La selecció masculina de bàsquet dels Estats Units representa als Estats Units en les competicions internacionals masculines de bàsquet. Ha guanyat 20 medalles (17 d'or) en els Jocs Olímpics, 12 medalles (5 d'or) en el Campionat del Món i 9 medalles (7 d'or) en el Campionat d'Amèrica.
La selecció masculina és un dels equips més predominants en els Jocs Olímpics, ja que han guanyat una medalla en totes les edicions que han participat. A més, fins al 1989 la Federació Internacional de Bàsquet no va permetre als jugadors professionals participar en les Olímpiades.
Carmelo Anthony, amb 31 partits jugats, és el jugador amb més aparicions internacionals amb la samarreta de la selecció nacional en els Jocs Olímpics, mentre que Kevin Durant, amb 518 punts és el màxim anotador en tota la història olímpica de la selecció.
És considerada la millor selecció del món de la història per la quantitat de títols guanyats. Juntament amb la Selecció Argentina és l'única d'Amèrica en assolir la quàdruple corona de la FIBA: Campionat del Món (5 vegades), Campionat Olímpic (14), Campionat FIBA Amèricas (6) i Campionat Panamericà (8). Des del Dream Team de Barcelona l'any 1992, el títol olímpic se li va escapar només una vegada, a Atenes el 2004.
Història 1936-1968 - Dominació dels primers jocs internacionals
Bressol del bàsquet, principal actor en el desenvolupament d'aquest esport, els Estats Units van tenir un avantatge definitiu sobre altres nacions durant les primeres trobades internacionals. Els nord-americans van dominar la primera edició del torneig olímpic de bàsquet que va tenir lloc a Berlín l'any 1936 en guanyar la medalla d'or sense perdre's. Amb un balanç de cinc victòries i cap derrota, van pujar al primer graó del podi, acompanyats dels seus dos veïns del continent americà: Canadà i Mèxic.
Els següents sis tornejos olímpics van veure com els nord-americans van guanyar l'or en cada edició, tot conservant la seva invencibilitat. No van concedir derrotes en tornejos celebrats a Londres, Hèlsinki, Melbourne, Roma, Tòquio i Ciutat de Mèxic. Aquestes competicions estaven reservades per a jugadors amateurs. No obstant això, durant aquest període, els equips nord-americans van presentar jugadors que es van convertir en grans estrelles de l'esport professional, com ara les llegendes Bill Russell, Oscar Robertson, Jerry West i Jerry Lucas.
Aquests tres últims formaven part de l'equip que va jugar a Roma el 1960 i que molts consideren el millor equip nord-americà abans de la formació del Dream Team el 1992.
1972 - Polèmiques als Jocs de Múnic Els Estats Units van entrar al torneig olímpic de Munic el 1972 amb un balanç molt envejable de set medalles d'or consecutives, acumulant un total de 63 victòries i cap derrota. L'equip va guanyar els vuit primers partits del torneig de manera convincent, assegurant-se un lloc a la final contra l'URSS.
La final dels jocs de Múnic va ser sens dubte la trobada més controvertida de la història dels Jocs Olímpics. Els Estats Units també van patir la seva primera derrota en un partit olímpic. Quan faltaven tres segons, l'extrem nord-americà Doug Collins va anotar dos tirs lliures per posar els Estats Units per davant, 50-49. Tan bon punt es va anotar el segon xut de Doug Collins, l'equip soviètic es va afanyar a fer el servei, però el rellotge va ser aturat per un àrbitre mentre l'entrenador soviètic desafiava la taula d'anotadors. Els soviètics afirmen que van presentar un temps mort entre els dos llançaments, que els va deixar amb tres segons. Els àrbitres van decidir posar 3 segons enrere en el rellotge i repetir l'última acció. Malauradament, l'àrbitre va tornar a posar la pilota en joc abans que el rellotge es reiniciés a 3 segons. Els soviètics van intentar una passada llarga sense èxit, va sonar la sirena i els nord-americans van començar a celebrar la seva victòria.
