Small Faces fou una banda de rock anglesa popular a la dècada dels seixanta, liderada pel guitarrista i cantant Steve Marriott. Van ser un dels principals representants musicals del moviment mod, disputant-se sempre aquest lloc amb The Who. Apart de Marriott, la banda la completaven el baixista Ronnie “Plonk” Lane, el teclista Ian “Mac” McLagan i el bateria Kenney Jones. Malgrat que inicialment la seva música estava influenciada principalment pel rhythm & blues i el soul americà, es van acabar convertint en un dels grups psicodèlics de més èxit d'Anglaterra abans de la seva ruptura, a principis de 1969.
Tot i que només van estar junts durant quatre anys, des del 1965 al 1969, el llegat musical dels Small Faces es considera com un dels més importants del mod britànic i la música psicodèlica.
Quan Marriott va deixar la banda per formar Humble Pie, la resta de membres originals van formar el 1969 la banda Faces, considerada la successora natural dels Small Faces, en la que incorporaren el cantant Rod Stewart i el guitarrista Ronnie Wood (qui posteriorment es convertí en membre dels Rolling Stones).
Small Faces es va reformar entre els anys 1975 i 1978, donant lloc a dos nous treballs discogràfics, amb resultats molt discrets tant a nivell de crítica com a nivell comercial.
Història del grup Orígens (1963-1965) The Outcasts (1963-1964) Ronnie Lane i Kenney Jones es van conèixer l'any 1963, a través del germà del primer. Lane -que en aquells moments tenia 16 anys- estava aprenent a tocar la guitarra, mentre que Jones, de 14 anys, havia començat a tocar la bateria. Tots dos tenien interès en muntar una banda de rock, de manera que, juntament amb uns amics de Lane, van decidir formar The Outcasts, amb els quals van estar actuant de manera amateur durant aquell l'any i el següent per l'East End de Londres.
A principis de 1965, Ronnie Lane va decidir canviar d'instrument, i passar de la guitarra al baix elèctric. Acompanyat de Kenney Jones, els dos es van dirigir a la botiga d'instruments J60 Music Bar de Manor Park, al districte de Newham, Londres, amb la intenció de comprar-se un baix. Allà, els dos joves van conèixer Steve Marriott, que treballava a la botiga com a dependent a jornada parcial. Marriott també era músic, i ja havia passat per diverses formacions musicals, d'entre les quals en destacava el grup de R&B The Moments. Fins i tot havia fet carrera com a actor infantil durant la primera meitat de la dècada.
Lane i Jones es van entendre bé amb Marriott, i el van convidar a un concert de la seva banda, The Outcasts, els quals gaudien d'una residència en un pub del barri de Bermondsey (Londres), prop de Tower Bridge.
Durant el concert, Marriott s'emborratxà i, pel fet d'emular Jerry Lee Lewis, acabà destrossant el piano del local, amb la qual cosa el grup va acabar expulsat del mateix i perdent-ne la residència. No obstant, l'incident va servir per establir complicitats entre Marriott, Lane i Jones, els quals van decidir formar una nova banda. Completà la banda inicialment el teclista Jimmy Winston (de nom real, Jimmy Langwith), a qui Marriott ja coneixia de la seva època com a actor. Tots ells eren molt joves; cap d'ells arribava als 20 anys: Winston havia nascut el mes d'abril de 1945; Lane, l'abril de 1946; Marriott, el gener de 1947; i Jones, el més jove de tots, el setembre de 1948.
Inicis (1965) Com a banda van progressar ràpidament, passant d'assajar al Ruskin Arms de Manor Park (propietat dels pares de Winston), a realitzar les seves primeres actuacions a pubs, i d'aquí a fer concerts semiprofessionals en clubs.
El grup va escollir el nom Small Faces (“cares petites”) principalment en referència a la poca alçada dels seus membres, doncs tots ells mesuraven al voltant d'un metre setanta (a excepció de Winston, que era una mica més alt). A més, dins els cercles “mod”, en els quals la banda es va moure des d'un principi, una "cara" feia referència a algú especial, un líder, algú a qui admirar.
