El M47 Patton era un tanc americà mitjà, un desenvolupament del M46 Patton muntant una torreta actualitzada, i al seu torn va ser desenvolupat més endavant com el M48 Patton. Va ser el segon tanc americà en rebre el nom del general George S. Patton, comandant del Tercer Exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial i un dels primers defensors americans dels tancs en batalla.
El M47 era el tanc primari de l'Exèrcit dels Estats Units i del Cos de Marines, destinat a reemplaçar els M26 Pershing i el M46 Patton. L'M47 va ser àmpliament utilitzat pels aliats de la Guerra Freda dels Estats Units, tant SEATO com països de l'OTAN, i va ser l'únic tanc de la sèrie Patton que mai va veure combat durant el servei dels Estats Units.
Encara que els M48 i M60 posteriors eren similars en aparença, aquests eren dissenys de tancs completament nous. Molts models M47 Patton diferents segueixen en servei internacionalment. El M47 va ser l'últim tanc dels Estats Units que va tenir una metralladora muntada a proa al casc.
Disseny Tot i que una nova planta d'energia va corregir els problemes de mobilitat i fiabilitat del M26 Pershing, el posteriorment reanomenat M46 es va considerar una solució stopgap que seria reemplaçada més tard pel tanc mitjà T42. No obstant això, després de l'esclat dels combats a Corea, l'exèrcit va decidir que necessitava el nou tanc abans del previst. Es va considerar que no hi havia temps suficient per acabar el desenvolupament de la T42. La decisió final va ser produir una altra solució provisional, amb la torreta de la T42 muntada en el buc existent M46. Encara que aquest tanc provisional era tècnicament immadur, els oficials de l'exèrcit van considerar que les millores sobre el M46 en potència de foc i blindatge valia la pena. El tanc compost, desenvolupat per l'Arsenal de Detroit, va ser anomenat M47 Patton.
El desembre de 1950, l'Exèrcit va concedir un contracte de 100 milions de dòlars a l'American Locomotive Company per a la producció de 500 tancs. Va entrar en producció el 1951. El seu canó principal era el canó M36 (T119E1) de 90 mm amb un telèmetre òptic M12 instal·lat, que es va desenvolupar com una versió més potent dels primers canons de 90 mm i eren compatibles a l'inrevés amb la seva munició (però no a l'inrevés, la nova caixa de cartutxos no allotja els canons més febles). L'armament secundari consistia en dues metralladores Browning de calibre .30, una a proa i una altra coaxial amb el canó principal de 90 mm a la torreta, i un Browning M2 de calibre .50 en una muntura de pintle al sostre de la torreta. El M47 va ser l'últim tanc dissenyat pels Estats Units que va incloure una metralladora d'arc. La torreta T42 tenia un anell de torreta més gran que la torreta M26/M46, i presentava un disseny de nas d'agulla, que millorava la protecció de la torreta frontal, una torreta allargada i paperera d'emmagatzematge que sobresortia a mig camí de la coberta del motor, i costats inclinats per millorar encara més la protecció balística; això va donar a la torreta un perfil decididament en forma de rombe. També presentava el telecabina estereoscòpic M12, que va ser dissenyat per millorar la probabilitat d'èxit de primera ronda, però va resultar difícil d'utilitzar; el telecabina va sobresortir des d'ambdós costats del front superior de la torreta, que seria una característica dels tancs americans fins a l'arribada del M1 Abrams el 1980.
La producció a American Locomotive va començar el juliol de 1951. Les qüestions logístiques i tècniques van afectar la producció gairebé des del principi.
La política d'administració de Truman va tractar d'enfortir la resiliència dels fabricants d'armes nord-americans a l'atac aeri encoratjant una producció d'armes més descentralitzada, lluny de Detroit. Els Estats Units van reduir la producció civil d'automòbils per impulsar la producció militar amb l'inici de la Guerra de Corea. Com a resultat, els nous treballadors d'automoció a l'atur de Detroit van trobar poca feina, mentre que els fabricants de tancs fora de Michigan no tenien treballadors qualificats. La política de Truman també comptava que les fàbriques civils podien fer una transició ràpida a la producció en temps de guerra. No obstant això, moltes fàbriques no necessitaven maquinària de producció de tancs, eliminada durant la desmobilització de la Segona Guerra Mundial.
