miniatura|La melancolia de Domenico Fetti (1612). La mort, la finitud humana i el sofriment són els temes principals del pessimisme filosòfic El pessimisme filosòfic és un conjunt de punts de vista filosòfics que donen un valor negatiu a la vida o a l'existència. Els filòsofs pessimistes opinen en general que el món té una prevalença empírica de dolor sobre plaer, que l'existència és ontològicament o metafísicament adversa per als éssers vius, i que la vida fonamentalment no té sentit o propòsit.Per a discussions sobre els punts de vista i arguments del pessimisme filosòfic vegeu: Les seues respostes a aquesta condició, però, són molt variades i poden ser vitals.
El pessimisme filosòfic no és pas un sol moviment coherent, sinó que comprén un grup de pensadors mínimament associats, amb idees semblants. En Pessimisme: una història i una crítica, James Sully descriu l'essència del pessimisme filosòfic com «la negació de la felicitat o l'afirmació de la misèria inherent a la vida».Sully, James (1877). Pessimism: A History and a Criticism, pàg. 4. Londres: Henry S. King & Co. Tot i que els seguidors del pessimisme filosòfic rares vegades advoquen pel suïcidi com una solució a la situació existencial humana, molts defensors seus afavoreixen l'antinatalisme, és a dir, la no-procreació.For discussions of suicide and antinatalism in the context of philosophical pessimism see...
Evolució del pensament pessimista En la religió Budisme miniatura|Estàtua del Buda Històricament, el pessimisme filosòfic sembla haver aparegut per primera volta a Orient, sota l'aspecte parcialment religiós del budisme.Ligotti, Thomas (2011). The Conspiracy Against the Human Race: A Contrivance of Horror. New York, NY: Hippocampus Press. p. 130. . . En el Dhammacakkappavattana Sutta, Siddharta Gautama estableix la primera noble veritat de duḥkha, o patiment, com el tret fonamental de l'existència:
"Ara bé, monjos, aquesta és la noble veritat del patiment: el naixement és patiment, l'envelliment és patiment, la malaltia és patiment, la mort és patiment; la unió amb el que desagrada és patiment; la separació del que és agradable és patiment; no aconseguir el que es vol és patiment; en resum, els cinc agregats subjectes a la inclinació estan patint."
Això hauria tingut certa influència sobre la filosofia grecoromana a partir del període ptolemaic, en concret sobre la doctrina pessimista d'Hegèsies de Cirene. Aquesta tesi l'avança Jean-Marie Guyau, que en la controvèrsia sobre el pessimisme alemany (1870-1890) detecta en la filosofia d'Hegèsies el tema pessimista del budisme, que veu com un "pal·liatiu de la vida"; i el resumeix així:
"La majoria de vegades, l'esperança duu amb si la desil·lusió, el gaudi provoca sacietat i repugnància; en la vida, la suma de penes és major que la de plaers; cercar la felicitat, o sols el plaer, és va i contradictori, perquè en realitat sempre es trobarà un excés de penes; cal tendir només a evitar el dolor; ara bé, per a sentir menys pena, sols hi ha un camí: ser indiferent als plaers i al que els provoca, afuar la sensibilitat, anihilar el desig. La indiferència, la renúncia, és ací, per tant, l'únic pal·liatiu de la vida."
Judaisme i cristianisme L'Eclesiastès és una peça de literatura sapiencial de l'Antic Testament cristià. En el capítol 1, s'expressa el punt de vista sobre la vanitat (o manca de sentit) dels esforços humans en la vida:
"Els mots del Mestre, fill de David, rei de Jerusalem: "Sense sentit! sense sentit!" diu el Mestre. "Absolutament sense sentit! Tot manca de sentit". Què guanya la gent per tots els treballs en què s'afanyen sota el sol? Les generacions venen i van, però la terra roman per sempre. El sol ix i es pon, i s'afanya a tornar d'on ix. El vent bufa del sud i gira cap al nord; fa voltes i voltes, i sempre torna al seu curs. Tots els rierols van a parar a la mar; la mar, però, mai no s'ompli. A l'indret d'on venen els rierols, hi tornen de nou. Totes les coses cansen, més del que es pot dir. L'ull mai no s'assacia de veure, ni l'oïda de sentir. El que ha estat tornarà a ser, el que s'ha fet es tornarà a fer. No hi ha res nou sota el sol.".
