Annea Lockwood (Christchurch, Nova Zelanda, 29 de juliol del 1939) és una compositora caracteritzada pel treball en nombrosos estils musicals. La seva música està focalitzada en el desenvolupament de la tímbrica i la interpretació amb consideracions espacials, així com en la inclusió de paisatges sonors microtonals, electroacústics i música vocal, duent a terme enregistraments de sons naturals trobats. També ha gravat peces inspirades en Fluxus que impliquen la crema o l'ofegament de pianos. Destaca també per l'ensenyament de música electrònica al Hunter College, i posteriorment al Vassar College, retirant-se al 2001.
Biografia Annea Lockwood va néixer i créixer a Christchurch, Nova Zelanda, anomenant-se de naixement Anne, va canviar-se el nom a Anna i finalment a Annea. De fet, vivint allà, va descobrir poc a poc el que els maoríes anomenaven pākehā, que feia referència a tota la població de Nova Zelanda descendent d'europeus blancs. Lockwood es va penedir de no tenir més relació amb la població autòctona de les seves illes, per la qual cosa, quan va trobar una referència a un esperit femení del Pacífic que es deia Ea i que es pronuncia com una “é”, va decidir combinar aquesta deidat aquàtica amb els seus antics noms, Anne i Anna i es va convertir en “Annea” (Anne-é-a). La llar familiar de Christchurch estava plena de llibres i música, i entre les gravacions que més s'hi escoltaven es trobava la música de cambra de Schubert, l'obertura-fantasia Romeu i Julieta de Tchaikovsky i Das Lied von de Erde de Mahler cantada per Kathleen Ferrier. Segons ella, Chirstchurch era un lloc agradable per a créixer, i tot i que era políticament conservador, era una ciutat amb molta passió per la música, amb dos cors de qualitat mitjana i un departament de música a la universitat bastant actiu. La fascinació pels sons naturals que es pot veure en la seva obra musical sorgeix precisament de les vacances que passava amb la família en una cabana al costat d'un riu, a South Island, Nova Zelanda.
La mare de Lockwood, Fergie Lockwood, va ser qui li va ensenyar a la seva filla Anne (posteriorment Annea) a llegir notació musical al mateix temps que aprenia a llegir. La seva professora de piano va ser Gwen Moon, i el seu marit, Ron Moon, que era violista, la va animar a compondre una obra per al conjunt de cordes que ell dirigia. L'activitat compositiva de Lockwood es prenia seriosament en el seu entorn. Posteriorment, Lockwood va començar els seus estudis de piano a la Universitat de Canterbury (Nova Zelanda), on va estudiar també composició, completant la seva llicenciatura en música amb honors. Gràcies a una beca de màster de la Royal Academy of Music i també a una financiació del govern neozelandès, es va traslladar a Europa per ampliar la seva formació, amb la condició de tornar al seu país per a ser professora en finalitzar els seus estudis. Allà va estudiar en el Royal College of Music de Londres piano amb Edgar Kendall Taylor i composició amb Peter Racine Fricker (1961-63).
Al mateix temps, Lockwood va tornar la financiació del govern neozelandès per a poder seguir vivint a Europa, havent de treballar al llarg d'un any en un hospital psiquiàtric en el que va estar animant als joves amb problemes a escriure poesia.miniatura|Annea Lockwood i Franco Evangelisti
Més endavant, va estudiar en la Hochschule für Musik Köln amb Gottfried Michael Koenig; als Països Baixos va treballar amb la música electrònica a la Bilthoven electronic music studio (1963-4); i, finalment, a la Universitat de Southampton, en la que va fer cursos de psicoacústica (1969-72). Cal destacar també que durant aquest període va participar en el Darmstädter Ferienkurse com a assistent per recomanació de Fricker, que havia orientat a Lockwood en els mons sonors posmahlerians. A Darmstadt va assistir a classes de Luciano Berio, Olivier Messiaen, Pierre Boulez i Karlheinz Stockhausen. Va pressenciar com La Monte Young es dedicava a moure mobles en una habitació per al seu Poem for tables, chairs, benches, etc. (“Poema per a taules, cadires, bancs, etc.”) i es va fer amiga de Franco Evangelisti, progenitor de la música aleatòria o música d'atzar. En aquesta època, Darmstadt era una àrea d'experimentació per a la iconoloclàsia, un camp de batalla pels ideòlegs. Lockwood estava molt entusiasmada amb les dissidències que tenien lloc sobre la direcció que havia de prendre la nova música desprès de la posguerra: continuar pel rigurós camí del serialisme o anar cap a l'atzar.
