La pèrdua de llibres en l'antiguitat tardana (el període comprés entre la fi del i la del ) representa una pèrdua irreparable per al patrimoni cultural de l'Antiguitat clàssica, que en la seua major part es plasmava en forma de llibres antics. A causa de la pèrdua de gran part de la literatura grega i llatina antigues, el nombre d'obres que ens han pervingut és extremament reduït. La majoria de textos que han sobreviscut, però, s'han conservat en còpies medievals; molt pocs textos originals de l'Antiguitat han sobreviscut. miniatura|Papir amb inscripció, P. Colònia 58 (s. I-II), amb versos d'Arquíloc en grec antic Les raons d'aquesta pèrdua massiva són diverses i controvertides. L'anomenada crisi del segle III en suposà un punt d'inflexió. Hi ha proves de la destrucció sistemàtica d'escrits cristians durant la seua persecució, així com d'escriptors pagans en el període de cristianització de l'Imperi Romà. És possible que altres causes en siguen el declivi cultural i els aldarulls de l'època de les migracions bàrbares, especialment a Occident, quan moltes col·leccions de llibres foren destruïdes en els conflictes bèl·lics, i amb la desaparició de les elits culturals que eren els darrers portadors de la cultura escrita. Els canvis en els suports –com el canvi del papir al pergamí i del pergamí als còdexs– així com el cànon literari i el sistema educatiu, també en foren barreres afegides. La transmissió de les obres finalitzava si no es reescrivien pas en el nou suport.
Mentre que en l'Imperi Romà d'Orient la tradició literària de l'Antiguitat es mantingué fins a la caiguda de Constantinoble, a Occident, només una elit de persones riques conservà el llegat a la fi de l'Antiguitat en una reduïda selecció d'obres. A aquest cercle pertanyia Cassiodor, de família senatorial, que en el aplegà les restes de literatura que encara es conservava i establí la producció de llibres al Monestir de Vivarium, possibilitant les bases de la producció de llibres en l'edat mitjana. Sobretot als segles VII i VIII, molts manuscrits d'autors clàssics i d'alguns de cristians foren esborrats i reescrits. Dels pocs manuscrits llatins més antics que encara es conserven, la majoria dels quals contenen textos d'autors clàssics, només es conserven com a palimpsestos. Per tant, el Renaixement carolingi, en què la producció de manuscrits de textos clàssics tornà a florir, tingué una gran importància per a la transmissió. Les raons per a la creació de palimpsestos foren diverses, generalment consideracions pràctiques com el cost del material, el canvi de la manera d'escriptura o un canvi en els gustos literaris, i potser també motius religiosos en el cas de textos clàssics i herètics.
Les conseqüències de la pèrdua de gran part de la literatura antiga foren significatives. Només amb la invenció de la la impremta en el els textos antics tornaren a ser accessibles a un públic ampli. Molts assoliments de l'era moderna s'inspiraren directament o indirecta en aquests escrits. Fins al les biblioteques modernes no van aconseguir el nombre de textos que tenien en l'Antiguitat.
Les col·leccions de llibres de l'Antiguitat i la seua transmissió Abans del descobriment del papir a partir del 1900, la transmissió de la literatura grega anterior al coneixia uns 2.000 noms d'autors; només, però, se n'havien preservat les obres o parts de 253. Quant a la literatura llatina, es coneixien 772 noms d'autors i només se n'havien conservat escrits de 144. Això feu concloure que menys del 10% de la literatura antiga ens ha pervingut. Els gairebé 3.000 noms d'autors representen un nombre insignificant. Aquests noms corresponen sobretot a autors clàssics emprats en l'educació, i no abasten la totalitat dels títols antics, a més a més de la sobrerepresentació de molts autors cristians si comparem la seua producció amb la resta de la cultura de l'Antiguitat.
