Giuseppe Valentini (Florència (Toscana), 14 de desembre, 1681 - Roma (Lacy), 1753) va ser un compositor, violinista, poeta i pintor italià.Giuseppe Valentini, Al Signore Giuseppe Valentini..., in Fantasie Musicali a Tre... Opera Terza, Roma, Komarek, 1706.
Biografia Els estudiosos del passat sovint han plantejat hipòtesis (però sense trobar-ne confirmació) el seu discipulat de violí sota la direcció d'Antonio Veracini a Florència o Arcangelo Corelli a Roma, mentre que el mateix compositor es qualifica en un dels seus sonets com a deixeble de la composició de Giovanni Bononcini.Giuseppe Valentini, Al Signore Giovanni Bononcini..., in Rime, Roma, Komarek, 1708. Ja l'any 1692 va ser trobat a Roma, amb només onze anys, membre de la Congregació de Músics de Santa Cecília, de la qual dos anys més tard va aparèixer en el càrrec de secretari. La pertinença a la congregació era fonamental per a l'exercici de l'activitat de músic professional.
L'any 1701 publicà a Roma la seva primera obra, XII Simfonies, A tre, és a dir, dos violins i violoncel, amb baix per a orgue, dedicant-la a Giovanni Giorgio Costaguti, marquès de Sipicciano. L'any 1703 va veure la llum la Bizzarrie per Camera, òpera II, dedicada a Carlo Francesco Spinelli, príncep de Tàrsia.
Una circumstància denunciada pel violinista i compositor Francesco Geminiani al musicòleg Charles Burney es remunta a un període poc després de 1702. Geminiani recorda que Arcangelo Corelli, l'estrella del qual estava ara en decadència, es va veure mortificat pel menor èxit assolit per les seves actuacions a Roma, mentre que les interpretacions de Valentini, encara que infinitament inferiors, i l'estil de les seves composicions, van rebre una apreciació creixent; aquest canvi de gustos públics havia llançat a Corelli en un estat de postració que el va acompanyar fins a la seva mort.Ch. Burney, A General History of Music, III, London, Payne, 1789, pag. 553 f., citato in M. Talbot, A rival of Corelli / The violinist-composer Giuseppe Valentini,”Nuovissimi Studi Corelliani”, Firenze, Olshki, 1982, pag. 347. De fet, en aquests primers anys de segle l'activitat compositiva de Valentini va tenir un gran èxit. El 1705 va compondre tres oratoris, La superbia punitita in Absalone, amb llibret de Carlo Uslenghi, Sant'Alessio e Santa Caterina da Siena, amb llibret d'Angelo Donato Rossi, amic del compositor. En només un any, del 1706 al 1707, es van imprimir tres obres instrumentals: la Fantasie musica a tre op. III, l'òpera Idee per camera IV, dedicada a D. Giuseppe Garzia del Pino, secretari de la Nació Espanyola, i la Villeggiature armonico a tre op.V (aquesta darrera col·lecció només ens ha arribat a través de les reedicions de Roger a Amsterdam), i de Le Clerc a París).
L'any 1708 va publicar una col·lecció de composicions poètiques pròpies: Le Rime, dedicada a Diego Antonio Diodato Cornavaglia. Amb la introducció del famós "preil·lustrat" Paolo Rolli, apareixen també diversos sonets "d'alguns Intel·lectes erudits dirigits a l'Autor": tots Acadèmics Infèrtils i Arcàdics. Hi ha motius per plantejar la hipòtesi que Valentini també era un Infecondo i arran de l'admissió dels primers músics a Arcàdia el 1706 (Arcangelo Corelli, Bernardo Pasquini i Alessandro Scarlatti, aquest últim "també professor de poesia") va buscar contactes amb lArcàdia gràcies. als seus mèrits com a músic però també com a poeta. En tot cas, en una data no concretada va arribar a ser mestre de cor de Bosco Parrasio.
El 1710 s'estrenaven els Concerti Grossi op. VII, dedicada als prínceps de Caserta Miquel Àngel Caetani i Anna Maria Strozzi, al servei dels quals es defineix a la portada com a "Violinista i compositor musical". Mentrestant, a Amsterdam, Estienne Roger va reeditar l'obra I sobre planxa de coure. De nou a partir de 1710, Valentini tocà regularment a S. Luigi dei Francesi i, a partir de l'any següent, a San Giacomo degli Spagnoli. Hi va entrar com a violí de relleu, però amb el pas dels anys va arribar a rols de concert, de vegades amb el paper afegit de compositor de peces instrumentals. Les úniques òperes compostes per Valentini es remunten als anys 1714 i 1715: respectivament, el primer acte de La finta rapita i Costanza in amore, compostes íntegrament per ell, ambdues representades al teatre Príncep de Caserta de Cisterna.