Un mecanisme de control de la torreta hidràulica dissenyat pel Cos d'Ordnance, compartit pel M41 Walker Bulldog, mantenia els tancs de Corea mentre els enginyers treballaven en una solució. Els enginyers van millorar els controls de qualitat de la producció de la hidràulica l'abril de 1952, i van començar a corregir els M47 marginats en l'emmagatzematge. En aquell moment, els oficials de l'exèrcit havien desballestat els plans d'enviar els tancs a Corea, a favor de proporcionar-los a les tropes estacionades a Europa i a casa.
Els primers M47 no van ser enviats a la 1a i 2a Divisió Blindada fins a l'estiu de 1952. Estandarditzada el maig de 1952, la producció de M47 Patton es va estendre fins al novembre de 1953; Detroit va construir 5.481 tancs, i American Locomotive Company en va produir 3.095, per a una producció total de 8.576 M47 Pattons.
Desenvolupament Després que l'Exèrcit dels Estats Units a Alemanya fos equipat amb el M47, els primers M47 lliurats sota el programa de l'Agència de Seguretat Mútua van ser lliurats a Portugal el 1952. A l'octubre, l'agència va anunciar que les nacions membres de l'OTAN havien acordat adoptar el tanc de batalla principal del Centurion britànic i el M47 com a estàndard. A l'octubre de la batalla de Camp Drum al juliol, la Guàrdia Nacional de l'Exèrcit de Nova Jersey va ser la primera força de reserva a entrenar amb el tanc.
El Cos de Marines també va llançar M47 a partir de finals de 1952; després de la Guerra de Corea, els set batallons de tancs de la Marina, tres divisions, dos entrenaments de reserva i dos de força, cadascun va llançar M47. Però aviat van ser reemplaçats per M48A1 Patton i M103 tancs pesants, i els últims M47 van ser retirats el 1959.
Amb l'arribada del M48 Patton millorat el 1953, el M47 va ser declarat "estàndard limitat" el 1955, i els exemples en unitats de tancs van ser reemplaçats per la sèrie M48 en poc temps. Després de ser declarat obsolet el 1957, els M46 i els M47 van ser retinguts en els escamots d'assalt de la divisió d'infanteria (quatre tancs cadascun, un escamot per grup de batalla, per a un total de 20 tancs per divisió) fins que van ser reemplaçats pel míssil guiat antitanc SS-10 muntat en camió lleuger a principis dels anys seixanta. Els M47 van ser utilitzats per les Reserves durant un temps relativament curt, sent reemplaçats aviat per tancs de la sèrie M48 Patton; per tant, la majoria dels M47 van ser exportats a finals dels anys cinquanta.
Conflictes que ha intervingut Crisis de Suez El 8è regiment blindat francès va donar suport a les tropes aerotransportades amb foc.
Guerra indo-pakistanesa de 1965 El primer conflicte important que va involucrar l'M47 va ser la Guerra Indo-Pakistana de 1965. En total, en aquest moment el Pakistan havia rebut 347 tancs M47, dels quals 230 estaven implicats en el conflicte. Els M47 estaven al servei de la 1a i 6a divisions blindades de l'exèrcit del Pakistan. miniatura|Un M47 Patton pakistani Els tancs van començar a utilitzar-se activament a principis de setembre. El 8 de setembre, els pakistanesos van preparar una gran ofensiva, liderada per la 1a Divisió Blindada. Al matí, un dels trens que transportava munició de la 1a Divisió va ser destruït per avions indis, 4 tancs, 60 camions i tota la munició va ser destruïda, la qual cosa va tenir un impacte en la batalla posterior. La batalla de tancs més gran de la guerra (d'Asal Uttar) va tenir lloc entre el 8 i el 10 de setembre. Unitats de la 1a divisió blindada pakistanesa (264 M47 Patton, M48 Patton i lleugera M24 Chaffee) van travessar la frontera i van capturar el poble indi de Khem Karan. Després d'haver descobert l'avanç de l'enemic, les tropes índies (135 Centurion, tancs Sherman i tancs lleugers AMX-13) van preparar defenses en el terreny muntanyós. L'atac dels tancs pakistanesos a les posicions índies a Asal Uttara va acabar amb un fracàs: 97 tancs pakistanesos van ser destruïts i capturats, la majoria Pattons, els indis van perdre 32 tancs, la majoria Shermans. Els pakistanesos van sobrenomenar Asal-Uttar "Cementiri de Patton".