Un càlcul del nombre de títols de l'Antiguitat sols es pot inferir de manera indirecta per la història de les biblioteques. La biblioteca més famosa de l'Antiguitat, la d'Alexandria, va augmentar de 532.000 a 700.000 rotlles entre el 235 i el 47 abans de la nostra era. La majoria en grec. Un rotlle corresponia aproximadament a un títol. Per tant, la producció de títols en el món grec ascendia si més no a 1.100 títols a l'any. Extrapolat a l'any 350, parlem d'una col·lecció d'aproximadament un milió de títols.800x800px|Gràfics dels fons bibliotecaris des de l'Antiguitat.L'estadística de les col·leccions de biblioteques, fins on es coneix, mostra una bretxa en la història de la transmissió de coneixements, des de l'Antiguitat fins a l'època actual. Fins al les biblioteques europees no van tornar a tenir fons comparables als de les biblioteques de l'AntiguitatEl volum de les obres en llatí no pot determinar-se pas amb precisió; podria, però, haver arribat a una magnitud comparable. Atés que les obres més trivials de les províncies no devien trobar lloc en les grans biblioteques, el fons total de títols antics podria haver superat el milió. Sota l'estimació d'una distribució mitjana de 10 a 100 còpies, això es traduiria en una quantitat de rotlles o llibres que podria arribar a uns milions. D'aquests milions d'obres de l'època anterior al 350, ni una sola s'ha conservat en cap biblioteca. Totes les obres de l'època precristiana, és a dir, d'abans del 350, segurament es van transmetre en edicions cristianes, que es produïren a partir dels segles III i IV (sobretot a Occident, i al segle IV).
La quantitat de textos antics transmesos (sense comptar les troballes) encara no s'ha determinat pas amb precisió. Es calcula que serien uns 3.000, dels quals uns 1.000 són en llatí. La majoria se n'han conservat en fragments. El volum total de textos no cristians conservats, si més no en llatí, cabria en menys de 100 còdexs. Per tant, la pèrdua en la quantitat de títols antics és molt significativa i podria estar en l'ordre d'un de mil. Segons aquest càlcul, només el 0,1% o un de cada 1.000 títols hauria sobreviscut. Aquesta xifra s'obté comparant unes existències totals calculades en uns milions de títols amb els milers de títols supervivents, o en comparar la darrera biblioteca de l'Antiguitat, la Biblioteca Imperial de Constantinoble, incendiada cap al 473, que contenia uns 120.000 llibres, amb la primera biblioteca medieval coneguda d'Occident, la de Cassiodor, que tenia al voltant de 100 còdexs l'any 576.
La pèrdua de llibres Col·leccions antigues En l'Antiguitat hi havia un gran nombre de biblioteques. Es coneixien biblioteques públiques urbanes i privades d'entre 20.000 a 50.000 rotlles de papir o pergamí. Aquestes biblioteques eren tant a Roma (amb unes 29 biblioteques públiques l'any 350) com a les províncies de l'imperi. Durant la visita de Cèsar a Alexandria, és probable que no es cremàs la gran Biblioteca d'Alexandria totalment, sinó potser únicament un magatzem del port que contenia al voltant de 40.000 rotlles. Aquests podrien haver-se'n destinat a l'exportació com a part de la producció anual. És un fet conegut que Alexandria continuà sent un centre d'estudi i recerca molt després d'aquest accident. La Biblioteca d'Alexandria ja tenia més de 490.000 rotlles en l'època hel·lenística, mentre que la de Pèrgam en tenia uns 200.000.Joan Tzetzes, Prolegomena de comoedia Aristophanis, 2,10. Durant l'època imperial romana, potser algunes ciutats aconseguiren un nivell similar, ja que tenir una biblioteca era un símbol d'estatus i prestigi.
