Série noire és una pel·lícula neo-noir francesa dirigida per Alain Corneau, estrenada el 1979.
Es tracta d'una adaptació de la novel·la A hell of a woman de Jim Thompson traduïda al francès amb el títol Des cliques et des cloaques escrita per Corneau i Georges Perec. La pel·lícula protagonitza Patrick Dewaere en el paper principal d'un representant de vendes amb una existència miserable que no dubtarà a enfonsar-se en el crim i la bogeria per amor i per fugir de la seva condició..
La pel·lícula es va muntar després que Dewaere acceptés protagonitzar-la. El rodatge es va dur a terme intensament durant sis setmanes amb un pressupost ajustat i innovacions tècniques. Patrick Dewaere, que està molt implicat, no dubta a donar-se per oferir una actuació impressionant i angoixant. Altres papers notables són interpretats per Marie Trintignant, Myriam Boyer i Bernard Blier. Estrenada l'abril de 1979, Série noire va ser rebuda de manera diversa per la crítica i va gaudir d'una carrera modesta però decent als cinemes donat el to fosc i pessimista de l'obra. Des d'aleshores, la pel·lícula, que s'ha convertit en pel·lícula de culte, ha estat aclamada com una obra important del cinema francès pel seu estil i la seva interpretació, particularment la del seu actor principal.
Argument Capritxós i impredictible, Franck Poupart sobreviu venent porta a porta als suburbis de París. Somiant amb una altra vida, s'acosta i porta una existència depriment en una gran casa en ruïnes on regne la brutícia i el desordre amb la seva dona Jeanne. El matrimoni s'esvaeix i la parella es baralla.
Un dia, buscant un mort - Andreas Tikides, un immigrant grec a l'atur, un brut d'esperit bastant senzill - Franck apareix a casa d'una vella que li pot donar informació. Inicialment sospitosa, acaba donant-li l'adreça d'un gimnàs on Tikides solia entrenar boxa. Franck aprofita per vendre-li una bata, mentre que aquest li ofereix com a pagament uns moments íntims amb la Mona, la seva neboda de setze anys. Mentre l'adolescent està a punt d'oferir-se a Franck, aquest, avergonyit, prefereix no aprofitar la situació. Emocionada per aquesta mostra de delicadesa, la Mona li fa prometre que la tornarà a veure.
De tornada a casa, en Franck discuteix amb la Jeanne, que, cansada de la seva avorrida vida matrimonial i del caràcter difícil del seu marit, ha decidit deixar-lo. A més, el seu cap, Staplin, que va descobrir que el seu empleat havia malversat diners, no dubta a fer-lo arrestar per fer-li passar una breu estada a la cel·la com a lliçó. Però l'endemà, Franck va ser alliberat, la seva dona havia reemborsat Staplin.
Tanmateix, aleshores descobreix que en realitat va ser la Mona qui va pagar el seu deute. Mentre li pregunta sobre com va poder trobar els diners, la jove li revela que la seva tia amaga cent mil francs a la seva habitació i li diu, a tots els efectes, que la vella avara té una pistola. Aleshores, Franck desenvolupa un pla per robar els diners, matar la tia de la Mona i desviar la investigació sobre un rodamon. Per fer-ho, troba en Tikides, a qui manipula fent-li creure en la seva amistat durant una sessió de copes.
L'endemà al vespre, Franck va a casa de la vella en companyia de Tikides, no sense mostrar els darrers escrúpols per arrossegar-lo a una aventura que sap tràgica. Després de dir-li a Tikides que l'esperi al cotxe, ataca violentament la vella i la mata. Després de remenar l'habitació de la seva víctima, acaba trobant l'arma i el premi. Aleshores truca a Tikides i l'assassina fredament amb diverses bales perquè sembli que va ser disparat per la senyora, que va morir caient per les escales durant el robatori que aparentment va sortir malament. Llavors, dona les seves instruccions a Mona, horroritzat breument per l'assassinat de Tikides, i fuig.
