Mimesi: la representació de la realitat a la literatura occidental () és un llibre de crítica literària d'Erich Auerbach i la seva obra més coneguda. Va ser escrit en alemany entre 1942 i 1945, mentre Auerbach feia classes a Istanbul, Turquia, on es va refugiar després de ser expulsat pels nazis el 1935 de la seva càtedra de Filologia Romànica a la Universitat de Marburg. Va ser publicat per primera vegada a Suïssa el 1946 per l'editorial A. Francke Verlag, i la seva primera traducció a l'anglès va ser publicada per Princeton University Press el 1953. S'ha mantingut en premsa des de llavors, i és una obra de referència per als estudis literaris i la literatura comparada.
Mimesi, que pren el seu nom del concepte occidental de mimesi desenvolupat des de la primera edat mitjana, és un llibre ordenat en vint seccions, seguint un ordre cronològic. Cada secció analitza d'una a tres obres d'un període concret, sovint començant amb un extens extracte de l'obra, en l'idioma original i en traducció. Gairebé tots els passatges seleccionats són narracions d'algun tipus, amb l'excepció del núm. 12, que és un assaig de Michel de Montaigne. Les formes literàries estudiades inclouen poesia èpica, novel·la, obres de teatre, memòries i correspondència publicada.
El llibre comença amb una comparació entre la manera com es representa el món a lOdissea d'Homer i la manera com apareix en el relat bíblic del Gènesi sobre el sacrifici d'Isaac, i acaba amb l' anàlisi d'un passatge de Al far de Virginia Woolf (1927).
A partir de les seves anàlisis, Auerbach intenta establir les bases d'una teoria unificada de la representació que abasti tota la història de la literatura occidental, incloent fins i tot els novel·listes de la modernitat que escrivien en el moment en què Auerbach va començar el seu estudi.
Visió general Mimesi explica la manera com la vida quotidiana ha estat representada per molts escriptors occidentals, des d'escriptors grecs i romans antics com Homer, Petroni o Tàcit; escriptors cristians com Agustí; escriptors medievals com Chrétien de Troyes, Dante i Boccaccio; escriptors renaixentistes com Montaigne, Rabelais, Shakespeare i Cervantes; escriptors del segle XVII com Molière i Racine; escriptors de la Il·lustració com Voltaire; escriptors del segle XIX com Stendhal, Balzac, Flaubert i Zola; o escriptors del segle XX com Proust i Woolf.
Malgrat el seu tractament ampli i les nombroses obres mestres incloses al llibre, sembla que Auerbach no creia que era prou complet, i es va disculpar a la publicació original del 1946 explicant que només tenia accés als recursos "insuficients" disponibles a la biblioteca de la Universitat d'Istanbul on treballava. 557. Auerbach no sabia turc i, per tant, no podia utilitzar fonts disponibles localment, i no tenia accés a fonts secundàries no turques.
El mode de crítica literària en què opera Mimesi és sovint anomenat entre els crítics contemporanis com a historicisme, ja que Auerbach considerava en gran part que la manera com es representava la realitat en la literatura de diversos períodes estava íntimament lligada a les convencions socials i intel·lectuals de l'època en què era escrita. En això va seguir el filòsof del segle XVIII Giambattista Vico.Edward W. Said (2013). Introduction to Auerbach, Erich. Mimesis: The Representation of Reality in Western Literature. First Princeton Classic edition. Trans. Willard Trask. ISBN 978-0-691-16022-1. Princeton: Princeton University Press. xii. Auerbach es considerava un perspectivista històric de la tradició alemanya (va esmentar Hegel en aquest sentit), i va interpretar característiques específiques de l'estil, la gramàtica, la sintaxi i la dicció per fer afirmacions molt més àmplies sobre qüestions culturals i històriques. Parlant de Mimesi, Auerbach va escriure que el seu "propòsit és sempre escriure història".
Es troba en la mateixa tradició filològica alemanya que Ernst Curtius, Leo Spitzer i Karl Vossler, amb un domini de moltes llengües i èpoques, amb un enfocament inclusiu, incorporant gairebé qualsevol esforç intel·lectual a la disciplina de la crítica literària. Auerbach era un especialista en llengües romàniques, la qual cosa explica el seu biaix, admès explícitament per ell, cap a tractar més textos del francès en comparació amb altres llengües.
