El Fleet Air Arm (Arma Aèria de la Flota - FAA) és el component de l'aviació naval de la Royal Navy britànica. La FAA és un dels cinc braços armats del Royal Navy. Al 2023 és primàriament una flota d'helicòpters, també opera caces F-35 Lightning II estacionats a portaavions conjuntament amb la Royal Air Force.
La RAF va ser formada el 1918 al costat del Royal Naval Air Service amb el Royal Flying Corps de l'exèrcit britànic. El FAA no es trobà sota el control directe de l'Almirallat fins a mitjans de 1939. Durant la Segona Guerra Mundial, el FAA operà avions a bord de vaixells així com en bases a terra que defensaven les instal·lacions a costa de la Royal Navy.
Història Els inicis El vol naval britànic va començar el 1909, amb la construcció d'un dirigible per a tasques navals. El 1911, la Royal Navy va graduar els seus primers pilots d'avió al Royal Aero Club volador prop d'Eastchurch, Illa de Sheppey sota la tutela de l'aviador pioner George Bertram Cockburn. El maig de 1912, l'aviació naval i l'exèrcit es van combinar per convertir-se en el Royal Flying Corps (RFC). L'ala naval de la RFC va durar fins al juliol de 1914 quan la Royal Navy va reformar la seva branca aèria, sota el Departament d'Aire de l'Almirallat, anomenant-lo Royal Naval Air Service (RNAS. Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial, l'agost de 1914, el RNAS tenia més avions sota el seu control que el RFC restant. Les funcions del RNAS eren el reconeixement de la flota, patrullar les costes per a vaixells i submarins enemics, atacar el territori costaner enemic i defensar Gran Bretanya dels atacs aeris enemics, juntament amb el desplegament al llarg del front occidental. L'abril de 1918 el RNAS, que en aquest moment comptava amb 67.000 oficials i homes, 2.949 avions, 103 aeronaus i 126 estacions costaneres, es va fusionar amb la RFC per formar la Royal Air Force.
Braç aeri de la flota L'1 d'abril de 1924 es va formar el Fleet Air Arm de la Royal Air Force, que engloba aquelles unitats de la RAF que normalment s'embarcaven en portaavions i vaixells de combat. L'any va ser significatiu per a l'aviació naval britànica, ja que només unes setmanes abans de la fundació del Fleet Air Arm, la Royal Navy havia encarregat l', el primer vaixell del món dissenyat i construït com a portaavions. Durant els mesos següents, els biplans de reconeixement Fairey IIID del Fleet Air Arm de la RAF van operar davant de l'Hermes, realitzant proves de vol.
El 24 de maig de 1939, el Fleet Air Arm va ser retornat al control de l'Almirallat sota el "Premi Inskip" (anomenat així pel Ministre de Coordinació de Defensa que supervisava el programa de rearmament britànic) i va canviar el nom de Branca Aèria de la Royal Navy. . A l'inici de la Segona Guerra Mundial, el Fleet Air Arm constava de 20 esquadrons amb només 232 avions de primera línia i 191 entrenadors addicionals. Al final de la guerra, la força del Fleet Air Arm era de 59 portaavions, 3.700 avions, 72.000 oficials i homes i 56 estacions aèries navals. miniatura|Un elefant que estira un avió Supermarine Walrus a una estació de Fleet Air Arm a l'Índia (c. juny de 1944) Durant la guerra, el FAA va operar caces, torpediners i avions de reconeixement. Després de l'evacuació de Dunkerque i l'inici de la batalla d'Anglaterra, la Royal Air Force aviat es va trobar amb una manca crítica de pilots de caça. L'estiu de 1940, la RAF tenia poc més de 800 pilots de caça i a mesura que l'escassetat de personal empitjorava; la RAF es va dirigir a l'Almirallat per demanar ajuda al Fleet Air Arm. Les tripulacions del Fleet Air Arm sota el comandament de caces de la RAF van ser secundades individualment als esquadrons de caces de la RAF o senceres com passava amb els esquadrons aeris navals 804 i 808. El primer va proporcionar la defensa de les drassanes durant la Batalla d'Anglaterra amb Sea Gladiators.
