El Haruna (japonès:榛名, anomenat així en honor al mont Haruna) va ser un cuirassat de la Marina Imperial Japonesa durant la Primera Guerra Mundial i la Segona Guerra Mundial. Dissenyat per l'enginyer naval britànic George Thurston, va ser el quart i últim creuer de batalla de la classe Kongō, entre els vaixells més fortament armats de qualsevol marina quan es va construir. Amb la quilla posada el 1912 a les drassanes de Kawasaki a Kobe, el Haruna va ser assignat formalment el 1915 el mateix dia que el seu vaixell germà, el Kirishima. El Haruna va patrullar davant de la costa xinesa durant la Primera Guerra Mundial. Durant els exercicis de tir el 1920, una explosió va destruir un dels seus canons, va danyar la torreta i va matar set homes.
Durant la seva carrera, el Haruna va patir dues reconstruccions importants. A partir de 1926, la Marina Imperial Japonesa el va reconstruir com a cuirassat, reforçant el seu blindatge i millorant les seves capacitats de velocitat i potència. El 1933, la seva superestructura va ser completament reconstruïda, la seva velocitat es va augmentar i va ser equipada amb catapultes de llançament per a hidroavions. Ara prou ràpid per acompanyar la creixent flota de transportistes del Japó, el Haruna va ser reclassificat com a cuirassat ràpid. Durant la Segona Guerra Sino-japonesa, el Haruna va transportar tropes de l'Exèrcit Imperial Japonès a la Xina continental abans de ser redestinat a la 3a Divisió de Cuirassats el 1941. A la vigília de l'atac japonès a Pearl Harbor, va navegar com a part de la Força del Sud en preparació per a la batalla de Singapur.
El Haruna va lluitar en gairebé totes les accions navals importants del Teatre del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial. Va cobrir els desembarcaments japonesos a Malàisia i a les Índies Orientals Holandeses el 1942 abans d'enfrontar-se les forces nord-americanes a la batalla de Midway i durant la campanya de Guadalcanal. Al llarg de 1943, el Haruna va romandre principalment a la llacuna de Truk, la base naval de Kure (prop d'Hiroshima), la base naval de Sasebo (a prop de Nagasaki) i les illes Lingga, i es va desplegar en diverses ocasions en resposta als atacs aeris de transportistes a bases insulars japoneses. El Haruna va participar en la batalla del Mar de les Filipines i la batalla del golf de Leyte el 1944, enfrontant-se amb vaixells nord-americans.
El 1945, el Haruna va ser traslladada a la base naval de Kure, on va ser enfonsada per avions de la Task Force 38 el 28 de juliol de 1945.
Disseny i construcció miniatura|Llançament del Haruna, 14 de desembre de 1913 El Haruna va ser el quart i l'últim dels creuers de batalla classe Kongō de la Marina Imperial Japonesa, una línia de vaixells capitals dissenyats per l'enginyer naval britànic George Thurston. La classe va ser ordenada l'any 1910 a la llei d'expansió naval d'emergència japonesa després de la posada en marxa de l' el 1908. Els quatre creuers de batalla de la classe Kongō van ser dissenyats per igualar les capacitats navals de les altres grans potències de l'època; s'han anomenat les versions de creuers de batalla del cuirassat britànic (anteriorment turc) .Jackson (2008), p. 27.Gardiner and Gray (1980), p. 234. El seu armament pesat i la seva protecció blindada (que va aportar el 23,3 per cent del seu desplaçament) eren molt superiors a les de qualsevol altre vaixell de capital japonès que flotava en aquell moment.
La quilla del Haruna va ser posada a Kobe per Kawasaki el 16 de març de 1912, amb la majoria de les peces utilitzades en la seva construcció fabricades al Japó. A causa de l'escassetat de grades disponibles, el Haruna i el seu vaixell germà el Kirishima van ser els dos primers vaixells capitals de la Marina Imperial Japonesa que es van construir en drassanes privades. Avarat el 14 de desembre de 1913, l'equipament del Haruna va començar a principis de 1914. Es va completar el 19 d'abril de 1915.