En aquest moment, R. William Jones, el secretari de FIBA, va aparèixer per demanar als àrbitres que reiniciessin el rellotge una segona vegada a les 00:03 i que tornessin a jugar l'última acció del partit. Aquesta vegada, la passada llarga de l'equip soviètic va colpejar la marca. La passada d'Ivan Edeshko va ser atrapada per Aleksandr Belov a la línia de tir lliure nord-americà. Belov va superar a Kevin Joyce i Jim Forbes per girar per marcar la cistella guanyadora just abans que sonés la sirena.
L'equip nord-americà va presentar una protesta després del partit. Aleshores, un jurat de cinc homes va haver de prendre posició. Els tres vots dels membres del jurat del món comunista van donar raó a l'equip soviètic que va guanyar la seva primera medalla d'or olímpica.
Els jugadors de la selecció dels Estats Units es van negar a rebre la seva medalla de plata. Kenny Davis va anar més enllà en decidir incloure en el seu testament que no volia que els seus hereus acceptessin la medalla, ni tan sols pòstumament.
1976-1984 - Reconquesta de l'or olímpic amb un teló de fons de boicots Després de la polèmica derrota a Múnic, l'equip nord-americà, entrenat per Dean Smith, va tornar a l'or olímpic el 1976, a Montreal, guanyant 7 vegades i sense encaixar cap derrota. Aquest èxit va portar el balanç de l'equip nord-americà a 78 victòries i 1 derrota.
La invasió de l'Afganistan per part de la Unió Soviètica va provocar que diversos països, inclosos els Estats Units, boicotessin els Jocs Olímpics de Moscou de 1980. L'equip nord-americà de 1980, però, va fer una gira pels Estats Units anomenada . Aquest equip, dirigit per Dave Gavitt, va jugar sis partits, cinc contra seleccions d'equips de l'NBA i l'últim contra l'equip dels Estats Units, campió olímpic dels jocs de Mont-real quatre anys abans. Formada per joves talents, entre els quals tres futurs jugadors de l'All-Star, Rolando Blackman, Buck Williams i Isiah Thomas, aquest últim també membre del Basketball Hall of Fame, aquesta selecció va aconseguir cinc victòries, inclosa la trobada contra els medallistes de 1976 en el marcador. del 81 al 77, per una pèrdua.
En resposta al boicot nord-americà de 1980, la majoria dels països del món comunista van boicotejar els Jocs Olímpics de Los Angeles de 1984. Michael Jordan va debutar en el torneig olímpic, vuit anys abans del naixement del primer Dream Team. Amb 17,1 punts per partit, Jordan va acabar el màxim golejador del seu equip, entrenat per Bobby Knight. Invictes, registrant vuit victòries, els Estats Units van guanyar una altra medalla d'or.
1988 - La venjança perduda contra els soviètics Després de la derrota de 1972, els nord-americans, la plantilla dels quals inclou diverses futures estrelles de l'NBA com David Robinson i Mitch Richmond, Dan Majerle o Danny Manning, recentment nomenat MVP del Torneig de la NCAA i guanyador del títol nacional amb els Kansas Jayhawks, acaben de guanyar vint-i-una victòries olímpiques. A les semifinals, s'oposen a una selecció de l'URSS els principals jugadors de la qual són Kurtinaitis, Chomičius, Marčiulionis, Volkov. També pot comptar amb la presència d'Arvydas Sabonis, absent durant divuit mesos per una lesió al tendó d'Aquil·les. Els soviètics lideren durant tot el partit, amb una avantatge de deu punts al descans. Els nord-americans es van acostar diverses vegades però van perdre 82-76, amb 28 punts de Kurtinaitis i 13 punts i 13 rebots de Sabonis. L'equip dels EUA es va haver de conformar amb una medalla de bronze en aquells jocs després d'una victòria per 78–49 sobre els australians.
1992 - The Dream Team miniatura|David Robinson contra Puerto Rico En una reunió general excepcional el 6 d'abril de 1989, la Federació Internacional de Bàsquet va decidir obrir competicions internacionals als jugadors professionals per una vegada.