Capítols #Títol del capítolPrincipals obres tractades1La ferida d'OdisseuOdissea d'Homer i Gènesi 222FortunataSatíricon de Petroni, Annals Llibre 1 de Tàcit i Evangeli segons Marc cap. 143La detenció de Peter ValvomeresRes Gestae (Ammianus Marcellinus) de Ammià Marcel·lí4Sicharius i ChramnesindusHistòria dels France de Gregori de Tours5Rotllan contra GanelonCançó de Rotllan6El cavaller es posa en marxaIvany de Chrétien de Troyes7Adam i EvaEl Misteri medieval d'Adam; Bernat de Claravall; Francesc d'Assís8Farinata i CavalcanteInfern (La Divina Comèdia), La Divina Comèdia de Dante Alighieri9Frate AlbertoDecameró de Giovanni Boccaccio10Madame Du ChastelLe Réconfort de Madame du Fresne d'Antoine de la Sale11El món a la boca de PantagruelGargantua i Pantagruel de François Rabelais12La condició humanaAssaigs de Michel de Montaigne13El Príncep CansatHenry IV, Parts Enric IV, part 1 and 2 de William Shakespeare14La Dulcinea encantadaEl Quixot de Miguel de Cervantes Saavedra15El fals devotTartuf, o l'impostor de Molière16El sopar interromputManon Lescaut d'Antoine François Prévost; Càndid o l'optimisme de Voltaire; Mémoires de Louis de Rouvroy17Miller el músicLuise Miller de Friedrich von Schiller18A l'Hôtel de la MoleEl roig i el negre de Stendhal i Madame Bovary de Gustave Flaubert19Germinie LacerteuxGerminie Lacerteux d'Edmond i Jules de Goncourt i Germinal d'Émile Zola20La mitja de color marróAl far de Virginia Woolf i A la recerca del temps perdut de Marcel Proust
Posició i valoració de la retòrica Per a sorpresa del seu col·lega Ernst Curtius, l'obra d'Auerbach està marcada per una posició obertament antiretòrica. Auerbach critica els escriptors clàssics com Homer, Tàcit i Petroni, així com els teòlegs medievals (excepte Sant Agustí) i els escriptors del , com Racine, per la seva adhesió a la doctrina retòrica dels "estils" amb els seus corresponents temes: l'associació de l'estil baix amb el còmic i les classes populars, i l'associació de l'estil elevat amb el tràgic, l'històric i l'heroic. Auerbach entén que la Bíblia s'oposa a aquesta doctrina retòrica en les seves representacions serioses i commovedores de la gent comuna i la seva trobada amb el diví. Com assenyala Auerbach al capítol 2 quan parla del Nou Testament:
Però l'esperit de la retòrica, un esperit que classificava els subjectes en gèneres i dotava a cada subjecte d'una forma específica d'estil com una peça de roba que esdevenia en virtut de la seva naturalesa [és a dir, les classes baixes amb l'estil farsa, les classes altes amb el tràgic, l'històric i el sublim d'estil elevat] — no podien estendre el seu domini a ells [els escriptors de la Bíblia] per la senzilla raó que el seu tema no encaixaria en cap dels gèneres coneguts. Una escena com la negació de Pere no encaixa en cap gènere antic. És massa seriosa per a la comèdia, massa contemporània i quotidiana per a la tragèdia, políticament massa insignificant per a la història, i la forma que se li va donar és d'una immediatesa tal que no existeix en la literatura de l'antiguitat.
La Bíblia serà en última instància responsable de l'''estil mixt de la retòrica cristiana, un estil que Auerbach descriu al capítol 7 com la "fusió antitètica" o "mescla" de l'estil alt i baix. El model és l'Encarnació de Crist tant com a sublimitas com humilitas. Aquesta barreja condueix finalment a un "realisme popular" vist en les obres religioses i els sermons del segle XII.