Inicialment, el repertori de la banda en directe incloïa clàssics de R&B/soul com "Please, Please, Please" de James Brown, "Stand By Me" de Ben E. King, “Ooh Poo Pah Doo” de Jessie Hill i “Baby Don’t You Do It” de Marvin Gaye, totes elles executades amb molta intensitat. La banda també interpretava les composicions originals "Come on Children" i "E too D”, aquesta darrera associada al consum d'speed. Durant els concerts, Marriott destacava especialment per les seves impressionants habilitats vocals, de la mateixa manera que ho feien els seus herois i models, Otis Redding i Bobby Bland.
Els anys amb Decca (1965-67) Fitxatge amb Decca i primers dos singles (1965) El mes de juny de 1965, els Small Faces signaven contracte amb el mànager Don Arden, el qual els aconseguí de seguida fitxar per la discogràfica Decca Records. El contracte amb Arden, entre altres coses, garantia a cada membre del grup una paga de 20 lliures esterlines setmanals (que, a la llarga i tenint en compte els èxits que acabarien assolint, resultà clarament insuficient) i un generós compte a les millors botigues de moda masculina de Carnaby Street. No obstant, per desconeixement i inexperiència dels joves membres del grup, aquests no van arribar a percebre en cap moment drets d'autor per les seves cançons.
El seu single de debut, “Whatcha Gonna Do About It", es publicà el mes d'agost de 1965, i aconseguí arribar al Top 15 britànic. Anys després, Arden va manifestar que ell mateix s'havia encarregat d'arreglar la posició del single a les llistes, a través de pagaments als responsables d'aquestes. Marriott i Lane van ser els creadors de la part instrumental de la cançó, inspirats en el “riff” de "Everybody Needs Somebody to Love" de Solomon Burke, mentre que la lletra fou encarregada per Arden als compositors Iam Samwell (qui havia estat autor del tema “Move it” de Cliff Richard) i Brian Potter.
El segon senzill, “I've Got Mine”, va arribar tres mesos més tard, el novembre de 1965. El tema, original de Marriott i Lane, no aconseguí el mateix èxit comercial que el seu debut, malgrat rebre crítiques favorables a la premsa musical anglesa. Per a promocionar el tema, el grup va aparèixer interpretant-lo al thriller de 1965 Dateline Diamonds. Arden va suposar que la participació de la banda a la pel·lícula els donaria publicitat i que això afavoriria les ventes del nou senzill, però no comptava amb que l'estrena de la pel·lícula s'endarreriria uns quants mesos. Amb tot, "I've Got Mine" no va arribar a entrar a les llistes d'èxits.
Poc després, Jimmy Winston abandonava el grup. En una entrevista de l'any 2000, el bateria Kenney Jones assegurava que Winston va ser expulsat perquè no va poder contenir el seu ego i va intentar competir amb Marriott. Winston, en canvi, afirmava que el motiu de la seva marxa es va deure principalment a conflictes existents entre el seu germà -que treballava com a xofer de la banda- i el manager Don Arden.
Winston va ser substituït per Ian McLagan, teclista que anteriorment havia passat per bandes com The Muleskinners i Boz and the Boz People. McLagan era un teclista més competent que Winston. A més a més, anecdòticament, la seva curta estatura visualment encaixava millor amb la de la resta de membres de la banda. També compartien gustos musicals i sentit de l'humor, amb la qual cosa el nou membre encaixà des del primer moment.
Singles d'èxit i primer llarga durada (1966) miniatura|Els Small Faces a l'any 1966 (d'esquerra a dreta) McLagan, Marriott, Jones i Lane La nova formació va entrar de ple a les llistes amb el seu tercer senzill, "Sha-La-La-La-Lee”, publicat a mitjans de gener de 1966. En aquesta ocasió, per tal d'assegurar l'èxit del nou llançament, Arden va contractar els serveis de Mort Shuman (autor del “Viva Las Vegas” d'Elvis Presley) i Kenny Lynch, com a escriptors externs. “Sha-La-La-La-Lee” va ser un èxit a Anglaterra, arribant al número 3 a la llista nacional de senzills. Malgrat això, l'estil excessivament comercial de la cançó mai va arribar a convèncer als membres del grup, que consideraven que no representava el seu so.