La mort és un element important del pessimisme. Tot i que es considera que la saviesa és més valuosa que la bogeria, la mort essencialment vicia la seua superioritat, i a causa d'això s'arriba a avorrir la vida:
"Em vaig adonar que la saviesa és millor que la bogeria, així com la llum és millor que la foscor. Els savis tenen ulls al cap, mentre que el neci camina en la foscor; però vaig veure que tots dos arriben al mateix destí. Llavors em vaig dir entre mi: “El destí del neci també m'arribarà. Què guanye, doncs, sent savi? Em vaig dir entre mi: "Això tampoc té sentit". Perquè el savi, com el neci, no serà pas recordat per molt de temps; ja han arribat els dies en què tots dos s'han oblidat. Com el ximple, el savi també ha de morir! Per això vaig avorrir la vida, perquè el treball que es fa sota el sol m'era pesat. Res no hi té pas sentit, és com perseguir el vent.".
En el capítol 4, s'expressen idees antinatalistes:
"Vaig mirar i vaig veure de nou tota l'opressió que hi havia sota el sol: les llàgrimes dels oprimits, que no tenen pas ningú que els console; el poder estava del costat dels opressors, i aquells no tenien pas consol. I vaig dir que els morts, que ja havien mort, són més feliços que els vius, que encara estan vius. Però millor que tots dos és el que mai no ha nascut, el que no ha vist el mal que es fa davall el sol.".
S'han marcat alguns paral·lels entre el Llibre de l'Eclesiastés i una antiga obra literària mesopotàmica anomenada Diàleg del pessimisme, escrita cap al 1500 abans de la nostra era. En forma de diàleg entre un amo i un esclau, l'amo en el bescanvi no pot decidir sobre cap acció, i dona ordres a l'esclau abans de cancel·lar-les immediatament i fer-lo desesperar, la qual cosa ha estat interpretada com una expressió de la futilitat de les accions humanes.
En la Bíblia, Jesús a voltes mostra dubtes sobre el valor del món, com ara en l'Evangeli de Joan: "Si fosses del món, el món t'estimaria com a un mateix. Perquè no sou d'aquest món, sinó que jo us he elegit d'entre el món; per això el món vos odia.”.
Gnosticisme miniatura|Il·lustració del 1866 de Gustave Doré per al Paradís perdut de Milton. Per als gnòstics, l'ésser humà ha estat "llançat" al món i està condemnat a viure en la humiliació i el sofriment El gnosticisme fou un moviment religiós complex dins la filosofia grecollatina, que sovint afirmava ser el cristianisme "veritable", tot i que l'Església catòlica el consideràs herètic. Es caracteritza per una filosofia de salvació basada en la gnosi, això és, en el coneixement de la divinitat, i per la seua denigració del món terrenal, creat per un poder maligne. El gnòstic sol considerar negativament el cos: la "presó", la "tomba" o el "cadàver" en què ha estat tancat el seu autèntic jo. És una cosa aliena que cal suportar, un "company no desitjat", un "intrús" que arrossega l'esperit cap avall, i el submergeix en el degradant oblit del seu origen. La carn s'interpreta així com un estat d'humiliació i patiment engendrat per una força demoníaca que aguaita en la matèria. Aquest estat condemna totes les persones a viure en una mena d'infern que és el món sensible. La visió pessimista dels gnòstics s'estén a tot el cosmos, concebut com una obra fallida, fins i tot fatal o criminal. L'ésser humà hi és "llançat", i després tancat sense esperança.