L'equip presentat pels Estats Units per al Bàsquet als Jocs Olímpics d'Estiu de 1992 era potser la col·lecció de talent més famosa que mai havia reunit un equip esportiu. Entre els 12 jugadors de la plantilla americana, 10 apareixeran a la llista dels 50 millors jugadors de l'NBA, llista establerta l'any 1996 amb motiu del 50è aniversari de la lliga nord-americana. +DreamTeam Cognom Club Charles Barkley Phoenix Suns Larry Bird Boston Celtics Clyde Drexler Portland Trail Blazers Patrick Ewing New York Knicks Magic Johnson Los Angeles Lakers Michael Jordan Chicago Bulls Karl Malone Utah Jazz Scottie Pippen Chicago Bulls David Robinson San Antonio Spurs John Stockton Utah Jazz Chris Mullin Golden State Warriors Christian Laettner Duke University Entrenador: Chuck Daly Detroit Pistons
L'equip nord-americà es va enfrontar a Angola en el partit inaugural del torneig olímpic. Barkley va anotar 24 punts en el partit que va veure els Estats Units imposar-se 116-48. Barkley va destacar per donar un cop d'ull a un jugador angolès, un jugador que li va retornar més de 20 quilos.
El següent partit va enfrontar el Dream Team a un talentós equip de Croàcia. Jordan, amb 21 punts, va portar els americans a una gran victòria (103-70). Els Estats Units van registrar llavors una victòria contra Alemanya amb una bona actuació de Larry Bird (19 punts) i Karl Malone (18). Aleshores, set jugadors nord-americans van anotar més de deu punts en la victòria 127-83 contra el Brasil. En aquest partit, Barkley estableix el nou rècord de punts per a un jugador nord-americà en selecció amb 30 unitats. L'últim partit del grup va veure que el Dream Team va guanyar Espanya i, de nou, de manera espectacular amb un marcador de 122–81.
En els quarts de final, els Estats Units es van enfrontar a l'equip de Puerto Rico amb una victòria per 115-77. La semifinal va acabar amb una aclaparadora victòria del Dream Team sobre l'equip lituana per 127-76. Nou jugadors nord-americans van anotar més de deu punts. La final va ser el partit més dur del torneig per al Dream Team que va guanyar per 32 punts, 117-85, contra Croàcia.
Amb una diferència mitjana de 43 punts per partit, l'equip nord-americà va arrasar la competició al llarg d'aquest torneig.
1994 - The Dream Team 2 +Dream Team II Cognom Club Steve Smith Miami Heat Shaquille O'Neal Orlando Magic Reggie Miller Indiana Pacers Dominique Wilkins Atlanta Hawks Joe Dumars Detroit Pistons Alonzo Mourning Charlotte Hornets Mark Prize Cleveland Cavaliers Shawn Kemp Seattle SuperSonics Dan Majerle Phoenix Suns Derrick Coleman Brooklyn Nets larry johnson New Orleans Pelicans Kevin Johnson Phoenix Suns Entrenador: Don Nelson Golden State Warriors
El segon Dream Team va competir al Campionat del Món de 1994 a Toronto, Canadà. La plantilla va ser totalment renovada amb l'objectiu de presentar jugadors diferents dels presents a Barcelona l'any 1992. El Dream Team 2 tenia pocs noms tan prestigiosos com la seva germana gran, el Dream Team 1, però va saber ser igual de formidable. Compost per joves talents de l'NBA, va guanyar la medalla d'or en ser dominant durant tota la competició.
Quatre jugadors d'aquesta selecció tornaran a competir als Jocs Olímpics, Shaquille O Neal i Reggie Miller el 1996 amb el dream team 3, després Steve Smith i Alonzo Mourning el 2000 als Jocs Olímpics de Sydney. Hi ha 5 futurs membres del Saló de la Fama en aquesta selecció: Shaq O'Neal, Reggie Miller, Joe Dumars, Do Wilkins i Zo Mourning. L'entrenador Don Nelson també és membre del Saló de la Fama.
1996 - The Dream Team 3 El tercer equip nord-americà format per jugadors de l'NBA va competir als Jocs Olímpics d'Atlanta de 1996. De nou, no falten estrelles i futurs membres del saló de la fama a la llista, amb cinc membres del Dream Team 1 (Barkley, Malone, Pippen, Robinson i Stockton) i dos jugadors més votats entre els 50 millors jugadors de l'NBA.: Hakeem Olajuwon i Shaquille O'Neal.