Una estructura narrativa o estructura dramàtica (també coneguda com a estructura dramatúrgica) és l'estructura d'una obra dramàtica com un llibre, una obra de teatre o una pel·lícula. Arreu del món existeixen diverses estructures narratives que han estat desenvolupades per crítics, escriptors i estudiosos al llarg del temps. Aquest article explora un ampli ventall d'estructures dramàtiques d'arreu del món, mostrant com l'organització dels actes i el focus central de la història poden variar significativament segons la regió i el període històric.

Àfrica i diàspora africana Carib Kwik Kwak L'estructura Kwik Kwak (també coneguda com crick crack) es compon de tres elements: el narrador, el protagonista i el públic. La història es concep com una actuació, creant una sinergia entre aquests elements. Durant la narració, el narrador pot destacar tant la història que explica com la seva pròpia presència com a narrador. Aquesta estructura sovint inclou els següents components:

Explica endevinalles per posar a prova el públic. El públic es converteix en cor i comenta la història.

Normalment hi ha un final ritual.

Àfrica occidental Griot Una estructura de la història que es troba habitualment a l'Àfrica occidental explicada pels narradors de contes Griot, que expliquen les seves històries oralment. Les històries famoses d'aquesta tradició inclouen contes populars anansi. Aquest tipus de narració va tenir influència en les històries posteriors de la diàspora afroamericana, criolla i africana caribenya.

L'estructura de la història és la següent:

Fórmula d'obertura: inclou acudits i endevinalles per atraure la participació del públic. Després un començament solemne. El cos/secció expositiva - narració del conte, configurant els personatges i els fets, definint el conflicte, amb el narrador cantant, ballant, cridant i convidant el públic a unir-se. El narrador fa servir un llenguatge ple d'imatges i simbolisme. La fórmula concloent: tancament de la història i la moral.

El nucli central de la història és la memòria. El griot o narrador s'alimenta del coneixement col·lectiu i pot assumir diverses funcions, com ara educador, conseller, negociador, animador i guardià de la memòria col·lectiva.

Pobles indígenes d'Amèrica del Nord i Amèrica Llatina Amèrica Central Robleto El Robleto és una forma de narrativa originària de Nicaragua. Rep el seu nom de Robert Robleto, tot i que l'estructura és molt més antiga que ell i va ser descoberta per Cheryl Diermyer, una forastera, el 2010. Aquesta estructura està composta per:

Línia de repetició Introducció Clímax Viatges Tancar

Amèrica del Sud Harawi L'harawi és un antic gènere tradicional de la música andina i de la poesia lírica indígena. Va tenir una àmplia difusió durant l'Imperi Inca i actualment es manté especialment viu en els països que en formaven part, com el Perú, l'Equador i Bolívia. L'harawi és típicament una cançó o melodia melancòlica, interpretada amb la quena (flauta). Les lletres de l'harawi sovint aborden temes d'amor no correspost, la vida quotidiana dels camperols, les privacions dels orfes, entre altres temes. Les melodies estan majoritàriament basades en l'escala pentatònica menor.

Àsia Àsia oriental Record de somnis Aquest tipus d'història, que comença amb un somni, va ser inventat durant la dinastia Ming i posteriorment exportat a Corea. Aquestes narracions solen centrar-se en un personatge que reflexiona sobre la seva vida o comparteix la seva història amb un altre personatge ja mort. Aquestes històries sovint aborden el penediment dels personatges per les decisions passades, ajudant-los a avançar o a acceptar la seva realitat. Aquest estil narratiu mai va ser adoptat al Japó, ja que durant l'era Tokugawa, a partir de la dècada de 1600, existia un fort sentiment antixinès, i el col·lapse de l'imperi Ming el 1618 va intensificar encara més aquesta distància cultural.

Record de somnis (Japó) El registre dels somnis o diaris dels somnis (夢記 ゆめのき) és un tipus de documentació que es va desenvolupar al Japó del , separat dels registres de somnis anteriors. Aquesta pràctica va ser iniciada per monjos budistes que enregistraven els seus somnis en diaris. Aquests somnis sovint eren documentats, compartits i interpretats entre ells.

Àsia oriental 4 actes Aquesta estructura dramàtica va començar com un estil de poesia xinès anomenat qǐ chéng zhuǎn hé (起承转合) i després es va exportar a Corea com a gi seung jeon gyeol (Hangul: 기승전결; Hanja: 起承轉結) i Japó (kishōten 承轉結) i Japó. Cada país ha adaptat la seva pròpia visió de l'estructura original.

Assaig de vuit potes Lassaig de vuit potes va ser un estil d'assaig en els exàmens imperials durant les dinasties Ming i Qing a la Xina. L'assaig de vuit potes era necessari perquè aquells participants en aquestes proves de la funció pública mostressin els seus mèrits per al servei governamental, sovint centrant-se en el pensament i el coneixement confucià dels Quatre Llibres i els Cinc Clàssics, en relació amb els ideals governamentals. Els participants no podien escriure de manera innovadora o creativa, però havien d'ajustar-se als estàndards de l'assaig de vuit potes. Es van avaluar diverses habilitats, incloent-hi la capacitat d'escriure de manera coherent i de demostrar una lògica bàsica. En determinades èpoques, es demanava als candidats que composessin espontàniament poesia sobre un tema específic, un requisit que també va ser qüestionat o fins i tot eliminat dels exàmens. Això va donar lloc a un argument important a favor de l'assaig de vuit potes, defensant que era preferible eliminar l'art creatiu en favor d'una alfabetització més prosaica. En la història de la literatura xinesa, sovint es diu que l'assaig de vuit potes va contribuir a l'"estancament cultural i l'endarreriment econòmic" de la Xina al .

