Aleksandr Grigorí Harutiunian (Yerevan, Armènia, 23 de setembre de 1920 - Yerevan, 28 de març de 2012) va ser un pianista i compositor armeni a l'URSS, àmpliament conegut pel seu Concert per a trompeta de 1950. Professor al Conservatori Estatal Komitàs de Yerevan, va rebre nombrosos guardons per la seva trajectòria, entre ells el Premi Estatal de l’URSS (Premi Stalin) el 1949 i el títol d'Artista del Poble de l’URSS el 1970, així com diverses distincions del seu país natal, Armènia.Arutiunian, Alexander, The International Who's Who, Europa Publications, 2004, p. 69 Va formar part del Grup dels cinc armenis. La seva música és pràcticament desconeguda a Occident, tot i ser un dels compositors armenis més importants del , amb una obra molt apreciada a l'Armènia i a la Unió Soviètica.
Biografia Família El pare d'Alexander, Grigor Harutiunian, fill d'un sacerdot, era oficial militar armeni, però la seva família va morir en una massacre turca el 1918. La mare, Eleanor Gevorgyan, va deixar els estudis d'art per la guerra i el caos polític. Es van casar el 1919 i es van instal·lar a Kars, però poc després van haver de traslladar-se a Yerevan per la inseguretat. Alexander va néixer el 1920, just abans que Kars fos ocupada pels otomans i que l'exèrcit soviètic imposés el seu domini a Armènia, mentre gran part del territori armeni quedava sota control turc.
Infància Harutiunian va néixer a Yerevan, aleshores capital de la Primera República d'Armènia (fundada el 1918), que poc després, el 29 de novembre de 1920, va ser ocupada per l'Exèrcit Roig per formar l'Armènia Soviètica. Els seus pares eren Grigor i Eleonora Harutiunian; el seu pare era militar. La dècada de 1920 va ser un període convuls però també marcat per noves possibilitats a Yerevan.
Durant els anys 1920, la vida a Yerevan era molt dura per la guerra, els refugiats i la manca d'aliments. Per això, el jove Harutiunian va ser enviat amb la seva àvia materna, Varsenik Gevorgyan, que vivia a Stepanavan, a la regió nord de Lorí, a Armènia. Allà, en un entorn cultural i intel·lectual ric, va rebre influències importants, com les melodies ashugh, que van marcar el seu interès per l'art i la literatura. Va mantenir una estreta relació amb la seva àvia i tornava sovint a Stepanavan durant les vacances.
En pocs anys, Yerevan es va convertir en el centre cultural d'Armènia soviètica, gràcies a l'arribada de figures com Melikian, Sarian, Tamanian i Spendiarian, que van fundar institucions artístiques i educatives clau i van transformar la ciutat en un pol creatiu on es formaria Aleksandr Harutiunian quan el 1926 va tornar a Yerevan.
Primers estudis A Stepanavan, Aleksandr ja havia despertat el seu interès per la música, i els seus pares li van comprar un piano amb el qual, ràpidament, va començar a tocar d'oïda danses populars. Després d'assistir a un concert de l’Orquestra Filharmònica Armènia amb obres de Spendiarian, dirigida pel mateix compositor, va tornar a casa i va reproduir les harmonitzacions de melodies d'ashugh que havia sentit, ajudat pel seu do d'oïda absoluta. Un any després, amb només set anys, es va presentar a una audició davant de Spendiarian al Conservatori, on va interpretar peces apreses d'oïda. Spendiarian el va acollir a la recentment creada classe infantil del Conservatori. Tot i que aquella va ser l'única vegada que es van veure abans de la mort del mestre el 1928, Harutiunian va conservar sempre un viu record de les seves paraules d'ànim.
El grup infantil del Conservatori tenia com a professora Olga Babasian, natural de Yerevan i recentment formada als conservatoris de Tbilissi i Sant Petersburg. Babasian va tornar a Yerevan el 1927 i es va incorporar al professorat del Conservatori Estatal, on va ensenyar fins al final de la seva vida. Babasian va ser la mestra principal de piano d’Harutiunian durant tota la seva etapa d'estudiant a Yerevan: primer al programa infantil del Conservatori (1927–1930), després a l'Escola de Música Aleksandr Spendiarian (un programa extraescolar per a nens i joves; 1930–1934), al grup preparatori del Conservatori (1934–1936) i finalment com a alumne universitari al Conservatori Estatal de Yerevan (1936–1941).
A principis dels anys 1930, amb l'entrada de Stalin tot va canviar. Es va centralitzar el control cultural soviètic, dissolent organitzacions musicals independents i creant unions estatals de compositors a cada república, inclosa Armènia. Tot i això, la supervisió sobre les repúbliques perifèriques va ser limitada fins al 1948, i les primeres composicions de Harutiunian gairebé no mostraven influència del Realisme socialista dominant a les grans capitals russes. En música, això implicava que la música havia d'estar dirigida i ser accessible a un públic proletari (res massa sofisticat o complicat).
Conservatori de Yerevan Harutiunian va començar el curs principal d'estudis al Conservatori Estatal de Yerevan el 1936 amb quinze anys. Va entrar al Conservatori a la classe de Sarguís Barkhudarian i Vardges Talyan (composició), influïts per l'escola nacionalista russa del segle XIX i les tradicions musicals populars armènies, cosa que es reflecteix en les primeres obres d'Harutiunian.
