La guerra gòtica dels anys 408 a 416 (també coneguda com a «segona invasió d'Itàlia per Alaric») va ser un conflicte bèl·lic que va enfrontar als visigots amb l'Imperi Romà d'Occident.
El seu inici va ser conseqüència de la concatenació de dos successos esdevinguts a l'Imperi occidental durant l'any 408. El primer, la suspensió d'una campanya destinada a arrabassar a l'Imperi oriental el control del Il·líria oriental i per a la qual s'havia arribat a una aliança amb els gots d'Alaric qui, en conseqüència, va reclamar una indemnització per les despeses incorregudes en la mobilització. Encara que Estilicó va obtenir un ràpid acord del senat i de l'emperador per pagar-la, el control de la cort va caure en mans d'una facció anti-bàrbara dirigida per Olimpi la política del qual va causar el segon motiu de conflicte. Va aconseguir l'execució del general, va cancel·lar el pagament i va desencadenar pogroms contra familiars dels soldats bàrbars que servien en l'exèrcit italià. Aquests van desertar, llavors, en massa i es van dirigir on estava Alaric per unir-se al seu exèrcit demanant-li que envaís Itàlia com a venjança.
El líder got es va trobar, llavors, al comandament d'un poderós exèrcit i davant d'un Imperi occidental debilitat que només controlava la prefectura del pretori d'Itàlia on la seva capacitat militar havia quedat molt reduïda per l'abandonament dels efectius bàrbars i que, a més, havia de defensar-se d'un possible atac de l'usurpador Constantí de Britània. Amb aquesta situació favorable va decidir tornar a intentar el projecte de trobar un assentament per al seu poble dins de l'Imperi occidental, aventura en què hi havia fracassat anys abans.
Alaric va envair la península itàlica al setembre de 408 i va recórrer el Venècia sense trobar resistència. Va travessar el Po, va evitar un atac directe contra la ben defensada Ravenna i va continuar cap al sud fins que va decidir atacar la ciutat de Roma que va posar sota setge al novembre d'aquest mateix any. La seva població no va poder rebre ajuda militar i va arribar a un acord per aixecar el setge mitjançant el pagament d'un rescat i la promesa d'intercedir davant d'Honori perquè s'avingués a una aliança amb els visigots. Encara que la cort imperial va acceptar inicialment els termes i va permetre el pagament, es va negar després a aliar-se amb ells i va aprofitar el moment per desplaçar soldats des de Dalmàcia amb l'objectiu de defensar Roma mentre que va usar un destacament d'huns per evitar que Ataülf —cunyat d'Alaric— s'unís a ell amb més tropes. Va fracassar en totes dues accions i el líder visigot va tornar a posar sota setge la ciutat per pressionar, així, el govern imperial a atorgar al seu poble un lloc dins del seu territori.
Veient que la cort de Rávena temia més als usurpadors que als invasors va canviar la seva estratègia i va promoure que el senat a Roma nomenés a Prisc Àtal com a emperador. Amb bona part d'Itàlia controlada pel nou règim i Àfrica en risc de perdre's, diversos membres destacats del govern d'Honori el van abandonar i l'emperador va viure el seu moment més crític durant el qual va arribar a preparar la seva fugida a Constantinoble. La situació va canviar amb l'arribada de reforços orientals i la defensa d'èxit d'Àfrica per Heraclià. Això va fer que Alaric, després de veure fracassada la seva estratègia de pressionar a Honori, decidís saquejar finalment Roma a l'agost de 410. Carregats amb un gran botí i amb Gal·la Placídia i Àtal com a presoners, els visigots van decidir abandonar Itàlia i dirigir-se a Àfrica per assentar-s'hi encara que no van poder creuar el mar perquè una tempesta va destruir la seva flota i al cap de poc, va morir Alaric.
Ataülf va ser elegit com a nou líder dels visigots. Va abandonar el pla d'assentar-se a l'Àfrica i durant el 411 va recórrer lentament la península cap al nord mentre saquejava el que podia i buscava un acord amb Honori que els garantisqués l'anhelat assentament. Va fracassar ja que la cort Imperial es va mantenir en els seus tretze i va buscar que la falta de subministraments acabés per sotmetre als invasors. Aleshores, un nou home fort va sorgir dins d'ella: Flavi Constanci, qui va poder reorganitzar l'exèrcit italià i acabar amb la usurpació de Constantí de Britània.
