LHMS Renown va ser el vaixell principal de la seva classe de creuers de batalla de la Royal Navy construït durant la Primera Guerra Mundial. Originalment es va presentar com una versió millorada dels cuirassats de la classe Revenge. La seva construcció es va suspendre a l'esclat de la guerra perquè no estaria preparada a temps. L'almirall Lord Fisher, en convertir-se en Primer Lord del Mar, va obtenir l'aprovació per reiniciar la seva construcció com a creuer de batalla que es podria construir i entrar en servei ràpidament. El director de construcció naval (DNC), Eustace Tennyson-D'Eyncourt, va produir ràpidament un nou disseny per satisfer els requisits de Fisher i els constructors van acordar lliurar els vaixells en 15 mesos. No van assolir aquest objectiu ambiciós, però el vaixell va ser lliurat uns mesos després de la batalla de Jutlàndia el 1916. El Renown i la seu germà, el , van ser els vaixells de capital més ràpids del món en acabar-los.
El Renown no va veure acció durant la guerra i va ser reconstruït dues vegades entre les guerres; la reconstrucció de la dècada del 1920 va augmentar la protecció del seu blindatge i va fer altres millores més petites; la reconstrucció dels anys 30 va ser molt més exhaustiva. El vaixell sovint va transmetre la reialesa en les seves gires a l'estranger i va servir com a vaixell insígnia de l' esquadró de creuers de batalla quan el Hood estava remuntant.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Renown va participar en la recerca de l'Admiral Graf Spee el 1939, va participar en la campanya de Noruega d'abril-juny de 1940 i en la recerca del Bismarck el 1941. Va passar gran part dels anys 1940 i 1941 assignada a la Força H a Gibraltar, escortant combois i va participar en la batalla poc concloent del cap Spartivento. El Renown va ser assignat breument a la Home Fleet i va proporcionar cobertura a diversos combois àrtics a principis de 1942. El vaixell va ser traslladat de nou a la Força H per a l'operació Torxa i va passar gran part de 1943 a remuntar o transportar Winston Churchill i el seu personal cap a i des de diverses conferències amb diversos Líders aliats. A principis de 1944, el Renown va ser transferit a la Flota Oriental a l'oceà Índic on va donar suport a nombrosos atacs a les instal·lacions ocupades pels japonesos a Indonèsia i a diversos grups d'illes de l'oceà Índic. El vaixell va tornar a la Home Fleet a principis de 1945 i va ser reequipat abans de ser posat en reserva després del final de la guerra. El Renowm es va vendre com a ferralla el 1948.
Disseny i descripció L'almirall Lord Fisher va presentar per primera vegada els seus requisits per als nous vaixells al Director de Construcció Naval (DNC) el 18 de desembre de 1914, fins i tot abans que els vaixells haguessin estat aprovats. Volia un arc llarg, alt i acampanat, com el de l' pre-dreadnought, però més alt, quatre canons de 15 polzades en dues torretes bessones, un armament antitorpeder de vint canons de 4 polzades (102 mm) muntat alt i protegit només per parapets, velocitat de 32 nusos amb combustible de petroli i blindatge a l'escala del creuer de batalla . En pocs dies, però, Fisher va augmentar el nombre de canons a sis i va afegir dos tubs de torpede. Fins al 26 de desembre es van fer petites revisions al pressupost inicial i el 30 de desembre es va completar un avantprojecte.Roberts, p. 47–48
Durant la setmana següent, el departament del DNC va examinar el material lliurat per als dos cuirassats i va decidir què es podria utilitzar en el nou disseny. El material útil va ser traslladat als constructors, que havien rebut prou informació del departament de la DNC per col·locar les quilles d'ambdós vaixells el 25 de gener de 1915, molt abans que els contractes alterats estiguessin finalitzats el 10 de març.Roberts, p. 45, 47