De nou el 1714 va publicar els Allettamenti per a càmera a violí, violoncel o cembalo, op. VIII, dedicat a Decio degli Onofri, patrici de Foligno, el seu alumne de violí. Entre 1715 i 1725, l'editor Roger reedità tota la sèrie d'obres instrumentals que ja havien aparegut en tipus mòbil; òbviament, la popularitat està creixent, sobretot fora de Roma i Itàlia. De fet, les seves peces apareixen en col·leccions de diversos autors, al costat dels músics italians més famosos, com Corelli, Benedetto Marcello, Antonio Vivaldi, Francesco Maria Veracini, Tommaso Albinoni i no falten arranjaments de les seves obres d'altres compositors, com en el cas d'''Atraccions per a cambra (op. 8) continguda al primer volum de les Dotze Sonates per a violí (1720) d'Henry Eccles. Tanmateix, fins i tot a Roma potser hi va haver una recaiguda de prestigi, tant és així que el 1720 va ser proposat per al paper d'assistent del mestre di cappella de San Giacomo degli Spagnoli i també va ser nomenat mestre de capella a San Giovanni dei Fiorentini, càrrec que ocuparia fins a la mort.
L'any 1724, Le Cène va publicar el X Concerti Grossi op. IX, en una edició estranyament sense dedicat. És l'última obra impresa de Valentini, que en els darrers anys també es va dedicar intensament a la música vocal, component cantates espirituals i oratoris, en particular per al Col·legi Natzarè. Des del 1727 fou mestre de capella de Santa Maria Maddalena (fins al 1750) i des del 1737 també de la Cappella Paolina de Santa Maria Maggiore, fins al 1752. A partir d'aquest moment, malgrat la seva activitat com a mestre di cappella a les diverses esglésies que hem esmentat, cada cop hem enrarit les notícies de les seves noves composicions; sempre són cantates a dues o tres veus, de temes espirituals, de les quals es perd la música. En concret, des del 1733 fins a la seva mort, que el va superar el 1753, els documents trobats fins ara només parlen de dues noves composicions, dues cantates compostes per al Col·legi Natzarè el 1746 i el 1747.
Fonts Com ja s'ha dit, l'activitat de Valentini ha deixat empremtes sobretot a Roma: l'Arxiu Scolopi, conservat a les Escoles Pies de San Pantaleo, és la institució que posseeix la major quantitat de còpies manuscrites de les seves obres,Cerca «Valentini, Giuseppe», su URFM.Opere di Valentini agli Scolopi, su SBN.it. i altres Es troben exemples de manuscrits a l'Arxiu de Santa Maria MaggioreCopia manoscritta di opera di Valentini a Santa Maria Maggiore, su RISM. i a l'Accademia Filarmonica.Copia manoscritta di opera di Valentini all'Accademia Filarmonica di Roma, su RISM. La seva bona relació amb els editors (també amb els internacionals Walsh, Le Clerc, Roger & Le Cène), en un període en què l'edició musical va assolir nous estàndards i nous públics,Alberto Basso, L'età di Bach e di Haendel, vol. 6 della Storia della musica a cura della Società Italiana di Musicologia, Torino, EDT, 1976, aggiornamento del 1991, p. 37-40. va permetre, no obstant això, que les seves obres obtinguessin una difusió considerable: edicions impreses. de les seves composicions es troben disperses per Europa. Una fortuna que també va afavorir el moviment de còpies manuscrites, que també són presents a bona part d'Europa. De fet, un presumpte autògraf seu està informat a la Sächsische Landesbibliothek/Staats- und Universitätsbibliothek (SLUB) de Dresden.Probabile autografo di Valentini a Dresda, su RISM.Documento digitalizzato, su SLUB. La pluralitat d'edicions impreses ha provocat, de vegades, solapaments problemàtics de números d'obra i, paral·lelament, també una gran varietat de títols assignats a una mateixa composició. L'any 1995 s'iniciaren els estudis per a un catàleg temàtic de les obres de Valentini, capaç d'aportar claredat.Enrico Careri, Per un catalogo tematico delle opere di Giuseppe Valentini (1681-1753), in «Studi musicali», XXIV (1995), Firenze, Olschki, 1995, p. 63-85.
