Categoria:Composicions per a orgue i orquestra Weinberg 18