Els huns eren un poble nòmada de l'estepa que, a partir de finals del dC, va fer profundes incursions per Europa i Àsia i fins a l'Índia. Són probablement dues branques d'un mateix poble, d'origen turc, els huns blancs (dits també heftalites), que cap a la fi del s. IV dC baixaren, l'una cap a la vall del Volga i l'altra cap a l'Oxus (Amur Darya). Van aparèixer a Europa al , i el seu líder més reconegut va ser Àtila. Els huns van ser anomenats "bàrbars" pels romans quan van envair l'Imperi Romà entre els segles i .
Origen miniatura|La festa d'Àtila, quadre del pintor hongarès Mór Than. Es basa en el fragment de Prisc, a qui representa de blanc a la part dreta, sostenint el seu llibre d'història Modernament s'ha donat el nom «huns» a les poblacions que els xinesos anomenaven xiongnu o hsiung-nu, i que constituïren, al final del s. II aC, un reialme a la Xina. Els huns també són anomenats cuns o kuns; en llatí: hunni o chuni, en grec: ounnoi o chounoi. Joseph de Guignes al va identificar els huns amb els hsiung-nu, però encara no hi ha un consens general sobre el tema. Sovint es pensa que les confederacions tribals no tenien un origen ètnic únic, sinó que eren una barreja de diferents grups sota un nom comú. L'evidència arqueològica, lingüística i històrica basada en les fonts xineses, suggereixen que els huns eren part dels hsiung-nu, els quals foren derrotats per l'Imperi Han i expulsats cap a l'oest. La darrera menció dels hsiung-nu està datada el 151 al llac Barkol. Se suposa que els huns van passar a l'Àsia central i després a l'Europa oriental. A les fonts xineses, una tribu establerta a l'Àsia central sota el nom de yueban és indicada com la resta dels hsiung-nu.
Excel·lents genets arquers, veloços i decidits, de tàctica impredictible, van estendre la por per l'imperi. Van pactar amb Roma en contra dels germànics de l'Europa Central i, cap al 432 tenien un cabdill principal, Rues o Rúgila; a la seva mort (434) li van succeir els seus nebots Bleda i Àtila, que van intentar mantenir els termes de la pau amb els romans i es van trobar amb la delegació imperial a la ciutat de Margus (actual Požarevac) i, tots muntats a cavall d'acord amb els costums huns, van negociar un acord favorable: els romans no tan sols van retornar les tribus fugitives, sinó que també van doblar el tribut de 350 lliures d'or romanes, van obrir les fronteres als mercaders huns i van pagar un rescat de vuit sòlids per cada presoner romà. Durant aquest període, els huns van estendre el seu imperi fins als Alps, el Rin i el Vístula.
Eren un grup nòmada i vivien en barraques temporals, encara que coneixien la propietat de la terra i solien serpentejar per zones concretes que estiguessin en el seu poder. Per la seva condició nòmada, la vaca i la cacera tenien un paper més important en la seva economia que l'agricultura. Les mancances en la seva dieta eren compensades per mitjà del comerç i, de manera molt més habitual, pel pillatge en territori estranger. Les armes que empraven en la guerra eren l'espasa recta, la llança, el llaç (espècie de corda amb la qual mataven els seus enemics i els trencaven el coll) i l'arc, que solien utilitzar des del cavall. A això contribuïa l'ús de l'estrep, que van prendre dels xinesos i que van introduir més tard a Pèrsia i a Europa.
Societat i cultura Els huns eren nòmades, però reconeixien la propietat de la terra; així, cada grup es movia només per la seva àrea d'influència excepte per expandir el seu domini. Ètnicament tenien trets mongoloides.
Combatien usant el cavall, l'arc compost i la llança, i eren famosos pel seu pillatge i la seva velocitat. La caça proporcionava gran part de la seva dieta i els líders caçaven sovint per tot el seu exèrcit en una mena de preparació per a la guerra.