El Renown tenia una longitud total de 794 peus 1,5 polzades (242,0 m), una mànega de 90 peus 1,75 polzades (27,5 m) i un calat màxim de 30 peus 2 polzades (9,2 m). Va desplaçar 27.320 tones llargues (27.760 t) amb càrrega normal i 32.220 tones llargues (32.740 t) amb càrrega profunda Les seves turbines de vapor d'accionament directe Brown-Curtis van ser dissenyades per produir 112.000 cavalls de força d'eix (84.000 kW), que impulsaria el vaixell a 32 nusos (59 km/h; 37 mph). No obstant això, durant les proves de 1916, les turbines de Renown van proporcionar 126.000 shp (94.000 kW), cosa que li va permetre assolir una velocitat de 32,58 nusos (60,34 km/h; 37,49 mph).Roberts, p. 81 El vaixell normalment transportava 1.000 tones llargues (1.016 t) de fuel, però tenia una capacitat màxima de 4.289 tones llargues (4.358 t). A màxima capacitat, podia navegar a una velocitat de 18 nusos (33 km/h; 21 mph) durant 4.000 milles nàutiques (7.410 km; 4.600 milles).Burt 1986, p. 297
El vaixell va muntar sis canons Mk I de calibre 42 BL de 15 polzades en tres torretes bessones d'alimentació hidràulica, designades "A", "B" i "Y" de proa a popa. El seu armament secundari consistia en 17 canons BL Mark IX de 4 polzades, equipats en cinc muntatges triples i dos simples. El Renown va muntar un parell de canons antiaeris QF de 3 polzades de 20 cwt"CWT" és l'abreviació de quintar; 30 cwt es refereix al pes del canó. muntats a la coberta del refugi al costat de l'embut posterior.Raven and Roberts, p. 48 Va muntar dos tubs submergits per a torpedes de 21 polzades (533 mm), un a cada costat davant de la barbeta "A".Roberts, p. 83
El cinturó de blindatge de la línia de flotació de Renowm de blindatge cimentat Krupp mesurava 6 polzades (152 mm) de gruix al mig del vaixell. Les seves torretes d'artilleria eren de 7 a 9 polzades (178 a 229 mm) de gruix amb sostres de 4,25 polzades (108 mm) de gruix. Tal com es va dissenyar, les cobertes d'acer d'alta resistència oscil·laven entre 0,75 i 1,5 polzades (19 a 38 mm) de gruix. Després de la batalla de Jutlàndia el 1916, mentre el vaixell encara s'estava enllestint, es va afegir una polzada addicional d'acer d'alta resistència a la coberta principal sobre les santabàrbares.Burt 1986, p. 294 El Renown estava equipat amb una protuberància antitorpedes poc profunda integrada al casc que tenia la intenció d'explotar el torpede abans que toqués el casc i expulsar l'explosió submarina a la superfície en lloc de cap a la nau.Roberts, p. 111
Malgrat aquestes addicions, el vaixell encara es considerava massa vulnerable al foc i el Renown es va equipar a Rosyth entre l'1 de febrer i mitjans d'abril de 1917 amb un blindatge horitzontal addicional, amb un pes aproximadament de 504 tones llargues (512 t), afegit a les cobertes, els magatzems i sobre l'aparell de direcció. Les plataformes d'enlairament es van instal·lar a les torretes "B" i "X" a principis de 1918. Es van portar un caça i un avió de reconeixement.Raven and Roberts, p. 51
Construcció i servei 1916–1925 miniatura|esquerra|Renown amb un avió dalt de la torreta "B", 1918 Al Renown se li va col·locar la quilla a Fairfield a Govan, Glasgow, Escòcia el 25 de gener de 1915. El vaixell va ser avarat el 4 de març de 1916 i es va completar el 20 de setembre de 1916, després de la batalla de Jutlàndia amb un cost de £ 3.117.204. Va servir amb la Gran Flota al Mar del Nord durant els dos anys restants de la Primera Guerra Mundial. El Renown va ser assignat al 1r Esquadró de creuers de batalla durant la guerra, però mai va disparar un tret durant la guerra.Parkes, p. 614, 617 El 12 de desembre de 1917, el Renown es va fer a la mar amb altres elements de la flota en un intent infructuós d'interceptar la 3a Mitja Flotilla alemanya de destructors que havia destruït un comboi escandinau i la majoria dels seus escortes davant de la costa de Noruega. Durant la resta de la guerra, els vaixells van patrullar el mar del Nord sense incidents. Tant el Renown com el Repulse van estar presents a la rendició de la Flota d'Alta Mar a Scapa Flow el 21 