No s'han conservat pas registres precisos sobre la magnitud de les grans biblioteques a la Roma antiga. Per l'evidència arqueològica, s'ha deduït que la Biblioteca Palatina i la Ulpia podrien haver tingut lloc per a almenys 100.000 rotlles de papir o pergamí. Potser en aquestes biblioteques sols es guardaven els rotlles més valuosos. A més a més, la Biblioteca de Pèrgam també tenia la majoria de les col·leccions en dipòsit. Per la grandària dels edificis d'aquestes biblioteques principals de Roma, així com les d'Alexandria i Atenes, es creu que cadascuna podria haver tingut espai per a milions de rotlles. Amb aquesta distribució geogràfica de la literatura antiga en biblioteques importants, la pèrdua d'una sola biblioteca no representaria un problema fatal per a la preservació del coneixement en l'Antiguitat.
Factors de la pèrdua de llibres miniatura|Pàgina d'un dels llibres més antics que es conserven, el Vergilius Vaticanus (cap al 400), un magnífic manuscrit de poemes de Virgili. El bon estat de conservació demostra que llibres anteriors a l'any 300 podrien haver sobreviscut fins als nostres dies Els escrits d'alguns autors antics podrien haver estat destruïts fins i tot abans de l'època de l'Antiguitat tardana, com ho demostra el cas de Tit Labié, els escrits del qual foren cremats per ordre d'August a causa d'un delicte de lesa majestat. Degué ser, però, un cas minoritari.
Hi havia l'antiga teoria de la "reescriptura-descomposició", que suggeria que al voltant de l'any 400 s'havia produït una transició de papirs a còdexs de pergamí. En l'era dominada pel cristianisme, o potser abans, la societat hauria perdut interés en els rotlles no cristians. Per tant, no els van continuar copiant i, al llarg de l'edat mitjana, es van deteriorar a les biblioteques, mentre que els còdexs de pergamí més duradors hi sobrevisqueren.
Entre els investigadors tampoc resta esclarida la magnitud de la pèrdua. Per exemple, en la presentació general de la història de la transmissió escrita de Reynolds i Wilson (Scribes and Scholars), no es dona pas informació sobre la grandària de les biblioteques de Cassiodor. S'esmenten escrits perduts que suposadament van ser citats l'any 600, sense discutir si aquestes cites provenen d'obres originals o d'extractes prèviament existents. És comunament acceptada la idea que, junt o fins i tot abans de les destruccions del període de les invasions bàrbares, la cristianització fou un dels factors que va contribuir a la pèrdua de la literatura antiga.
Els papiròlegs qüestionen la menor durabilitat del papir. Roberts i Skeat estudiaren aquest tema en The Birth of the Codex (El naixement del còdex) el 1983, i concloïen que el papir, en condicions normals d'emmagatzematge, no és pas menys durador que el pergamí. Tot i que es poden trobar exemples de convivència pacífica entre no cristians i cristians en l'imperi, en temps recents s'ha emfasitzat de nou la violència dels conflictes religiosos. Els conflictes religiosos sovint tenien motivacions socials i eren fomentats per autoritats cristianes institucionals o espirituals. El cristianisme primitiu era especialment atractiu per a les classes baixes menys alfabetitzades. La política religiosa oficial depenia de l'emperador regnant en aqueix moment, i emperadors com Teodosi I el Gran i altres intervenien principalment en disputes internes de l'Església, amb lleis específiques que legitimaven els conflictes religiosos. El declivi de les religions de l'Antiguitat fou un procés llarg. Com resumeix una obra sobre la cristianització de l'Imperi Romà:
Algunes recerques més recents indiquen una llarga durabilitat del papir. Al voltant de l'any 200, en una biblioteca de Roma, es podia llegir un rotlle de papir que tenia 300 anys i datava de l'època de fundació de les biblioteques romanes. Aquest material hauria d'haver sobreviscut més de 400 anys. Després de l'any 800, però, molts dels antics rotlles ja no existien pas, com es pot deduir dels catàlegs i l'activitat de còpia d'aqueixa època. Tant en l'oest llatí com en l'est grec, a partir de l'any 800, només es tenia accés a còdexs que s'havien escrit després de l'any 400.