En la cosmovisió gnòstica, el problema del mal condueix a l'adopció d'una perspectiva dualista: el gnòstic oposa Déu o l'esperit a la matèria o a un principi maligne, o bé el distingeix del Déu transcendent, desconegut o alié al món i absolutament bo, un demiürg, déu inferior o enemic, creador del món i dels cossos. En aquest darrer cas, la divinitat, rebutjada fora del món sensible, només resta en la part "lluminosa" de l'ànima humana, extingida, però, en la gran majoria dels humans. A més a més d'afirmar el caràcter intrínsecament dolent del món, el gnòstic el concep hermèticament tancat, envoltat de "tenebres exteriors", d'una "gran mar" o d'un "mur de ferro" identificat amb el cel. No sols està fortificat contra Déu, sinó que Déu mateix ha estat forçat a enfortir-se contra l'abast del món. Unes barreres inexorables s'oposen així a la fuita de l'ànima del regne terrenal.
Habitat pel sentiment de ser un estrany en el món, on ha hagut de caure, el gnòstic descobreix que és en essència un nadiu d'un més enllà, tot i que el seu cos i les seues baixes passions pertanguen a aquest món. Comprén que pertany a l'estirp (genos) dels triats, éssers superiors i "hipercòsmics". Si anhela una vida després de la mort, és perquè experimenta una nostàlgia per la terra originària de la qual ha caigut. Aquest anhel afecta la part superior de la seua ànima, que és un principi diví exiliat en la terra, i que només pot salvar amb el reconeixement del seu origen, la gnosi pròpiament dita. Aquells la part superior dels quals de l'ànima ha quedat extingida, o que en manquen, és a dir, tots els que els gnòstics anomenen hilics (la majoria dels éssers humans i tots els animals), estan condemnats a la destrucció o a vagar per aquest món, travessant l'aterridor cicle de les reencarnacions.
Antiga Grècia Hegèsies de Cirene Hegèsies de Cirene fou un filòsof grec nascut a Líbia, al voltant de l'any 290 abans de la nostra era. Provenia de la doble tradició socràtica i hedonista de l'escola cirenaica, però se'n distingeix clarament pel pessimisme filosòfic radical que se li atribueix. Tots els seus escrits s'han perdut i només en coneixem el que diu Diògenes Laerci, que el considerava “l'advocat del suïcidi”. Laerci li atribueix a Hegèsies l'afirmació de la impossibilitat de la felicitat: igual que els pessimistes filosòfics posteriors, Hegèsies argumenta que la felicitat duradora és impossible d'aconseguir i que tot el que podem fer és tractar d'evitar el dolor tant com puguem: "La felicitat total no pot pas existir; ja que el cos és reblert de moltes sensacions, i la ment simpatitza amb el cos, i es torba quan aquest es torba, i també la fortuna impedeix moltes coses que acaronem per endavant; de manera que, per tot açò, la felicitat perfecta escapa al nostre abast."
Hegèsies afirmava que tots els objectes, fets i accions exteriors són indiferents per al savi, fins i tot la mort: "al neci li convé viure; al savi, però, li és indiferent". Segons Ciceró, Hegèsies escrigué un llibre anomenat Mort per inanició (grec: ἀποκαρτερῶν), que suposadament va persuadir moltes persones que la mort era més desitjable que la vida, i això li valgué el malnom de persuasiu de la mort (grec: πεισιθάνατος). És per això que el faraó Ptolemeu II Filadelf va prohibir a Hegèsies ensenyar a Alexandria.
Edat mitjana Abu-l-Alà al-Maarrí i Omar Khayyam són dos escriptors medievals que destaquen per la seua expressió d'una visió filosòficament pessimista en la poesia.
Abu-l-Alà al-Maarrí Al-Maarrí era un lliurepensador, escèptic i racionalista, que considerava la raó com a única font de saviesa. Rebutjà els dogmes religiosos i fou crític amb l'islam, el judaisme, el cristianisme i el zoroastrisme.Lloyd Ridgeon (2003), Major World Religions: From Their Origins To The Present, Routledge: Londres, page 257. James Hastings, Encyclopaedia of Religion and Ethics, part 2, pàg. 190. Kessinger Publishing. Tenia un estil de vida ascètic i era un vegà estricte. Es considerava antinatalista, en línia amb el seu pessimisme, argumentant que els xiquets no haurien de nàixer per a evitar-los els sofriments de la vida. El seu pessimisme podria explicar-se en part per la seua ceguesa des de la infantesa: es va descriure a si mateix com un "presoner doble" de la ceguesa i l'aïllament.
Omar Khayyam