Auerbach també parla del desenvolupament d'un estil intermedi o mitjà a causa de les influències medievals de la Bíblia i l'amor cortès (per exemple, als capítols 9 i 15 sobre Boccaccio i Molière). Aquest desenvolupament d'un "estil mixt" intermedi i, finalment, d'un altre (Shakespeare, Hugo) condueix al que Auerbach anomena el "realisme modern" del (per exemple, al capítol 18 sobre Flaubert).
Auerbach trenca una llança a favor d'escriptors com Gregori de Tours i Sant Francesc d'Assís, el llatí dels quals era pobre i l'educació retòrica era mínima, però que encara eren capaços de transmetre expressió i sentiment vius. També defensa el diarista Saint-Simon que va escriure sobre la cort francesa de finals del i principis del XVIII. Completament lliures de les restriccions d'estil absolutes que es troben a Racine o de l'ús superficial de la realitat que es troben a Prévost o Voltaire, els retrats de Saint-Simon de la vida de cort són considerats per Auerbach, una mica sorprenentment, com els precursors de Proust (un admirador de Saint-Simon) i Zola.
Recepció crítica Mimesi és una obra extensa i àmplia en les seves ambicions. Ha estat elogiada pels seus comentaris sobre les obres particulars que aborda i per la manera com l'autor es delecta amb les complexitats de cada obra i època sense recórrer a generalitats reducciinistes. Al mateix temps, se l'ha criticat per la seva manca d'un únic tema o reivindicació general. Per aquest motiu, els capítols individuals del llibre sovint es llegeixen de manera independent.
Auerbach resumeix la seva comparació dels textos de la següent manera:
Els dos estils, en la seva oposició, representen tipus bàsics: d'una banda [L'Odissea ] descripció totalment exterioritzada, il·lustració uniforme, connexió ininterrompuda, expressió lliure, tots els esdeveniments en primer pla, mostrant significats inconfusibles, pocs elements del desenvolupament històric. i de perspectiva psicològica; d'altra banda [a l'Antic Testament], determinades parts posades en alt relleu, altres deixades obscures, brusquedat, influència suggerent de l'inexpressat, qualitat "de fons", multiplicitat de significats i necessitat d'interpretació, reivindicacions històriques universals, desenvolupament del concepte de l'esdevenir històric, i la preocupació per la problemàtica.
Auerbach conclou argumentant que el "desenvolupament total" d'aquests dos estils, la tradició retòrica amb les seves limitacions per representar la realitat i la tradició bíblica o "realista" amb el seu compromís amb l'experiència quotidiana, va exercir una "influència determinant sobre la representació de la realitat en literatura europea".
El capítol que es reimprimeix amb més freqüència és el capítol 1, "La cicatriu d'Odisseu", en què Auerbach compara l'escena del llibre 19 de l'Odissea d'Homer, quan Odisseu finalment torna a casa després de les seves dues dècades de guerra i viatge, amb el Gènesi 22. la història del sacrifici d'Isaac. Destacant la senzillesa retòricament determinada dels personatges de lOdissea (el que ell anomena "extern") enfront del que considera la profunditat psicològica de les figures de l'Antic Testament, Auerbach suggereix que l'Antic Testament dona una impressió més poderosa i històrica que la Odissea, que classifica com més propera a la "llegenda" en què tots els detalls s'expliquen d'una manera pausada i totes les accions es produeixen en un present simple, de fet, fins i tot els flashbacks es narren en temps present. És en el context d'aquesta comparació entre el bíblic i l'homèric que Auerbach treu la seva famosa conclusió que la pretensió de la veritat de la Bíblia és "tirànica", ja que:
El que ell [l'escriptor de l'Antic Testament] va produir llavors, no estava orientat principalment cap al "realisme" (si va aconseguir ser realista, era només un mitjà, no un fi): estava orientat a la veritat.
Quan Auerbach tracta l'obra de Flaubert, tanca el cercle. Com els escriptors bíblics la fe dels quals en l'anomenada veritat de Déu "tirànica" produeix una autèntica expressió de la realitat, la "fe en la veritat del llenguatge" de Flaubert (cap. 18) representa "tota una experiència humana".
Bibliografia