A les aigües domèstiques britàniques i cap a l'oceà Atlàntic, les operacions contra la navegació i els submarins de l'Eix en suport de la RN van ser muntades pel Comandament Costaner de la RAF amb grans bombarders de patrulla i caces-bombarders terrestres. El portaavions havia substituït el cuirassat com a vaixell capital de la RN i els seus avions eren ara les seves principals armes ofensives. L'as de combat amb més puntuació amb 17 victòries va ser el comandant Stanley Orr, l'as dels Royal Marines va ser Ronald Cuthbert Hay amb 13 victòries. Alguns Royal Marines van ser pilots de la FAA durant la guerra.
Les operacions notables de Fleet Air Arm durant la guerra van incloure la batalla de Tàrent, l'enfonsament del Bismarck, l'intent d'impedir el Channel Dash, l'operació Tungstè contra el Tirpitz i l'operació Meridià contra les plantes petrolieres de Sumatra.
Història de la postguerra miniatura|Hawker Sea Fury de l'esquadró 804 llançat des de l' durant la guerra de Corea, juny de 1951 miniatura|Phantom FG.1 del 892 NAS a bord de l' el 1972 miniatura|Dos Sea Harriers del 800 Esquadró Naval Aeri s'apropen a la coberta de vol del portaavions de la Marina dels Estats Units el 1984. Després de la guerra, la FAA necessitava fer volar avions a reacció des dels seus portaavions. Els avions a reacció de l'època eren considerablement menys efectius a velocitats baixes que els avions d'hèlix, però els avions d'hèlix no podien lluitar amb eficàcia contra els reactors a les altes velocitats dels avions a reacció. La FAA va agafar el seu primer jet, el Sea Vampire, a finals dels anys quaranta. El Sea Vampire va ser el primer jet acreditat d'enlairar i aterrar en un portaavions. L'Air Arm va continuar amb avions d'hèlix d'alta potència juntament amb els nous avions a reacció, la qual cosa va fer que la FAA fos lamentablement superada durant la Guerra de Corea. No obstant això, els avions a reacció encara no eren del tot superiors als avions d'hèlix i un vol d'atac terrestre Hawker Sea Furies va fer caure un MiG-15 i en va danyar altres en un enfrontament.
A mesura que els jets es van fer més grans, més potents i més ràpids van requerir més espai per enlairar i aterrar. La Marina dels Estats Units simplement va construir portaavions molt més grans. La Royal Navy va fer construir i completar uns quants grans portaavions després del final de la guerra, però es va buscar una altra solució. Això es va superar en part amb la introducció d'una idea de la Royal Navy per inclinar la coberta de vol lluny de la línia central de manera que l'aterratge de l'avió tingués una clara fugida del parc de la coberta endavant habitual. Una invenció britànica associada, destinada a proporcionar una guia òptica més precisa a l'aeronau quan s'acostaven definitivament a la coberta, va ser l'ajuda d'aterratge òptica de lents de Fresnel. Un altre invent de la Royal Navy va ser l'ús d'una catapulta de vapor per atendre els avions més grossos i pesats (ambdós sistemes van ser adoptats per la Marina dels Estats Units).
Les retallades de defensa a les forces armades britàniques durant les dècades de 1960 i 1970 van provocar la retirada dels portaavions de la Royal Navy existents, la transferència d'avions d'atac d'ala fixa del Fleet Air Arm com el F-4K (FG.1) Phantom II i el Buccaneer S.2 a la Royal Air Force, i cancel·lació de grans portaavions de recanvi, inclòs el disseny CVA-01 . L'últim portaavions convencional que es va retirar va ser l' el 1978.Manning, p. 149 Quan l'HMS Hermes es va convertir el 1980/81 en un portaavions STOVL per operar Sea Harriers, es va instal·lar una "rampa de salt d'esquí" per ajudar a l'enlairament. Una nova sèrie de petits portaavions, els vaixells de guerra antisubmarins de la classe Invencible (coneguts com "creuers a través de coberta") es van construir i equipar amb el Sea Harrier, un derivat de l'avió Hawker Siddeley Harrier VTOL. Aquests portaavions incorporaven una secció cap amunt de la coberta de vol que desviava l'avió cap amunt en el llançament i permetia que el Harrier transportés càrregues més pesades, per exemple en armament, i el sistema es va utilitzar àmpliament a la guerra de les Malvines, tant amb lHermes com amb lInvencible. part del grup de treball. Al final de la Guerra Freda el 1989, el Fleet Air Arm estava sota el comandament de l'Oficial de Bandera del Comandament Aeri Naval, un contraalmirall amb seu a RNAS Yeovilton.
