Thomas Cranmer (2 de juliol de 1489, Aslacton, Nottinghamshire - Oxford, 21 de març de 1556) va ser un representant destacat de la reforma anglicana. El 1533 va ser nomenat arquebisbe de Canterbury i, per tant, primat de l'Església anglicana, per part del rei Enric VIII d'Anglaterra. Va declarar la nul·litat del matrimoni del rei amb Caterina d'Aragó i vàlid el contret amb Anna Bolena, que va ser una de les causes del cisma de l'Església d'Anglaterra amb la Santa Seu. Al costat de Thomas Cromwell, va donar suport al principi de la supremacia reial, en la qual el monarca era considerat sobirà sobre l'Església dins del seu regne. Cranmer encapçalà la facció més decididament protestant del cisma anglicà.
Durant el seu mandat com a arquebisbe de Canterbury va ser responsable d'establir les primeres estructures doctrinals i litúrgiques de l'església reformada. No va fer canvis radicals en l'Església durant el regnat d'Enric VIII, a causa dels conflictes de poder entre conservadors i reformistes religiosos. Malgrat això, va tenir succés en la publicació del primer ofici religiós autoritzat a llengua vernacla, Exhortació i lletania. Quan Eduard VI va arribar al tron, Cranmer va poder promoure reformes importants. Va escriure i compilar les dues primeres edicions del Llibre de l'oració comuna, una litúrgia especial per a l'Església d'Anglaterra. Amb l'ajuda de diversos reformadors continentals, als quals va donar refugi, va canviar la doctrina en àrees com l'eucaristia, el celibat clerical, el paper de les imatges en els llocs de culte i la veneració. Cranmer va promulgar les noves doctrines a través del Llibre d'Oració Comuna, el Llibre d'homilies i altres publicacions com els "trenta-nou articles de la fe" de l'any 1553 on es combinaven formulacions luteranes i zwinglianes junt amb elements encara catòlics.
Va ser enjudiciat per alta traïció i heretgia quan va pujar al tron la catòlica Maria I. Aquesta, restauradora del catolicisme, va nomenar el cardenal Reginald Pole arquebisbe de Canterbury i va ordenar cremar Thomas Cranmer amb 273 heretges més. Empresonat durant més de dos anys i sota pressió de les autoritats eclesiàstiques, Cranmer va fer diverses retractacions i, aparentment, es va reconciliar amb l'Església catòlica. Malgrat això, en el dia de la seva execució, es va retractar de les seves paraules a la presó i va morir com un heretge per als catòlics i màrtir per als reformistes anglesos. La mort de Cranmer va ser immortalitzada en El llibre dels màrtirs i el seu llegat continua viu dins de l'Església d'Anglaterra en el seu Llibre d'Oració Comuna i els «trenta-nou articles» una declaració de la fe anglicana basada en la seva obra.
Orígens miniatura | esquerra | Upright = .75 | Les armes parlants de la família Cranmer eren: argent, un xebró entre tres grues atzurs. El blasó va ser alterat per Enric VII cap a 1544: 'argent, 1 xebró d'atzur entre tres pelicans de sabre ferint-se a si mateixos, decorat com moltes Cinc-en-rama, perquè «aquestes aus haurien de significar per a ell que hauria d'estar preparat, com ho està el pelicà, per vessar la seva sang pels seus joves, criats en la fe de Crist ». Nascut el 1489 a Aslockton (Nottinghamshire), era el fill menor de Thomas Cranmer i la seva esposa Agnes Hatfield. El pare posseïa una modesta riquesa i provenia d'un llinatge de cavallers establert a la finca de Cranmer a Lincolnshire; tenia el títol de lord of the manor (senyor de la finca), que havia arribat al seu besavi Edmund Cranmer per matrimoni amb l'hereva dels Aslacton, en l'època del rei Enric II. Més tard va passar per una hereva de Cranmer al baró John Molyneux, qui la va vendre al marquès de Dorchester i, en 1792, va ser propietat del 'representant del duc de Kingston. Una pedra cerimonial d'un dels seus familiars a l'església de Whatton, prop d'Aslockton, té la següent inscripció: («Aquí jeu Thomas Cranmer, mort el 27 de maig de l'any del nostre senyor 1601, a l'ànima pot Déu mirar amb pietat. Amén»). El fill gran, John Cranmer, va heretar el patrimoni familiar, mentre que Thomas i Edmund, el fill petit, van decidir ingressar en el clergat.
Primers anys Els historiadors no han trobat informació sobre l'educació primerenca de Cranmer. Probablement va assistir a una escola primària del poble. Al l'edat de catorze anys, dos anys després de la mort del seu pare, va ser enviat al Jesús College de Cambridge. Va trigar vuit anys a arribar al seu Bachelor of Arts amb un pla d'estudis de lògica, literatura clàssica i filosofia. Durant aquest temps, va començar a col·leccionar llibres escolàstics medievals, que va conservar durant tota la seva vida. Per a la seva mestria va triar un pla d'estudis diferent, enfocant-se en els humanistes Jacques Lefèvre d'Étaples i Erasme. Aquesta vegada va progressar sense retards i va acabar el curs en tres anys. Poc després de rebre el seu Master of Arts l'any 1515, va ser elegit per una beca del Jesus College. En algun moment després d'obtenir el seu mestratge, es va casar amb una jove anomenada Joan. Com que encara no era sacerdot, es va veure obligat a renunciar a la seva beca, cosa que va provocar la pèrdua de la seva residència al Jesus College. Per mantenir la seva dona i a si mateix, va buscar treball com a professor adjunt al Buckingham Hall (posteriorment reformat com Magdalene College). Quan Joan morir en el seu primer part, l'administració del Jesus College va expressar la seva consideració cap a Cranmer a restablir-li la beca. Va començar a estudiar teologia i va ser ordenat cap a l'any 1520, encara que la universitat ja l'havia nomenat com un dels seus predicadors. Va rebre el seu títol de Doctor of Divinity l'any 1526.