Després d'Asal Uttara, la 1a Divisió Blindada índia va llançar una contraofensiva cap a Phillura. La ciutat va ser defensada per la 6a divisió blindada pakistanesa. Del 10 a l'11 de setembre, com a resultat d'una batalla de tancs, els indis van aconseguir derrotar els pakistanesos i capturar Philura. Els pakistanesos van perdre 67 tancs, la majoria M47, destruint 12 Centurions i 6 Sherman.
Guerra dels sis dies Utilitzat pel costat jordà. Al començament de la guerra, Jordan tenia 49 tancs M47 Patton com a part del 12è Regiment de Tancs Independents. Durant les batalles amb l'exèrcit israelià, Jordània es va quedar amb només vuit M47. Les tripulacions de tancs jordans tenen més de 20 Sherman israelians. Els israelians no van capturar i posar en servei els M47 abatuts i abandonats. Només uns quants tancs van ser portats a Israel com a monuments.
Guerra indo-pakistanesa de 1971 Els tancs M47 pakistanesos van participar en la batalla de tancs més gran de la guerra, la Batalla de Shakargarh Salient. Durant ell, es van reunir amb indis T-55 a Kot Nain i "Centurions" al riu Basantar. En ambdós casos, els pakistanesos van patir fortes derrotes.
Invasió turca de Xipre L'exèrcit turc va desplegar uns 110 tancs M47 per a la invasió, com a part dels batallons de tancs divisionals 28 i 39. La invasió va començar la tarda del 20 de juliol de 1974, amb una partida avançada de 15 M47 del 39è Batalló. El 22 de juliol, la segona onada de desembarcaments turcs va iniciar un atac a Kyrenia. La primera línia de defensors prop de l'aeroport de Nicòsia va destruir dos M47 amb foc de rifles sense retrocés de 106 mm i 57 mm, però va ser trencat. Al final del dia, tancs turcs havien irromput a la ciutat, amb un Patton colpejat per un míssil antitanc . Després d'haver pres la ciutat, les tripulacions de tancs turcs van aparcar dos M47 prop de la fortalesa medieval i van anar a dinar, sense adonar-se que la fortalesa estava sota el control dels grecoxipriotes. Aprofitant el moment, els grecs van llançar granades a les escotilles obertes i els dos tancs van explotar. L'endemà, les tropes xipriotes prop de l'aeroport van rebutjar un atac de dos M47, ambdós tancs van ser destruïts per "súper bazookas".
L'1 d'agost, prop del poble de Karavas al nord de Kyrenia, un Patton va ser destruït per un míssil Bumblebee. El 2 d'agost, els Pattons del 28è Batalló van assaltar el turó 1024 i van començar a avançar. Al turó de Kornos, la columna turca va ser emboscada, el tanc davanter i l'últim vehicle blindat de transport de personal van ser destruïts immediatament, limitant el moviment de la columna, després de la qual cosa van començar a retirar-se, deixant un altre M47 i un vehicle blindat de transport de personal bloquejats. Els grecoxipriotes van portar immediatament els vehicles capturats al seu plec. El 6 d'agost, la 28a Divisió turca va llançar un atac a gran escala contra Karavas, a la nit tots els grecoxipriotes es van retirar i es van perdre dos Pattons, destruïts pel tir de rifles sense retrocés.