Oficial de Bandera del Comandament Aeri Naval (FONAC), a RNAS Yeovilton RNAS Prestwick: 819 Esquadró Naval Aeri, (Antisubmarí, 12× Sea King HAS.5) 826 Esquadró Naval Aeri, (Antisubmarí, 12× Sea King HAS.6) HMS Gannet SAR Flight, (Recerca i rescat, 8× Sea King HU.5) RNAS Yeovilton: 707 Esquadró Naval Aeri, (Assalt aeri, 10× Sea King HC.4) 800 Esquadró Naval Aeri, (12× Sea Harrier FA.2) 801 Esquadró Naval Aeri, (12× Sea Harrier FA.2) 845 Esquadró Naval Aeri, (Assalt aeri, 10× Sea King HC.4) 846 Esquadró Naval Aeri, (Assalt aeri, 10× Sea King HC.4) 899 Esquadró Naval Aeri, (Entrenament, 24× Sea Harrier FA.2) Requisits de la flota i unitat de direcció d'aeronaus, (Esquadró d'agressors, Canberra TT.18, Hawker Hunter GA.11) RNAS Culdrose: 705 Esquadró Naval Aeri, (Entrenament bàsic en helicòpter, 38× Gazelle HT.2) 706 Esquadró Naval Aeri, (Entrenament Sea King, 12× diversos tipus de King) 750 Esquadró Naval Aeri, (Entrenament d'observadors, Jetstream T2) 771 Esquadró Naval Aeri, (Recerca i rescat, 12× Sea King HU.5) 814 Esquadró Naval Aeri, (Antisubmarí, 12× Sea King HAS.5) 820 Esquadró Naval Aeri, (Antisubmarí, 12× Sea King HAS.6) 824 Esquadró Naval Aeri, (Antisubmarí, 12× Sea King HAS.6) (disbanded August 1989) 849 Esquadró Naval Aeri, (Alerta primerenca i control aerotransportat, 10× Sea King AEW.2A, 4× Sea King AEW.5) RNAS Portland: 702 Esquadró Naval Aeri, (Formació de la tripulació i manteniment, 24× Lynx HAS.3S) 772 Esquadró Naval Aeri, (Assalt aeri, 10× Sea King HC.4) 810 Esquadró Naval Aeri, (Antisubmarí, 12× Sea King HAS.6) 815 Esquadró Naval Aeri, (Helicòpters de fragates i destructors, 32× Lynx HAS.3S, la majoria desplegats en fragates i destructors al mar) 829 Esquadró Naval Aeri, (Helicòpters de fragates i destructors, 32× Lynx HAS.3S, la majoria desplegats en fragates i destructors al mar sea)
Inventari de Fleet Air Arm del 1989 L'inventari del Fleet Air Arm el 1989 constava dels següents avions: Avions de combat: 42× Sea Harrier FRS.1/F(A).2 2×/2× Sea Harrier T.4A/T.4N Helicòpters: 60+ Sea King HAS.5 31+ Sea King HAS.6 10× Sea King AEW.2A 33× Sea King HC.4 80+ Lynx HAS.3S 23×/8× Gazelle HT.2/HT.3 Avions d'entrenament: 3× Canberra TT.18 14× Chipmunk T.10 5× Hunter T.8M 12×/9× Hunter GA.11/T8 19× Jetstream T.2 Enllaç: 16× Dassault Falcon 20 (registrat civil)
Postguerra Freda miniatura|Una formació de quatre Sea Harrier FA.2 de 801 NAS el 2005 L'any 2000 la força Sea Harrier es va fusionar amb la Harrier GR7 de la RAF per formar la Joint Force Harrier. El Fleet Air Arm va començar a retirar el Sea Harrier del servei l'any 2004 amb la dissolució de 800 NAS. El 801 NAS es va dissoldre el 28 de març de 2006 a RNAS Yeovilton (HMS Heron). Aleshores, el 800 i el 801 NAS es van combinar per formar la Naval Strike Wing, volant ex-RAF Harrier GR7 i GR9. L'1 d'abril de 2010, NSW va tornar a la identitat del 800 Esquadró Naval Aeri. El Harrier GR7 i GR9 es van retirar del servei el desembre de 2010 després de la revisió estratègica de defensa i seguretat de 2010.