Tot i que sembla que tot li va bé, la neurosi latent d'en Franck comença a empitjorar i es fa inmanejable per a ell. A més, haurà d'enfrontar-se al retorn inesperat i feixuc a la casa matrimonial de la seva dona Jeanne, embarassada i novament plena de bons sentiments cap a ell. Finalment, Staplin, intrigat pels sobtats bons resultats del seu empleat, comença a tenir sospites sobre d'on provenen els diners.
Jeanne, que ha descobert el botí, comença a dubtar del seu marit, a qui assetja amb preguntes i porta fins als seus límits. Enredat en explicacions cada cop més confuses i improbables, Franck acaba estrangulant-la. Immediatament després, Staplin es presenta a casa seva i el fa xantatge per agafar el botí. Després de començar a brutalitzar Staplin, a Franck no li queda més remei que donar-li els fruits del seu robatori. Després d'haver perdut els diners i amb tres assassinats a les mans, Franck abraça la Mona, que l'està esperant davant de casa seva, prometent-li un nou començament.
Repartiment miniatura|Alain Corneau (aquí a Canes el 1990), director i coguionista de la pel·lícula. Patrick Dewaere : Franck Poupart Myriam Boyer : Jeanne Poupart Marie Trintignant : Mona Bernard Blier : Staplin Jeanne Herviale : la tia Andreas Katsulas : Andréas Constantin Tikidès Charlie Farnel : Marcel, l'inspector de policia Samuel Meck : le boxejador Jack Jourdan : l'entrenador Fernand Coquet : el Hells Angel
Producció Gènesi i desenvolupament El 1978, Alain Corneau va guanyar el reconeixement amb els seus llargmetratges Police Python 357 i L'amenaça. Per a la seva propera pel·lícula, el director vol rodar una pel·lícula en la línia realista de Mean Streets de Martin Scorsese sense música però que contingui els èxits de l'època, en escenaris reals i amb els actors implicats. Originàriament, Corneau pretenia col·laborar amb l'autor Jim Thompson per adaptar una de les seves novel·les, Pop 1280, però el projecte fou avortat.. Finalment, el director va passar a una altra novel·la de Thompson, Des cliques et des cloaques, i va començar a escriure el guió en col·laboració amb Georges Perec. L'adaptació de la novel·la de Thompson a la gran pantalla va suposar molts problemes per a Corneau i Perec, ja que els dos homes van haver de reduir l'imponent conte del novel·lista per a un tractament cinematogràfic i després es van dedicar a escriure una història adequada a l'estil de vida francès.
Per al personatge de Franck Poupart, Corneau va voler des del principi que Patrick Dewaere l'encarnés, encara que signifiqués renunciar a rodar-la si l'actor es negava a interpretar-lo. Els dos homes es troben en un bistrot per parlar del projecte. Aleshores, Dewaere es va llançar al guió, del qual va obtenir tres versions, i es va posar en contacte amb Corneau el mateix vespre per dir-li que volia absolutament el paper. Aquest és, efectivament, el projecte que l'actor sempre havia esperat, per la seva perfecta combinació entre cinema de gènere i d'autor, però sobretot pel personatge de Frank, una ànima pelada com ell. En una entrevista a la revista Première per a la promoció de la pel·lícula, Dewaere parla del seu personatge que és «un noi com qualsevol altre i alhora (és ) un personatge determinat. Però com que tothom és particular», afegint Per a l'actor, Série noire és «una pel·lícula que [ell] adora perquè absolutament no prenem partit», que «contem una història el final de la qual podria ser una notícia en un diari. És una història horrible i molt senzilla que li pot passar a qualsevol. Sense jutjar. I sense demanar perdó. Mai».
Durant les setmanes prèvies al rodatge, l'actor no va deixar de parlar de la pel·lícula i del seu paper, ja fos als qui l'envolten o als periodistes. Tan obsessionat amb la pel·lícula i el seu personatge, Dewaere va robar un impermeable gris del Tati de Barbès mentre caminava pel famós barri parisenc, pensant que seria perfecte per vestir el personatge. L'actor està tan investit en el seu personatge que no dubta a utilitzar el seu patiment més profund per «donar vida» al personatge, confonent així de manera permanent realitat i ficció. Aquesta extraordinària inversió fins i tot li va fer perdre deu quilos en poques setmanes. El paper de l'enigmàtica i taciturna Mona és confiat a la jove Marie Trintignant, l'experiència cinematogràfica de la qual es limitava a la participació en pel·lícules dirigides per la seva mare, Nadine, que és la companya de Corneau. El paper de l'esposa de Poupart es confia a Myriam Boyer, amb qui Dewaere s'entenia molt bé i de qui John Berry, el company de Boyer, havia interpretat el pare de Dewaere a F de Fairbanks.Google Books (consulté le 23 avril 2020).
