El Yamashiro (japonès:山城, "Castell de muntanya", que rep el nom de l'antiga província de Yamashiro) va ser el segon dels dos cuirassats dreadnought de classe Fusō construïts per a la Marina Imperial Japonesa. Avarat el 1915 i assignat el 1917, va patrullar inicialment davant de la costa de la Xina, sense participar en la Primera Guerra Mundial. El 1923, va ajudar els supervivents del Gran terratrèmol de Kantō.
El Yamashiro es va modernitzar entre 1930 i 1935, amb millores al seu blindatge i maquinària i una superestructura reconstruïda a l' estil del pal de la pagoda. No obstant això, amb només canons de 14 polzades, va ser superat per altres cuirassats japonesos a l'inici de la Segona Guerra Mundial, i va exercir papers auxiliars durant la major part de la guerra.
L'any 1944, però, es va veure obligat a servir de primera línia, servint com a vaixell insígnia de la Força del Sud del vicealmirall Shōji Nishimura a la batalla de l'estret de Surigao, l'acció més al sud de la batalla del golf de Leyte. Durant els ferotges lluites nocturns a les primeres hores del 25 d'octubre contra una força superior nord-americana i australiana, el Yamashiro va ser enfonsat per torpedes i trets navals. Nishimura va enfonsar-se amb el seu vaixell i només 10 tripulants van sobreviure.
Descripció El vaixell tenia una eslora de 192,1 metres (630 peus 3 polzades) entre perpendiculars i 202,7 metres (665 peus) total. Tenia una mànega de 28,7 metres (94 peus 2 polzades) i un calat de 8,7 metres (29 peus).Gardiner & Gray, p. 229 El Yamashiro desplaçava 29.326 tones llargues (29.797 t ) amb càrrega estàndard i 35.900 tones llargues (36.500 t) a plena càrrega. La seva tripulació estava formada per 1.198 oficials i marineria el 1915 i uns 1.400 el 1935.Jentschura, Jung and Mickel, p. 25
Durant la modernització del vaixell durant 1930-1935, la seva superestructura davantera es va ampliar amb múltiples plataformes afegides al pal de trípode. La seva superestructura posterior es va reconstruir per acomodar suports per a canons antiaeris (AA) de 127 mil·límetres (5 polzades) i directors de control de foc addicionals. Al Yamashiro també se li van donar protuberàncies de torpedes per millorar la seva protecció sota l'aigua i per compensar el pes del blindatge addicional. A més, la seva popa es va allargar 7,62 metres (25 peus). Aquests canvis van augmentar la seva longitud total a 212,75 m (698 peus), la seva biga a 33,1 m (108 peus 7 polzades) i el seu calat a 9,69 metres (31 peus 9 polzades). El seu desplaçament va augmentar gairebé 4.000 tones llargues (4.100 t) fins a 39.154 tones llargues (39.782 t) amb càrrega profunda.
Propulsió El vaixell tenia dos jocs de turbines de vapor d'accionament directe Brown-Curtis, cadascuna de les quals accionava dos eixos d'hèlix. Les turbines van ser dissenyades per produir un total de 40.000 cavalls de força d'eix (30.000 kW), utilitzant vapor proporcionat per 24 calderes de tub d'aigua tipus Miyahara , cadascuna de les quals consumia una barreja de carbó i petroli. El Yamashiro tenia una capacitat d'estiba de 4.000 tones llargues (4.064 t) de carbó i 1.000 tones llargues (1.016 t) de fuel oil,Skulski, p. 17 que li donava una autonomia de 8.000 milles nàutiques (15.000 km; 9.200 milles) a una velocitat de 14 nusos (26 km/h; 16 mph). El vaixell va superar la seva velocitat dissenyada de 22,5 nusos (41,7 km/h; 25,9 mph) durant les seves proves al mar, arribant als 23,3 nusos (43,2 km/h; 26,8 mph) a 47.730 shp (35.590 kW).Jentschura, Jung and Mickel, p. 25–26
Durant la seva modernització, les calderes Miyahara van ser substituïdes per sis noves calderes de petroli Kanpon instal·lades a l'antiga sala de calderes de popa i es va eliminar l'embut de proa . Les turbines Brown-Curtis van ser substituïdes per quatre turbines Kanpon amb engranatges amb una potència dissenyada de 75.000 shp (56.000 kW). En les seves proves, el vaixell germà del Yamashiro, el Fusō, va assolir una velocitat màxima de 24,7 nusos (45,7 km/h; 28,4 mph) des de 76.889 shp (57.336 kW). L'emmagatzematge de combustible del vaixell es va augmentar fins a un total de 5.100 tones llargues (5.200 t) de fueloil que li va donar una autonomia de 11.800 milles nàutiques (21.900 km; 13.600 milles) a una velocitat de 16 nusos (30 km/h; 18 mph) .
