La batalla del comboi de Duisburg, també anomenada batalla del comboi BETA es va lliurar la nit del 8 al 9 de novembre de 1941 entre un comboi italià , els seus escortes i quatre vaixells britànics. El comboi va rebre el nom de BETA (Duisburg fa referència al vaixell més gran) per les autoritats navals italianes i portava subministraments per als colons civils, per al Regio Esercito i per a l'Afrika Korps a la Líbia italiana.

La Força K de la Royal Navy, amb base a Malta, va ser enviada per atacar el comboi basant-se en la informació recollida a partir de desxifrats de senyals de l'Eix codificats a la màquina Enigma, coberts pel vol fortuït d'un avió de reconeixement. El comboi, va ser aniquilat i el destructor Fulmine va ser enfonsat, sense pèrdues i gairebé sense danys a la Força K. El destructor de classe Maestrale Libeccio va ser enfonsat l'endemà pel submarí britànic , mentre recollia supervivents.

Els italians van ser severament criticats per l'agregat naval alemany i pressionats perquè acceptessin oficials d'enllaç a la Supermarina (quarter general de la Regia Marina) i als seus vaixells. Els intents italians de reduir el risc d'intercepció per part de les forces britàniques, enviant vaixells individuals, parelles i combois més petits des de diversos ports alhora van ser inútils, perquè els britànics estaven llegint els codis navals italians; el següent comboi es va veure obligat a tornar a port.

Rerefons Bel·ligerància italiana La declaració de guerra per part d'Itàlia el 10 de juny de 1940 va situar la Regia Aeronautica a cavall de la tradicional ruta marítima britànica als ports de l'oceà Índic a través de la Mediterrània i el Canal de Suez a Egipte. La Regia Marina va triplicar aproximadament el nombre de cuirassats, creuers i submarins disponibles per a l'Eix contra la Royal Navy. Els britànics havien mantingut l'extrem oriental de la Mediterrània i França l'extrem occidental però el 25 de juny de 1940 la caiguda de França va posar fi a la participació de la Marine Nationale en la dominació aliada de la Mediterrània. La Força H britànica va basar-se a Gibraltar, la Flota de la Mediterrània a Alexandria a Egipte i va utilitzar l'illa de Malta a la Mediterrània central com a base d'operacions. El setembre de 1940, es va produir la invasió italiana d'Egipte des de la Líbia italiana (Africa Settentrionale Italiana - ASI) que va conduir a la captura de Sidi Barrani. L'exèrcit italià va envair Grècia l'octubre següent.

1940–1941

A principis de novembre de 1940, l'ofensiva italiana a Grècia havia estat derrotada i els cuirassats italians Littorio, Conte di Cavour i Duilio havien estat danyats pels torpediners de la Royal Navy a la batalla de Tàrent. Les pèrdues de vaixells de la flota italiana havien facilitat als britànics el subministrament de Malta i Grècia. Les forces de l'Eix implicades en la campanya del Desert Occidental van ser subministrades a través del Mediterrani per combois des d'Itàlia fins a l'ASI. Trípoli era el principal port franc de la colònia, que tenia ports menors a l'est, inclosa Bengasi. La ruta normal en temps de guerra per als lliuraments de subministraments italians a Líbia va anar unes 600 milles (966 km) cap a l'oest al voltant de Sicília i després va abraçar la costa des de Tunísia cap a l'est fins a Trípoli, per evitar avions, vaixells i submarins britànics de Malta. Un cop a l'Àfrica, els subministraments de l'Eix havien de ser transportats a grans distàncies per carretera o en petits enviaments en vaixells comercials costaners, la distància de Trípoli a Bengasi era d'uns 1.050 km (650 milles).

Unternehmen Sonnenblume

A principis de 1941, després de l'operació Compass, la gran victòria britànica i de la Commonwealth a Egipte i Cirenaica, les unitats millor equipades del XIII Cos britànic van ser enviades a Grècia com a part de l'operació Lustre per ajudar l'exèrcit grec contra els invasors italians i per ser preparat per fer front a una invasió alemanya anticipada. Adolf Hitler va respondre al desastre italià a Egipte amb la Directiva 22 (11 de gener de 1941) ordenant l'Unternehmen Sonnenblume (Operació Gira-sol), el desplegament d'un nou Deutsches Afrika Korps (DAK) a Líbia, com a destacament de barrera (Sperrverband). El DAK tenia tropes noves amb millors tancs, equipament i suport aeri que les forces italianes supervivents a l'ASI. La força de l'Eix va atacar i va derrotar ràpidament els britànics a El Agheila el 24 de març i a Mersa el Brega el 31 de març, va aprofitar l'èxit i el 15 d'abril havia empès els britànics de tornada a la frontera líbio-egipcia a Sollum i assetjat. el petit port libi de Tobruk. Diversos intents de l'Eix d'apoderar-se de Tobruk van fracassar i la línia del front es va establir a la frontera egípcia al novembre de 1941.

Malta De l'1 de juny al 31 d'octubre de 1941, les forces britàniques amb base a Malta van enfonsar unes 220.000 tones llargues (223.530 t) de vaixells de l'Eix a les rutes dels combois africans, 94.000 tones llargues (95.508 t) per l'armada i 115.000 tones llargues (116 t) els avions de la Royal Air Force (RAF) i del Fleet Air Arm (FAA) de Malta i Egipte. Els vaixells de l'Eix carregats que navegaven cap a Àfrica van suposar el 90% de les pèrdues i els esquadrons amb seu a Malta van ser responsables d'aproximadament el 75% dels vaixells enfonsats per avions. L'octubre de 1941 els britànics van restablir la Força K, una flotilla de vaixells de superfície a Malta per primera vegada des de l'abril, més un destacament de torpediners Swordfish. El reconeixement aeri italià va descobrir els vaixells el 21 d'octubre i va cancel·lar les travessies cap a Trípoli, deixant només les instal·lacions inferiors a Bengasi per rebre combois.