Armament La bateria principal del Haruna constava de vuit canons principals de calibre pesat de 14 polzades (36 cm) en quatre torretes bessones (dues a proa i dues a popa). L'Oficina d'Intel·ligència Naval dels Estats Units va assenyalar que les torretes eren "similars a les torretes britàniques de 15 polzades", amb millores fetes en l'estanquitat . Cadascun dels seus canons principals podia disparar obusos explosius o perforants d'un màxim de 38.770 iardes (19,14 milles nàutiques; 35,45 km) a una velocitat de tret de dos obusos per minut. D'acord amb la doctrina japonesa de desplegar vaixells més poderosos abans que els seus oponents, el Haruna i els seus vaixells germans van ser els primers vaixells del món equipats amb canons de 14 polzades (36 cm) .Jackson (2000), p. 48. Els canons principals portaven munició per a 90 salves, i tenien una vida útil aproximada del canó de 250 a 280 cartutxos. El 1941, es van introduir tints separats (utilitzats per distingir entre obusos disparats des de múltiples vaixells) per als obusos perforants dels quatre cuirassats de la classe Kongō, amb els obusos perforants del Haruna utilitzant tint negre.
La seva bateria secundària eren originalment setze canons mitjans de 6 polzades (15 cm) de calibre 50 en casamates individuals (totes situades al mig del vaixell), vuit canons de 3 polzades (7,6 cm) i vuit tubs de torpedes submergits de 21 polzades (53 cm). Els canons de sis polzades podien disparar de cinc a sis carns per minut, amb una vida útil de 500 salves. El canó de calibre 6"/50 era capaç de disparar tant obusos antiaeri com antinaveixell, tot i que el posicionament dels canons al Haruna va fer poc pràctic disparar antiaeri. Durant la seva segona reconstrucció, els canons antics de 3 polzades es van retirar i es van substituir per vuit canons de doble propòsit de 5 polzades (13 cm) Aquests canons de calibre 5"/40 podien foc entre 8 i 14 cartutxos per minut, amb una vida útil del canó de 800 a 1.500 salves. El 5"/40 tenia la més àmplia varietat de tipus de tirs de canons del Haruna, ja que estaven dissenyats per disparar obusos antiaeris, antinaus i il·luminació. També estava armat amb un gran nombre de metralladores antiaèries de 1 polzada (2,5 cm). El 1943, el seu armament secundari es va reconfigurar a vuit canons de 6 polzades (15 cm), dotze canons de 5 polzades (13 cm) i finalment a finals de 1944 cent vuit canons automàtics antiaeri tipus 96 en 30 muntures triples i 18 simples.Stille, p. 16.
Història operativa 1915–1926: creuer de batalla El 19 d'abril de 1915, el Haruna va ser encarregat formalment a Kobe. El 13 de desembre de 1915, després de vuit mesos de proves, va ser assignat a la 3a Divisió de Cuirassats de la 2a Flota. El 9 d'abril de 1916, va sortir de la base naval de Sasebo per a operacions al mar de la Xina Oriental, tornant al Japó 10 dies després. L'1 de desembre de 1916, el capità Saburo Hyakutake va assumir el comandament del Haruna fins al 15 de setembre de 1917, quan el capità Naomi Taniguchi el va substituir. L'1 de desembre de 1917, va ser posada en reserva, quan van concloure les hostilitats al teatre del Pacífic de la Primera Guerra Mundial miniatura|El Haruna a Kōbe el 24 d'abril de 1915 El 12 de setembre de 1920, el Haruna va participar en exercicis d'artilleria a Hokkaidō quan una explosió de la retrocàrrega va destruir el canó d'estribord de la torreta número 1, matant a set homes i danyant greument el sostre blindat de la torreta. Una investigació posterior de l'Armada Imperial Japonesa va concloure que un fusible defectuós va encendre les bosses de pólvora a la recàrrega, fent detonar l'obús mentre encara es trobava al canó. La torreta va ser reparada a l'Arsenal Naval de Yokosuka, on l'elevació dels seus canons de 14 polzades també es va incrementar en set graus. Tres mesos després, va tornar a ser posada en reserva.