Armament Els dotze canons de 14 polzades de calibre 45 del Yamashiro es van muntar en sis torretes de dos canons, numerades d'un a sis de davant a darrere, cadascuna amb un rang d'elevació de -5 a +30 graus.Skulski, p. 18 Les torretes estaven disposades en un estil 2-1-1-2 poc ortodox amb parells de torretes superfire a proa i a popa; les torretes del mig no eren superfire, i tenien un embut entre elles. Els canons principals i les seves torretes van ser modernitzats durant la reconstrucció del vaixell el 1930; l'elevació màxima dels canons principals es va augmentar a +43 graus, augmentant el seu abast màxim de 25.420 a 32.420 metres (27.800 a 35.450 iardes). Inicialment, els canons podien disparar a una velocitat d'1,5 rondes per minut, i això també es va millorar durant la seva primera modernització.Skulski, p. 18
Originàriament, el Yamashiro estava equipat amb un armament secundari de setze canons de 6 polzades de calibre 50 muntats en casamates als costats superiors del casc. Cada canó podia disparar un projectil d'alt explosiu fins a un abast màxim de 21.000 mSkulski, p. 20 fins a sis trets per minut.Campbell, p. 189 Més tard es va equipar amb sis canons antiaeris de calibre 40 d'angle alt de tres polzades, en muntatges individuals a ambdós costats de la superestructura davantera i ambdós costats del segon embut, així com als dos costats de la superestructura de popa. Aquests canons tenien una elevació màxima de +75 graus, i podien disparar un obús de 5,99 quilos (13,2 lliures) a una velocitat de 13 a 20 tirs per minut fins a una alçada màxima de 7.200 metres (23.600 peus).Campbell, p. 198 El vaixell també estava equipat amb sis tubs de torpedes submergits de 533 mil·límetres (21,0 polzades), tres a cada costatSkulski, p. 30 miniatura|Yamashiro i el portaavions Kaga a la badia de Kobe, octubre de 1930 Durant la modernització del Yamashiro a principis de la dècada de 1930, es van retirar els sis canons de tres polzades i es van substituir per vuit canons de doble propòsit de 127 mil·límetres de calibre 40, instal·lats a banda i banda de les superestructures de proa i de popa en quatre muntatges de dos canons.Skulski, p. 21 Quan disparaven contra objectius de superfície, els canons tenien un abast de 14.700 metres (16.100 iardes); tenien un sostre màxim de 9.440 metres (30.970 peus) a la seva elevació màxima de +90 graus. La seva velocitat màxima de foc era de 14 tirs per minut, però la seva velocitat de foc sostinguda era d'uns vuit tirs per minut.Campbell, p. 192–193
Les millores realitzades durant la reconstrucció van augmentar el calat del Yamashiro en 1 metre (3 peus 3 polzades); es van retirar els dos canons de sis polzades més importants, ja que els mateixos canons del seu vaixell germà Fusō s'havien xopat en alta mar després de la reconstrucció d'aquell vaixell. L'armament antiaeri lleuger del vaixell es va augmentar amb vuit canons antiaeris lleugers tipus 96 de 25 mm en muntatges de dos canons. Quatre d'aquests muntures es van col·locar a la superestructura davantera, un a cada costat de l'embut i dos a la superestructura posterior. Aquest va ser el canó antiaeri lleuger japonès estàndard durant la Segona Guerra Mundial, però va patir greus deficiències de disseny que el van convertir en una arma en gran part ineficaç. Segons l'historiador Mark Stille, les muntures bessones i triples "no tenien prou velocitat en el tren o en l'elevació; els punts de mira de l'arma no podien manejar objectius ràpids; l'arma presentava una vibració excessiva; el carregador era massa petit i, finalment, l'arma produïa massa explosió de morrió".Stille, p. 11 La configuració dels canons antiaeris va variar significativament al llarg del temps; el 1943, es van afegir 17 muntatges simples i dos dobles per a un total de 37.Stille, p. 23 El juliol de 1944, el vaixell es va equipar amb altres 17 muntatges simples, 15 bessons i vuit triples, per un total de 92 antiaeris. pistoles en la seva configuració final. El canó de 25 mil·límetres (0,98 polzades) tenia un abast efectiu d'1.500–3.000 metres (1.600–3.300 iardes) i un sostre efectiu de 5.500 metres (18.000 peus) a una altitud de 85 graus. La velocitat màxima efectiva de tir només era d'entre 110 i 120 cartutxos per minut a causa de la necessitat freqüent de canviar els carregadors de quinze carregues.Campbell, p. 200