Preludi El comboi Duisburg (BETA) El comboi estava format per dos vaixells alemanys, el SS Duisburg de 7.889 tonatge brut (TRB) i el SS San Marco (3.113 TRB) i els italians MV Maria (6.339 TRB), SS Sagitta (5.153 TRB) i MV Rina Corrado (5.180 TRB), transportant 389 vehicles, 34.473 tones llargues (35.026 t) de municions, combustible en barrils i tropes per a les forces italianes i alemanyes a Líbia. Els vaixells cisterna Conte di Misurata (7.599 TRB) i Minatitlan (5.014 TRB) transportaven 17.281 tones llargues (17.558 t) de combustible. Es va organitzar una poderosa escorta per a l'operació del comboi per contrarestar la Força K, la flotilla britànica amb seu recentment a Malta. El comboi es va dirigir a l'est de Malta, ja que els aeròdroms de Líbia estaven sota ocupació de l'Eix, en lloc de l'oest habitual i al llarg de la costa tunisiana. La velocitat del comboi era de 9 nusos (17 km/h; 10 mph) i l'escorta llunyana havia de navegar en zig-zag a 16 nusos (30 km/h; 18 mph). Brivonesi i la Supermarina tenien la impressió que els vaixells britànics no serien capaços d'atacar perquè passaven per alt el fet que els vaixells britànics estaven equipats amb radar i preparats només per als atacs nocturns amb avions.

La Força K La Força K (Capità William Agnew) consistia en els creuers lleugers i amb sis canons de 6 polzades en torretes bessones cadascuna i dos tubs de torpede triples de 21 polzades. Els destructors i de la Força H, amb quatre canons bessons de 4 polzades cadascun i dos tubs de torpede quàdruples de 21 polzades, es van unir a la Força K a Malta. Destinats a lluitar de nit, tots els vaixells estaven equipats amb radar i els creuers disposaven de nous reflectors amb millor rendiment.

7-8 de novembre El comboi Duisburg (BETA), el 51è navegant alemany-italià des del 8 de febrer va sortir de Nàpols el 7 de novembre i la Força K va navegar l'endemà, avisat per l'èxit britànic en desxifrar els senyals italians relacionats amb els moviments marítims de l'Eix al Mediterrani. Alertat pels missatges desxifrats de la màquina Enigma, un bombarder de reconeixement Maryland de l'Esquadró 69 va trobar el comboi de Duisberg durant la tarda del 8 de novembre.

La batalla 8/9 de novembre miniatura| La força K va fer 28 nusos (32 mph; 52 km/h) al nord-est de Malta, amb lAurora liderant els vaixells en línia per davant. El comboi principal es va trobar al voltant de la mitjanit a uns 135 milles nàutiques (155 milles; 250 km) a l'est de Siracusa. Hi havia una lleugera llum de lluna a l'est i els vaixells britànics van prendre posició amb la lluna perfilant el comboi. Agnew tenia instruccions per atacar primer els escortes més propers i després disparar contra el comboi, tractant-se amb les altres escortes tal com apareixien. Els vaixells britànics van reduir la velocitat a 20 nusos (23 mph; 37 km/h) i els equips de canons van rebre l'ordre de disparar de manera constant, sent el volum de foc menys important que la precisió. A mesura que els vaixells es tancaven amb el comboi, el radar va detectar més vaixells, que se suposa que eren destructors i escortes, però en realitat l'escorta llunyana (scorta a distanza). La Força K va enviar un senyal d'atac a les 12:47 del matí que va ser rebut pel Trieste, però l'embussos del Lively va impedir que un avís arribés al comboi; els únics vaixells conscients de l'atac estaven a 9,2 milles nàutiques (11 milles; 17 km) de distància.

Apuntant amb radar, els britànics van obrir foc al voltant de les 12:58 a.m. des d'un rang de 5.200 iardes (2,6 milles nàutiques; 3,0 milles; 4,8 km) fins a 3.000 iardes (1,5 milles nàutiques; 1,7 milles; 2,7 km). El Grecale va ser colpejat per les tres primeres salves de lAurora; el Lance i l'armament secundari de 4 polzades de lAurora van bombardejar un vaixell mercant. El Penelope es va enfrontar amb el Maestrale, el líder de l'escorta estreta (scorta diretta) i va estar a punt amb les primeres salves i el Lively va començar a bombardejar els vaixells mercants tres minuts després. Al principi, els italians van pensar que estaven sota atac aeri i el pal sense fil del Maestrale va ser colpejat. El Fulmine va atacar però aviat va ser greument danyat pel foc britànic, Milano va perdre un braç però va romandre al comandament fins que el vaixell es va enfonsar. El Grecale va ser colpejat i es va aturar fora del rang de torpedes i més tard va ser remolcat de tornada a port per lOriani. LEuro, sense danys, va arribar a menys de 2.200 iardes (2.000 m) dels vaixells britànics, però els va confondre amb el Trieste i el Trento, ajudats pels vaixells que no disparaven contra lEuro. El Maestrale havia estat fent senyals als vaixells italians que s'apleguessin al costat del port (extrem) del comboi, la qual cosa va portar a Cigala a revocar l'ordre de llançar torpedes. Moments després, els vaixells britànics van obrir foc, però lEuro ja no estava en condicions d'atacar amb torpedes. Sis obusos britànics van colpejar lEuro, però a tan poca distància van passar sense explotar i van matar una vintena de membres de la tripulació. miniatura|esquerra|El destructor italià RN Fulmine