de novembre de 1918.Burt 1986, p. 302 miniatura|El Renown a Fremantle, Austràlia Occidental, portant el duc i la duquessa de York de tornada a Anglaterra el 1927 Quan la Gran Flota es va dissoldre l'abril de 1919, el Renown va ser assignat a l'Esquadró de creuers de batalla de la Flota de l'Atlàntic. Al juny va ser reequipat per preparar una gira d'Eduard, Príncep de Gal·les, pel Canadà, Terranova i els Estats Units, i ambdues plataformes de vol van ser retirades. Un telèmetre de 30 peus (9,1 m) va substituir el model de 15 peus (4,6 m) a la torreta "Y" i es va afegir un telèmetre de 20 peus (6,1 m) al capó blindat sobre la torre de maquinària.Raven and Roberts, p. 52 De gener a març de 1920, el Renown va ser renovat més àmpliament com a "iot reial".Burt 1993, p. 231 El seu muntatge de 4 polzades a popa i els dos canons antiaeris de 3 polzades van ser eliminats perquè es pogués construir un allotjament addicional i una coberta de passeig. Es va construir una gran coberta a la coberta del refugi entre els embuts. El costat de babord albergava una pista d'esquaix mentre que el costat d'estribord era un cinema.Burt 1986, p. 297–298 El vaixell va navegar al març cap a Austràlia i Nova Zelanda amb el príncep de Gal·les i el seu seguici a bord i va fer moltes parades en ruta. Va tornar a Portsmouth a l'octubre i es va posar en reserva al novembre.
El Renown va ser reencarregat el setembre de 1921 per a una gira per l'Índia, les Filipines i el Japó pel príncep de Gal·les i va navegar des de Portsmouth a l'octubre. El vaixell va tornar a Portsmouth el juny de 1922 i va ser posat en reserva el mes següent.Burt 1993, p. 231, 234 El vaixell va començar una reconstrucció aquell mateix mes seguint les línies de la seva germana, encara que es van fer canvis basats en les experiències amb el Repulse . Es va eliminar el cinturó de blindatge principal del Renown i es va instal·lar un nou cinturó de 9 polzades, utilitzant les plaques restants sobrades per la conversió del cuirassat Almirante Cochrane (originalment encarregat per Xile i comprat després de l'inici de la guerra) al portaavions i un blindatge nou, però instal·lada uns 3 peus (0,9 m) més alta que a Repulse per compensar qualsevol augment de calat. Es va col·locar un cordó de blindatge afilat sota el cinturó principal per desviar qualsevol closca que s'enfonsés sota la superfície de l'aigua; tenia 9 polzades de gruix a la part superior i s'aprimava fins a 2 polzades (51 mm) a la part inferior. El blindatge de la coberta del vaixell estava fortament reforçat al costat dels seus espais de màquines i carregadors. Es van afegir dos mampares longitudinals entre les cobertes superior i principal que anaven des de la base de la torre de conning fins al final de les sales de calderes. Les protuberàncies van ser reelaborades i basades en les utilitzades als cuirassats de la classe Queen Elizabeth, tot i que els tubs de trituració només s'utilitzaven al costat dels magatzems. Es va substituir el suport posterior del canó triple de 4 polzades. Es va restablir la plataforma de vol a la torreta "B" i es va afegir una posició de control d'angle alt (HACP) a la part superior. El parell de canons antiaeris de 3 polzades i els seus dos muntatges individuals de quatre polzades van ser substituïts per quatre canons antiaeri Mark V QF de quatre polzades.Raven and Roberts, p. 142–143 Tenien una baixada màxima de -5° i una elevació màxima de 80°. Van disparar un alt explosiu de 31 lliures (14 kg) a una velocitat de boca de 2.387 peus/s (728 m/s) a una velocitat de deu a quinze rondes per minut. Els canons tenien un sostre màxim de 31.000 peus (9.400 m), però un abast efectiu de molt menys. La reconstrucció només va afegir 3.500 tones llargues (3.600 t) al desplaçament del vaixell i tres polzades al seu calat.Burt 1993, p. 210 Aquesta reconstrucció va costar £979.927.Parkes, p. 614
1926–1939 miniatura|El Renown després de la seva reconstrucció, 1928