El Fusō (japonès:扶桑, nom clàssic del Japó) va ser el vaixell principal dels dos cuirassats dreadnought de classe Fusō construïts per a la Marina Imperial Japonesa. Avarat el 1914 i assignat el 1915, va patrullar inicialment davant de la costa de la Xina, sense participar en la Primera Guerra Mundial. El 1923, va ajudar els supervivents del gran terratrèmol de Kantō.
El Fusō es va modernitzar entre 1930 i 1935 i de nou entre 1937 i 1941, amb millores al seu blindatge i maquinària de propulsió i una superestructura reconstruïda a l' estil de pal de pagoda. Amb només canons de 14 polzades (356 mm), va ser superat per altres cuirassats japonesos a l'inici de la Segona Guerra Mundial, i va exercir papers auxiliars durant la major part de la guerra.
El Fusō va formar part de la Força del Sud del vicealmirall Shōji Nishimura a la batalla del golf de Leyte. Va ser enfonsat a les primeres hores del 25 d'octubre de 1944 per torpedes i trets navals durant la batalla de l'estret de Surigao. Alguns informes afirmaven que el Fusō es va trencar per la meitat, i que les dues meitats van romandre a flotació i cremant durant una hora; segons els relats dels supervivents, però, el vaixell es va enfonsar després de 40 minuts d'inundació i es va incendiar quan els seus búnquers de combustible es van vessar oberts. De les poques dotzenes de tripulants que van escapar, només 10 van sobreviure per tornar al Japó.
Descripció miniatura|esquerra|El Fusō en les seves proves de mar, 24 d'agost de 1915 El vaixell tenia una eslora de 192,1 metres (630 peus 3 polzades) entre perpendiculars i 202,7 metres (665 peus) en total. Tenia una mànega de 28,7 metres (94 peus 2 polzades) i un calat de 8,7 metres (29 peus).Gardiner & Gray, p. 229 El el Fusō desplaçava 29.326 tones llargues (29.797 t) amb càrrega estàndard i 35.900 tones llargues (36.476 t) a plena càrrega.Jentschura, Jung and Mickel, p. 25 La seva tripulació estava formada per 1.198 oficials i marineriAl 1915 i 1.396 el 1935. Durant la Segona Guerra Mundial, la tripulació probablement va arribar a ser d'uns 1.800 a 1.900 homes.Skulski, p. 30
Durant la primera modernització del vaixell durant el període 1930-1933, la seva superestructura davantera es va ampliar amb múltiples plataformes afegides al seu trípode. La seva superestructura posterior es va reconstruir per acomodar suports per a canons antiaeris (AA) de 127 mil·límetres (5 polzades) i directors de control de foc addicionals. Al Fusō també se li van donar protuberàncies de torpedes per millorar la seva protecció submarina i per compensar el pes del blindatge i l'equip addicionals. Durant la segona fase de la seva primera reconstrucció el 1934-1935, la protuberància del torpede del Fusō es va ampliar i la seva popa es va allargar 7,62 metres (25,0 peus). Aquests canvis van augmentar la seva longitud total a 212,75 m (698,0 peus), la seva biga a 33,1 m (108 peus 7 polzades) i el seu calat a 9,69 metres (31 peus 9 polzades). El seu desplaçament va augmentar prop de 4.000 tones llargues (4.100 t) fins a 39.154 tones llargues (39.782 t) a càrrega profunda.Skulski, p. 11, 29
Propulsió El vaixell tenia dos jocs de turbines de vapor d'accionament directe Brown-Curtis, cadascuna de les quals accionava dos eixos d'hèlix. Les turbines van ser dissenyades per produir un total de 40.000 cavalls de vapor (30.000 kW), utilitzant vapor proporcionat per 24 calderes de tub d'aigua tipus Miyahara , cadascuna de les quals consumia una barreja de carbó i petroli. el Fusō tenia una capacitat d'estiba de 4.000 tones llargues (4.064 t) de carbó i 1.000 tones llargues (1.016 t) de fuel oil,Skulski, p. 17 que li donava una autonomia de 8.000 milles nàutiques (15.000 km; 9.200 milles) a una velocitat de 14 nusos (26 km/h; 16 mph). El vaixell va superar la seva velocitat de disseny de 22,5 nusos (41,7 km/h; 25,9 mph) durant les seves proves de mar, arribant als 23 nusos (43 km/h; 26 mph) a 46.500 shp (34.700 kW).Jentschura, Jung and Mickel, p. 25–26
Durant la seva primera modernització, les calderes Miyahara van ser substituïdes per sis noves calderes de petroli Kampon instal·lades a l'antiga sala de calderes de popa, i es va eliminar l'embut de proa. Les turbines Brown-Curtis van ser substituïdes per quatre turbines Kanpon amb engranatges amb una potència dissenyada de 75.000 shp (56.000 kW). Durant les seves proves de 1933, el Fusō va assolir una velocitat màxima de 24,7 nusos (45,7 km/h; 28,4 mph) des de 76.889 shp (57.336 kW). L'emmagatzematge de combustible del vaixell es va augmentar fins a un total de 5.100 tones llargues (5.182 t) de fueloil que li va donar una autonomia de 11.800 milles nàutiques (21.900 km; 13.600 milles) a una velocitat de 16 nusos (30 km/h; 18 mph) .