Amb la conclusió de la Primera Guerra Mundial i la signatura del Tractat Naval de Washington, la mida de la Marina Imperial Japonesa es va reduir significativament, amb una proporció de 5:5:3 requerida entre les naus capitals del Regne Unit, els Estats Units, i Japó.Jackson (2000), p. 67. El tractat també va prohibir al Japó la construcció de nous vaixells de capital fins a 1931, sense que cap vaixell de capital superés les 35.000 tones llargues (35.562 t ).Jackson (2000), p. 68. Sempre que les noves addicions no superessin les 3.000 tones llargues (3.048 t), es va permetre millorar els vaixells capitals existents amb protuberàncies antitorpedes millorades i blindatge de coberta. Quan el Tractat de Washington s'havia implementat completament al Japó, només tres classes de vaixells capitals de la Primera Guerra Mundial romanien actius: els cuirassats de la classe Ise, els creuers de guerra de la classe Kongō i un dels cuirassats de la classe Fusō (el Yamashiro).Jackson (2000), p. 69.
1926–1933: Reconstrucció en cuirassat miniatura|El Haruna a mar Incapaç de construir nous vaixells capitals fins al 1931, el Japó va recórrer a millorar els cuirassats i els creuers de batalla. El juliol de 1926, el Haruna es va convertir en el primer dels vaixells japonesos a experimentar una àmplia modernització i modificació, en dic sec a l'Arsenal Naval de Yokosuka. Durant els dos anys següents, el seu blindatge horitzontal a prop dels seus carregadors de munició es va reforçar i els espais de maquinària dins del casc es van augmentar. Es van afegir protuberàncies antitorpedes al llarg de la línia de flotació, tal com ho permetia el Tractat de Washington. Va ser reequipat per acomodar tres hidroavions tipus 90 Model 0. Per augmentar la seva velocitat i capacitats de potència, es van retirar les 36 calderes Yarrow i es van substituir per 16 calderes més noves, i es van instal·lar turbines d'accionament directe Brown-Curtis. L'embut cap endavant del Haruna va ser eliminat, i el seu segon embut es va ampliar i allargar. Les modificacions al seu casc van augmentar el seu pes de blindatge de 6.502 a 10.313 tones llargues, violant directament els termes del Tractat de Washington. El juliol de 1928, el Haruna —ara capaç de velocitats de 29 nusos (54 km/h; 33 mph)— va ser reclassificat com a cuirassat.
Després de noves proves al mar, el Haruna va ser assignat el 10 de desembre de 1928 a la 4a Divisió de Cuirassats de la 2a Flota com a vaixell especial de l'Emperador. El vaixell especial de l'emperador va ser designat com el seu mitjà oficial de transport naval a tot l'Imperi japonès. Durant els 12 mesos següents, va operar entre Sasebo, Port Arthur i el mar de la Xina Oriental. L'1 de febrer de 1929, el príncep Takamatsu, el germà petit de l'emperador Hirohito, va ser assignat a la tripulació. El 20 de novembre de 1929, va ser reassignada a la 1a Divisió de Cuirassats. Va ser posat en reserva l'1 de desembre de 1930. miniatura|esquerra|El Haruna sotmès a proves després de la seva reconstrucció el 1928 El 22 d'abril de 1930, el Japó va signar el Tractat Naval de Londres, posant més restriccions a les seves forces marítimes. A més del desballestament de diversos cuirassats més antics, el Japó no tindria permís per construir nous vaixells capitals fins al 1937.Jackson (2000), p. 72. Després d'un petit treball d'equipament, la seva reconstrucció, començada el 1926, es va declarar completa l'1 d'octubre de 1931. El 8 de novembre de 1931, va servir com a vaixell de l'emperador durant la seva visita oficial a la prefectura de Kumamoto.
El setembre de 1931, el Japó va envair Manxúria. El 25 de febrer de 1933, basant-se en l'informe de la Comissió Lytton, la Societat de Nacions va acordar que la invasió del Japó havia violat la sobirania xinesa. Negant-se a acceptar el judici de l'organització, el Japó es va retirar de la Societat de Nacions el mateix dia. A finals de 1934, el Japó també anunciaria que es retiraria dels Tractats Navals de Washington i Londres, eliminant així totes les restriccions sobre el nombre i la mida dels seus vaixells capitals.Willmott (2002), p. 35.
1933–1941: cuirassat ràpid