Còpies manuscrites A més de l'Arxiu Scolopi, es conserven còpies manuscrites de les composicions de Valentini en algunes institucions italianes (la Biblioteca Palatina de Parma, en una miscel·lània de finals del segle XVIII de Simfonies d'autors de Varj, té algunes de les seves sonates per a flauta),Miscellanea con sonate di Valentini a Parma, su SBN.it. i el Conservatori de Florència té un Allettamento per càmera, op. 1 n. 5, però en molts estrangers. Segons el Répertoire international de sources musicalesCerca «Giuseppe Valentini», su RISM. hi ha: 22 còpies a la Musikabteilung de la Preußischer Kulturbesitz de la Staatsbibliothek zu Berlin, 12 a la Biblioteca Minster de York, 9 a la Henry Watson Music Library de Manchester, 8 a l'Österreichische Nationalbibliothek de Viena, 8 Sächsische Landesbibliothek/Staats- und Universitätsbibliothek (SLUB) Dresden, tot digitalitzat aD%5BElectronic%20Resources%5D=1&st=skat&avgl-search-only-in=&tx_find_find%5Bfacet%5D%5Bformat_de15%5D%5BMusical%20Score%5D=1#detail el seu lloc, 7 al Kongelige Bibliotek de Copenhaguen, alguns digitalitzats al seu lloc web, 6 a la Biblioteca de la Catedral de Durham, 2 a la British Library de Londres, 2 a la Universitetsbiblioteket de Lund, i es troben còpies individuals a Viena (una de les seves cantates Nell'amoroso foco a la Gesellschaft der Musikfreunde);<ref>Enrico Careri, entrada Valentini, Giuseppe, a The New Grove ' of Music and Musiciens Second Edition, editat per Stanley Sadie, editor executiu John Tyrrell, vol 26: Twelve-notes to Wagner tuba. Londres, Macmillan, 2001-2002, pàg. 211-212.</ref> a Suïssa, a la Musikbibliothek d'Einsiedeln i a la Benediktinerkloster d'Engelberg; a Suècia, al Stifts- och landsbiblioteket de Skara, i al Musi- och teaterbiblioteket d'Estocolm; a la Universitat de Cambridge i a l'Arquivo da Fabrica da Sé Patriarcal de Lisboa.
Edicions impreses La producció de Valentini ens ha arribat sobretot gràcies a les edicions contemporànies, obra d'editorials principalment holandeses, però també d'editorials parisenques, londineses, bolonyeses i romanes. Encara és l'Arxiu Scolopi el que posseeix el major nombre d'estampes d'obres de Valentini, però també hi ha grans col·leccions. Venècia: la Biblioteca Nacional de Marciana posseeix l'únic exemple que queda de les 12 sonates en trio, en un volum que conté l'edició de l'anglès Walsh de la Bizzarrie, op. 2Volume con le «12 sonate a tre», situate dopo le «Bizzarrie» stampate da Walsh, conservato nella Biblioteca Nazionale Marciana, su SBN.it.Scheda dell'edizione Walsh delle «Bizzarrie», presente a Venezia, Parigi e Londra, su SBN.it.Scheda delle «12 sonate» presenti solo a Venezia, su RISM.Ludwig Finscher, voce Valentini, Giuseppe, in Die Musik in Geschichte und Gegenwart. Allgemeine Enzyklopädie der Musik begründet von Friedrich Blume, a cura di Ludwig Finscher, serie I: Personenteil, vol. 16: Strat-Vil, Kassel-Basel-London-New York-Praha, Bärenreiter/Stuttgart-Weimar, Metzler, 2006, colonne 1282-1285. i una edició Walsh de 12 solos per a violí, violoncel i clavicèmbal, marcada op. 8", potser comparable als Allettamenti per camera, op. 8 també publicat pel Roman Mascardi el 1714, i conservat a Florència, Dresden i Münster (l'exemplar de l'edició Walsh present a Venècia també està disponible al Conservatori de Bèrgam així com a Washington, Cambridge, Londres i París)Stampa Walsh dell'op. 8, su RISM.