Una nova rebel·lió sorgida a la Gàl·lia va proclamar emperador a Joví. Ataülf va abandonar, llavors, Itàlia i va intentar unir-se a l'usurpador per repetir l'estratègia d'Alaric amb Prisc Àtal encara que l'actitud de Joví va fer que el visigot oferís al govern de Ravenna acabar amb ell a canvi de subministrament de cereals. Va complir eficientment la seva part però l'Imperi no ho va poder fer amb la seva pel fet que va perdre el control d'Àfrica en rebel·lar-se Heraclià. Ataülf va decidir, llavors, continuar amb l'estratègia de promoure un règim alternatiu a Honori a la província de Narbonensis prima i va tornar a proclamar emperador a Prisc Àtal en 414 a més de casar-se ell mateix amb Gal·la Placídia per crear, així, una nova dinastia imperial que unís a visigots i romans. Flavi Constanci va respondre al desafiament amb bloquejos navals que van dificultar enormement el seu subministrament i van aconseguir que la gana s'estengués entre ells.
Gran part dels visigots estava, aleshores, cansat de l'estratègia d'Ataülf pel que aquest va ser assassinat i després d'uns dies amb Sigeric, van decidir triar Walia com a rei. El nou líder va reprendre l'antic pla d'Alaric consistent a passar a l'Àfrica i instal·lar-s'hi. Per això es va dirigir a l'estret de Gibraltar encara que, de nou, la flota visigoda va ser destruïda per una tempesta. Va retornar als Pirineus i va decidir acceptar les condicions de pau que van oferir els romans: devolució de Gal·la Placídia i que els visigots lluitessin, en nom de l'Imperi, contra els invasors que controlaven gran part d'Hispània en aquell moment, en concret, contra els vàndals silings i els alans d'Addac. A canvi, se'ls subministraria una gran quantitat de cereal i el govern de Ravenna acceptaria, finalment, l'assentament visigot la cerca del qual havia estat darrere de vuit anys de guerra.
Ambdues parts van complir amb la seva part de l'acord: els visigots van tornar a Gal·la Placídia a canvi del subministrament de cereal després del que van lluitar durant dos anys i van derrotar els pobles citats els supervivents dels quals es van haver d'unir als vàndals asdings. El 418 els romans els van concedir la província d′Aquitanica secunda i part de les adjacents Novempopulania i Narbonensis prima de tal manera que van controlar la costa atlàntica des dels Pirineus fins al Loira, així com la vall del Garona fins a Tolosa on van establir la seva capital.
Encara que no li va suposar grans pèrdues militars, l'Imperi va patir greus conseqüències econòmiques a causa dels saquejos gots a Itàlia entre 408 i 411. A aquests mals se li van unir els que li van causar la invasió del Rin i la usurpació de Constantí, coetànies en el temps, i en les quals sí que es va perdre bona part de l'exèrcit. Territorialment, va significar la pèrdua definitiva de l'àrea assignada als visigots els qui ja no van poder ser expulsats de l'Imperi. La relació amb ells durant les següents dècades va alternar períodes de col·laboració en campanyes militars, intervenció visigoda a la política romana i guerra contra ells a causa de la seva tendència a buscar una sortida al mar Mediterrani. Finalment, després del desastre en la recuperació d'Àfrica el 468, Euric va començar un vigorós procés d'expansió que els va portar a controlar gran part de la Gàl·lia i gairebé tota Hispània.
Antecedents Els gots a l'Imperi Romà després de la batalla d'Adrianòpolis L'any 376, un gran grup de gots tervings dirigits per Alaviv havien estat autoritzats a entrar a l'Imperi Romà d'Orient encara que les males condicions amb què se'ls va rebre els van portar a rebel·lar-se i mantenir una guerra contra els romans durant sis anys. En ella van aconseguir una sonada victòria a la batalla d'Adrianòpolis on va caure gran part de l'exèrcit oriental i el mateix emperador Valent. El conflicte va finalitzar en 382 amb un acord mitjançant el qual els gots aconseguien un assentament al nord de la diòcesi de Tràcia, al costat del Danubi, es podien governar per si mateixos i quedaven obligats a aportar contingents a l'exèrcit romà quan se'ls sol·licités.