L'any 1970, Lockwood es va començar a cartejar amb l'acordeonista i compositora Pauline Oliveros, amb la qual va intercanviar idees i compartir partitures. Oliveros li enviava a Lockwood les seves Sonic Meditations i Lockwood organitzava grups per a representar-los en els jardins d'Ingatestone. La primera trobada que van tenir en persona va ser en California l'any 1972, moment que va quedar immortalitzat en una conversació radiofònica en directe, en l'emisora KPFA FM de Berkeley. Va ser també en aquesta època quan es va fascinar pel treball dels artistes estadunidencs que trobava per Londres, com David Behrman, Robert Ashley, Alvin Lucier, Carolee Schneemann, Nam June Paik i Larry Austin.
Degut a la seva fascinació pels artistes estatunidencs, el 1973 Lockwood es va traslladar a Comprond, Nova York, on va ser convidada per la compositora Ruth Anderson a ensenyar al Hunter College, CUNY. El 1975, es va associar amb l'artista d'instal·lacions Alison Knowles per a crear una publicació de referència anomenada Womens Work: una col·lecció de partitures divertides e instructives de 25 dones basades en textos. El 1982 es va unir al Vassar College, com a professora fins al 2001, sent-ne actualment professora emèrita. Allà també es va establir com a compositora free-lance.
Obra musical Anys 60-70 Les primeres obres que va escriure Lockwood s'engloben dins la música atonal, destacant Violin Concerto (1962, interpretat per Frederick Grinke com a solista), la cantata de cambra A Abélard, Héloise (1963, interpretada per la soprano Noelle Barker en la SPNM) i Aspekte einer Parabel (1964).
Entre els anys 1960 i 1970 Lockwood va començar a experimentar un rebuig incipient per les fonts sonores convencionals, de tal forma que va començar a fer servir objectes inusuals per a produir sons. Aquests artefactes es dividien en tres categories: objectes amb un potencial intrínsec per a produir sons interessants; objectes que normalment no són concebuts com instruments musicals; i objectes amb algun significat relacionat amb la cosmologia personal de Lockwood. Això va fer que deixès de banda la música instrumental i els materials electrònics, interessant-se per la complexitat, variabilitat i impredictibilitat dels sons acústics de la natura. Una de les obres que representa aquestes idees és The Glass Concert (1967), interpretada en nombroses ocasions entre els anys 1967 i 1973, i en la que utilitza diverses formes de vidre que són colpejades, fregades o rompudes, entre d'altres. Aquesta obra es va publicar en Source: Music of the Avant Garde i posteriorment va ser gravada i publicada per Tangent Records. Va ser admirada, a més, per artistes com Richard Wright de Pink Floyd, Kevin Ayers de Soft Machine i el compositor Michael Nyman. Aquest últim va escriure, fins i tot, una crítica musical per The New Statesman en la que es va referir als concerts d'Annea Lockwood com "més asombrosos, estranys i fascinants" que la major part de la música contemporània creada per mitjans electrònics. A més, The Glass Concert era anomenada per Lockwood com "anti-composició", perquè l'autora considerava que el procés a l'hora de crear-la consistia més en descobrir, desvelar i revelar que en imposar un gran disseny. Un altre exemple és Sound Hat (1970),Sound Umbrella (1970) i Water Meditations (1973). En totes aquestes primeres obres es pot veure la capacitat de Lockwood de construir instruments no convencionals, buscant la recreació de sons de la natura i l'estudi de com el so pot afectar de forma profunda als cossos que l'escolten amb atenció.
