miniatura|El Maidan d'Esfahan (ara plaça de Naqsh-e Jahan), la plaça central albergava els basars; als costats n'hi ha la Mesquita del xeic Lotf Allah i la de l'Imam Khomeini miniatura|Esfahan en l'era dels safàvides: Maidan (1), entrada al basar (2), Palau d'Ali Qapu (3), Mesquita del xeic Lotf Allah (4), Mesquita de l'Imam Khomeini (5) i avinguda de Chaharbagh (6) miniatura|Palau Reial d'Ali Qapu (?-1597), Esfahan miniatura|El pont Khaju (?-1650) sobre el Zayanda-Rud d'Esfahan miniatura|Mausoleu de Xaïkh Haydar, pare del primer governant safàvida Ismaïl I, a Meshginshahr Larquitectura safàvida correspon a l'estil islàmic que va florir en el regnat de la dinastia safàvida que governà Pèrsia, a l'est de l'Imperi otomà, entre el 1501 i el 1732. Aquest període, econòmicament robust i políticament estable, veié com l'arquitectura tradicional evolucionava en patrons i mètodes, i deixava petjada en l'arquitectura dels períodes següents (continuà fins a la fi del regnat Qayar).Jodidio, Philip, Iran: Architecture For Changing Societies: Umberto Allemandi (August 2, 2006). En foren els darrers sobirans els qui promogueren un art «persa» i van destacar en la planificació urbana d'Esfahan: els seus palaus són joies que destaquen entre jardins traçats amb perspectives precises, mentre l'avinguda monumental de Chaharbagh (o avinguda dels Quatre Jardins, de 3 km) articula la ciutat.
Esfahan va recuperar la seua importància del 1598 ençà, quan el xa Abbas I el Gran (r. 1588-1629) traslladà la capital des de la nord-occidental Qazvín a l'altiplà central iranià, a una altitud de 1.500 m, al lloc de l'antiga capital elamita Aspandana helyén, fertilitzada pel Zayanda-Rud ('el riu que dona vida'), un oasi de conreu intens enmig d'una vasta àrea àrida. Allunyava la capital de qualsevol atac futur dels otomans i dels uzbeks, i alhora tenia més control sobre el golf Pèrsic, que s'havia convertit en una important ruta comercial per a les companyies de les Índies Orientals neerlandeses i britànica. Abans del seu ascens, Pèrsia tenia una estructura de poder descentralitzada, en què diferents institucions lluitaven pel poder: militars (els Qizilbash) i governadors de les províncies que formaven l'imperi. El xa Abbas volia eliminar aquesta estructura política i la recreació d'Esfahan com a gran capital fou un pas important per a centralitzar el poder.
Començà el que es convertirà en un dels millors programes de la història iraniana, reconstruint i transformant la nova capital en una de les ciutats més grans i belles del món del . L'arquitecte primer de la colossal tasca de planificació fou Bahā al-Dīn al-Āmilī), que centrà el programa en dos trets clau: l'avinguda Chaharbagh, de quatre quilòmetres de longitud, flanquejada en cada costat per totes les institucions prominents de la ciutat i les residències dels dignataris estrangers, i la plaça Naqsh-e Jahan ('Exemple del món') al bell mig, de 507 m de llarg i 158 m d'ample, envoltada per una filera de basars (Abbas I aplegava els tres principals poders al seu pati posterior: el clergat, representat per la mesquita reial, els comerciants, al Basar Imperial, i el seu propi poder, que residia al Palau d'Ali Qapu). La Mesquita del xeic Lotf Allah (1603-1618) es va erigir sobre una planta quadrada simple. No tindria importància arquitectònica, però amb la seua pisa blava i verda extremament rica és una de les joies de l'arquitectura islàmica oriental. Semblant, i a l'altre costat del Maidan (a causa de l'orientació de l'alquibla), la Mesquita de l'Imam Khomeini (1612-1630), construïda asimètricament, és una mica més sòbria en la decoració. Abbas I va introduir polítiques per a acréixer la participació iraniana en el comerç de la Ruta de la Seda i molts artesans turcs, armenis i perses foren reassentats per força a la ciutat per a assegurar-hi la prosperitat.