A la mort de Teodosi en 395 van tornar a rebel·lar-se i al comandament d'Alaric van saquejar la península dels Balcans durant tres anys després del que van aconseguir acordar una pau en 398 amb l'Imperi oriental que els proporcionava el control de la prefectura d'Il·líria. Això resultaria fatal per a l'Imperi occidental, ja que els gots van quedar assentats al costat de la seva frontera i l'accés als arsenals romans existents a la prefectura els va convertir en una força més poderosa del que havien estat l'inici de la guerra.
La reacció anti-goda produïda a Constantinoble durant l'any 400 va fer que Alaric abandonés l'Imperi oriental i entrés a l'occidental al següent any 401 amb la finalitat d'aconseguir allí un assentament permanent per als seus seguidors. No va tenir èxit a la seva empresa, ja que Estilicó va aconseguir rebutjar la seva invasió i els va obligar a tornar a les seves bases. La disputa per la prefectura d'Il·líria lang=ca|miniatura|400px|L'Imperi romà a la mort de Teodosi. La disputa per controlar la prefectura d'Il·líria (en tons verds) va marcar, fins a l'any 409, les relacions entre les meitats occidental i oriental.
Després de morir Teodosi, l'Imperi va quedar dividit entre els seus dos fills Honori i Arcadi encara que el govern efectiu ho van exercir altres personalitats que van controlar les corts de Ravenna i Constantinoble, respectivament. Va sorgir, aleshores, una disputa entre les dues meitats pel control de l'Il·líria oriental. Aquesta prefectura, que va pertànyer a l'Imperi occidental després de la partició del 364 entre Valentinià i Valent, havia estat cedida per Gracià a l'emperador oriental Teodosi per ajudar-lo en el seu lluita contra els gots. Després de la mort d'aquest, la cort occidental en reclamava la devolució, cosa que rebutjava l'oriental. Els beneficiaris d'aquesta situació van ser els gots d'Alaric els qui van veure, primer, com que els intents d'Estilicó per expulsar-los eren rebutjats per Constantinoble i posteriorment, van evitar ser destruïts durant la seva primera invasió d'Itàlia en ser una força armada susceptible d'utilitzar-se pel general romà contra la meitat oriental.
A finals d'any 406, Estilicó va iniciar els plans per entrar a l'Imperi oriental i recuperar l'Il·líria. Per això va entrar en converses amb Alaric i va acordar amb ell una aliança en què, a canvi de l'ajuda de les seves tropes, el líder got quedaria com a comandant en aquesta prefectura. Aquest va reunir el seu exèrcit, es va dirigir a l'Epir durant l'estiu de 407 i va esperar-hi l'arribada de les tropes romanes. No obstant això, des d'inicis d'aquest any, dos fets desaconsellaven emprendre aquesta campanya: la invasió de la Gàl·lia per un conglomerat de pobles bàrbars i la rebel·lió de Constantí de Britània qui va aconseguir que se li unissin les tropes estacionades a Britània, Gàl·lia i Hispània. L'evolució desfavorable de tots dos va fer que, a inicis de 408, Estilicó abandonés completament el seu pla d'atacar la meitat oriental i intentés millorar les relacions amb la cort de Constantinoble. D'aquesta manera, els plans d'invasió es van cancel·lar i l'aliança amb Alaric es va fer innecessària. Davant aquesta situació, el líder got va abandonar l'Epir a la primavera i amb les seves tropes, es va traslladar a Emona i després a Virunum, a la província de Nòric Mediterrani prop dels límits de la diòcesi dItàlia. Des d'allà, va enviar una ambaixada a Estilicó exigint el pagament d'una indemnització que li compensés per les despeses incorregudes en la mobilització del seu exèrcit per lluitar al costat de l'Imperi.