Hi ha una gran polèmica sobre la llengua que parlaven, l'húnnic. Alguns creuen que és un idioma extingit de la branca altaica (en relació amb, per exemple, el turc i els idiomes de l'Àsia central actuals). D'altres aposten per una llengua irànica basant-se en les inscripcions de monedes trobades a les excavacions, si bé avui dia es creu que aquestes monedes podien ser simples còpies. D'altra banda, algunes fonts xineses els relacionen amb pobles siberians, com els samoiedes, però això tampoc concorda amb les dades aportades per l'arqueologia.
Durant l'edat mitjana, es van deixar registrades nombroses gestes i llegendes, entre les quals hi ha la d'Hunor i Magor, la versió més antiga data del a Hongria. En aquesta es narra com aquests dos germans donen nom a les nacions huna i hongaresa, trobant-se així ambdues emparentades. Fins ara no s'ha aconseguit establir cap parentiu ètnic entre ambdues, però s'estima que després de l'arribada dels hongaresos d'Àsia el 905, es van acabar barrejant amb les restes de la civilització huna que encara vivia al territori de Pannònia en aquells temps.
Quant a la religió no se'n sap gairebé res. Aparentment, tenien un tipus d'adoració al cavall (ja que aquests animals eren una figura gairebé sagrada per a ells). Les fonts romanes solen referir-s'hi com a individus sub-humans mancats de qualsevol classe de déu i moral, sense creença en una altra vida a part de la terrenal, encara que se sap que tenien alguna cosa semblant a xamans o bruixots en la seva tribu (que creien en l'existència d'abominacions subterrànies infernals), especialitzats en l'endevinació a partir de l'examen de restes i ossos d'animals. Originàriament cremaven els seus morts, encara que més endavant van començar a inhumar-los. Practicaven tant la poliàndria com la poligínia.
L'historiador romà Ammià Marcel·lí ens va deixar un text en què podem veure la visió deformada que els romans tenien sobre els huns:
Expansionisme Extrem Orient Segons les cròniques de l'antiga Xina, els xiongnu eren un poble nòmada de pastors i guerrers que vivia a les estepes de l'Àsia centre-oriental, al nord de la Gran Muralla Xinesa. Molts historiadors moderns pensen que els xiongnu esmentats en les cròniques xineses eren el mateix poble que va aparèixer segles més tard a Europa i va envair l'Imperi Romà sota el nom dels huns.
La dinastia Qin va poder rebutjar els seus atacs de manera més o menys eficaç, però a la caiguda d'aquesta els xiongnu van aconseguir superar la Gran Muralla i iniciar una sèrie d'incursions en territori xinès. Els xiongnu també combatien contra altres pobles nòmades, i durant el mandat del cap Mao Dun (209 aC - 174 aC) van derrotar les poderoses tribus dels xianbi, els tunguses i els kitan, unificant per primera vegada l'àrea ocupada per l'actual Mongòlia. L'emperador xinès Wen, de la dinastia Han, va voler allunyar el perill d'aquest nou imperi pagant tribut (seda i cereals sobretot), cosa que amb el temps seria una constant en la relació dels huns amb altres pobles. Era tal la quantitat que exigien els xiongnu per no entrar en guerra que els béns rebuts cada any els sobraven, fins al punt que els venien amb notables beneficis als mercaders d'Occident que arribaven per la ruta de la Seda. També hi va haver matrimonis de conveniència entre princeses xineses i reis xiongnu amb la finalitat de segellar la pau.
miniatura|321px|Extensió màxima de l'Imperi Han Aquesta relació es va trencar quan l'emperador Wu va decidir deixar-los de pagar tribut i, anticipant-se a l'esperada reacció dels xiongnu, va enviar diverses expedicions a l'Àsia central a partir del 133 aC, encara que només una va tenir-ne èxit: la que l'any 127 aC va aconseguir expulsar els xiongnu del curs superior del riu Groc. Les expedicions posteriors van mantenir entretinguts els bàrbars combatent dins el seu territori de manera constant, cosa que els va debilitar. El 121 aC van ser derrotats al corredor de Gansu pel general xinès He Qubing (que va construir allí la fortalesa de Juyan) i forçats a marxar cap a l'oest, on ja havien sotmès unes dècades abans el poble indoeuropeu dels tocaris. Una vegada expulsats els xiongnu de la conca del Tarim, els xinesos la van posar sota el seu comandament i van entrar en contacte per primera vegada amb els perses hel·lenitzats de Farg'ona, que van introduir l'alfals i el cavall àrab a la Xina.