Amb més de 160 mesquites, 40 madrasses, 1800 caravanserralls i 270 banys públics, la ciutat tenia, si fa no fa, un milió de persones durant l'època d'Abbas I el Gran. El gran basar d'Esfahan també és únic en el món islàmic: cobreix uns trenta quilòmetres quadrats i arquitectònicament serveix com a entrada a la gran plaça central. Els pavellons i palaus amb jardins, així com la mateixa arquitectura dels jardins, foren de particular importància en l'arquitectura safàvida. S'alçaren pavellons luxosos al jardí del Palau Reial. Segons William Cleveland i Martin Bunton, l'establiment d'Esfahan com a gran capital i l'esplendor material de la ciutat atragué intel·lectuals de tots els racons del món, i això va contribuir a la rica vida cultural de la ciutat.William L. Cleveland and Martin P. Bunton, A History of the Modern Middle East (Westview Press, 2000), 2nd ed., pàg. 56–57. Els impressionants assoliments dugueren els seus habitants a encunyar el famós elogi «Esfahan és la meitat del món».
El més conegut n'és el Palau de Chehel Sotun (1647) ('Palau dels Quaranta Pilars') al districte palatí en l'eix del Maidan. El disseny de les columnes evoca elements de Pèrsia, i els pedestals estan estampats amb lleons recolzats els uns contra els altres. L'entrada voltada, amb l'interior decorat amb espills venecians i murals en miniatura el fan especial. Fou erigit el 1647 per Abbas II (r. 1642-1666) i reconstruït després de l'incendi del 1706. L'ornamentació de figures no era pas aliena a la forma descrita pels artistes safàfives. La Tomba de Said Shah està adornada amb una passió d'imams xiïtes, la qual cosa, segons els sunnites, era un sacrilegi inimaginable. L'arquitecte en cap de la ciutat és un enginyer expert en art, Sheikh Bahrá ad-Dín Muhammad Amili. Un palau secular igualment bell és el palau jardí de dos pisos anomenat Hasht-Behecht ('Vuit cels') erigit el 1669 per Sulayman I de Pèrsia.
Els safàvides també crearen aspectes nous en l'arquitectura de ponts. Des del Palau de Chehel Sotún, una filera de plàtans de tres quilòmetres condueix al pont d'Allahverdi (o Si-o-es Pol). Una solució arquitectònica excepcional és el pont Khaju (?-1650) del riu Zayanda-Rud. Com que el riu no era pas navegable, no s'hi tingué en compte el trànsit de vaixells i són prou amples per a donar cabuda tant a caravanes com a vianants. Els arquitectes de ponts demostraren molt d'enginy també en la construcció de preses i sistemes de comportes d'una manera harmoniosa.
Context històric Govern d'Ismaïl I de Pèrsia (r. 1501-1524) miniatura|La Tomba de Xeic Safi al-Din Ardabili i una part del «Conjunt del Khānegāh i del Santuari del Xeic a Ardabil» (2010)
Si bé el primer xa safàvida va dur a terme una intensa restauració i conservació dels grans llocs del xiisme com ara Karbala (1508), Najaf (1508) i Samarra, a l'actual Iraq, i Mashad (1514), a l'est de l'Iran, etc., tot perpetuant les tradicions timúrides i turcmanes, el seu mecenatge arquitectònic com a constructor fou quasi nul, segurament pel fet que la conquesta safàvida es feu sense grans destruccions. Així, a Tabriz, la nova capital, tots els monuments dels turcmans van sobreviure. Sí, però, que va ser Ismaïl I qui va fer de la ciutat d'Ardabil (al nord de l'Iran) un centre dinàstic i un lloc de peregrinació, embellint la Tomba de Shaykh Safi i soterrant-hi les restes del seu pare el 1509. Se li deu l'edificació del Dar al-Hadith, una sala dedicada a l'estudi dels hadits, l'equivalent de l'antiga Dar al-Huffaz, que servia per a recitar l'Alcorà.Els investigadors estan dividits sobre l'atribució de Dar al-Hadith al xa Ismaïl, però Sussan Babai destaca l'esment, al 1570, d'una inscripció amb els títols de xa Ismaïl a la façana. Cf. S. Babaie, Building on the past: the shaping of Safavid architecture, 1501–1576, in Hunt for paradise…, p. 32. Degué ser ell qui va planejar la seua tomba, tot i que es feu poc després de la seua mort (Aquest conjunt, conegut com a Complex del Khānegāh i del Santuari del Xeic Safi Al Din d'Ardebil fou declarat el 2010 Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO). També s'acredita Ismaïl I per a la restauració de la mesquita aljama de la ciutat de Saveh, el 1520, la decoració exterior de la qual ha desaparegut, però que al mihrab combina un ús de l'estuc arcaïtzant i una delicada decoració d'arabescos en mosaic de ceràmica. Una altra mesquita de Saveh, la Masjed-e Meydan, va rebre un mihrab semblant, datat per dues inscripcions entre el 1510 i el 1518.