Durant aquests anys, concretament entre el 1966 i el 1982, Lockwood va desenvolupar una sèrie coneguda com Piano Transplants, a mig camí entre la performance i la instal·lació sonora. Els instrumenticidis estaven a l'ordre del dia quan Lockwood va començar aquesta sèrie: Keith Moon feia explotar bateries; Jimi Hendrix destroçava guitarres i el 1968 es llançava un piano des d'un helicòpter davant de 3000 espectadors en l'estadi de Washington State. Fins i tot, quatre anys després, els estudiants del MIT van inaugurar un esdeveniment que es continua fent a dia d'avui: un “llançament de pianos” desde la teulada de la residència estudiantil, destroçant el que consideraven un símbol de la tradició musical.
Per a Lockwood, que era una pianista amb talent, aquest tipus de vandalisme demolidor no tenia cap sentit. Ella no estava interessada en la violència per se i tampoc en els sons en brut resultants de la destrucció, i com a homenatge a Christian Barnard (pioner dels trasplantaments de cor), decideix dur a terme Piano Transplants, una obra en la que utilitza la crema, l'ofegament o la "plantació" de pianos a llocs de tot el Regne Unit i els Estats Units. Formada per diversos títols: Piano Burning (1966-68), Piano Garden (1969-70), Piano Drowning (1972) i Southern Exposure (1982), la primera obra és la més coneguda de la compositora.
L'obra de Tiger Balm, juntament amb The Glass Concert i una fotografia de Piano Burning varen ser publicades a la revista Source: Music of the Avant Garde, despertant l'interès d'aquells que els atreia l'art radical, interessant-se per les obres de la compositora.
Anys 70-80 Durant els anys 70 i principis dels 80, es va interessar per les peces per a cinta i per l'exploració de noves formes d'interpretació. Concretament, es va centrar en el treball amb sons naturals, desenvolupant les seves composicions a partir d'aquests. Un dels sons que més li fascinava, ja des de quan era petita i anava amb el seu pare a les acampades als Alps Neozelandesos, era el dels rius. Per aquesta raó va voler crear un arxiu sonor de tots els rius del món que es va anomenar Play the Ganges backwards one more time, Sam (1974) i pel qual Pauline Oliveros i Carolee Schneemann li van ajudar. L'objectiu de Lockwood amb aquesta peça consistia en trobar una possible connexió entre els rius i el benestar mental. Altres exemples que més representaven la concepció de Lockwood al llarg d'aquesta dècada foren Tiger Balm, en la que mesclava enregistraments d'arxiu de tigres aparellant-se amb sons de granotes arbòries, volcans, terratrèmols, batecs de cor, un avió, la pròpia de veu de la compositora i el ronroneig d'un gat; World Rhythms (1975); i A Sound Map of the Hudson River (1982), una peça de música concreta en la que va representar tota la expansió del riu Hudson i que evidència de nou la passió per part de Lockwood per l'aigua i altres esdeveniments naturals. Aquesta obra va sortir com a encàrrec per part del Museu del Riu Hudson de Yonkers. Recull els sons enregistrats del riu des de les muntanyes Adirondack fins l'Oceà Atlàntic, que comença al llac Tear of the Clouds, al nord de Nova York, i segeix fins a Staten Island, al sud. S'escolten veus de pescadors, d'un guardaboscos, d'un granger, etc., i va tenir com a objectiu fomentar un sentit de la preservació. De fet, l'obra es va acabar per publicar al 1989, el mateix any que va tenir lloc un abocament de petroli del Exxon Valdez.
Els sons que utilitzava anaven més enllà dels que es podien trobar en la naturalesa, sent les conversacions entre persones una font important en la seva obra. La utilització d'aquests materials es pot observar en Conversations with the Ancestors (1979), a partir de converses amb quatre dones; Delta Run (1982), en la que utilitza una conversa amb l'escultor Walter Wincha, i Three Short Stories and Apotheosis (1985).