No se sap gaire del pensament i les experiències de Cranmer en les seves tres dècades a Cambridge. Tradicionalment, ha estat retratat com un humanista del qual l'entusiasme pels estudis bíblics el van preparar per a l'adopció de les idees luteranes, que es van propagar durant els anys 1520. No obstant això, un estudi de la seva marginàlia revela una antipatia primerenca a Martí Luter i admiració per Erasme El cardenal Wolsey, lord canceller del rei, va seleccionar a diversos acadèmics de Cambridge (entre ells Edward Lee, Stephen Gardiner i Richard Sampson) per enviar-com a diplomàtics al continent europeu; Cranmer va ser elegit per a un lloc menor a l'ambaixada anglesa a Espanya.
Al servei del rei Enric VIII
El primer matrimoni d'Enric VIII va tenir origen l'any 1502, quan va morir Artur, el seu germà gran. El seu pare, Enric VII, va esposar la llavors vídua d'Artur, Caterina d'Aragó, per al futur rei. El compromís va plantejar qüestions relacionades amb la prohibició bíblica contra la unió conjugal de l'esposa d'un germà (cf. Levític 18 i 20). La parella es va casar l'any 1509 i, després d'una sèrie d'avortaments involuntaris, van tenir una filla (Maria) l'any 1516. A mitjan anys 1520, Enric VIII no tenia un fill mascle que pogués anomenar el seu hereu. Va considerar que era un signe de la ira de Déu i va fer negociacions amb la Santa Seu per a aconseguir la nul·litat matrimonial. El cardenal Wolsey va tenir la tasca de processar el cas i va obrir consultes amb experts universitaris. A partir de 1527, Cranmer va ajudar en el procés d'anul·lació, al mateix temps que complia els seus deures de catedràtic a Cambridge.
En l'estiu de 1529, Cranmer es va allotjar amb uns parents a la parròquia de Waltham Holy Cross per evitar un brot de la pesta a Cambridge. Dos dels seus companys de Cambridge, Stephen Gardiner i Edward Foxe, el van acompanyar. Els tres van discutir el tema de la nul·litat matrimonial i Cranmer va suggerir ometre la causa legal a Roma a canvi d'un sondeig general de les opinions de teòlegs universitaris d'Europa. Enric VIII va mostrar interès en aquesta idea quan Gardiner i Foxe li van presentar el pla. No se sap si el rei o el seu lord canceller, Thomas More, va aprovar explícitament el pla. Finalment es va implementar i es va demanar a Cranmer unir-se a l'equip real a Roma per demanar opinions de les universitats. Edward Foxe va coordinar les activitats de recerca i l'equip va compilar el Collectanea satis copiosa (lit., les col·leccions suficientment abundants) i les determinacions (The Determinations), un argument històric i teològic que el rei exerceix la jurisdicció suprema dins del seu regne. Les seves primeres entrevistes amb reformadors continentals van ser amb Simon Grynaeus -humanista radicat a Basilea -, Huldrych Zwingli i Johannes Hausschein, seguidors dels reformistes suïssos. En l'estiu de 1531, Grynaeus va fer una llarga visita a Anglaterra per oferir-se com a intermediari entre el rei i els reformistes continentals. Va entaular amistat amb Cranmer i, després de tornar a Basilea, va escriure sobre ell al reformador alemany Martin Bucer a Estrasburg. Aquests primers acostaments foren el començament de la relació de Cranmer amb els reformadors d'Estrasburg i Suïssa.
El gener de 1532, Cranmer fou nomenat ambaixador resident a la cort de l'emperador del Sacre Imperi, Carles V. Mentre l'emperador viatjava pel seu regne, Cranmer va seguir fins a la seva residència a Ratisbona. Va passar per la ciutat luterana de Nuremberg i va observar per primera vegada els efectes de la Reforma. Quan la Dieta Imperial es va traslladar a aquesta ciutat a l'estiu, Cranmer es va reunir amb un dels teòlegs reformistes, Andreas Osiander. Es van fer bons amics i, al juliol, Cranmer va provar d'esposar-se amb la neboda de la dona d'Osiander, Margarete. En aquest país el matrimoni l'obligava a abandonar el seu vot sacerdotal de celibat. No la va prendre com la seva amant, com era el costum predominant amb els sacerdots per als quals el celibat era massa rigorós. A causa de la complexa situació política d'Anglaterra en aquests anys, va mantenir el seu matrimoni en secret. Els estudiosos assenyalen que Cranmer va començar a identificar-se -encara que de manera moderada en aquesta etapa- amb certs principis luterans. Malgrat això, no va poder assimilar aquest progrés en la seva vida política, perquè va ser incapaç de convèncer l'emperador Carles V, nebot de Catalina, que donés suport a la nul·litat matrimonial de la seva tia.
Arquebisbe de Canterbury miniatura | esquerra | Upright = .75 | La família d'Anna Bolena va assegurar el nomenament de Cranmer com a arquebisbe de Canterbury.