Als anys 1920 i 1930, Armènia es va transformar gràcies a la inversió soviètica en cultura i educació. Lenin volia respectar la identitat nacional i crear una cultura socialista pròpia, dirigida per líders locals, evitant la repressió directa de les aspiracions nacionalistes. El sistema soviètic va permetre el nacionalisme cultural a les repúbliques ètniques com a eina per reforçar el socialisme, oferint llibertat cultural però no econòmica ni militar. Es van promoure llengües locals i institucions pròpies, i a Armènia, governada per armenis per primer cop en segles, el nacionalisme cultural va trobar una via d'expressió. La seva primera obra, Dansa armènia (1935), escrita a la classe de composició, es va publicar el 1937.
La producció d’Harutiunian durant la seva etapa al Conservatori reflecteix clarament la influència de la filosofia de Barkhudarian. Totes les seves obres publicades d'aquell període mostren una connexió evident amb l'estil de la cançó popular. Durant els seus primers anys d'estudi amb Barkhudarian, Harutiunian va desenvolupar un mètode compositiu basat en els trets essencials de la música popular armènia. Aquest estil nacionalista també representava un espai segur per experimentar dins del context evolutiu del Realisme Socialista. El 1939, va guanyar el primer premi d'un concurs de composició del Conservatori de Yerevan pel mil·lenari de Sasuntsi Davit. Aquell any va entrar a la Unió de Compositors Armenis Soviètics i va rebre l'encàrrec d'escriure una obra per al concert final de la dekada armènia a Moscou.
El 1941 va acabar els estudis a Yerevan amb honors, i el tribunal examinador va recomanar fermament que continués estudis avançats a Moscou.
Després de graduar-se, Harutiunian no va poder estudiar a Moscou per l'esclat de la guerra i va romandre a Yerevan, on va continuar formant-se amb Konstantín Saràdjev, Konstantín Igúmnov i Kristapor Kuixnarian. Durant la guerra, la casa de Saràdjev va ser com un segon conservatori per a Harutiunian i altres joves compositors, on compartien música i reben orientació directa de Saràdjev, que els ajudava a comprendre millor l'orquestració i l'harmonia. Durant els anys de guerra, Saràdjev va donar suport important a Harutiunian, facilitant-li la trobada amb Miaskovski i programant concerts on Harutiunian va interpretar el seu Concert per a piano. També va dirigir l'estrena de la seva obertura patriòtica Mer gortsn ardar ē el 1942 i va impulsar la seva participació en la dekada armènia de Moscou el 1944. Igúmnov, destacat pianista i professor del Conservatori de Moscou, va ser evacuat el 1942 a Yerevan durant la guerra. Conegut per la seva interpretació romàntica i per crear una important escola de piano, Igúmnov va influir també profundament a Harutiunian en la música amb el seu estil líric i emotiu. Un altre desplaçat que va influir a Harutiunian va ser Kuixnarian, que li va ensenyar polifonia i va fomentar la creativitat.
Conservatori de Moscou No va ser fins al 1944 que va continuar els estudis al Conservatori de Moscou, amb Guenrikh Litinski, i Nikolai Peikó, entre d'altres. Litinski va influir especialment en l'ús de noves tècniques, formes més grans i va agafar elements de Prokófiev i Khatxaturian. Va ser amb els seus estudis avançats a Moscou que el seu estil va experimentar un canvi més radical. En aquesta etapa, es va allunyar dels models dels compositors nacionalistes armenis, explorant nous paradigmes compositius. El contrapuntista Litinski, el seu professor principal, va tenir una influència clau en el desenvolupament dels elements contrapuntístics en la seva música. També va estudiar de manera deliberada les tècniques de Prokófiev, cosa que el va portar a incorporar un llenguatge compositiu amb trets més evidents de neoclassicisme.
El 1946, el ministeri de Cultura armeni va enviar Harutiunian i altres joves compositors a viure a la Casa de la Cultura Armènia de Moscou per estudiar amb Khatxaturian. Aquest centre, actiu del 1921 al 1953, era un punt de trobada d'intel·lectuals i artistes armenis i un espai dinàmic que combinava formació i difusió artística. Allà, Harutiunian va tenir ocasió de donar a conèixer les seves primeres obres i d'estrènyer vincles amb la comunitat musical a través de concerts i activitats docents. Khatxaturian els va derivar a estudiar amb Guenrikh Litinski. També van rebre classes d'orquestració amb Aleksandr Véprik i de forma amb Viktor Zukerman, especialista en l'anàlisi musical holística soviètica.
El segon any de conservatori, el 1946 Harutiunian va compondre la Sonata polifònica, una obra clau que reflecteix l'impacte de la seva formació contrapuntística amb Litinski, amb un estil neobarroc influït per la tradició russa i armènia. La sonata, formada per tres moviments, va marcar un abans i un després en el seu estil i va avançar el seu gir cap a elements neobarrocs als anys 60.
Harutiunian va finalitzar els seus estudis amb la Cantata sobre la pàtria, estrenada el 1948 a Moscou. Aquesta obra va reflectir bé el context polític de l'època i li va valdre el Premi Stalin de primera categoria, un reconeixement rar -a excepció de Khatxaturian que es considerava del «centre» soviètic-, ja que cap compositor perifèric va rebre un premi de primera categoria en composició excepte Harutiunian, que havia transcendit la categoria armènia i era considerat membre del centre soviètic. Harutiunian va adaptar el seu estil per encaixar amb les exigències polítiques de 1948, fet que pot generar dubtes sobre si era un comunista fidel o si amagava missatges crítics a la seva música, com el cas de Xostakóvitx. Aquesta visió simplificada reflecteix el biaix habitual de la Guerra Freda envers els compositors soviètics, vistos o bé com a còmplices del règim o com a dissidents reprimits.
Retorn a Yerevan Després de l'èxit de la Cantata sobre la pàtria i de completar amb èxit els seus estudis, Harutiunian va tornar a Yerevan, on va viure i treballar la resta de la seva vida.