També el juliol de 1944, el vaixell va ser proveït de tres canons dobles i 10 muntatges simples per a la metralladora Hotchkiss de 13,2 mm construïda amb llicència. L'abast màxim d'aquests canons era de 6.500 metres (7.100 iardes), però el rang efectiu contra els avions era només de 1.000 metres (1.100 iardes). La velocitat cíclica era ajustable entre 425 i 475 rondes per minut, però la necessitat de canviar els carregadors de 30 rondes va reduir la velocitat efectiva a 250 rondes per minut.Skulski, p. 21–22
Blindatge El cinturó de blindatge de la línia de flotació del vaixell tenia un gruix de 229 a 305 mil·límetres (9 a 12 polzades); a sota hi havia un traç de 102 mm (4 polzades) de blindatge. El gruix del blindatge de la coberta oscil·lava entre 32 i 51 mm (1,3 a 2,0 polzades). Les torretes estaven protegides amb un gruix de blindatge de 279,4 mm (11,0 polzades) a la cara, 228,6 mm (9,0 polzades) als laterals i 114,5 mm (4,51 polzades) al sostre. Les barbetes de les torretes estaven protegides per blindatges de 305 mm de gruix, mentre que les casamates dels canons de 152 mm estaven protegides per plaques de blindatge de 152 mm. Els costats de la torre de comandament tenien 351 mil·límetres (13,8 polzades) de gruix. A més, el vaixell contenia 737 compartiments estancs (574 a sota de la coberta blindada, 163 a dalt) per preservar la flotabilitat en cas de danys a la batalla.Skulski, p. 16, 101, 163
Durant la seva primera reconstrucció, el blindatge del Yamashiro es va millorar substancialment. El blindatge de la coberta es va augmentar fins a un gruix màxim de 114 mm (4,5 polzades). Es va afegir una mampara longitudinal de 76 mm (3,0 polzades) d'acer d'alta resistència per millorar la protecció submarina.Skulski, p. 16, 101
Avions miniatura|esquerra|Un Sparrowhawk enlairant-se el 1922 El Yamashiro es va equipar breument amb una plataforma de vol d'avió a la torreta núm. 2 el 1922. Va llançar amb èxit caces Gloster Sparrowhawk i Sopwith Camel, el primer vaixell japonès que ho va fer. Durant la seva modernització a la dècada de 1930, es va instal·lar una catapulta i una grua plegable a la popa, i el vaixell estava equipat per operar tres hidroavions, encara que no es va proporcionar cap hangar. Els biplans Nakajima E4N2 inicials van ser substituïts pels biplans Nakajima E8N2 el 1938 i després pels biplans Mitsubishi F1M, a partir de 1942.Skulski, p. 25–26
Control de foc i sensors El vaixell estava equipat originalment amb dos telèmetres de 3,5 metres (11 peus 6 polzades) i dos d'1,5 metres (4 peus 11 polzades) a la seva superestructura davantera, un telèmetre de 4,5 metres (14 peus 9 polzades) al sostre de la torreta No. 2 Telèmetres de 2 i 4,5 metres a les torretes 3, 4 i 5.Skulski, p. 28–29
Mentre estava en dic sec el juliol de 1943, es va instal·lar un radar de recerca aèria tipus 21 al sostre del telèmetre de 10 metres a la part superior del pal de la pagoda. L'agost de 1944, es van instal·lar dues unitats de radar de recerca de superfície tipus 22 al pal de la pagoda i es van instal·lar dues unitats de radar d'alerta primerenca tipus 13 al pal principal.Hackett
Construcció i servei miniatura|El Yamashiro provant les seves xarxes de torpedes a Yokosuka el 1917