Bernard Blier, escollit per interpretar el cap de Franck, tenia molta curiositat per treballar amb Dewaere, que havia rodat dues pel·lícules dirigides pel seu fill, Bertrand,Les Valseuses el 1974 i Preparez vos mouchoirs el 1978. que es va fer amic de Dewaere, també en el mateix estat d'ànim que el seu pare. Contràriament al rumor, Alain Chabat no interpreta cap dels àngels de l'infern que ballen a la pel·lícula (aproximadament 22 m 16 s).
Rodatge Série noire es va rodar la tardor de 1978 en sis setmanes amb un pressupost de 2 milions de francs.. Emission Affaires sensibles sur France-Inter le 11 février 2016, présentée par Fabrice Drouelle, de 18:45 à 23:00) Es exteriors es van rodar principalment a Saint-Maur-des-Fossés i Créteil.Bande générique du film Myriam Boyer també especifica com el pressupost de la pel·lícula era "prim", amb un equip molt reduït. Mostrant-se atent als comentaris de Dewaere, Corneau abandona la idea de les improvisacions, però vol situacions espontànies, extretes de la vida. Innova rodant amb dues o tres càmeres amb molt poca il·luminació (el director de fotografia Pierre-William Glenn farà servir una pel·lícula més sensible del normal) i fa poques preses. A més, el so s'enregistra en directe amb micròfons sense fil d'alta freqüència que portaven els actors..
L'atmosfera d'aquest rodatge és tanmateix intensa, Dewaere realment es colpeja el cap contra el capó d'un cotxe durant l'escena on el seu personatge es colpeja el cap amb el seu vehicle. Dewaere va demanar al director que estigués preparat per rodar aquesta escena en un terreny buit en un matí molt fred, ja que no volia fer moltes preses i es va negar a ser doblat per un doble. A més, l'actor és addicte a les drogues però es manté perfectament lúcid durant el rodatge i domina el seu text a la perfecció. Dewaere té cura de Marie Trintignant, mostrant-se atent i protector cap a la jove actriu que llavors tenia 16 anys. L'actriu dirà fins i tot que . Després d'una forta seqüència on el personatge interpretat per Dewaere supera el de Myriam Boyer, l'actor revela a la seva parella que va tenir la impressió de colpejar la seva mare (Mado), com si volgués saldar comptes amb ella. L'escena on Frank escanya i mata Jeanne amb violència va ser extremadament difícil de rodar. Després de filmar-la, Dewaere torna a casa atormentat i li diu als amics que li van preguntar què passava, Tenint un profund respecte per Bernard Blier, Dewaere no s'atreveix a donar-li una bufetada a la vida real per a l'escena final, però Blier insisteix, obligant a Dewaere a donar-li bufetades reals.
Música La pel·lícula té la particularitat de comptar només amb cançons o títols existents i no es beneficia de la música composta per a la pel·lícula. La majoria dels títols escoltats són majoritàriament èxits de Claude François, Gérard Lenorman i Sheila.. Un disc de 33 rpm va ser publicat per Carrère el 1979.. Dos títols escoltats a la pel·lícula no apareixen a la banda sonora ("Moonlight Fiesta" de Duke Ellington i Juan Tizol i Le Jour où la pluie viendra de Gilbert Bécaud). La cançó Le jour où la pluie viendra no s'escolta a la versió interpretada per Gilbert Bécaud, però una part és cantada per Patrick Dewaere i Andreas Katsulas (minut 53 de la pel·lícula) i el personatge de Patrick Dewaere cita part de les paraules durant l'escena on Frank Poupart mata Tikidès a la casa de la vella. (minut 68 de la pel·lícula).
Recepció crítica