L’èxit del nou single els va comportar un notable augment de popularitat, i els va permetre aparèixer regularment a programes musicals de la televisió anglesa com Ready Steady Go! i Top of the Pops, a més de girar intensament pel Regne Unit i part d'Europa. Per la seva part, Steve Marriott veia com anava esdevenint un “ídol pop” entre la joventut anglesa, la qual cosa acabaria incomodant-lo amb el pas dels anys.
La popularitat assolida pel grup va afavorir la publicació del seu primer disc de llarga durada, anomenat com la banda, Small Faces. El disc aparegué el mes de maig de 1966 i va ser un èxit considerable, arribant al número 3 a la llista nacional d'àlbums al Regne Unit. El treball inclou 12 cançons, entre les quals es troben els singles d'èxit “Whatcha Gonna Do About It” i “Sha-La-La-La-Lee”. També en destaca la inclusió del tema “You Need Loving”, inspirat en el tema «You Need Love» original de Muddy Waters (tot i que als crèdits del disc consta com a composició original de Marriott i Lane) que, al seu torn, va servir d'inspiració a Robert Plant per a la melodia i la lletra del clàssic de Led Zeppelin “Whole Lotta Love”.
El mes de maig de 1966, paral·lelament al disc, també apareixia el quart single del grup, “Hey Girl”, un tema original de Marriott i Lane de caràcter bastant comercial –a petició expressa del seu mànager-, que arribà al número 10 de la llista de senzills al Regne Unit.
El setembre de 1966, el grup va assolir el seu nivell màxim de popularitat quan el seu cinquè senzill, "All or Nothing" (publicat a principis d'agost), va aconseguir el n.º 1 a la llista de senzills del Regne Unit, tot desbancant el single "Yellow Submarine"/"Eleanor Rigby" dels Beatles. El tema, original de Marriott i Lane, ha esdevingut un dels més reconeguts del grup, i ha estat versionat al llarg dels anys per artistes com UFO, Tygers Of Pan Tang, Manic Street Preachers, Ocean Colour Scene i X.
Amb l'èxit de "All or Nothing", als Small Faces els sorgí l'oportunitat de sortir de gira pels Estats Units amb The Lovin' Spoonful i The Mamas & the Papas; no obstant això, aquests plans es van haver d'anul·lar després que es filtressin els detalls d'una recent condemna per drogues d'Ian McLagan.
Trencament amb el mànager Don Arden i la discogràfica Decca (1966) Tot i ser una de les bandes angleses de l'època amb més ingressos per actuacions en directe, i comptar ja amb diversos senzills d'èxit, els seus membres no gaudien d'una bona situació financera, com a conseqüència de l'abusiu contracte que els lligava amb el seu manager, Don Arden, el qual acaparava la majoria dels beneficis que generava la banda. A més, el ritme de treball que els imposava Arden era excessivament elevat, atès que aquest no els havia deixat mai de considerar un grup d'èxit efímer al qual calia esprémer al màxim mentre aquest èxit durés. Arden, a més, s'havia guanyat una reputació a Anglaterra per la manera -a vegades fregant els límits de la legalitat- de portar els seus negocis, la qual cosa l'havia portat a ser conegut com “The English Godfather” o l’“Al Capone del pop”.
Les tensions amb Arden augmentaren quan aquest decidí publicar, sense el consentiment del grup, un nou single el mes de novembre de 1966, a partir d'una gravació que la banda encara considerava inacabada. El tema en qüestió era “My Mind’s Eye”, que comptava amb una melodia inspirada en la nadala “Els àngels de la Glòria”, i en el qual es començava a apreciar una aproximació del grup cap a la psicodèlia, en un moment en què el moviment mod havia començat a entrar en decadència. El tema arribà al número 4 a la llista de singles del Regne Unit.