Jo-ha-kyū is a concept of modulation and movement applied in a wide variety of traditional Japanese arts. Roughly translated to "beginning, break, rapid", it essentially means that all actions or efforts should begin slowly, speed up, and then end swiftly. This concept is applied to elements of the Japanese tea ceremony, to kendō and other martial arts, to dramatic structure in the traditional theatre, and to the traditional collaborative linked verse forms renga and renku (haikai no renga).

El concepte es va originar en la música de la cort gagaku, concretament en les maneres en què es podien distingir i descriure elements de la música. Tot i que finalment es va incorporar a una sèrie de disciplines, va ser la més famosa adaptació, i analitzat i discutit a fons pel gran dramaturg nò Zeami,Zeami. "Teachings on Style and the Flower (Fūshikaden)." from Rimer & Yamazaki. On the Art of the Nō Drama. p20. que el va veure com un concepte universal que s'aplicava als patrons de moviment de totes les coses.

Àsia occidental Estructura quiàstica Una forma d'estructura que es troba a la Torà, la Bíblia i l'Alcorà és l'ús de la repetició. Aquesta tècnica narrativa implica la repetició de frases, temes o idees, que serveix per reforçar missatges, crear ritme o establir connexions entre diferents parts del text.

Hakawati Una forma de literatura palestina que inclou 1001 nits i arabes. Aquesta estructura també inclou moltes obres religioses, com ara la Torà, la Bíblia i l'Alcorà.

Karagóz Karagöz (literalment Blackeye en turc) i Hacivat (abreujat en el temps de "Hacı İvaz" que significa "İvaz el pelegrí", i de vegades escrit com a Hacivad) són els personatges principals de l'obra d'ombres tradicional turca, popularitzada durant el període otomà i després es va estendre a la majoria dels estats nacionals de l'Imperi Otomà. És més destacat a Turquia, Grècia, Bòsnia i Hercegovina i Adjara (república autònoma de Geòrgia). A Grècia, Karagöz és conegut pel seu nom local Karagiozis; a Bòsnia i Hercegovina, és conegut pel seu nom local Karađoz.

Les obres de Karagöz s'estructuren en quatre parts:

Mukaddime: Introducció. Hacivat canta un semai (diferent a cada actuació), recita una pregària i indica que està buscant el seu amic Karagöz, a qui fa una senya a l'escena amb un discurs que acaba sempre amb "Yar bana bir eğlence" ("Oh, per alguns diversió"). Karagöz entra pel costat contrari. Muhavere: diàleg entre Karagöz i Hacivat Fasil: parcel·la principal Bitiş: Conclusió, sempre una breu discussió entre Karagöz i Hacivat, sempre acabant amb Hacivat cridant-li a Karagöz que ha "arruïnat" qualsevol cosa que tingués a l'abast i que "ha fet caure el teló", i Karagöz responent "Que les meves transgressions siguin perdonades".

Ta'zieh Ta'zieh o ta'zïye o ta'zīya o tazīa o ta'ziyeh (; ; ) significa ‘consol’ o ‘condol’. Prové de l'arrel azà () que significa ‘consolar-se’, ‘suportar amb paciència’.

Segons la regió, l'època, l'ocasió o la religió, la paraula pot tenir diferents significats i connotacions culturals:

En la referència cultural persa es classifica com a Teatre de condol o Passió d'obra inspirat en un esdeveniment històric i religiós, la tràgica mort d'Hussein, que simbolitza l'esperit èpic i la resistència. Al sud d'Àsia i al Carib fa referència específicament als mausoleus en miniatura (imitacions dels mausolems de Karbala, fets generalment de paper de colors i bambú) utilitzats en les processons rituals celebrades el mes de Muharram.

El Ta'zieh, conegut principalment en la tradició persa, és un ritual musulmà xiïta que recrea la mort de Hussein, net del profeta islàmic Mahoma, juntament amb els seus fills i companys masculins, en una brutal massacre a les planes de Karbala, Iraq, l'any 680 dC. Aquesta tragèdia va ser el resultat d'una lluita pel poder per determinar qui controlaria la comunitat musulmana (anomenada califat) després de la mort de Mahoma.

Europa i la diàspora europea Anàlisi d'Aristòtil L'estructura dramàtica ha estat objecte d'anàlisi per nombrosos estudiosos, començant per Aristòtil en la seva obra Poètica (c. 335 aC).

En la seva Poètica, una obra teòrica sobre les tragèdies, el filòsof grec Aristòtil va proposar que una obra hauria d'imitar una única acció completa, evitant salts temporals com els flashbacks. Segons Aristòtil, "Un tot és allò que té un principi, un mig i un final. Un començament és allò que no és conseqüència d'una altra cosa, però després del qual alguna cosa existeix o succeeix com a resultat natural. Un final, en canvi, és allò que inevitablement o, generalment, resulta d'una altra cosa, però del qual no se’n deriva res més. Així, les trames ben construïdes no han de començar ni acabar a l'atzar, sinó que han de seguir les fórmules que hem indicat." (1450b27). Va dividir l'obra en dos actes: δέσις (desis) i λύσις (lisis), que aproximadament es tradueix en lligament i desvinculació, encara que la traducció contemporània és "complicació" i "dénouement". Va utilitzar principalment Sòfocles per argumentar sobre l'estructura dramàtica adequada d'una obra.

Argumenta que, en una tragèdia adequada, la trama hauria de ser senzilla: un home que passa de la prosperitat a la desgràcia, i no a la inversa. La història hauria de despertar llàstima o por, amb l'objectiu de commoure l'espectador. A més, l'home ha de ser una figura coneguda per l'audiència, i la seva caiguda hauria de ser causada per un defecte en el seu caràcter.