Dormish Khan Shamlu, cunyat d'Ismaïl, superà en part aquesta absència de construccions a partir del 1503. Aquest governador d'Esfahan, que residia més en la cort de Tabriz que a la seua pròpia ciutat, en deixà les regnes a Mirza Shah Hussein Isfahaní, l'arquitecte més gran de l'època, que hi va construir la Tomba d'Harun-e Vilayat el 1512-1513.La datació n'és possible gràcies a una inscripció. Assenyalat per un viatger occidental com un gran centre de «pelegrinatge dels perses» (tant de musulmans com de jueus i cristians), aquest monument consta d'una cambra quadrada sota una cúpula, seguint un esquema de planta tradicional. La cúpula descansa sobre un alt tambor, de mocàrabs que omplin la zona de pas octogonal. Dos minarets ara desapareguts magnificaven el gran porxo, i la decoració d'hazarbaf i mosaics de ceràmica, concentrada a la façana, es mantenia en la tradició timúrida. La façana, amb arcs cecs, s'unifica per la decoració de fons, com era el cas en la Mesquita de Yazd. Cal afegir a la tomba la Mesquita Masjed-e Ali, molt propera, acabada el 1522 per ordre del mateix patrocinador.
Govern de Tahmasp I (r. 1524-1576) Igual que el seu predecessor, Tahmasp I, al començament del seu regnat (1524-1555) fou poc actiu en el patrocini de grans obres arquitectòniques. Foren en especial les grans mesquites de Kerman, Siraz i Esfahan, i els santuaris de Mashad i d'Ardabil els que se'n beneficiaren. En aquest darrer, es pot citar la torre funerària del Sha Ismaïl, que probablement es va fer en els primers anys del regnat de Tahmasp, tot i que no se'n sàpiga la data. Està situada al costat de la torre funerària del fundador de la dinastia i, a causa d'aquesta proximitat, té un diàmetre relativament menut. Desproporcionadament alta, té tres petites cúpules superposades, i juga amb una decoració de ceràmica dividida en molts registres per a evitar la monotonia. El color groc de la ceràmica és, però, un element completament nou. També a Ardabil, se li atribueix a Tahmasp el Jannat Sara, un edifici octogonal amb dependències adjacents i jardins molt degradats en el (i ara restaurats). Situat al nord-est de la tomba, dataria, segons Morton, dels anys 1536-1540.A. H. Morton, «The Ardabil Shrine in the Reign of Shah Tahmasp I», Iran 12, 1974, p. 31-64, 13, 1975, pàg. 39-58. (anglés) El seu principal ús encara és debatut, perquè s'esmenta com una mesquita en fonts europees, però no pas en les de Pèrsia, i això planteja si seria per a albergar la tomba del mateix xa Tahmasp, tot i que en realitat després fou enterrat a Mashad. És d'allí d'on venen les famoses estores d'Ardabil.
Es deu també a Tahmasp un palau de Tabriz, la capital fins al1555, del qual res no es conserva pas, tret d'una descripció del viatger italià Michele Membre, que visità la ciutat al 1539. Segons ell, tenia un jardí envoltat per murs de pedra i de terra amb dues portes d'una gran meydan a l'est i d'una nova mesquita.