miniatura|321px|La Xina durant l'etapa dels Tres Regnes, després de la caiguda dels Han Els debilitats xiongnu es van escindir en dues branques cap al 48 dC, i una d'aquestes, els huns del sud, es va posar sota el comandament dels Han. Aquests els van destinar a vigilar la zona del naixement del riu Groc. Encara que van deixar d'atacar els xinesos, els xiongnu no van creure que la seva lleialtat impliqués estar en pau amb les altres tribus sotmeses de la zona i els regnes tributaris de l'Àsia central, de manera que van portar a terme una onada de saquejos a la regió durant els anys 60-70. Això va provocar que els emperadors Zhang (76-88) i He (89-105) tornessin a combatre contra ells i els expulsessin de la conca del Tarim, encara que el debilitat poder xinès a l'Àsia central va haver de fer front inútilment a la revolta posterior de les tribus tibetanes de la zona i van acabar per evacuar la regió.
Mentre que la caiguda de la dinastia Han l'any 220 fracturava la Xina en tres regnes petits enfrontats entre si, els xiongnu del sud es van reagrupar de nou i van tornar a envair la Xina el 311, arribant fins a Luoyang, la rica capital de la Xina del nord i final de la ruta de la Seda. La ciutat va ser saquejada i incendiada, encara que més tard els invasors s'hi van establir i la van governar durant 39 anys. En el 350, l'últim rei xiongnu va ser assassinat per un membre del seu mateix poble i la dinastia va ser enderrocada.
Pèrsia i l'Índia Més o menys aquest mateix any, el 350, els xiongnu del nord, que havien estat expulsats de les estepes un segle abans, es van desplaçar cap a l'oest i van saquejar diverses ciutats en els límits de l'Imperi Sassànida, on van ser anomenats xiyon, xiongnu o xionites. Això va agafar desprevingut l'emperador persa Sapor II, que llavors es trobava assetjant la fortalesa romana de Nísibis, a Mesopotàmia. Ràpidament, va partir a Sogdiana per enfrontar-se durant una guerra que va durar 10 anys i els va derrotar, forçant-los a una aliança. En el primer lloc on els xionites van ser derrotats, es va construir la ciutat de Nixapur, que en persa significa 'Gesta de Shapur'.
Quan Sapor va tornar a atacar els romans el 360, l'acompanyaven diversos xionites en el seu exèrcit, a les ordres del rei Gumbates. L'historiador romà Ammià Marcel·lí explica que durant el setge d'Amida (l'actual Diyarbakır), els ja batejats pels romans com a huns que l'acompanyaven van perdre l'únic fill de Gumbates. El príncep va ser cremat en una enorme pira funerària als afores de la ciutat, una cosa xocant si tenim en compte que els perses que els comandaven rebutjaven aquesta pràctica perquè la seva religió, el zoroastrisme, la prohibia. Alguns jaciments arqueològics del Tadjikistan confirmen que aquesta pràctica era una cosa comuna en aquest poble.
miniatura|Huns carregant durant la batalla Amb el temps, els xiongnu es van assentar a les províncies orientals de l'Imperi persa i van acabar dominant la zona de manera independent, i fins i tot van encunyar moneda. Més tard, es van dividir novament en dues branques, els kidarites i els ephtalites (heftalites) o huns blancs. Els heftalites van entrar en guerra amb els kidarites al i els van forçar a endinsar-se al Panjab, on el 427 van ser derrotats per l'emperador persa Vararanes V. Tanmateix, els huns blancs també van envair l'Índia en els anys successius, fins al punt que diversos historiadors creuen que van ser ells els que van ocasionar el declivi i caiguda de l'Imperi gupta cap al 540.