Armament miniatura|Vista posterior de la bateria principal i secundària del Fusō Els dotze canons de 14 polzades de calibre 45 del Fusō es van muntar en sis torretes de dos canons, numerades d'un a sis de davant a darrere, cadascuna amb un rang d'elevació de -5 a +30 graus.Skulski, p. 18 Les torretes estaven disposades en un estil poc comú 2-1-1-2 amb parells de torretes superfoc a proa i a popa; les torretes del mig no eren superfoc, i tenien un embut entre elles. Els canons principals i les seves torretes van ser modernitzats durant la reconstrucció del vaixell el 1930; l'elevació dels canons principals es va augmentar a +43 graus, augmentant el seu rang màxim de 27.800 a 35.450 iardes (25.420 a 32.420 m). Inicialment, els canons podien disparar a una velocitat d'1,5 projectils per minut, i això també es va millorar durant la seva primera modernització.Skulski, p. 18 L'orientació de la Torreta núm. 3 es va invertir durant la modernització; ara mirava cap endavant.Chesneau, p. 171
Originàriament, el Fusō estava equipat amb un armament secundari de setze canons de calibre 50 de sis polzades tipus 41è any muntats en casemates als costats superiors del casc. L'arma tenia un abast màxim de 22.970 iardes (21.000 m)Skulski, p. 20 i disparava a una velocitat de fins a sis trets per minut.Campbell, p. 189 Va ser equipat amb cinc canons antiaeris de calibre 40 de tres polzades (76 mm) el 1918. Els canons d'angle alt estaven en muntatges individuals a banda i banda de la superestructura davantera i ambdós costats del segon embut, així com a babord de la superestructura de popa. Aquests canons tenien una elevació màxima de +75 graus, i podien disparar un obús de 5,99 quilos (13,2 lliures) a una velocitat de 13 a 20 tirs per minut fins a una alçada màxima de 7.200 metres (23.600 peus) .Campbell, p. 198 El vaixell també estava equipat amb sis tubs de torpedes submergits de 533 mil·límetres (21,0 polzades), tres a cada banda.Skulski, p. 30
Durant la primera fase de la modernització del Fusō a principis de la dècada de 1930, es van retirar els cinc canons de tres polzades i es van substituir per vuit canons de doble propòsit de 127 mil·límetres de calibre 40, instal·lats a banda i banda de les superestructures de proa i popa en quatre suports bessons per a canons.Skulski, p. 21 Quan disparaven contra objectius de superfície, els canons tenien un abast de 14.700 metres (16.100 iardes); tenien un sostre màxim de 9.440 metres (30.970 peus) a la seva elevació màxima de +90 graus. La seva velocitat màxima de foc era de 14 tirs per minut, però la seva velocitat de foc sostinguda era d'uns vuit tirs per minut.Campbell, p. 192–93 En aquest moment, el vaixell també estava dotat de quatre muntatges quàdruples per a les metralladores tipus 93 de 13,2 mm construïdes amb llicència, dues al pal de la pagoda i una a cada costat de l'embut. L'abast màxim d'aquests canons era de 6.500 metres (7.100 iardes), però el rang efectiu contra els avions era només de 1.000 metres (1.100 iardes). La velocitat cíclica era ajustable entre 425 i 475 rondes per minut, però la necessitat de canviar els carregadors ]de 30 rondes va reduir la velocitat efectiva a 250 rondes per minut.Skulski, p. 21–22
Les millores realitzades durant la primera reconstrucció van augmentar l'esborrany del Fusō en 1 m, empacant els dos canons de sis polzades més importants, de manera que van ser eliminat durant la primera fase de la segona modernització del vaixell el 1937 i el 1938.Skulski, p. 20, 30 Durant aquesta mateixa fase, les metralladores Tipus 93 de 13,2 mil·límetres (0,52 polzades) van ser substituïdes per vuit canons antiaèris lleugers tipus 96 de 25 mm en muntatges de dos canons. Quatre d'aquests suports es van col·locar a la superestructura davantera, un a cada costat de l'embut i dos a la superestructura posterior. Aquest va ser el canó antiaeri lleuger japonès estàndard durant la Segona Guerra Mundial, però va patir greus deficiències de disseny que el van convertir en una arma en gran part ineficaç. Segons l'historiador Mark Stille, les muntures bessones i triples "no tenien prou velocitat en tren o elevació; les mirades de l'arma no podien manejar objectius ràpids; l'arma presentava una vibració excessiva; el carregador era massa petit i, finalment, l'arma produïa massa explosió de morrió".Stille, p. 11 La configuració dels canons antiaeris va variar significativament; el juliol de 1943, es van afegir 17 muntures simples i dues muntures dobles per a un total de 37.Stille, p. 23 El juliol de 1944, el vaixell va ser equipat amb canons antiaeris addicionals: 23 muntures simples, sis dobles i vuit triples, per un total de 95 en la seva configuració final.Skulski, p. 22 Aquests canons de 25 mil·límetres (0,98 polzades) tenien un abast efectiu d'1.500–3.000 metres (1.600–3.300 iardes) i un sostre efectiu de 5.500 metres (18.000 peus) a una altitud de +85 graus. La velocitat màxima efectiva de tir només era d'entre 110 i 120 cartutxos per minut a causa de la necessitat freqüent de canviar els carregadors de quinze càrregues.Campbell, p. 200
Avions El Fusō va ser equipat breument amb una plataforma de vol d'avió a la torreta núm. 2 el 1924. Durant la primera fase de la seva primera modernització, es va instal·lar una catapulta al sostre de la torreta núm. 3 i el vaixell estava equipat per operar tres hidroavions, encara que no es va proporcionar cap hangar. Els biplans Nakajima E4N2 inicials van ser substituïts pels biplans Nakajima E8N2 el 1938. La capacitat del Fusō per operar el seu avió es va millorar molt durant la segona fase de la seva segona modernització el 1940–41, quan l'equip de manipulació de l'avió es va traslladar a popa i es va instal·lar una nova catapulta. Els biplans Mitsubishi F1M van substituir els E8N a partir de 1942.Skulski, p. 25–26
Control de foc i sensors Quan va completat el 1915, el Fusō tenia dos telèmetres de 3,5 metres (11 peus 6 polzades) i dos d'1,5 metres (4 peus 11 polzades) a la seva superestructura davantera, un telèmetre de 4,5 metres (14 peus 9 polzades) al sostre de la torreta. Telèmetres núm. 2 i de 4,5 metres a les torretes 3, 4 i 5. Al final L'any 1917 es va instal·lar un director de control de foc en una plataforma del trinquet. Els telèmetres de 4,5 metres van ser substituïts per instruments de 8 metres (26 peus 3 polzades) el 1923. Durant la primera modernització del vaixell, es van afegir quatre directors per als canons antiaeris de 12,7 mm, un a cada costat de les superestructures de proa i de popa, i es va instal·lar un telèmetre de vuit metres a la part superior del pal de la pagoda. Aquest va ser substituït per un telèmetre de 10 metres (32 peus 10 polzades) durant l'any 1938. En aquest mateix temps, els dos telèmetres de 3,5 metres de la superestructura davantera van ser substituïts per directors per als canons antiaeris de 25 mm. Es van instal·lar directors addicionals de 25 mm a les plataformes a cada costat de l'embut.Skulski, p. 28–29, 82, 84